lunes, 22 de febrero de 2021

BLOC II. ANTROPOLOGIA UNITAT 8 L' ANIMAL SIMBÒLIC. TEXTOS. ELS READY-MADE DE DUCHAMP

 BLOC II. ANTROPOLOGIA

UNITAT 8 L' ANIMAL SIMBÒLIC. 
TEXTOS. ELS READY-MADE DE DUCHAMP

Font (1915), Ready.made de M. Duchamp 

Els ready-made de Duchamp 

" Si amb la Gioconda bigotuda es desvaloritza una cosa a la qual normalment es donava un valor, amb el ready-made es donava valor a una cosa que habitualment no el tenia. Tant en un cas com en l' altre, no hi ha cap procediment operatiu sinó un canvi de judici intencionadament arbitrari (...). Duchamp va exposar un urinari firmant-lo amb un nom qualsevol, Mutt. De totes formes, en posar una firma, va voler dir que aquell objecte no tenia valor artístic en si, sinó que l' assumia amb el judici formulat per un subjecte. Però, com el formula si ja no disposa de models de valor? De fet, es limita a separar l'objecte del context que li és habitual i en el qual realitza una funció pràctica. Arrancant-lo d' un context en què en ser tot utilitari res no pot ser estètic, el situa en una dimensió en què en no haver res utilitari, tot pot ser estètic. El que determina el valor estètic ja no és un procediment tècnic, sinó un acte mental, una actitud diferent enfront la realitat"

G.C Argan, L' art modern, 1970

Roda de bicicleta (1915), Ready -made de M. Duchamp 

L' animal simbòlic

" L' home no pot ja enfrontar-se a la realitat d' una manera immediata; no pot veure-la, com si diguéssim, cara a cara. La realitat física sembla retrocedir en la mateixa proporció que avança la seva activitat simbòlica. Enlloc de tractar amb les mateixes coses, en cert sentit, conversa constantment amb si mateix. S' ha embolicat en formes lingüístiques, en imatges artístiques, en símbols mítics o en símbols religiosos, d' una manera tan gran que no pot veure o conèixer res sinó és a través de la interposició d' aquest medi artificial.
La raó és un terme veritablement inadequat per a abastar les formes de la vida cultural humana en tota la seva riquesa i diversitat, però totes aquestes formes són formes simbòliques. Per tant, en comptes de definir l' home com un animal racional el definirem com un animal simbòlic. "

E. Cassirer, Antropologia filosòfica, 1944 

Per saber-ne més:


Un profesor de Murcia se declara “objetor” del veto parental y no pide los permisos a los padres.

Cinco meses después de la entrada en vigor del veto parental en la Región de Murcia, un docente ha decidido hacerse “objetor” de la medida en un acto de “insumisión personal” y no reclamar el permiso de los padres para las actividades complementarias que organiza. Se trata de Diego Reina, profesor de Historia del Arte en el instituto público Alfonso X de Murcia, que este 11 de febrero invitó a Pedro Alberto Cruz, uno de los mayores especialistas en España en la obra del artista francés Marcel Duchamp, para comparar su célebre urinario con una obra clásica del Renacimiento, el David de Miguel Ángel.
“Por deferencia a mis alumnos [de 13 a 17 años], les anuncié que había programado esa actividad y que no iba a pedir permiso a sus padres, sino a ellos: si alguno no estaba de acuerdo con el conferenciante o el contenido, podía manifestarlo. Todos acudieron”, ha explicado a este diario.
'David' by Michelangelo JBU0001.JPG
Michelangelo's David, 1501-1504, Galleria dell'Accademia (Florence)
Bibliografia: 

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 144,145)  


Webgrafia: 

BLOC II. ANTROPOLOGIA UNITAT 8: L' ANIMAL SIMBÒLIC? L' ART COM A ACTIVITAT SIMBÒLICA.

 BLOC II. ANTROPOLOGIA 

UNITAT 8: L' ANIMAL SIMBÒLIC? 
L' ART COM A ACTIVITAT SIMBÒLICA.

L' experiència estètica té les seves arrels en la capacitat simbòlica de l' home, tot i que aquesta última, orientada cap al domini artístic, adquierix trets que la distingeixen d' altres processo de simbolització, com la religió i la ciència. 

David-Oath of the Horatii-1784.jpg
El jurament dels Horacis, de Jacques-Louis David (1785) 

Els símbols estètics

En els símbols estètics hi ha dues característiques específiques:

- Obertura semàntica. En l' àmbit artístic, la connexió entre els símbols i els seus significats, les experiències i coses a què remeten, és menys unívoca que la que hi ha entre els signes lingüístics i els seus referents. Això confereix als símbols estètics la seva peculiar capacitat per irradiar contínuament nous significats, diferents moltes vegades d'aquells que se'ls va donar en el moment de la seva producció.  

