martes, 28 de noviembre de 2017

BLOC I . U 3. QUÈ ÉS REAL? El test de Turing o la inteligencia de las máquinas

BLOC I

LA INVESTIGACIÓ FILOSÒFICA

UNITAT 3. QUÈ ÉS REAL?

El test de Turing o la inteligencia de las máquinas

Alan Turing fue un visionario y siempre creyó en que las máquinas podrían evolucionar logrando una inteligencia artificial. Para exponer su tesis de las máquinas pensantes ideó el juego de imitación, lo que hoy conocemos como el test de Turing

Maite Garrido Courel - Madrid

Alan Turing.

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj6O2TSh_ZFUCXgDyqLkz2QIpmNrzrzYwjJrLx8g2HbX6-afQiStdaxYZ_iZQlmkgLXnvBh_NOTDOIdZdD5_FGWNGIuJTFQhvrwDdXVCCd66TIB52Zz70YbrtWiUfIRdmPptPevyv7QMoCO/s1600/alan_turin.jpg

“Si una máquina se comporta en todos los aspectos como inteligente, entonces debe ser inteligente”. Esta premisa, y casi convicción, llevó a Alan Turing a exponer en la prestigiosa revista filosófica Mindsu pensamiento ante la comunidad científica británica. Su artículo, publicado en 1950 bajo el título "Computing machinery and intelligence", ahondaba sobre la inteligencia artificial haciéndose una sencilla y trascendental pregunta: ¿pueden las máquinas pensar?

Turing proponía en ese artículo lo que hoy se conoce como el test de Turing, y que consistía en llevar a cabo el juego de imitación. Para dicho juego es necesario un juez, ubicado en una habitación aislada, y un individuo y una máquina en otra. Ambos responderán por chat a la preguntas que les realice el interrogador. La máquina ha de hacerse pasar por un ser humano; si el juez es incapaz de distinguir entre el individuo y el ordenador, se considera entonces que la máquina ha alcanzado un determinado nivel de madurez: es inteligente.

Para Turing, la inteligencia artificial existirá cuando no seamos capaces de distinguir entre un ser humano y un programa de una computadora en una conversación a ciegas.

Pero la década de los cincuenta estaba lejos de ser una época en la que las ideas visionarias de Turing tuvieran cabida fácilmente. Tuvo que enfrentar críticas y comentarios –a los que respondía en el citado artículo– del ámbito teológico (Dios no ha dotado a los animales ni a las máquinas de alma), pero también matemático. Los colegas matemáticos dudaban de que una máquina pudiera contestar a preguntas que escaparan del sí o del no y que pudieran emular el intelecto humano.

Programa Tres14 sobre inteligencia artificial y test de Turing

De ELIZA a CAPTCHA

Más de diez años después del polémico artículo, un profesor emérito de informática del MIT, Joseph Weizenbaum, diseñó uno de los primeros programas en procesar lenguaje natural. ELIZA, inspirado en los postulados de Alan Turing, funcionaba buscando palabras clave en las frases escritas por el usuario y respondiendo con una frase modelo registrada en su base de datos.

Resultó tan convincente que algunas personas que interactuaron con el programa, sin saberlo, llegaron a pensar que realmente hablaban con un humano. Aunque ELIZA tenía sus límites: cuando no entendía el enunciado, repetía las palabras en forma de frases y expresiones incoherentes. Aún quedaba mucho para lograr una máquina inteligente.

En 1990 se inició el concurso Premio Loebner entre programas de ordenador que intentan pasar el test de Turing. Un juez humano se enfrenta a dos pantallas de ordenador, una de ellas se encuentra bajo el control de un ordenador, y la otra, bajo el control de un humano. El juez plantea preguntas a las dos pantallas y recibe respuestas.

El premio, que se celebra de forma anual, está dotado con 100.000 dólares para el programa que pase el test. La primera y única vez que un juez confundió a una máquina con un humano fue en el año 2010, cuando el robot Suzette, de Bruce Wilcox, superó la prueba.

