domingo, 27 de marzo de 2022

BLOC III EL PODER VIRGINIA WOOLF: "TRES GUINEES"

 

BLOC III

EL PODER

VIRGINIA WOOLF: "TRES GUINEES"



Virginia Woolf va escriure aquest text en un moment dramàtic, quan la Segona Guerra Mundial estava a punt d' esclatar. El seu punt de vista és que la funció simbòlica dels uniformes fomenta el bel·licisme. L'' autora ens resenta el món format per homes i per dones. Marca la seva diferència mitjançant una descripció de l' ús del vestuari pels uns i els altres. De sobte, tenim la sensació que allò que estem acostumats a veure cada dia -com es vesteixen homes i dones- apareix sota una llum més potent: la funció dels uniformes (pensem en l' exèrcit, en l' Església), la finalitat de les distincions a través del vestuari, les distintes aspiracions d' homes i dones.
Vestir-se és quelcom que homes i dones fan el món comú en què tots ens relacionem els uns amb els altres. I aquest món està ordenat a partir de l' exercici del poder. Un ús restringit de poder associa aquesta paraules a les instàncies de la política institucional. En aquest tema, poder es refereix, a més, a una multiplicitat de relacions humanas, en les quals uns dirigeixen els comportaments d' altres,, uns governen els altres.
Però, al mateix temps, aquest text ens deixa molts interrogants oberts que afecten quelcom tan apassionant com saber en què consisteixen les relacions humanes, si les guerres són o no inevitables, o si la irrupció de les dones en la història d' aquest segle suposa o no un altre punt de vista sobre les relacions humanes.


 El fet que tots dos sexes tinguin un molt notable, per bé que diferent, amor al vestuari sembla no haver estat advertit pel sexe dominant; cal suposar que això és degut al poder hipnòtic propi del exercici del domini. Així, veiem com el difunt jutge MacCardie, en resumir el cas de la senyora Frankau, comentà:

"No es pot demanar a les dones que renunciïn a un tret essencial de la feminitat o que abandonin un dels mitjans que la naturalesa els proporciona per alleugerir una constant i insuperable inferioritat física (...) La vestimenta al capdavall, és una de les principals formes  d' expressió de les dones (...) Pel que fa a la vestimenta, les dones, sovint, romanen en la infància, fins al final de la seva vida. No hem d' oblidar l' aspecte psicològic d' aquesta realitat. Però sense deixar de banda el fet anterior, la llei ha disposat, justament, que ha d' observar-se un criteri de prudència i proporció."

El jutge que deia això anava abillat amb toga escarlata, esclavina d' ermini i una gran perruca de tirabuixons artificials. Per això podem molt bé preguntar-nos si és que utilitzava "un dels mitjans que la naturalesa proporciona per alleugerir una constant i insuperable inferioritat física" o si potser aplicava "un criteri de prudència i proporció". El jutge es considerava capaç de sermonejar la senyora sense tenir la menor consciència que compartia amb ella la mateixa debilitat, perquè "no hem d' oblidar l' aspecte psicològic". La singularitat de la seva vestimenta -com l' uniforme dels almiralls, generals, pares del regne, alabarders, reis d' armes, etcétera- resultava totalment invisible a la seva pròpia vista. Això planteja dos interrogants: ¿quantes vegades cal realitzar un acte perquè arribi a ser tradicional i, en conseqüència venerable? I, ¿quina és la gradació de prestigi social que produeix ceguesa respecte a la curiosa naturalesa de les vestimentes que algú porta? La singularitat en el vestit, quan no va lligada a un càrrec, rares vegades deixa de ser ridícula.
(...)
Quina esplendor, quines vestimentes tan adornades porten els homes educats en les seves funcions públiques...Alguns us vestiu de violeta, i un crucifix penja sobre el vostre pit; d' altres us cobriu de randes les espatlles; d' altres us poseu ermini; d' altres us pengeu tot de cadenes amb pedres precioses incrustades. De vegades, porteu perruques, i cascades de rínxols us baixen gradualment fins al coll. De vegades els vostres capells tenen forma de barca; d'altres tenen puntes; també se'n veuen com si fossin alts cons de pell negra;  de tant en tant es fan de llautó i en forma de culler; roges plomes o blaves, coronen els uns o els altres. Les cames les cobriu de vegades amb faldons, i quan no, amb polaines. Tabards amb lleons i unicorns brodats basulen pendent dels vostres muscles; objectes de metall en forma d' estrella o de cercle brillen i espurnegen sobre el vostre pit. Cintes de tots els colors-blaves, morades, carmesines- us creuen de banda a banda les espatlles. Atesa la relativa senzillesa del vostre abillament a casa, l' esplendor de les vostres vestimentes públiques és enlluernador.

Encara hi ha dos fets molt més estranys dels quals ens adonem poc a poc, quan la vista s' ha refet dels primers efectes de l' enlluernament. No sols hi ha grups sencers d' homes igualment vestits a l' estiu i a l' hivern -sorprenent circumstància entre els individus d' un sexe que canvia els seus vestits en concordança amb les estacions i per motius de gust personal i de comoditat-, sinó que tot botó, roseta i ratlla semblen tenir un significat simbòlic. Alguns només tenen dret a portar botons senzills; d' altres, rosetes; alguns tenen dret a lluir una sola ratlla; d' altres, tres, quatre, cinc i sis. I cada ris o ratlla es troba a la distància exacta on ha d' estar respecte a l' altre ris o a l' altra ratlla; per a uns ha de ser una polzada; una polzada i quart per ad' altres. Les normes regulen els cordons trenats d' or sobre els muscles, la llista dels pantalons i els capells amb insígnies. Però no hi ha vista capaç d' observar totes aquestes distincions, i menys encara descriure-les de manera justa.

Tanmateix, més estranyes encara que la simbòlica esplendor de les vostres vestimentes, són les cerimònies que se celebren quan les porteu. Aquí us poseu de genolls; allà féu una reverència; aquí avanceu en processó darrere d' un home portador d' una maça de plata; aquí pugeu per una escala de fusta treballada; aquí rendiu homenatge a una porció de fusta  pintada; aquí us humilieu davant de taules cobertes de rics tapissos. I, qualsevol que sigui el significat d' aquestes cerimònies per a vosaltres, sempre les realitzeu junts, a l' uníson; sempre amb l' uniforme adequat a l' home i a l' ocasió.

Tot prescindint de les cerimònies, tan decorativa vestimenta ens sembla, a primera vista, extremadament curiosa. Perquè el nostre abillament, tal com solem usar-lo, és relativament senzill. A més de la primera funció de cobrir el cos, té dues altres missions: semblar vistós i atreure l' admiració dels membres del vostre sexe. Com que el matrimoni, fins a 1919 -fa vint anys encara no- era l' única professió oberta a nosaltres, difícilment es pot exagerar l' enorme importància que la vestimenta tenia per a la dona. Era, per a ella, el que els patrocinadors i protectors són per vosaltres. Era el seu principal, i potser l' únic, mitjà d' arribar a magistrat del Tribunal Suprem. Però les vostres vestimentes, amb les seves immenses complicacions, tenen, evidentment, una altra funció. No sols cobreixen la nuesa; afalaguen la vanitat; plauen a la vista; a més, serveixen per a proclamar el rang social, professional o intel·lectual de qui les porta. Si em perdoneu tan humil comparació, les vestimentes masculines acompleixen la mateixa funció que els cartellets a les botigues de queviures. Però, en comptes de dir "Això és margarina", "Això és mantega pura", "Això és la millor mantega que hi ha al mercat", diuen "Aquest home és un home intel·ligent, és llicenciat en Arts", "Aquest home és un home molt intel·ligent, és doctor en Lletres". "Aquest home és summament intel·ligent, és membre de l' Ordre del Mèrit". És precisament aquesta funció -la d' anunciar qui és qui- dels vostres abillaments, el que ens sembla més singular.

(...) Realment, els homes amb educació fan ressaltar la seva superioritat sobre els altres homes -ja pel que fa al seu naixement, ja pel que fa a l' intel·lecte- pel fet de vestir de manera diferent o de posar títols davant dels noms o lletres a continuació. Són actes, aquests, que susciten la competència i l' enveja; emocions, aquestes que, sense necessitat de recòrrer a la biografia perquè ho demostri, ni demanar a la psicologia que ho expliqui, contribueixen a fomentar la disposició envers la guerra.


  • El Rey, con uniforme militar


Patrimonio Nacional ha publicado en su página web los retratos oficiales del rey Felipe VI con uniforme de capitán general de los Ejércitos de Tierra y del Aire y de la Armada.

  • El color de la casulla de un sacerdote indica que "Misterio" representa. 

    El blanco para las fiestas «más puras»


El color de la casulla de un sacerdote identifica el misterio que se celebra

  • El verde esperanza para el día a día

El color de la casulla de un sacerdote identifica el misterio que se celebra
ABC
 
El Papa emérito, Joseph Ratzinger, en una ceremonia convencional de verde, rodeado de sacerdotes



  • El capirote nazareno de las procesiones, residuo de la Inquisición El gorro puntiagudo o cucurucho de cartón que remata la figura de los nazarenos en las procesiones de Semana Santa (capirote), tiene su origen en la Inquisición.