- Predomini de la funció poètica sobre la referencial. En general, en el simbolisme estètic predomina la funció poètica. Els materials artístics, les paraules, formes visuals, colors o sons compten per si mateixos, en la seva materialitat, igual o més que en la seva referència a algun aspecte del món. Les representacions científiques i els símbols religiosos estan subordinats a un ordre extern o a un cos dogmàticament definit de creences, respectivament, del qual depèn l' organització del pla simbòlic. El simbolisme estètic està regit per pautes menys apegades a la funció referencial. 

Una cantata de Bach o una pintura neoclàssica poden ser considerades com a descripcions, l' una, d' un cert estat afectiu intensament religiós, l' altra, de situacions històriques de l' antiguitat. Tot i així, per apreciar estèticament aquesta cantata caldrà fixar-se en les regles de l' harmonia o el contrapunt, que depenen d' una certa tradició musical i no del significat que li assignem a la composició. També en una pintura neoclàssica - El jurament dels Horacis de David, per exemple- el significat està subordinat a les regles de la perspectiva i la distribució regular de figures i colors. 


Què es una obra d' art? 

La noció d' obra d' art, aglutinadora de símbols estètics, no ha significat sempre ni a tot arrreu el mateix. El mot llatí ars -del qual deriva "art"- i l aparaula grega tékné -d'on prové "tècnica"- van ser sinònims durant segles. A Grècia, a Roma i durant l' Edat Mitjana, aquets termes designaven l' habilitat tant mental com manual de metges, sabaters o poetes.

El concepte d' art, com a institucionalització de les experiències estètiques al voltant de les relacions entre artistes, obres i públic, és exclusiu dels quatre o cinc darrers segles de la cultura occidental i no té equivalència en altres tradicions culturals per a les quals allò artístic i allò tècnic o funcional mai no s' han escindit. 

D' altra banda, fins i tot en la nostra tradició aquest concepte ha travessat una forta crisi, els primers símptomes de la qual es donen a finals del segle XIX, quan la funcionalitat, reservada a l' artesania, i allò estètic es reuneixen novament en el disseny industrial o l' urbanisme. La situació s' agreuja a principis del segle XX amb el sorgiment de les avantguardes, per a les quals l' art era ja quelcom mort, o terminalment malalt. 

El signe més evident d' aquesta crisi és la gran dificultat per definir satisfactòriament la noció d' "obra d' art". Tal vegada, la millor definició que avui per avui podem admetre és la del crític M Dufrenne: "Una obra d' art és tot allò que és reconegut i proposat com a tal al nostre assentiment". 

Universalitat del fenomen artístic

Els objectes que s' anomenen "obres d' art" es caracteritzen sovint per la seva capacitat de superar els límits de les cultures on s' han originat i seguir sent valuosos, com a portadors d' experiència estètica, en contextos diferents. Així el David que Miquel Àngel va esculpir al Renaixement mostra, encara avui, una representació simbòlica d' abast universal -és a dir, pot induir una emoció estètica a qualsevol persona- tot i que seria difícil entendre'l plenament sense comptar amb la tradició cultural que el va produir. 





Per saber-ne més:

- J. S. Bach - BWV 552a - Praeludium, Es-Dur, pro Organo pleno



- John Cage - Solo For Voice 2 (1960) with simultaneous performance of Solo For Piano




- Pompeia i les escultures d' Igor Mitoraj



- La síndrome d' Stendhal (fes recerca pels treballs opcionals de 0,25p)

- Épater le bourgois (fes recerca pels treballs opcionals de 0,25p)

- ¿Quién diablos es Jackson Pollock? 



Bibliografia: 

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 142,143)  


Webgrafia:


BLOC II. ANTROPOLOGIA UNITAT 8: L' ANIMAL SIMBÒLIC QUÈ ÉS NATURAL? QUÈ ÉS CULTURAL?

 

BLOC II. ANTROPOLOGIA

UNITAT 8: L' ANIMAL SIMBÒLIC 

QUÈ ÉS NATURAL? QUÈ ÉS CULTURAL? 


