BLOC III EL PODER
MAQUIAVEL
EL FI I ELS MITJANS DE LA POLÍTICA
El Príncep
No és gaire habitual que els filòsofs reflexionin sobre l' exercici de la política a partir de com són veritablement els éssers humans. Maquiavel ho fa i n' extreu una sèrie de conseqüències pràctiques amb les quals aspira a poder aconsellar els governants.
Ara només ens resta veure quin ha de ser el capteniment i el govern d' un príncep amb els súbdits i els amics. I com que sé de molts que han escrit sobre aquestes coses, temo, parlant-ne jo encara més, que no sigui tingut per presumptuós, sobretot pel fet de distanciar-me, com faré en tractar d' aquesta matèria, dels procediments dels altres. Tanmateix, essent la meva intenció d' escriure alguna cosa útil a qui hi pari atenció, m' ha semblat més convenient cercar la veritat efectiva de les coses que no pas la idea imaginària d' aquestes. N'hi ha molts que han imaginat repúbliques i principats que ningú no ha vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat; perquè hi ha una separació tan gran de com es viu a com s' hauria de viure, aque aquell que deixa allò que es fa per allò que s' hauria de fer, aprén més aviat a forjar-se la ruïna que la salvació: un home que en tot vulgui fer professió de bo trobarà forçosament la ruïna enmig de tants que no són bons. D' aquí que a un príncep que es vulgui conservar li cal aprendre de poder o ser bo i de fer-ne ús o no segons la necessitat.
(...)
A un príncep, doncs, no li cal tenir totes les qualitats esmentades més amunt, però li és molt necessari que sembli posseir-les. Fins i tot m' atreveria a dir que són perjudicials si les posseeix i les practica sempre, i són útils si només fa veure de posseir-les, com semblar compassiu, lleial, humà,, íntegre, religiós i ser-ho, però estar amb l' ànim preparat de tal manera que, si cal no ser-ho, puguis i sàpiques canviar-te en tot el contrari. I has de saber que un príncep, i sobretot un príncep nou, no pot obsrvar totes aquelles coses que fan que els homes siguin tingut per bons, i sovint es veu forçat, per mantenir l' estat, d' obrar contra la fe, contra la caritat, contra la humanitat, contra la religió. I per això cal que tingui un ànim disposat a moure's segons el que li manen els vents i les variacions de la fortuna, i, tal comm he dit més amunt, no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal.
Així doncs, un príncep ha de tenir molta cura que no li surti mai de la boca res que no sigui ple de les cinc qualitats esmentades i que sembli, en veure'l i sentir-lo, tot compassió, tot lleialtat, tot integritat, tot religió. I no ni ha res de què calgui més aparentar la pràctica que aquesta darrera qualitat. Els homes, generalment, jutgen més pels ulls que per les mans, perquè a tothom li és permés de veure, però a ben pocs de tocar. Tothom veurà el que sembles,, pocs s' adonaran del que ets, i aquets pocs no gosaran oposar-se a l' opinió de la majoria que tingui el poder de l' estat que els defensa: en les accions de tots els homes, i sobretot dels prínceps, on no hi ha tribunal d' apel·lació, es mira el fi. Miri, doncs, un príncep de vèncer i mantenir l' estat; els mitjans sempre seran jutjats honorables i lloats per tothom,, perquè el vulgar de la gent es deixa portar per l' aparença i per l' èxit de les coses. En el món no hi ha res més que vulgaritat, i els pocs només poden trobar-hi un lloc si la majoria té on apuntarlar-se.
El príncep, XV-XVIII
A un príncep, doncs, no li cal tenir totes les qualitats esmentades més amunt, però li és molt necessari que sembli posseir-les. Fins i tot m' atreveria a dir que són perjudicials si les posseeix i les practica sempre, i són útils si només fa veure de posseir-les, com semblar compassiu, lleial, humà,, íntegre, religiós i ser-ho, però estar amb l' ànim preparat de tal manera que, si cal no ser-ho, puguis i sàpiques canviar-te en tot el contrari. I has de saber que un príncep, i sobretot un príncep nou, no pot obsrvar totes aquelles coses que fan que els homes siguin tingut per bons, i sovint es veu forçat, per mantenir l' estat, d' obrar contra la fe, contra la caritat, contra la humanitat, contra la religió. I per això cal que tingui un ànim disposat a moure's segons el que li manen els vents i les variacions de la fortuna, i, tal comm he dit més amunt, no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal.
Així doncs, un príncep ha de tenir molta cura que no li surti mai de la boca res que no sigui ple de les cinc qualitats esmentades i que sembli, en veure'l i sentir-lo, tot compassió, tot lleialtat, tot integritat, tot religió. I no ni ha res de què calgui més aparentar la pràctica que aquesta darrera qualitat. Els homes, generalment, jutgen més pels ulls que per les mans, perquè a tothom li és permés de veure, però a ben pocs de tocar. Tothom veurà el que sembles,, pocs s' adonaran del que ets, i aquets pocs no gosaran oposar-se a l' opinió de la majoria que tingui el poder de l' estat que els defensa: en les accions de tots els homes, i sobretot dels prínceps, on no hi ha tribunal d' apel·lació, es mira el fi. Miri, doncs, un príncep de vèncer i mantenir l' estat; els mitjans sempre seran jutjats honorables i lloats per tothom,, perquè el vulgar de la gent es deixa portar per l' aparença i per l' èxit de les coses. En el món no hi ha res més que vulgaritat, i els pocs només poden trobar-hi un lloc si la majoria té on apuntarlar-se.
El príncep, XV-XVIII
 |
César Borgia va ser el personatge que va inspirar "El Príncep" de MaquiavelMaterial complementari: "Llevat que els filòsofs regnin en els Estats, o els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cada un d'aquests camins les múltiples natures que actualment ho fan així, no hi haurà estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, en la raça dels homes; tampoc abans d'això no s'esdevindrà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del sol, l'organització política que ara acabem de descriure. Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè veia que era una manera de parlar controvertida; i és difícil d'advertir que no hi ha cap més manera d'ésser feliç, tant en la vida privada com en la pública." Plató: República V, 473d-e.- Experiment d' Ash. Conformitat grupal. |
- Experiment de Milgram. Obediència a l' autoritat
- La banalidad del mal y Hannnah Arendt (extracto película)
Otto Adolf Eichmann (Solingen, 19 de març de 1906 - Ramla, 31 de maig de 1962) fou un militar alemany, tinent coronel de les SS (Obersturmbannführer). Fou el responsable directe de la solució final principalment a Polònia i els transports de deportats als camps de concentració alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Va ser l'encarregat de l'organització de la logística de transports de l'Holocaust.
- Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen
CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999. (pàgines 116 i 117)
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 192 i 213)
Webgrafia:
