jueves, 22 de abril de 2021

MICHEL FOUCAULT FORMES DE RESISTÈNCIA A Dos assaigs sobre el subjecte i el poder

 MICHEL FOUCAULT

FORMES DE RESISTÈNCIA A
 Dos assaigs sobre el subjecte i el poder




Aquest text va ser escrit en els anys vuitanta i és el resultat de l' impacte que certs moviments socials i polítics -que encara existeixen avui dia- van tenir sobre Foucault. Per això l' estudi del poder es planteja en aquest text associat a certes resistències. L' anàlisi de les resistències al poder permet justament entendre en què consisteixen les relacions de poder.

Pel que fa a les relacions de poder, per a comprendre en què consisteixen, potser caldria analitzar les formes de resistència i els esforços desplegats per a provar de dissociar aquestes relacions.

Proposaré, com a punt de partença, prendre una sèrie d' oposicions que s'han desenvolupat en aquests darrers anys: l' oposició al poder dels homes sobre les dones, dels pares sobre els fills, de la psiquiatria sobre els malalts mentals, de la medicina sobre la població, de l' Administració sobre la manera de viure de la gent.

No n'hi ha prou de dir que aquestes oposicions són lluites contra l' autoritat; cal provar de definir més precisament el que tenen en comú.

1) Són lluites "transversals"; vull dir amb això que no es limiten a un país particular. És clar que certs països n' afavoreixen el desenvolupament, tot facilitant-ne l' extensió, però no estan restringides a un tipus particular de govern polític o econòmic.

2) La finalitat d' aquestes lluites consisteix en els efectes de poder com a tals. Per exemple, el retret que hom fa a la professió mèdica no és d' antuvi el fet de ser una empresa de caràcter lucratiu, sinó d' exercir sense control un poder sobre els cossos, la salut dels individus, la seva vida i la seva mort.

3) Són lluites "immediates", i això per dues raons. En primer lloc perquè la gent critica les instàncies de poder que té més a prop, les que exerceixen la seva acció sobre els individus. No busca "l' enemic número 1", sinó l' enemic immediat. Tot seguit, no es planteja que la solució del seu problema resideixi en un avenir qualsevol (és a dir, en una promesa d' alliberament, de revolució, en la fi del conflicte de classes). Respecte a una escala teòrica d' explicació o a l' ordre revolucionari que l' historiador polaritza, són lluites anàrquiques. 

Però aquestes no són les seves característiques més originals. La seva especificitat es defineix més aviat com segueix:

4) Són lluites que posen en qüestió la condició del individu: per una banda, afirmen el dret a la diferència i subratllen tot allò que pot fer els individus veritablement individuals; d' altra banda, ataquen tot el que pot aïllar l' individu, separar-lo dels altres, escindir la vida comunitària, constrènyer l' individu a replegar-se sobre ell mateix i subjectar-lo a una identitat pròpia. 

Aquestes lluites no estan exactament a favor o en contra de l' "individu", sinó que s' oposen al que es podria anomenar el "govern mitjançant la individualització".

5) Oposen una resistència als efectes de poder que estan lligats al saber, a la competència i a la qualificació. Lluiten contra els privilegis de saber. Però també s' oposen al misteri, a la deformació i a tot el que pot haver-hi de mistificador en les representacions que hom imposa a la gent.

No hi ha res de "cientista" en tot això (és a dir, cap creença dogmàtica en el valor del saber científic), però no hi ha tampoc rebuig escèptic o relativista de tota veritat certificada. El que es posa en qüestió és la manera com el saber circula i funciona, les seves relacions amb el poder. En una paraula, el règim del saber.

6) En fi, totes les lluites actuals giren al voltant de la mateixa qüestió: qui som nosaltres? Són un rebuig de les abstracciones, un rebuig de la violència econòmica i ideològica exercida per l' Estat, que ignora qui som individualment, i també un rebuig de la inquisició científica o administrativa que determina la nostra identitat.

Per a resumir, el principal objectiu d' aquestes lluites no és tant atacar aquesta o l' altra institució de poder, grup, o classe, o èlit, com ara una tècnica particular, una forma de poder.

Aquesta forma de poder s' exerceix en la vida quotidiana immediata, classifica els individus en categories, els designa per la seva individualitat pròpia, els subjecta a la seva identitat, els imposa una llei de veritat que els cal reconèixer i que els altres han de reconèixer en ells. És una forma de poder que transforma els individus en subjectes. La paraula subjecte té dos sentits: subjecte sotmès a l' altre mitjançant el control i la dependència, i subjecte lligat a la seva pròpia identitat per la consciència o el coneixement de si mateix. En ambdós casos, aquesta paraula suggereix una forma de poder que subjuga i subjecta.

Vídeo: Michel Foucault & Noam Chomsky





Aquí teníu el vídeo que he fet durant el confinament pel COVID-19. 


- Pels treballs opcionals de 0,25p (en total 4), podeu recercar: 

. La primavera àrab (2010-2011)
. El Moviment 15 Maig 2011 (Plaça Catalunya, Plaça del sol)
. La bombolla immobiliària
. Rodrigo Rato (polític)
. L' euro per recepta d' Artur Mas. 
. Femen contra VOX
. El moviment hippie 
. Maig de 1968 a França 
Los delitos y las penas, Cesare Beccaria 
El AntiEdipo. Capitalismo y esquizofrenia, Deleuze i Guattari. 