Actualmente, una de las aplicaciones de la prueba de Turing más extendida es el control de spam. Este correo basura es generalmente enviado por un ordenador, así que el test de Turing puede usarse para distinguir si el remitente es humano o una máquina. En el CAPTCHA, Completely Automated Public Turing test to tell Computers and Humans Apart (prueba de Turing pública y automática para diferenciar máquinas y humanos), esa conocida sucesión de números y letras, su ‘juez’ es, paradójicamente, un ordenador.

Podeu veure:
"2001, una Odisea en el espacio"

2001: una odissea de l'espai (títol original en anglès: 2001: A Space Odyssey)^[2] és una pel·lícula de ciència-ficció del 1968, dirigida per Stanley Kubrick, escrita per ell mateix i per Arthur C. Clarke. La pel·lícula tracta temes com l'evolució humana, laintel·ligència artificial, el futur i la vida extraterrestre. Cal destacar-ne el realisme científic, l'ús per primer cop de molts efectes especials que van marcar un abans i un després en el gènere de ciència-ficció, una fotografia magnifica, surrealista i a voltes ambigua, l'ús del so en lloc de tècniques narratives tradicionals i un ús mínim del diàleg. És la primera, i una de les poques, pel·lícules que mostren de manera acurada la vida a l'espai

El film té una banda sonora memorable. Kubrick associa el moviment de rotació dels satèl·lits amb el dels ballarins de valsos utilitzant com a música Al bell Danubi blau ('An der schönen blauen Donau) de Johann Strauss II, i també el famós poema simfònic"Així parlà Zaratustra", de Richard Strauss, per tractar l'evolució de l'home teoritzada en l'obra homònima de Nietzsche.

Tot i que en el moment de la seva estrena la crítica no va ser especialment calorosa, avui en dia aquesta pel·lícula és reconeguda com una de les millors de la història, tant pel públic com per la crítica. Va ser nominada a quatre Oscars, i en va rebre un pels seus efectes visuals.

El guió i la novel·la homònima estan basats parcialment en el relat curt del mateix Arthur C. Clarke El Sentinella.

Feu recerca:
- Què és Watson (IBM)?
- Què és Eliza?

- Pots visionar la següent pel·lícula:
"The Imitation game (Descifrando Enigma)"

Título original: The Imitation Game
Año: 2014
Duración: 114 min.
País: Reino Unido
Director: Morten Tyldum
Guión: Graham Moore (Libro: Andrew Hodges)
Música: Alexandre Desplat
Fotografía: Óscar Faura
Reparto: Benedict Cumberbatch, Keira Knightley, Mark Strong, Charles Dance, Matthew Goode, Matthew Beard, Allen Leech, Tuppence Middleton, Rory Kinnear, Tom Goodman-Hill, Hannah Flynn, Steven Waddington, Alex Lawther, Jack Bannon, James Northcote, Ancuta Breaban, Victoria Wicks
Productora: The Weinstein Company / Black Bear Pictures / Ampersand Pictures
Género: Thriller. Drama | Biográfico. II Guerra Mundial. Años 40. Años 50. Homosexualidad
Web oficial: http://theimitationgamemovie.com/
Sinopsis: Biopic sobre el matemático británico Alan Turing, famoso por haber descifrado los códigos secretos nazis contenidos en la máquina Enigma, lo cual determinó el devenir de la II Guerra Mundial (1939-1945) en favor de los Aliados. Lejos de ser admirado como un héroe, Turing fue acusado y juzgado por su condición de homosexual en 1952. (FILMAFFINITY)

Premios: 2014: Oscar: Mejor guión adaptado. 8 nominaciones incluyendo mejor película

2014: Globos de Oro: 5 nominaciones, incluyendo Mejor película - Drama

2014: Premios BAFTA: 9 nominaciones incluyendo Mejor película

2014: Festival de Toronto: Mejor película (Premio del público)

2014: National Board of Review: Mejores 10 películas del año

2014: Satellite Awards: Mejor guión adaptado. 8 nominaciones

O també:

"Ex Machina es una película de ciencia ficción británica de 2015, escrita y dirigida por Alex Garland, siendo su primera película como director. Está protagonizada por Domhnall Gleeson, Alicia Vikander, Oscar Isaac y Sonoya Mizuno. Ex Machina cuenta la historia de Caleb, un programador de la empresa Bluebook, quien es invitado por Nathan, el Presidente de la compañía para la cual él trabaja, con el fin de realizar la prueba de Turing a un androide con inteligencia artificial. La película ha recibido principalmente críticas positivas de los expertos. La cinta ganó el Óscar a los mejores efectos visuales."

Turing, condenado por gay, recibe el perdón real 60 años después de su muerte

El matemático fue el inventor de la computación y tuvo un papel fundamental en la victoria en la II Guerra Mundial tras descifrar los códigos nazis

WALTER OPPENHEIMER

Londres 24 DIC 2013 - 14:13 CET

Alan Turing, en 1928. SHERBORNE SCHOOL AFP

Los británicos tienen una sólida tradición de condenar por homosexuales a algunos de sus más brillantes personajes. Fue, por supuesto, el caso del escritor Oscar Wilde (1854-1900), encarcelado en 1895. Y también el del brillante matemático Alan Turing (1912-1954), considerado un precursor de los actuales ordenadores y que a pesar de haber descifrado el código Enigma de los nazis y haber salvado así miles de vidas, fue condenado en 1952 por su relación homosexual con un joven de 19 años. La reina Isabel II le ha otorgado este martes el perdón a título póstumo después de una intensa campaña popular y a pesar de las reticencias de algunos puristas que opinaban que técnicamente no se le podía perdonar porque la homosexualidad estaba prohibida cuando fue condenado.

Turing no llegó a ir a la cárcel porque prefirió someterse al tratamiento de castración química que se le ofreció como alternativa para evitar la prisión. Murió dos años después, envenenado al morder en su laboratorio una manzana impregnada de cianuro. El juez forense de la época concluyó que se había suicidado, quizás por los efectos secundarios que la castración química tuvo en su cuerpo. Su madre, sin embargo, siempre sostuvo que su muerte fue accidental, una tesis apoyada en 2012 por el historiador y director del Archivo Turing de Historia de la Computación, Jack Copeland.

Alan Turing fue un hombre excepcional. No solo por su cerebro particularmente dotado para las matemáticas, que le permitió convertirse en un héroe nacional cuando inventó la máquina que permitió descifrar el Enigma. Se trataba del código secreto por el que se comunicaban los barcos alemanes en el Atlántico durante la II Guerra Mundial. Según algunos historiadores, ese hallazgo permitió acortar la guerra en unos dos años.

Era excepcional también por su vida personal. Fue un consumado atleta al que le gustaba correr y ganar a los autobuses en el que viajaban sus colegas a alguna conferencia científica. Y solo una lesión le impidió convertirse en atleta olímpico en 1948.

Estudió en Cambridge, donde aprendió también que le gustaban más los hombres que las mujeres como compañía sentimental. Su asumida homosexualidad no era un secreto para sus próximos a pesar de que estaba prohibida. En enero de 1952 empezó una relación con Arnold Murray, un desempleado de Manchester de 19 años al que había conocido en la calle poco antes de Navidad. Cuando la casa de Turing fue desvalijada el 23 de enero, Arnold le dijo que pensaba que el ladrón había sido un conocido suyo y el científico denunció el robo a la policía. Durante las investigaciones, la policía tuvo conocimiento del carácter homosexual de la relación entre Turing y Murray y les denunció.

Aconsejado por su hermano, el científico se declaró culpable aunque no se sentía ni arrepentido ni culpable. A pesar de su celebridad y de sus servicios a la nación, fue condenado. De nada le sirvió ser “un genio de las matemáticas” que al estallar la guerra empezó a trabajar en Bletchley Park, sede entonces del ahora infame Cuartel General de Comunicaciones del Gobierno (GCHQ en sus siglas en inglés). Perdió sus credenciales de seguridad y se convirtió en una oveja negra en un momento en que los homosexuales eran vistos como una presa fácil del espionaje soviético.

Le encontraron muerto en su laboratorio el 8 de junio de 1954. Su muerte se produjo al comer una manzana impregnada de cianuro potásico. Legalmente, fue un suicidio. Su madre siempre aseguró que fue un accidente debido al desorden que reinaba en el laboratorio. Otros creen que Turing hizo todo lo posible para que su madre pudiera pensar que no se quitó la vida. Algunas teorías aseguran que el logo de Apple, una manzana mordida, es un homenaje a Turing. Y que la bandera arcoíris que años atrás lucía ese logo era un homenaje a la homosexualidad del matemático.

En 2009, el científico y escritor John Graham-Cumming empezó una campaña para rehabilitar su nombre. El entonces primer ministro Gordon Brown pidió disculpas públicas por su proceso, pero el Gobierno no tramitó el perdón porque los expertos sostenían que eso no era técnicamente posible porque Turing había sido declarado culpable de forma justa por quebrantar la ley de su tiempo.

Esa tecnicalitis no ha impedido que ahora el Gobierno sí haya logrado rehabilitar a Alan Turing al firmar la reina este 24 de diciembre una orden de Gracia y Misericordia que le concede el perdón a título póstumo. El primer ministro, David Cameron, se ha referido al matemático como “un hombre extraordinario que jugó un papel clave para salvar a este país durante la II Guerra Mundial al romper el código Enigma alemán”.

El astrónomo real lord Rees, que defendió en la Cámara de los Lores el perdón real, fue más allá que el primer ministro al decir: “Es una noticia a la que hay que dar la bienvenida pero habría sido aún mejor si hubiera formado parte de un perdón general para todos aquellos que tienen antecedentes penales por la misma razón”.

Exactamente en el mismo sentido se manifestó el activista gay Peter Tatchell. “Destacar solo a Turing simplemente porque es famoso es un error. Al contrario que a Alan, a muchos miles de hombres gays y bisexuales comunes y corrientes que fueron condenados bajo la misma ley nunca se les ha ofrecido el perdón y nunca se les ofrecerá. Se le debe una disculpa y el perdón a más de 50.000 hombres que también fueron condenados por tener relaciones homosexuales consentidas en el siglo XX”, declaró.

BIBLIOGRAFIA:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 51)

Webgrafia:

http://www.eldiario.es/turing/Test-Turing-inteligencia-maquinas_0_225377744.html

http://www.unocero.com/wp-content/uploads/2013/10/recaptcha00.jpg

http://cdn3.computerhoy.com/sites/computerhoy.com/files/editores/user-11130/turing_p_1.jpg
http://ca.wikipedia.org/wiki/2001:_una_odissea_de_l'espai
https://www.youtube.com/watch?v=5XvvYvx1Gsc
https://www.youtube.com/watch?v=rff6l_GCD-4
http://www.filmaffinity.com/es/film617730.html
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj6O2TSh_ZFUCXgDyqLkz2QIpmNrzrzYwjJrLx8g2HbX6-afQiStdaxYZ_iZQlmkgLXnvBh_NOTDOIdZdD5_FGWNGIuJTFQhvrwDdXVCCd66TIB52Zz70YbrtWiUfIRdmPptPevyv7QMoCO/s1600/alan_turin.jpg
https://www.youtube.com/watch?v=XYGzRB4Pnq8
https://www.youtube.com/watch?v=3LVCS9bmOks
https://elpais.com/internacional/2013/12/24/actualidad/1387873660_129481.html

BLOC I. U3.CONFERÈNCIA SOBRE ALAN TURING

BLOC I

LA INVESTIGACIÓ FILOSÒFICA

UNITAT 3.

CONFERÈNCIA SOBRE ALAN TURING

Alan Turing, pensant en màquines que pensen

Compilació realitzada per Silvia Gil Cordero, professora de Filosofia de l’ Institut Camps Blancs

Malgrat la seva curta vida, Alan Turing va ser un dels personatges més influents del segle XX. Entre les fites de la seva carrera científica destaca el disseny d'una hipotètica màquina mitjançant la qual va crear els conceptes teòrics que van permetre la construcció dels primers ordinadors, a més de la creació d'una de les computadores més ràpides de la seva època, la Pilot ACE. Com criptògraf va aconseguir la fama per haver revelat els codis Enigma, amb els que els alemanys xifraven els seus missatges durant la Segona Guerra Mundial. A més, va realitzar investigacions pioneres amb les que va establir les bases de la intel·ligència artificial i la biologia matemàtica.