Noam Chomsky portrait 2017 retouched.png
Noam Chomsky (2017) nascut a Pennsilvània, el 7 de desembre de 1928
Resultat d'imatges de jane goodall
En 1960, la primatóloga, etóloga, antropóloga y mensajera de la paz de la ONU Jane Goodall inició el viaje hacia el que sería su destino vital: el Parque Nacional de Gombe (Tanzania). Es hoy una de las científicas más reconocidas a nivel internacional, especialmente por su conocimiento del comportamiento de los chimpancés. Goodall revolucionó una etología (estudio del comportamiento de los animales en sus medios naturales) absorbida por el antropocentrismo y descubrió que, en realidad, chimpancés y humanos no somos tan diferentes: compartimos profundas semejanzas, tanto en el campo de lo positivo como en el de lo negativo –el genoma de Pan troglodytes (chimpancé común) y Pan paniscus (bonobo o chimpancé pigmeo) tiene un 98% de semejanzas génicas con el Homo sapiens. (Font: https://www.clarin.com/revista-enie/ideas/jane-goodall-masacre-ambiental_0_rywD6Cnyz.html)



Per llegir i pensar 


L`ús normal del llenguatge és innovador, en el sentit que una gran part d' allò que diem és totalment nova, en comptes de ser la repetició de quelcom sentit abans o quelcom que obeeixi a un esquema o patró semblant al d' altres oracions o formes de discurs que hàgim sentit prèviament.
Gràcies al fet de no dependre del control exercit pels estímuls, el llenguatge pot servir per a la formulació dels pensament i l' expressió dels estats d' ànim propis, i això no tan sols en el cas de les persones dotades s' un excepcional talent sinó també, de fet, en el de qualsevol persona normal.
La tercera propietat de l´ús normal del llenguatge és la de la seva coherència i "adequació a la situació", que evidentment no té res a veure amb el control per part dels estímuls externs. No tenim dificultat a distingir entre l´ús normal del llenguatge i els desvaris d' un boig o la sortida d' un computador amb un element fortuït. 
Noam Chomsky, 
El llenguatge i l' enteniment, 1993

- Mireu aquests links:

La comunicació animal 

Els animals es comuniquen entre sí? Tenen algun codi similar o traduïble al nostre? En els darrers trenta anys, molts etòlegs s' han plantejat  aquestes qüestions. En alguns sentits, les seves conclusions són clares però en altres estan encara sotmeses a debat. 

Totes les espècies animals disposen de codis de comunicació que donen als individus que en formen part més possibilitats de sobreviure. Tanmateix, els seus trets difereixen dels que podem trobar en el llenguatge humà. Els animals es comuniquen a través de signes sonors inarticulats, senyals olfactius, moviments o gestos. Pel que sembla, els seus codis són innats i, per tant, comuns als membres de cada espècie.  La informació transmesa a través seu té a veure amb la satisfacció de les seves necessitats bàsiques: alimentació, aparellament, territori. 

Un cas especial, per la seva proximitat respecte a la nostra espècie, és el dels ximpanzés. Cap als anys setanta del segle XX es van obrir als Estats Units alguns projectes experimentals encaminats a investigar la capacitat d' aquests animals per aprendre el llenguatge verbal humà. Els ximpanzés coneguts com a Washoe, Sarah, Lana i Nim Chimsky, pioners en aquests tipus d' investigacions, van aprendre a comunicar informació per mitjans com el llenguatge de signes americà (ASL), els moviments fets amb les mans per persones sordes - Washoe i Nim-, el Yerkish, un llenguatge visual artificial -Lana- i un codi artificial de fitxes de plàstic de diferents colors i formes -Sarah-. Tanmateix, l' estudi va mostrar la seva dificultat per aprendre l' aspecte més creatiu del llenguatge: usar regles per construir un nombre indefinit de noves expressions i frases complexes. Tampoc la capacitat de raonament lògic i abstracte ha estat present en els codis apresos pels simis fins al moment. 


Vídeo de l' amistat entre l' actor Robin Williams i la Gorila Koko:













Escriu Steven Navas:
Data de publicació: 30 de gen. 2016



Koko es la gorila más inteligente del mundo, capaz de entender conversaciones en inglés y de comunicarse con signos. Hace 13 años conoció y conversó con Robbin Williams en su hogar de la Fundación Gorila. El lunes, Koko se enteró del fallecimiento de su amigo y manifestó su tristeza. Así narraron el momento sus cuidadores: “El lunes, cuando se conoció la muerte de Robbin, Koko y los doctores Patterson y Cohn estaban juntos. Comenzaron a entrar llamadas telefónicas sobre el triste acontecimiento. Tras un momento, Koko se dirigió hacia el Dr. Patterson con un gesto inquisidor. El doctor le explicó ‘hemos perdido a nuestro buen amigo Robbin Williams’. Koko se mostró tranquila pero adoptó una mirada meditabunda”. “Se produjeron varias llamadas más. Una de ellas, puesta en altavoz, fue escuchada por Koko. Era de una colega que trabajó con Williams cuando hicimos con él un comercial sobre la Fundación Gorila. Al final de la conversación la colega lloró. Cerca de media hora más tarde, Koko le dijo en signos a su intérprete: ‘la mujer llora’. Al final del día, Koko se tornó lúgubre, con su cabeza gacha y su labio tembloroso. Se puso terriblemente triste”. En 2001, Williams llegó hasta la Fundación Gorila, en el norte de California, atraído por su interés en la conservación de los grandes simios. La mejor carta de presentación de la Fundación es Koko, personaje con el cual han logrado demostrar teorías de comunicación y lenguaje de esos animales. Por eso fue la encargada de darle la bienvenida al famoso. El encuentro de Robbin y Koko quedó registrado en un video que muestra el grado de amistad que nació entre los dos. Williams hizo que Koko riera por primera vez en seis meses; no lo hacía desde la muerte de su compañero Michael, un gorila de 27 años. Koko y Williams se hicieron cosquillas y jugaron. Koko llegó al grado de confianza de quitarle a su amigo las gafas para probárselas ella, esculcar su billetera y desocupar sus bolsillos.





Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 137)  

Webgrafia:


https://www.clarin.com/revista-enie/ideas/jane-goodall-masacre

https://ca.wikipedia.org/wiki/Noam_Chomsky

https://psicologiaymente.com/desarrollo/teoria-desarrollo-lenguaje-noam-chomsky

https://www.youtube.com/watch?v=rXkvKXaZRws

https://www.youtube.com/watch?v=I9I_QvEXDv0

https://www.youtube.com/watch?v=dDOjwame_M0

BLOC II ANTROPOLOGIA. UNITAT 8: L' ANIMAL SIMBÒLIC. Sense cultura no hi ha llenguatge

 

BLOC II ANTROPOLOGIA. 

UNITAT 8: L' ANIMAL SIMBÒLIC.

Sense cultura no hi ha llenguatge

MODEL DE COMENTARI DE TEXT :
Imatge relacionada

"Un nen d' onze o dotze anys que temps enrera havia vist completament nu pels boscos de La Caune buscant els glans i arrels de què s' alimentava, fou descobert ca p a finals de l' any VII (de la Revolució Francesa, o sigui 1796). Les meves esperances de fer-lo parlar es veieren del tot defraudades, i l' únic que vaig poder aconseguir va ser l' emissió d' alguns monosíl·labs informes, de vegades greus i de vegades aguts. Vaig voler, tanmateix, mantenir-me ferm, lluitant molt encara contra l' obstinació de l' òrgan vocal, fins que, finalment, en veure que, ni el transcurs dels dies ni la insistència del propòsit arribaven a fer cap efecte, em vaig resignar a deixar en aquell punt els meus darrers intents a favor de la paraula, abandonant el meu deixeble a un estat definitiu de mudesa. Privat de discerniment, negat a la memòria, la seva existència quedava reduïda a una vida purament animal"
Adaptat de Jean Ytard, Víctor de l' Aveyron, 1807

1.- De què va el text? (2'5 punts)
2.- Posa-li un títol filosòfic. (1 punt) 
3.- Relaciona el text amb tot allò que hagis treballat del llibre o del bloc "Mystiké Epopteia", del Tema Natura i Cultura del Bloc II d' Antropologia. Sobretot, amb el "zoon politikón" d' Aristòtil (3punts) 
4.- Comenta les semblances i diferències amb el cas de Genie . (2'5 punts) 
5.- Fes una opinió personal de la temàtica. (1 punt) 



Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 131)  

Webgrafia:
https://es.wikipedia.org/wiki/Jean_Itard

BLOC II. ANTROPOLOGIA UNITAT 8: NATURA I CULTURA. "EL CAS DE HELEN KELLER"

 

BLOC II. ANTROPOLOGIA

UNITAT 8: NATURA I CULTURA. 

"EL CAS DE HELEN KELLER"

Helen Keller with Anne Sullivan in July 1888


Helen Adams Keller (TuscumbiaAlabamaEstats Units27 de juny de 1880 - 1 de juny de 1968 ) fou una activista,escriptora i professora nord-americana sordcega. Va ser la primera persona sordcega a obtenir una llicenciatura universitària. La història de com la seva professora, Anne Sullivan va aconseguir de trencar l'aïllament causat per la manca de possibilitats de comunicació, permetent el desenvolupament complet de la noia s'ha fet famosa mundialment a partir de la pel·lícula El miracle d'Anna Sullivan (The Miracle Worker).
Va ser una autora prolífica, i va fer campanyes intenses en contra de la guerra, pel sufragi femení, els drets dels treballadors i el socialisme.