Cada Semana Santa España se llena de procesiones católicas que inundan la geografía del país, convertidas en una mezcla de acto religioso y cultural. Una de las imágenes características es la presencia de nazarenos cubiertos con sus típicas caperuzas puntiagudas, que forman parte inseparable de estos actos. Pero ¿de dónde viene el uso de esta vestimenta? 
El origen del capirote o capuchón de los nazarenos que participan en las procesiones de la Semana Santa católica está en los comienzos de la Inquisición, cuando a las personas que eran condenadas se les imponía el castigo de tener que usar una prenda de tela que les cubriera el pecho y la espalda y un cucurucho de cartón en señal de penitencia. 
La prenda de tela que cubría el pecho y la espalda se llamada sambenito, y era una cartela donde se escribían los “pecados” que había cometido el que lo llevaba, así todos sabían por qué lo castigaban o ejecutaban, y de ahí viene también la expresión de "colgarle a alguien "el San Benito" ...de haber hecho algo). 
Se acompañaba el sambenito de un capirote o cucurucho de tela, cartón u otro material, que debían llevar colocado encima de la cabeza, en señal destacada de la penitencia que les había sido impuesta. Normalmente llevaba pintadas figuras alusivas al delito cometido o a su castigo (por ejemplo las llamas del infierno). 
Con estas prendas penitenciales vemos gran cantidad de procesiones y actos de la Inquisición en obras pictóricas desde finales del siglo XV (cuando se instituyó oficialmente la Inquisición). Hay cuadros con estas imágenes hasta finales del siglo XIX. 

ADAPTACIÓN A LAS PROCESIONES
 Por una lógica transposición del sentido penitencial, fue adoptado por algunas cofradías de Semana Santa e incluso por instituciones y cofradías que desarrollan sus actos en otros momentos del ciclo litúrgico del año. Las hermandades sevillanas lo adoptaron en el siglo XVII, y la costumbre se extendió pronto a otras ciudades españolas. La tela que cae sobre la cara y el pecho sirve para ocultar el rostro y preservar la identidad del penitente.   


Eugenio Lucas Velázquez - Condenados por la Inquisición (1870)

Condenados por la Inquisición

LUCAS VELÁZQUEZ, EUGENIO

Madrid, 1817 - Madrid, 1870

Hacia 1860. Óleo sobre lienzo, 77,5 x 91,5 cm.
La pintura a la cara de Jack, el líder dels caçadors a "The Lord of the flies" o "El Señor de las moscas".


Resultat d'imatges de la pintura en la cara de el señor de las moscas



- L' uniforme de l' Academia Militar a la que pertany,  que sempre porta Porky (Piggy)



Resultat d'imatges de porky señor de las moscas

- Aportació que fa Jordan Morales B12. Aporofobia o Racisme? 





- Per a reflexionar: metges tatuats i altres professionals. 

- Vídeos durant el confinament iniciat el 13 de març 2020:





Bibliografia:  


CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999. (pàgines 106-109)

Webgrafia:

http://virginiawoolfblog.com/wp-content/uploads/2012/02/virginia-woolf.jpg

http://elpais.com/elpais/2014/12/16/album/1418755486_751340.html#1418755486_751340_1418759269  

http://www.abc.es/sociedad/20140511/abci-colores-sotanas-celebraciones-curas-201404302140_3.html

http://protestantedigital.com/espana/29086/El_capirote_nazareno_de_las_procesiones_residuo_de_la_Inquisicion

http://cadenaser.com/programa/2017/08/31/la_script/1504179766_986547.html

http://fpbjuanantonio.blogspot.com.es/2015/10/el-senor-de-las-moscas.html

https://www.youtube.com/watch?v=ohx9_EfaaR4

Vídeos durant el confinament: 

https://www.youtube.com/watch?v=5NEDWWr5vbg
https://www.youtube.com/watch?v=Y-_37IEzL5k&t=43s

lunes, 21 de marzo de 2022

BLOC III: EL PODER. PEL.LÍCULA: "El SENYOR DE LES MOSQUES" WILLIAM GOLDING

 

BLOC III: UNITAT12. PODER, ESTAT I FORMES DE GOVERN. 