L'edició especial de National Geographic Alan Turing, la computació, té com a objectiu explicar d'una manera amena i rigorosa la naturalesa d'aquestes aportacions fonamentals per a l'evolució del món contemporani. A les seves pàgines els lectors trobaran resposta a preguntes com: què és un ordinador? Resolen els ordinadors tota mena de problemes? Quin país va inventar l'ordinador? o ¿pot haver màquines intel·ligents?

Però sobretot, l'obra ens apropa a la personalitat polifacètica d'un personatge la vida i obra, desglossada en cinc capítols, no deixen indiferent a ningú: un viatge apassionant guiat per una de les ments més fascinants de la nostra història recent.

El que he fet en aquesta compilació, ha estat relacionar el Capítol I, amb filòsofs notables com Pascal i Leibniz, entre d’ altres.

CAPÍTOL I

Què és un ordinador?

Ja en el segle XVII Blaise Pascal i Gottfried Leibniz van inventar màquines amb què es podien realitzar operacions aritmètiques elementals. No obstant això, el propi Leibniz albergava un altre somni, crear una màquina que fos capaç de raonar. Va caldre esperar fins al segle XX perquè Alan Turing desenvolupés els conceptes teòrics que van permetre la construcció dels primers ordinadors.

La màquina aritmètica de Leibniz

"És inapropiat d'homes excel·lents perdre hores com a esclaus en la tasca de càlcul, que podria ser relegada segurament a qualsevol altre si s'empraren màquines"

Leibniz es va inspirar en les idees de Pascal posades en pràctica en la pascalina, però aviat va descobrir que per poder multiplicar i dividir necessitava un altre tipus de mecanismes. En 1674 va posar en marxa la seva màquina de calcular. Era un prototip de fusta que funcionava amb moltes dificultats. En principi la va batejar com Staffelwalfe, calculador escalonat, però aviat el va definir com a màquina aritmètica. Un rellotger li va fabricar una en metall que és similar a la de la fotografia.

Es compon de dues parts, la superior era fixa, i la inferior disposava d'un carro que es desplaçava. La novetat de Leibniz consistia en una sèrie de cilindres en els quals estaven inserides 9 varetes de longitud variable.

Sobre el cilindre una roda dentada muntada sobre un eix que s'encarregarà de transmetre el moviment al totalitzador que està al carro. En girar el disc corresponent a la xifra, el cilindre girava de manera que la roda dentada de l'eix es movia més o menys depenent de les varetes que estaven a la seva altura. La roda transmetia el gir a un disc en què apareixia la solució que es podia veure a una finestra, a la part superior de la caixa.

La màquina fan servir tres tipus de rodes: per sumar, per al multiplicant i per al multiplicador. Combinant-les podien efectuar sumes, restes, multiplicacions i divisions.

Leibniz va estar obsessionat amb la seva màquina aritmètica durant tota la seva vida. Va intentar fer una variant que funcionés en sistema binari. En un manuscrit de 1679 que es conserva a la biblioteca de Basse-Saxe a Hannover es pot comprovar com Leibniz dominava el càlcul en aquest sistema.

Desgraciadament per a la història de la computació el nombre de cilindres que es necessitarien per fer operacions amb nombres fins i tot petits feia impossible la construcció d'una màquina que operés en aquest sistema.

No obstant això el genial Leibniz s'havia abocat al futur.

El que sí és cert és que la màquina aritmètica de Leibniz, i no el càlcul diferencial, va ser el que li va obrir les portes dels cercles científics francesos i de les Acadèmies de tot Europa.