Helen Keller no va néixer sordcega; als dinou mesos va contraure una malaltia que els doctors van descriure com "una congestió aguda de l'estómac i el cervell", que podria haver estat escarlatina o meningitis. La malaltia no va durar massa temps, però la va deixar sorda i cega. En aquell moment, l'única persona amb qui es comunicava era Martha Washington,[7] la filla de sis anys del cuiner de la casa, que va poder crear una llengua de signes amb ella; als set anys, tenia més de seixanta signes particulars per comunicar-se amb la seva família. Segons el psicòleg soviètic A. Meshcheryakov, l'amistat i els ensenyaments de la Martha van ser crucials per al desenvolupament posterior de la Helen.
El 1886, la seva mare, inspirada per una explicació a "American Notes" de Charles Dickens sobre els èxits en l'educació d'una altra nena sorda i cega, Laura Bridgman, va enviar la Helen, acompanyada pel seu pare a visitar el Dr. J. Julian Chisolm, un oftalmòleg i otorrinolaringòleg de Baltimore.[8] Ell els va posar en contacte amb Alexander Graham Bell, que en aquella època estava treballant amb nens sords. Bell va aconsellar a la parella que contactessin amb l'Institut Perkins per la Ceguera, l'escola on s'havia format Bridgman, que estava situada al Sud de Boston. El director de l'escola, Michael Anaganos, va demanar a l'antiga alumna Anne Sullivan, que també era deficient visual i només tenia 20 anys, que fes de professora de la Keller. Va ser el principi d'una relació de 49 anys, que va evolucionar a institutriu i finalment companya.

Anne Sullivan va arribar a can Keller el març de 1887, i va començar de seguida a ensenyar la Helen a comunicar-se lletrejant paraules a la seva mà, començant per d-o-l-l (nina) per la nina que li havia portat de regal. Al principi no se'n sortia, perquè no entenia que cada objecte tenia una paraula que l'identificava de manera única. De fet, quan Sullivan li intentava ensenyar la paraula "tassa", Keller es va desesperar tant que va trencar la nina.[9] El gran salt de Keller va arribar l'abril del mateix any, quan es va adonar que els gestos que la seva professora feia al palmell de la seva mà, mentre feia rajar aigua fresca per la seva altra mà, simbolitzaven la idea d'"aigua"; en aquell moment va gairebé esgotar a Sullivan exigint els noms de tots els altres objectes que li eren familiars dins el seu món.
Degut a un ull esquerre que sortia molt, normalment Keller sortia fotografiada de perfil. De gran li van posar ulls de vidre per raons "mèdiques i cosmètiques".

A partir del maig de 1888, Keller va anar a l'Institut Perkins per la Ceguera. El 1894, Helen Keller i Anne Sullivan van traslladar-se aNova York per anar a l'Escola Wright-Humason per a Sords i l'Escola Horace Mann per a Sords. El 1896, van tornar a Massachusetts i Keller va entrar a l'Escola de Senyoretes de Cambridge abans de ser admesa, el 1900 a Radcliffe College, una universitat. El seu admirador, Mark Twain, l'havia presentada al magnat del petroli Henry H. Rogers, que, juntament amb la seva dona, li van pagar l'educació. El 1904, als 24 anys, Keller es va llicenciar a Radcliffe, convertint-se en la primera persona sordcega a aconseguir una llicenciatura universitària.

Quan Keller era joveneta, Anne Sullivan la va presentar al prevere episcopalià Phillips Brooks, que la va introduir en el Cristianisme. Fou llavors que va dir una de les seves frases que s'han fet més famoses: "Sempre havia sabut que Ell hi era, però no sabia dir-ne el nom!"

Pel·lícules:



The Miracle Worker (La treballadora miraculosa, traduïda com "el miracle d'Anna Sullivan" en català) és un cicle d'obres dramàtiques basades en la seva autobiografia, La història de la meva vida. Descriuen la relació entre Keller i Sullivan, mostrant com la mestra la va portar des d'un estat pràcticament salvatge a l'educació, l'activisme, i la fama. El títol prové de la descripció que va fer Mark Twain d'Anne Sullivan. La primera obra va ser un guió televisiu de 1957 de William Gibson per al programa Playhouse 90. El va adaptar per una producció teatral que es va estrenar a Broadway el 1959 i finalment una pel·lícula el 1962, que va guanyar dos Oscars, a la millor actriu per Anne Bancroft i a la millor actriu secundària per Patty Duke. Se'n van fer dues versions televisives més el 1979 i el 2000.



El 1984 es va fer una altra pel·lícula per a la televisió sobre la vida de Helen Keller, anomenada The Miracle Continues (El miracle continua). Aquesta pel·lícula, pensada com a continuació de The Miracle Worker explica els anys d'universitat i els principis de la seva edat adulta. Cap de les pel·lícules anteriors mencionen l'activisme social que seria la característica principal de la seva vida, encara que la versió de Disney del 2000 explica als títols de crèdit que va convertir-se en una activista a favor de la igualtat social.

En uno de sus libros, Helen escribiría años más tarde: “A los seis años era un fantasma, viviendo en un mundo de tinieblas sin deseos y sin intelecto, guiada solamente por simples instintos animales”.



Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 136)  

Webgrafia:


BLOC II. ANTROPOLOGIA. "MEDITACIÓN DE LA TÉCNICA" ORTEGA Y GASSET

 BLOC II. ANTROPOLOGIA.

 "MEDITACIÓN DE LA TÉCNICA" ORTEGA Y GASSET

José Ortega y Gasset

"Zoològicament, vida significa tot allò que cal fer per sostenir-se en la naturalesa. Però, l' home s' ho manega per reduir al mínim aquesta vida, per no haver de fer allò que ha de fer l' animal. En el forat que la superació de la seva vida animal deixa, l' home es dedica a una sèrie de tasques no biològiques, que no li són imposades per la naturalesa, que ell mateix s' inventa. I, precisament, d' aquesta vida inventada, inventada com s' inventa una novel·la o una obra de teatre, l' home en diu vida humana, benestar. La vida humana, doncs, transcendeix la realitat natural, no li és donada com li és donat a una pedra caure, i a un animal el rígid repertori dels seus actes orgànics -menjar, fugir, fer nius, etc.-, sinó que ell mateix se la fa, i aquest fer-se-la comença essent la seva invenció. Com? La vida humana, seria aleshores en la seva dimensió específica...una obra d' imaginació? Seria l' home una mena de novel·lista de si mateix que es forja la figura fantàstica d' un personatge amb el seu tipus irreal d' ocupacions i que per tal d' aconseguir realitzar-lo fa tot el que fa, és a dir, és tècnic? (...) L' home no és una cosa, l' home és una pretensió, la pretensió d' ésser això o allò. Cada època, cada poble, cada individu modela de manera diversa la pretensió general humana". 

"Si recapacitan ustedes un poco hallarán que eso que llaman su vida no es sino el afán de realizar un determinado proyecto o programa de existencia. Y su «yo», el de cada cual, no es sino ese programa imaginario. Todo lo que hacen ustedes lo hacen en servicio de ese programa. Y si están ustedes ahora oyéndome es porque creen, de uno u otro modo, que hacer eso les sirve para llegar a ser, íntima y socialmente, ese yo que cada uno de ustedes siente que debe ser, que quiere ser. El hombre es, pues, ante todo, algo que no tiene realidad ni corporal ni espiritual; es un programa como tal; por lo tanto, lo que aún no es, sino que aspira a ser. Se dirá que no puede haber programa si alguien no lo piensa, si no hay, por lo tanto, idea, mente, alma o como se le quiera llamar. Yo no puedo discutir esto a fondo porque tendría que embarcarme en un curso de filosofía. Sólo puedo hacer esta observación: aunque el programa o proyecto de ser un gran financiero tiene que ser pensado en una idea, ser ese proyecto no es ser esa idea». Yo pienso sin dificultad esa idea y, sin embargo, estoy muy lejos de ser ese proyecto. 
 He aquí la tremenda y sin par condición del ser humano, lo que hace de él algo único en el universo. Adviértase lo extraño y desazonador del caso. Un ente cuyo ser consiste, no en lo que ya es, sino en lo que aún no es, un ser que consiste en aún no ser. Todo lo demás del universo consiste en lo que ya es. El astro es lo que ya es ni más ni menos. Todo aquello cuyo modo de ser consiste en serlo que ya es y en el cual, por lo tanto, coincide, desde luego, su potencialidad con su realidad, lo que puede ser con lo que, en efecto, es ya, lamamos cosa. La cosa tiene su ser dado ya y logrado. 
 En este sentido, el hombre no es una cosa sino una pretensión, la pretensión de ser esto o lo otro. Cada época, cada pueblo, cada individuo modula de diverso modo la pretensión general humana. "


ORTEGA Y GASSET - Meditación de la técnica 

Qüestionari:
1.- Resumeix en una frase curta l' opinió de l' autor. (1 punt)
2.- Segons l' autor, quines diferències hi ha entre l' home i els animals? (1 punt)
3.- Estàs d' acord que la vida humana trascendeix la realitat natural? (1 punt) 
4.- Què significa que l' home no és una cosa sinó una pretensió? (1 punt) 
5.- Pot l' home configurar la seva vida com si fos el protagonista d' una novel·la? (1 punt)
6.- Quina és la teva pretensió, és a dir, la teva concepció de benestar? Se sembla una novel·la? Què necessites per realitzar-la? (2 punts)
7.- Relaciona aquest text amb la pel·lícula "El nen salvatge" de François Truffaut. (3 punts) 



Bibliografia: 

CODINA, Manel i, altres autors: Filosofia . Barcelona: Editorial RAP,  1997 (Pàgina 18) 

Webgrafia:


http://html.rincondelvago.com/000785401.jpg

http://www.uhu.es/cine.educacion/cineyeducacion/0%20Imagenescine/pequenos

BLOC II. ANTROPOLOGIA. PEL.LÍCULA RECOMENADA. "L'ENFANT SAUVAGE" DE F. TRUFFAUT (1969)

 

BLOC II. ANTROPOLOGIA. 

PEL.LÍCULA RECOMENADA. 

"L'ENFANT SAUVAGE" DE F. TRUFFAUT (1969)




Título original
L'enfant Sauvage
Año
1970
Duración
85 min.
País
 Francia
Director
Guión
François Truffaut, Jean Gruault (Obra: Jean Itard)
Música
Antonio Vivaldi
Fotografía
Néstor Almendros (B&W)
Reparto
Productora
Les Films du Carrosse
Género
Sinopsis
Película basada en hechos reales acontecidos a finales del siglo XVIII. Narra el proceso de educación de un niño que creció aislado en el bosque sin contacto alguno ni con los hombres ni con la civilización. Una de las películas más celebradas de Truffaut. (FILMAFFINITY)
Premios
1970: Seminci: Lábaro de Oro: Mejor película



Victor de l' Aveyron



Víctor fue el nombre asignado por su tutor oficial a un preadolescente salvaje encontrado en la región francesa de Aveyron en los últimos años del siglo XVIII. Su caso fue el más seriamente estudiado y el mejor documentado de todos los de este tipo.
Su tutor legal, el doctor Jean Itard, elaboró el tratamiento para educar al niño.

Antecedentes[editar · editar código]

A finales de septiembre de 1799, tres cazadores encontraron en los bosques de Caune (en el Languedoc francés, cerca de losPirineos) a un niño completamente desnudo, al que lograron capturar y al que dejaron al cuidado de una viuda, encerrado en una cabaña cercana. Aparentaba unos once o doce años y ya había sido avistado antes por la zona recogiendo bellotas o buscando tubérculos con los que alimentarse.  Al cabo de una semana logró escaparse, retornando a las montañas, donde soportó el riguroso invierno de aquel año apenas cubierto con una camisola desgarrada. Por las noches se ocultaba, pero durante el día se acercaba a veces a algún pueblo de los alrededores, en uno de los cuales, del cantón de St. Sernin, se introdujo en una casa deshabitada, donde volvió a ser capturado. Allí se le atendió y se le vigiló durante varios días, siendo llevado luego al hospital de Saint-Afrique y posteriormente a Rodez, donde estuvo varios meses. Durante todo este tiempo se mostró salvaje y esquivo, impaciente e inquieto, siempre atento a la posibilidad de escapar nuevamente.
La noticia de su existencia se difundió rápidamente por la Francia recién salida de la revolución provocando todo género de conjeturas y expectativas. Un ministro del gobierno con inclinaciones científicas ordenó el traslado del muchacho a París, adonde llegó a finales de septiembre de 1800, con la esperanza de que el estudio de su caso pudiese ampliar los conocimientos sobre la mente humana.

Estudio y tratamiento[editar · editar código]

