BLOC II: ANTROPOLOGIA. UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ. DARWINISME.

BLOC II: ANTROPOLOGIA. 

UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ. 

El lloc de l' home a la naturalesa. 

Charles Darwin

El 1859, Charles Darwin (1809-1882) publicà un llibre fonamental per entendre l' ésser humà: L' origen de les espècies. Hi assenyalava un fet clau: que l' home és el resultat del procés evolutiu, igual que la resta d' espècies animals. 

Semblança entre l' home i els grans simis

Dintre del regne animal, l' ésser humà, Homo sapiens, pertany a l' ordre dels primats. Alhora està inclòs en una de les tres superfamílies del subordre dels antropoides. Aquesta, la superfamília dels hominoides, comprèn, al seu torn, tres famílies: els gibons o petits simis; els grans simis (orangutans, goril·les, ximpanzés) i la dels homínids.

“Tot el que la biologia pot dir-nos és que el nostre parent més proper és un ximpanzé i quan, aproximadament, vam tenir un avantpassat en comú. Però la biologia no pot dir-nos quina aparença tenia aquest avantpassat, què va determinar aquest canvi evolutiu ni a quina velocitat es va produir (...). Ara, l’ arbre familiar s’ assembla més a un arbust amb moltes branques. El simple fet que avui en dia només hi hagi una espècie humana no vol dir que sempre hagi estat així.” F.E. Grine (Paleoantropòleg, Universitat de Nova York).

El nostre arbre genealògic

Totes aquestes dades avalen la història evolutiva o filogènesi dels hominoides representada a la darrera imatge. A partir d'un avantpassat comú que visqué segons indiquen les seves restes fòssils, fa 30 milions d' anys-(A), l' Aegyptopithecus, potser el primer antropoide-, es van separar dues línies evolutives: una d' elles condueix als hilobàtids i l' altra als pòngids i als homínids. A la ramificació següent- (B), fa 16 o 17 milions d' anys- es va separar la línia evolutiva que porta a l' orangutan. L' ordre de separació de les altres tres línees -(C), l´últim avantpassat comú es remunta com a molt a uns 7 milions d' anys- no es coneix amb seguretat. És probable que primerament se separés el llinatge humà dels pòngids i que després aquest es ramifiqués en les línies que porten al goril·la i al ximpanzé. Tot i així, respecte a aquest tema no hi ha unanimitat entre els científics. 

Gibó

Orangutà

Ximpanzè 

Lloc evolutiu de l' espècie humana 

Del 'creacionisme - evolucionisme' al 'finalisme - atzarisme' La publicació de L'origen de les espècies desencadenà un nou conflicte entre ciència i religió. Tot i que Darwin declarava que «no veia cap raó vàlida per la qual les opinions exposades ofeguessin els sentiments religiosos de ningú», el seu pensament desencadenà dures polèmiques. S'iniciava, doncs, un apassionat debat entre partidaris de l'evolució i partidaris de la creació. En un primer moment, creació i evolucióaparegueren com dos conceptes totalment contradictoris. Posteriorment, sorgiren conciliacions. Si interpretem el relat bíblicd'una manera literal, certament, creacionisme i evolucionisme són concepcions contradictòries. Però ja el papa Pius XII, en l'encíclica Humani Generis, pontificà que el text del Gènesi s'havia d'interpretar, que només indicava que Déu intervingué en la formació del món i de l'home, la manera 'com' és una qüestió que ha d'aclarir la ciència: en la Bíblia no hi hem de cercar explicacions científiques. Igualment, creació i evolució són contradictoris si a la idea científica d'evolució hi associem la idea filosòfica d'autonomia o d'autosuficiència d'aquest procés. Per a molts creients, una creació desenvolupada per evolució és tant admirable com el relat bíblic del Gènesi. En aquesta línia cal entendre l'obra del paleontòleg i pensador cristià Pierre Teilhard de Chardin (1881-1955), l'objectiu de la qual fou conciliar cristianisme i evolucionisme. Concep l'home, no d'una manera autònoma, sinó en el marc de la natura, formant part d'un univers en evolució ascendent, irreversible i plena d'intencionalitat: l'univers, tal com el seu nom diu, tendeix 'vers Un', un cert Absolut o punt Omega que està implicat en tot el procés evolutiu. El conflicte creacionisme-evolucionisme s'ha transformat avui en el conflicte finalisme-atzarisme, plantejat en els següents termes: l'ordre natural és resultat d'un designi o finalitat, o bé és una realitat imprevisible i casual, un producte de l'atzar? La introducció de la idea de finalitat en l'evolució prové d'un raonament analògic. Així com en la vida diària només les operacions conduïdes segons objectius previstos donen bons resultats, mentre que quan s'actua sense propòsit l'ordre no sol imposar-se, anàlogament, el procés evolutiu constant, el creixement d'ordre i complexitat en la natura, s'explica per obra d'un Agent que ha dotat d'intencionalitat tot el procés. Creixent en ordre i complexitat Pels atzaristes, aquesta argumentació no és més que una il·lusió antropocèntrica. L'home es creu un ésser necessari, inevitable, un producte esperat des de sempre; l'argumentació finalista no seria més que un desesperat esforç per negar la contingència humana. Pels atzaristes com Jacques Monod i altres, els fracassos que l'evolució mostra són prova de manca d'intencionalitat: l'aparició de l'Homo sapiens és el resultat d'una enorme loteria.

3. La grandesa de Darwin Els pocs mils anys de vida humana no constitueixen sinó una etapa insignificant en relació amb el llarg període en que s'ha realitzat l'evolució dels éssers vius. La grandesa de Charles Darwin està en haver inferit aquest llarg procés de la vida. Imaginem que una efímera, aquest insecte que no viu més que una dia, observés diferents moments de la vida humana: veuria nadons, nens, adolescents, joves, adults, vells, però no descobriria cap desenvolupament ni canvi. L'efímera Charles Darwin ha sabut veure més enllà. De l'ordenació sistemàtica de les espècies existents, és a dir, de la classificació dels animals, des dels organismes unicel·lulars, passant per les diferents formes d'animals marins, i seguint amb els peixos, amfibis, rèptils, aus, mamífers, fins a l'home, d'aquesta ordenació sistemàtica, Darwin n'ha inferit una ordenació històrica de la seva gènesi: la vida començà amb uns primitius éssers vius unicel·lulars i, en el curs de milions d'anys, ha continuat en formes cada vegada més complexes fins arribar a l'ésser humà.

Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 94 i 95)  

 

Webgrafia:

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/palau/darwin.htm