La máquina de Turing

En 1934 Alan Turing conclou els seus estudis a la Universitat graduant-se en matemàtiques. A l'any següent, va tenir una beca per a un dels col·legis de la Universitat de Cambridge. A Cambridge, Turing va tenir l'ocasió de participar en un dels capítols més fascinants de la matemàtica. El filòsof i matemàtic britànic Bertrand Russell sostenia que la lògica era un sòlid suport per a les veritats matemàtiques. Aquesta idea era precisament el nucli del seu llibre Principia mathematica, escrit temps enrere amb el filòsof Whitehead. Dit així, res impedia que, als seus vegada, que les matemàtiques poguessin ser reduïdes a lògica. A principis dels anys trenta altre filòsof i matemàtic Kurt Gödel (República Txeca; imperi austrohongarès), havia enunciat un cèlebre principi filosòfic en l'àmbit de la matemàtica. Ni més ni menys, Gödel va introduir l'anomenat Teorema d'incompletesa, que pot resumir-se en la idea que hi ha enunciats matemàtics o proposicions que no poden provar ni refutar, produint-se una paradoxa, que consisteix en una proposició que es contradiu a si mateixa, com quan Sòcrates va dir "Només sé que no sé res", llavors "ja sap alguna cosa". Un exemple clàssic és el de la paradoxa del mentider.

La versió més antiga de la paradoxa del mentider s'atribueix al filòsof grec Eubulides de Milet, que va viure al segle IV a. C. Suposadament Eubulides va dir:

Un home afirma que està mentint. ¿El que diu és vertader o fals?

En realitat es tracta d'una qüestió d’auto referència. Exemple clàssic és el del llibre en la nota final afirma "tot l'escrit en aquest llibre és fals". La qual cosa deixa oberta la possibilitat que aquella última oració també ho sigui, i en aquest cas la resta seria vertader o, per contra, si aquella afirmació fos veritable la resta del llibre seria fals. Però com l'última afirmació es troba dins del mateix llibre, la interpretació sobre l'abast de la mateixa deixa a la veracitat del llibre lliurada cap a l'infinit. Així, només és possible sortir del circuit de la auto referència prenent com a punt de partida un punt de vista apartat de l'objecte que es valori. No obstant això aquest últim exemple del llibre té una solució lògica, l'última frase escrita és falsa, encara que això no vol dir que tota la resta escrit en el llibre sigui veritable sinó que no tot l'escrit en ell sigui fals, de manera que no pot dir-se que tot l'escrit en el llibre és veritable excepte aquesta última frase.

Drawning hands (1948), obra de Mauritis Cornelis Escher

Gödel trasllada aquesta paradoxa del llenguatge a la matemàtica, en particular a l'àmbit de la lògica, demostrant en 1931 l'anomenat teorema d'incompletitud de Gödel, on es caracteritzen els sistemes incomplets, aquells en els quals no podem avaluar si les seves proposicions són vertaderes o falses. És en aquesta època quan alguns filòsofs i matemàtics es formulen la següent pregunta: ¿pot la intuïció matemàtica ser codificada en un conjunt de regles, o, tal com es planteja la qüestió en l'actualitat, en un programa d'ordinador? Alan Turing no va poder resistir-se a aquest desafiament i la seva solució va ser la màquina-a o màquina de Turing, sense existència real. Va fer falta la Segona Guerra Mundial perquè es construís aquesta màquina sorprenent: l'ordinador.

La "màquina-o" de Turing: ¿pot una màquina ser universal?

Una de les limitacions de la màquina de Turing és que es comporta com un ordinador que tingués sempre un mateix programa i, per tant únicament pogués fer una sola tasca. Per tant, Turing va introduir una generalització de la seva màquina anomenant-la màquina de Turing universal o màquina-u. Es tracta d'una màquina de Turing capaç de simular qualsevol altra màquina de Turing, i per tant capaç de processar diferents programes. Per tant, un ordinador és un exemple de màquina de Turing universal. Un altre exemple, són els Smartphones, telèfons mòbils amb prestacions d'un miniordinador.

Al costat del matemàtic nord-americà Alonzo Church va fer la coneguda com a tesi de Church-Turing. Aquesta tesi deia que problemes que pot resoldre una màquina de Turing universal, i per tant un ordinador, són els que la seva solució pugui ser expressada per mitjà d'un algoritme. Un algorisme és sinònim de solució.

Altres màquines de Turing

El 1982, el premi Nobel de Física Richard Feynman, va plantejar que tant les màquines de Turing com els ordinadors en general no podien ser aplicats a la simulació de fenòmens de naturalesa quàntica, és a dir, els que s'observen en els àtoms i per als que la física clàssica és insuficient. Un fenomen quàntic no és computable i, no podia ser tractat com un ordinador convencional, ja que hauria d'estar en diversos estats simultàniament.