Convertido así en asunto público, los sabios del momento le reconocieron atenta y cuidadosamente y llegaron a la conclusión, expresada por el más calificado de ellos, Philippe Pinel, director del asilo o manicomio de Bicêtre, de que "el salvaje de Aveyron" no era más que un deficiente mental incurable. Pero un joven médico recién doctorado, Jean Marc Gaspard Itard, al que le fue permitido asistir a estas sesiones, más optimista, propuso la elaboración y ejecución de un programa de tratamiento y educación del niño, lo que fue aceptado, proporcionándosele los medios públicos requeridos para realizarlo. El muchacho quedó desde entonces bajo la custodia de Itard, siendo atendido por Madame Guérin en los aspectos físicos y materiales, mientras que Itard elaboraba y aplicaba el programa de su tratamiento psicológico y readaptación.
Itard escribió dos memorias o informes dirigidos al ministerio patrocinador (al parecer[cita requerida] el de Interior) donde relató minuciosamente sus observaciones, propósitos y experiencias. Ambos textos fueron publicados inmediatamente por considerárselos de interés general. El primero data de 1801, pocos meses después de haberse emprendido el experimento, y el segundo se escribió en 1806, cuando Itard dio por conclusa su actuación. Ambos trabajos son modelos de rigor científico, metodológico y claridad expositiva.
La descripción que Itard realizó de la primera impresión que le causó su pupilo rezaba: "un niño desagradablemente sucio, afectado por movimientos espasmódicos e incluso convulsiones; que se balanceaba incesantemente como los animales del zoo; que mordía y arañaba a quienes se le acercaban; que no mostraba ningún afecto a quienes le cuidaban y  que, en suma, se mostraba indiferente a todo y no prestaba atención a nada." Algo bastante diferente, pues, del "buen salvaje" rousseauniano que el público de la época esperaba.[cita requerida]
El infortunado muchacho era delgado y más bien bajo para su supuesta edad. Su rostro, redondeado e infantiloide, presentaba marcas de haber sufrido la viruela y lo surcaban varias cicatrices. Su nariz era larga y puntiaguda y su mentón hundido. Tenía un cuello largo y esbelto, pero otra gran cicatriz le atravesaba la garganta.
Las atenciones y cuidados que se le dispensaron a partir de entonces mejoraron su estado físico y su sociabilidad, pero los progresos fueron muy escasos, una vez superada la fase inicial. Itard le puso el nombre de Víctor. Por esta época se presentó la pubertad sexual del muchacho, lo que creó problemas adicionales a su educador. Las esperanzas de Itard de enseñarle a hablar y a comportarse de manera civilizada resultaron frustradas, y en el segundo informe Itard se daba por vencido y manifestaba su preocupación por el futuro del joven.
Parte del proceso puede verse en una película de François Truffaut basada en esta historia, titulada L'Enfant Sauvage.

[editar · editar código]

El Ministerio del Interior proveyó, sin embargo, para su ulterior cuidado (que Madame Guérin siguió realizando durante veinte años más, gracias a la pensión de 150 francos que se le asignó para ello) y de que otros profesores continuasen su educación. Pero un informe elaborado por alguien que vio a Víctor hacia 1815 no reseñaba ninguna mejora de su situación.
Víctor de Aveyron murió en 1828.
En marzo de 2008, a raíz del descubrimiento de que el libro superventas y la película "Survivre avec les loups" (Sobrevivir entre lobos) eran una estafa, se produjo un importante debate en los medios de comunicación franceses (periódicos, radio e, incluso, televisión) sobre los numerosos casos falsos de niños salvajes a los que se han dado crédito ciegamente: a pesar de la existencia de numerosos libros sobre el tema, casi ninguno de ellos se ha basado en archivos, sino que sus autores han empleado información impresa de segunda o tercera mano bastante discutible. De acuerdo con el cirujano francés Serge Aroles, autor de un estudio general de niños salvajes basado en archivos, “L'Enigme des Enfants-loups” (El enigma de los niños-lobo), publicado en 2007, casi todos estos casos son timos escandalosos o historias totalmente ficticias.
Según Serge Aroles, quien ofrece varias pistas en el capítulo XXXI de su libro, Victor de Aveyron no es un genuino niño salvaje. “No olvidemos que la película de Truffaut es… ¡una película!". Y, algo peor, para el cirujano Serge Aroles, las cicatrices en el cuerpo de Victor no se debían a la vida salvaje en el bosque, sino más bien a abusos físicos.

RECORDA LA PREGUNTA QUE HEM VIST A L' ENTRADA D' ARISTÒTIL "ZOON POLITIKÓN":


"¿Son innatas o adquiridas las cualidades, el comportamiento y las ideas que definen a los seres humanos?" Es reobre la polèmica entre Innatisme (Plató i Descartes) versus Empirisime (Locke, Hume).  Ho podem veure en el següent documental curt:




Si volem veure un petit resum de la pel·lícula de François Truffaut, aquí el tenim amb música de Phil Collins: 

º
- Potser el que planteja Howard Gardner amb les intel·ligències múltiples te a veure amb l' innatisme de Plató i Descartes? Potser naixem amb unes capacitats des del moment de néixer? 



Bibliografia: 

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 127)  

Webgrafia importante:

Webgrafia utilizada: 






https://www.youtube.com/watch?v=ZGRXbOmsClQ

https://www.youtube.com/watch?v=_BywDjk2sTw

https://www.youtube.com/watch?v=QOvWXYZKSxU