PEL.LÍCULA: "El SENYOR DE LES MOSQUES"

WILLIAM GOLDING



"El inglés William Golding es el autor (premio Nobel en 1983, todo sea dicho) de la interesante obra El señor de las moscas.
La obra, objeto de múltiples estudios y versiones (a parte de dos películas con título homónimo, una de ellas pésima y que traiciona toda la grandeza de la novela, obra de Harry Hook El señor de las moscas): ha influido en la serie Los Simpons y en la que es posiblemente la mejor serie de todos los tiempos Perdidos.
Pero a nosotros lo que nos interesa es el increíble análisis de tres elementos claves en el estudio del hombre:
  1. Análisis sobre la naturaleza humana: ¿somos buenos o malos por naturaleza?
  2. Análisis de origen y validez de las normas morales y sociales: ¿por qué es bueno y necesario ciertas normas?
  3. Análisis del origen de la sociedad: ¿quién debe ser el jefe, el más fuerte o el más inteligente? ¿cuál es la mejor forma política: la democracia de un pueblo ignorante y temeroso como son los niños de 12 años o la dictadura de alguien sabio?.
Espero que esta serie de preguntas os ayude a profundizar en una gran novela. A medida que vayáis leyendo, intentad responderlas."

WEBGRAFIA:


FILMOGRAFIA:

- "El señor de las moscas" película completa en español.







SERIE DE TELEVISIÓN:
The Simpsons

Perdidos (LOST)


Iron Maiden
"The Lord of the flies"
(Gràcies a Paula Esgleas, alumna de 1r Batxillerat B Curs 2012-2013)



Webgrafia: 

https://www.youtube.com/watch?v=i6NxdmK8vbs&t=45s

https://www.youtube.com/watch?v=1QqwqUBClq8

https://www.youtube.com/watch?v=brcENTMGfXQ

https://www.youtube.com/watch?v=_cNX3ULluJg

martes, 1 de marzo de 2022

BLOC II. ANTROPOLOGIA UNITAT 8 L' ANIMAL SIMBÒLIC. TEXTOS. ELS READY-MADE DE DUCHAMP

 BLOC II. ANTROPOLOGIA

UNITAT 8 L' ANIMAL SIMBÒLIC. 
TEXTOS. ELS READY-MADE DE DUCHAMP

Font (1915), Ready.made de M. Duchamp 

Els ready-made de Duchamp 

" Si amb la Gioconda bigotuda es desvaloritza una cosa a la qual normalment es donava un valor, amb el ready-made es donava valor a una cosa que habitualment no el tenia. Tant en un cas com en l' altre, no hi ha cap procediment operatiu sinó un canvi de judici intencionadament arbitrari (...). Duchamp va exposar un urinari firmant-lo amb un nom qualsevol, Mutt. De totes formes, en posar una firma, va voler dir que aquell objecte no tenia valor artístic en si, sinó que l' assumia amb el judici formulat per un subjecte. Però, com el formula si ja no disposa de models de valor? De fet, es limita a separar l'objecte del context que li és habitual i en el qual realitza una funció pràctica. Arrancant-lo d' un context en què en ser tot utilitari res no pot ser estètic, el situa en una dimensió en què en no haver res utilitari, tot pot ser estètic. El que determina el valor estètic ja no és un procediment tècnic, sinó un acte mental, una actitud diferent enfront la realitat"

G.C Argan, L' art modern, 1970

Roda de bicicleta (1915), Ready -made de M. Duchamp 

L' animal simbòlic

" L' home no pot ja enfrontar-se a la realitat d' una manera immediata; no pot veure-la, com si diguéssim, cara a cara. La realitat física sembla retrocedir en la mateixa proporció que avança la seva activitat simbòlica. Enlloc de tractar amb les mateixes coses, en cert sentit, conversa constantment amb si mateix. S' ha embolicat en formes lingüístiques, en imatges artístiques, en símbols mítics o en símbols religiosos, d' una manera tan gran que no pot veure o conèixer res sinó és a través de la interposició d' aquest medi artificial.
La raó és un terme veritablement inadequat per a abastar les formes de la vida cultural humana en tota la seva riquesa i diversitat, però totes aquestes formes són formes simbòliques. Per tant, en comptes de definir l' home com un animal racional el definirem com un animal simbòlic. "

E. Cassirer, Antropologia filosòfica, 1944 

Per saber-ne més:


Un profesor de Murcia se declara “objetor” del veto parental y no pide los permisos a los padres.

Cinco meses después de la entrada en vigor del veto parental en la Región de Murcia, un docente ha decidido hacerse “objetor” de la medida en un acto de “insumisión personal” y no reclamar el permiso de los padres para las actividades complementarias que organiza. Se trata de Diego Reina, profesor de Historia del Arte en el instituto público Alfonso X de Murcia, que este 11 de febrero invitó a Pedro Alberto Cruz, uno de los mayores especialistas en España en la obra del artista francés Marcel Duchamp, para comparar su célebre urinario con una obra clásica del Renacimiento, el David de Miguel Ángel.
“Por deferencia a mis alumnos [de 13 a 17 años], les anuncié que había programado esa actividad y que no iba a pedir permiso a sus padres, sino a ellos: si alguno no estaba de acuerdo con el conferenciante o el contenido, podía manifestarlo. Todos acudieron”, ha explicado a este diario.
'David' by Michelangelo JBU0001.JPG
Michelangelo's David, 1501-1504, Galleria dell'Accademia (Florence)
Bibliografia: 

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 144,145)  


Webgrafia: 

BLOC II. ANTROPOLOGIA UNITAT 8: L' ANIMAL SIMBÒLIC? L' ART COM A ACTIVITAT SIMBÒLICA

 BLOC II. ANTROPOLOGIA 

UNITAT 8: L' ANIMAL SIMBÒLIC? 
L' ART COM A ACTIVITAT SIMBÒLICA.

L' experiència estètica té les seves arrels en la capacitat simbòlica de l' home, tot i que aquesta última, orientada cap al domini artístic, adquierix trets que la distingeixen d' altres processo de simbolització, com la religió i la ciència. 

David-Oath of the Horatii-1784.jpg
El jurament dels Horacis, de Jacques-Louis David (1785) 

Els símbols estètics

En els símbols estètics hi ha dues característiques específiques:

- Obertura semàntica. En l' àmbit artístic, la connexió entre els símbols i els seus significats, les experiències i coses a què remeten, és menys unívoca que la que hi ha entre els signes lingüístics i els seus referents. Això confereix als símbols estètics la seva peculiar capacitat per irradiar contínuament nous significats, diferents moltes vegades d'aquells que se'ls va donar en el moment de la seva producció.  

- Predomini de la funció poètica sobre la referencial. En general, en el simbolisme estètic predomina la funció poètica. Els materials artístics, les paraules, formes visuals, colors o sons compten per si mateixos, en la seva materialitat, igual o més que en la seva referència a algun aspecte del món. Les representacions científiques i els símbols religiosos estan subordinats a un ordre extern o a un cos dogmàticament definit de creences, respectivament, del qual depèn l' organització del pla simbòlic. El simbolisme estètic està regit per pautes menys apegades a la funció referencial. 

Una cantata de Bach o una pintura neoclàssica poden ser considerades com a descripcions, l' una, d' un cert estat afectiu intensament religiós, l' altra, de situacions històriques de l' antiguitat. Tot i així, per apreciar estèticament aquesta cantata caldrà fixar-se en les regles de l' harmonia o el contrapunt, que depenen d' una certa tradició musical i no del significat que li assignem a la composició. També en una pintura neoclàssica - El jurament dels Horacis de David, per exemple- el significat està subordinat a les regles de la perspectiva i la distribució regular de figures i colors. 


Què es una obra d' art? 

La noció d' obra d' art, aglutinadora de símbols estètics, no ha significat sempre ni a tot arrreu el mateix. El mot llatí ars -del qual deriva "art"- i l aparaula grega tékné -d'on prové "tècnica"- van ser sinònims durant segles. A Grècia, a Roma i durant l' Edat Mitjana, aquets termes designaven l' habilitat tant mental com manual de metges, sabaters o poetes.

El concepte d' art, com a institucionalització de les experiències estètiques al voltant de les relacions entre artistes, obres i públic, és exclusiu dels quatre o cinc darrers segles de la cultura occidental i no té equivalència en altres tradicions culturals per a les quals allò artístic i allò tècnic o funcional mai no s' han escindit. 

D' altra banda, fins i tot en la nostra tradició aquest concepte ha travessat una forta crisi, els primers símptomes de la qual es donen a finals del segle XIX, quan la funcionalitat, reservada a l' artesania, i allò estètic es reuneixen novament en el disseny industrial o l' urbanisme. La situació s' agreuja a principis del segle XX amb el sorgiment de les avantguardes, per a les quals l' art era ja quelcom mort, o terminalment malalt. 

El signe més evident d' aquesta crisi és la gran dificultat per definir satisfactòriament la noció d' "obra d' art". Tal vegada, la millor definició que avui per avui podem admetre és la del crític M Dufrenne: "Una obra d' art és tot allò que és reconegut i proposat com a tal al nostre assentiment". 

Universalitat del fenomen artístic

Els objectes que s' anomenen "obres d' art" es caracteritzen sovint per la seva capacitat de superar els límits de les cultures on s' han originat i seguir sent valuosos, com a portadors d' experiència estètica, en contextos diferents. Així el David que Miquel Àngel va esculpir al Renaixement mostra, encara avui, una representació simbòlica d' abast universal -és a dir, pot induir una emoció estètica a qualsevol persona- tot i que seria difícil entendre'l plenament sense comptar amb la tradició cultural que el va produir. 





Per saber-ne més:

- J. S. Bach - BWV 552a - Praeludium, Es-Dur, pro Organo pleno



- John Cage - Solo For Voice 2 (1960) with simultaneous performance of Solo For Piano




- Pompeia i les escultures d' Igor Mitoraj



- La síndrome d' Stendhal (fes recerca pels treballs opcionals de 0,25p)

- Épater le bourgois (fes recerca pels treballs opcionals de 0,25p)

- ¿Quién diablos es Jackson Pollock? 



Bibliografia: 

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 142,143)  


Webgrafia:


BLOC II. ANTROPOLOGIA UNITAT 8: NATURA I CULTURA. "EL CAS DE HELEN KELLER"

 

BLOC II. ANTROPOLOGIA

UNITAT 8: NATURA I CULTURA. 

"EL CAS DE HELEN KELLER"

Helen Keller with Anne Sullivan in July 1888


Helen Adams Keller (TuscumbiaAlabamaEstats Units27 de juny de 1880 - 1 de juny de 1968 ) fou una activista,escriptora i professora nord-americana sordcega. Va ser la primera persona sordcega a obtenir una llicenciatura universitària. La història de com la seva professora, Anne Sullivan va aconseguir de trencar l'aïllament causat per la manca de possibilitats de comunicació, permetent el desenvolupament complet de la noia s'ha fet famosa mundialment a partir de la pel·lícula El miracle d'Anna Sullivan (The Miracle Worker).
Va ser una autora prolífica, i va fer campanyes intenses en contra de la guerra, pel sufragi femení, els drets dels treballadors i el socialisme.

Helen Keller no va néixer sordcega; als dinou mesos va contraure una malaltia que els doctors van descriure com "una congestió aguda de l'estómac i el cervell", que podria haver estat escarlatina o meningitis. La malaltia no va durar massa temps, però la va deixar sorda i cega. En aquell moment, l'única persona amb qui es comunicava era Martha Washington,[7] la filla de sis anys del cuiner de la casa, que va poder crear una llengua de signes amb ella; als set anys, tenia més de seixanta signes particulars per comunicar-se amb la seva família. Segons el psicòleg soviètic A. Meshcheryakov, l'amistat i els ensenyaments de la Martha van ser crucials per al desenvolupament posterior de la Helen.
El 1886, la seva mare, inspirada per una explicació a "American Notes" de Charles Dickens sobre els èxits en l'educació d'una altra nena sorda i cega, Laura Bridgman, va enviar la Helen, acompanyada pel seu pare a visitar el Dr. J. Julian Chisolm, un oftalmòleg i otorrinolaringòleg de Baltimore.[8] Ell els va posar en contacte amb Alexander Graham Bell, que en aquella època estava treballant amb nens sords. Bell va aconsellar a la parella que contactessin amb l'Institut Perkins per la Ceguera, l'escola on s'havia format Bridgman, que estava situada al Sud de Boston. El director de l'escola, Michael Anaganos, va demanar a l'antiga alumna Anne Sullivan, que també era deficient visual i només tenia 20 anys, que fes de professora de la Keller. Va ser el principi d'una relació de 49 anys, que va evolucionar a institutriu i finalment companya.

Anne Sullivan va arribar a can Keller el març de 1887, i va començar de seguida a ensenyar la Helen a comunicar-se lletrejant paraules a la seva mà, començant per d-o-l-l (nina) per la nina que li havia portat de regal. Al principi no se'n sortia, perquè no entenia que cada objecte tenia una paraula que l'identificava de manera única. De fet, quan Sullivan li intentava ensenyar la paraula "tassa", Keller es va desesperar tant que va trencar la nina.[9] El gran salt de Keller va arribar l'abril del mateix any, quan es va adonar que els gestos que la seva professora feia al palmell de la seva mà, mentre feia rajar aigua fresca per la seva altra mà, simbolitzaven la idea d'"aigua"; en aquell moment va gairebé esgotar a Sullivan exigint els noms de tots els altres objectes que li eren familiars dins el seu món.
Degut a un ull esquerre que sortia molt, normalment Keller sortia fotografiada de perfil. De gran li van posar ulls de vidre per raons "mèdiques i cosmètiques".

A partir del maig de 1888, Keller va anar a l'Institut Perkins per la Ceguera. El 1894, Helen Keller i Anne Sullivan van traslladar-se aNova York per anar a l'Escola Wright-Humason per a Sords i l'Escola Horace Mann per a Sords. El 1896, van tornar a Massachusetts i Keller va entrar a l'Escola de Senyoretes de Cambridge abans de ser admesa, el 1900 a Radcliffe College, una universitat. El seu admirador, Mark Twain, l'havia presentada al magnat del petroli Henry H. Rogers, que, juntament amb la seva dona, li van pagar l'educació. El 1904, als 24 anys, Keller es va llicenciar a Radcliffe, convertint-se en la primera persona sordcega a aconseguir una llicenciatura universitària.

Quan Keller era joveneta, Anne Sullivan la va presentar al prevere episcopalià Phillips Brooks, que la va introduir en el Cristianisme. Fou llavors que va dir una de les seves frases que s'han fet més famoses: "Sempre havia sabut que Ell hi era, però no sabia dir-ne el nom!"

Pel·lícules:



The Miracle Worker (La treballadora miraculosa, traduïda com "el miracle d'Anna Sullivan" en català) és un cicle d'obres dramàtiques basades en la seva autobiografia, La història de la meva vida. Descriuen la relació entre Keller i Sullivan, mostrant com la mestra la va portar des d'un estat pràcticament salvatge a l'educació, l'activisme, i la fama. El títol prové de la descripció que va fer Mark Twain d'Anne Sullivan. La primera obra va ser un guió televisiu de 1957 de William Gibson per al programa Playhouse 90. El va adaptar per una producció teatral que es va estrenar a Broadway el 1959 i finalment una pel·lícula el 1962, que va guanyar dos Oscars, a la millor actriu per Anne Bancroft i a la millor actriu secundària per Patty Duke. Se'n van fer dues versions televisives més el 1979 i el 2000.



El 1984 es va fer una altra pel·lícula per a la televisió sobre la vida de Helen Keller, anomenada The Miracle Continues (El miracle continua). Aquesta pel·lícula, pensada com a continuació de The Miracle Worker explica els anys d'universitat i els principis de la seva edat adulta. Cap de les pel·lícules anteriors mencionen l'activisme social que seria la característica principal de la seva vida, encara que la versió de Disney del 2000 explica als títols de crèdit que va convertir-se en una activista a favor de la igualtat social.

En uno de sus libros, Helen escribiría años más tarde: “A los seis años era un fantasma, viviendo en un mundo de tinieblas sin deseos y sin intelecto, guiada solamente por simples instintos animales”.



Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 136)  

Webgrafia:


BLOC II. ANTROPOLOGIA UNITAT 8: L' ANIMAL SIMBÒLIC QUÈ ÉS NATURAL? QUÈ ÉS CULTURAL?

 

BLOC II. ANTROPOLOGIA

UNITAT 8: L' ANIMAL SIMBÒLIC 

QUÈ ÉS NATURAL? QUÈ ÉS CULTURAL? 


Noam Chomsky portrait 2017 retouched.png
Noam Chomsky (2017) nascut a Pennsilvània, el 7 de desembre de 1928
Resultat d'imatges de jane goodall
En 1960, la primatóloga, etóloga, antropóloga y mensajera de la paz de la ONU Jane Goodall inició el viaje hacia el que sería su destino vital: el Parque Nacional de Gombe (Tanzania). Es hoy una de las científicas más reconocidas a nivel internacional, especialmente por su conocimiento del comportamiento de los chimpancés. Goodall revolucionó una etología (estudio del comportamiento de los animales en sus medios naturales) absorbida por el antropocentrismo y descubrió que, en realidad, chimpancés y humanos no somos tan diferentes: compartimos profundas semejanzas, tanto en el campo de lo positivo como en el de lo negativo –el genoma de Pan troglodytes (chimpancé común) y Pan paniscus (bonobo o chimpancé pigmeo) tiene un 98% de semejanzas génicas con el Homo sapiens. (Font: https://www.clarin.com/revista-enie/ideas/jane-goodall-masacre-ambiental_0_rywD6Cnyz.html)



Per llegir i pensar 


L`ús normal del llenguatge és innovador, en el sentit que una gran part d' allò que diem és totalment nova, en comptes de ser la repetició de quelcom sentit abans o quelcom que obeeixi a un esquema o patró semblant al d' altres oracions o formes de discurs que hàgim sentit prèviament.
Gràcies al fet de no dependre del control exercit pels estímuls, el llenguatge pot servir per a la formulació dels pensament i l' expressió dels estats d' ànim propis, i això no tan sols en el cas de les persones dotades s' un excepcional talent sinó també, de fet, en el de qualsevol persona normal.
La tercera propietat de l´ús normal del llenguatge és la de la seva coherència i "adequació a la situació", que evidentment no té res a veure amb el control per part dels estímuls externs. No tenim dificultat a distingir entre l´ús normal del llenguatge i els desvaris d' un boig o la sortida d' un computador amb un element fortuït. 
Noam Chomsky, 
El llenguatge i l' enteniment, 1993

- Mireu aquests links:

La comunicació animal 

Els animals es comuniquen entre sí? Tenen algun codi similar o traduïble al nostre? En els darrers trenta anys, molts etòlegs s' han plantejat  aquestes qüestions. En alguns sentits, les seves conclusions són clares però en altres estan encara sotmeses a debat. 

Totes les espècies animals disposen de codis de comunicació que donen als individus que en formen part més possibilitats de sobreviure. Tanmateix, els seus trets difereixen dels que podem trobar en el llenguatge humà. Els animals es comuniquen a través de signes sonors inarticulats, senyals olfactius, moviments o gestos. Pel que sembla, els seus codis són innats i, per tant, comuns als membres de cada espècie.  La informació transmesa a través seu té a veure amb la satisfacció de les seves necessitats bàsiques: alimentació, aparellament, territori. 

Un cas especial, per la seva proximitat respecte a la nostra espècie, és el dels ximpanzés. Cap als anys setanta del segle XX es van obrir als Estats Units alguns projectes experimentals encaminats a investigar la capacitat d' aquests animals per aprendre el llenguatge verbal humà. Els ximpanzés coneguts com a Washoe, Sarah, Lana i Nim Chimsky, pioners en aquests tipus d' investigacions, van aprendre a comunicar informació per mitjans com el llenguatge de signes americà (ASL), els moviments fets amb les mans per persones sordes - Washoe i Nim-, el Yerkish, un llenguatge visual artificial -Lana- i un codi artificial de fitxes de plàstic de diferents colors i formes -Sarah-. Tanmateix, l' estudi va mostrar la seva dificultat per aprendre l' aspecte més creatiu del llenguatge: usar regles per construir un nombre indefinit de noves expressions i frases complexes. Tampoc la capacitat de raonament lògic i abstracte ha estat present en els codis apresos pels simis fins al moment. 


Vídeo de l' amistat entre l' actor Robin Williams i la Gorila Koko:













Escriu Steven Navas:
Data de publicació: 30 de gen. 2016



Koko es la gorila más inteligente del mundo, capaz de entender conversaciones en inglés y de comunicarse con signos. Hace 13 años conoció y conversó con Robbin Williams en su hogar de la Fundación Gorila. El lunes, Koko se enteró del fallecimiento de su amigo y manifestó su tristeza. Así narraron el momento sus cuidadores: “El lunes, cuando se conoció la muerte de Robbin, Koko y los doctores Patterson y Cohn estaban juntos. Comenzaron a entrar llamadas telefónicas sobre el triste acontecimiento. Tras un momento, Koko se dirigió hacia el Dr. Patterson con un gesto inquisidor. El doctor le explicó ‘hemos perdido a nuestro buen amigo Robbin Williams’. Koko se mostró tranquila pero adoptó una mirada meditabunda”. “Se produjeron varias llamadas más. Una de ellas, puesta en altavoz, fue escuchada por Koko. Era de una colega que trabajó con Williams cuando hicimos con él un comercial sobre la Fundación Gorila. Al final de la conversación la colega lloró. Cerca de media hora más tarde, Koko le dijo en signos a su intérprete: ‘la mujer llora’. Al final del día, Koko se tornó lúgubre, con su cabeza gacha y su labio tembloroso. Se puso terriblemente triste”. En 2001, Williams llegó hasta la Fundación Gorila, en el norte de California, atraído por su interés en la conservación de los grandes simios. La mejor carta de presentación de la Fundación es Koko, personaje con el cual han logrado demostrar teorías de comunicación y lenguaje de esos animales. Por eso fue la encargada de darle la bienvenida al famoso. El encuentro de Robbin y Koko quedó registrado en un video que muestra el grado de amistad que nació entre los dos. Williams hizo que Koko riera por primera vez en seis meses; no lo hacía desde la muerte de su compañero Michael, un gorila de 27 años. Koko y Williams se hicieron cosquillas y jugaron. Koko llegó al grado de confianza de quitarle a su amigo las gafas para probárselas ella, esculcar su billetera y desocupar sus bolsillos.





Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 137)  

Webgrafia:


https://www.clarin.com/revista-enie/ideas/jane-goodall-masacre

https://ca.wikipedia.org/wiki/Noam_Chomsky

https://psicologiaymente.com/desarrollo/teoria-desarrollo-lenguaje-noam-chomsky

https://www.youtube.com/watch?v=rXkvKXaZRws

https://www.youtube.com/watch?v=I9I_QvEXDv0

https://www.youtube.com/watch?v=dDOjwame_M0