Un altre físic, l'anglo -israelí David Deutsh, va introduir el 1985 una nova classe de màquina de Turing, la màquina de Turing quàntica.

CONFERÈNCIA SOBRE ALAN TURING, A L’ INSTITUT CAMPS BLANCS, PER OSCAR FONT

Dimecres dia 4 Novembre 2015, va donar una conferència a l’ Institut Camps Blancs (Sant Boi de Llobregat), Oscar Font. Com diu a la seva pàgina web, ell és dissenyador gràfic, músic de jazz a l'orquestra LA LOCOMOTORA NEGRA, i gran aficionat a la criptografia.

Sempre ha estat interessat en la Segona Guerra Mundial i en especial el la Batalla de l'Atlàntic, on centenars de vaixells mercants van ser enfonsats pels nombrosos submarins alemanys que vigilaven aquelles aigües. Les comunicacions d'aquests U-Boot amb l'alt comandament alemany i fins i tot entre ells mateixos es realitzava per codi morse. Ara bé, els missatges que s'enviaven havien estat prèviament xifrats amb la màquina ENIGMA.

El col·leccionisme d'estris criptogràfics i el contacte permanent amb col·leccionistes d'arreu del món va donar fruits el dia en que li va sorgir la possibilitat d'adquirir una màquina NEMA (Neue ENIGMA Maschine) original.

Però, què és una màquina ENIGMA? L'Enigma era una màquina portàtil per a encriptar i desencriptar missatges.

Més exactament, "Enigma" era una família de màquines criptogràfiques electromecàniques de rotor, desenvolupades i utilitzades durant la primera meitat del segle XX. Foren inventades per l'enginyer alemany Arthur Scherbius a finals de la Primera Guerra Mundial, els primers models es van utilitzar en l'àmbit comercial a principis dels anys vint, tot i que diversos països adoptaren la màquina per emprar-la en l'àmbit governamental i militar, com és el cas de l'Alemanya nazi d'abans i durant la Segona Guerra Mundial. Es van produir diversos models d'aquesta màquina, però els models alemanys emprats per la Wehrmacht són els més populars.

Els aliats van obtenir la primera informació de valor relativa a Enigma en 1931 de mà d'un espia alemany, Hans - Thilo Schmidt , i consistia en diversos manuals per a l'ús pràctic de la màquina. El contacte amb Schmidt havia estat establert per la intel·ligència polonesa, que en aquests anys sentia ja a les seves esquenes el bleix d'una Alemanya cada vegada més bel·licosa. El departament de criptoanàlisi polonès, conegut com Byuro Szyfrów , es va posar a treballar amb els documents de Schmidt i es va agenciar per a això diversos exemplars de màquines Enigma sostretes als alemanys.

Com funciona Enigma?

Com les altres màquines de rotor, la màquina Enigma és un conjunt de subsistemes mecànics i elèctrics. El mecànic és un teclat alfanumèric, i un seguit de discos giratoris anomenats rotors units a un eix. Hi ha uns mecanismes que fan avançar un o més rotors quan es toca una tecla. El mecanisme per a avançar pot ser diferent segons el model. El més habitual era que el rotor dret fes una passa cada vegada que es premia una tecla, i els altres ho feien ocasionalment. Per tant, si es prem la mateixa tecla dos o més cops seguits, el resultat és diferent cada vegada. Cada cop es fa un circuit elèctric diferent.

Quan es prem una tecla, es tanca un circuit, el corrent passa pels diferents components i al final encén la bombeta de la lletra resultant. Per exemple, per encriptar un missatge que comença per ANX..., l'operador hauria primer de prémer la tecla A, i s'encendria la lletra Z. Per tant, la Z seria la primera lletra del text codificat. Després es prem la N, després la X i així. Com que les rutes elèctriques a dins de l'Enigma canviaven constantment a causa de la rotació del rotors, l'encriptació era polí alfabètica i això feia l'Enigma molt segura.