Si no ho trobeu en català podeu fer la recerca en castellà. 



Bibliografia:  

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999. (pàgines 122-124) 

Webgrafia:

miércoles, 14 de abril de 2021

BLOC III EL PODER MAQUIAVEL EL FI I ELS MITJANS DE LA POLÍTICA El Príncep

 

BLOC III EL PODER

MAQUIAVEL

EL FI I ELS MITJANS DE LA POLÍTICA 

 El Príncep 



No és gaire habitual que els filòsofs reflexionin sobre l' exercici de la política a partir de com són veritablement els éssers humans. Maquiavel ho fa i n' extreu una sèrie de conseqüències pràctiques amb les quals aspira a poder aconsellar els governants.

Ara només ens resta veure quin ha de ser el capteniment i el govern d' un príncep amb els súbdits i els amics. I com que sé de molts que han escrit sobre aquestes coses, temo,  parlant-ne jo encara més, que no sigui tingut per presumptuós, sobretot pel fet de distanciar-me, com faré en tractar d' aquesta matèria, dels procediments dels altres. Tanmateix, essent la meva intenció d' escriure alguna cosa útil a qui hi pari atenció, m' ha semblat més convenient cercar la veritat efectiva de les coses que no pas la idea imaginària d' aquestes. N'hi ha molts que han imaginat repúbliques i principats que ningú no ha vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat; perquè hi ha una separació tan gran de com es viu a com s' hauria de viure, aque aquell que deixa allò que es fa per allò que s' hauria de fer, aprén més aviat a forjar-se la ruïna que la salvació: un home que en tot vulgui fer professió de bo trobarà forçosament la ruïna enmig de tants que no són bons. D' aquí que a un príncep que es vulgui conservar li cal aprendre de poder o ser bo i de fer-ne ús o no segons la necessitat.
(...)

A un príncep, doncs, no li cal tenir totes les qualitats esmentades més amunt, però li és molt necessari que sembli posseir-les. Fins i tot m' atreveria a dir que són perjudicials si les posseeix i les practica sempre, i són útils si només fa veure de posseir-les, com semblar compassiu, lleial, humà,, íntegre, religiós i ser-ho, però estar amb l' ànim preparat de tal manera que, si cal no ser-ho, puguis i sàpiques canviar-te en tot el contrari. I has de saber que un príncep, i sobretot un príncep nou, no pot obsrvar totes aquelles coses que fan que els homes siguin tingut per bons, i sovint es veu forçat, per mantenir l' estat, d' obrar contra la fe, contra la caritat, contra la humanitat, contra la religió. I per això cal que tingui un ànim disposat a moure's segons el que li manen els vents i les variacions de la fortuna, i, tal comm he dit més amunt, no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal.

Així doncs, un príncep ha de tenir molta cura que no li surti mai de la boca res que no sigui ple de les cinc qualitats esmentades i que sembli, en veure'l i sentir-lo, tot compassió, tot lleialtat, tot integritat, tot religió. I no ni ha res de què calgui més aparentar la pràctica que aquesta darrera qualitat. Els homes, generalment, jutgen més pels ulls que per les mans, perquè a tothom li és permés de veure, però a ben pocs de tocar. Tothom veurà el que sembles,, pocs s' adonaran del que ets, i aquets pocs no gosaran oposar-se a l' opinió de la majoria que tingui el poder de l' estat que els defensa: en les accions de tots els homes, i sobretot dels prínceps, on no hi ha tribunal d' apel·lació, es mira el fi. Miri, doncs, un príncep de vèncer i mantenir l' estat; els mitjans sempre seran jutjats honorables i lloats per tothom,, perquè el vulgar de la gent es deixa portar per l' aparença i per l' èxit de les coses. En el món no hi ha res més que vulgaritat, i els pocs només poden trobar-hi un lloc si la majoria té on apuntarlar-se.

El príncep, XV-XVIII


César Borgia va ser el personatge que va inspirar "El Príncep" de Maquiavel


Material complementari:


 

 "Llevat que els filòsofs regnin en els Estats, o els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cada un d'aquests camins les múltiples natures que actualment ho fan així, no hi haurà estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, en la raça dels homes; tampoc abans d'això no s'esdevindrà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del sol, l'organització política que ara acabem de descriure. Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè veia que era una manera de parlar controvertida; i és difícil d'advertir que no hi ha cap més manera d'ésser feliç, tant en la vida privada com en la pública." Plató: República V, 473d-e.

 



"...aquets pocs no gosaran oposar-se a l' opinió de la majoria que tingui el poder..." (Maquiavel) 

- Experiment d' Ash. Conformitat grupal. 



- Experiment de Milgram. Obediència a l' autoritat




                                  - La banalidad del mal y Hannnah Arendt (extracto película)



*A la pel·lícula es menciona a Adolf Eichmann: 

Otto Adolf Eichmann (Solingen19 de març de 1906 - Ramla31 de maig de 1962) fou un militar alemany, tinent coronel de les SS (Obersturmbannführer). Fou el responsable directe de la solució final principalment a Polònia i els transports de deportats als camps de concentració alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Va ser l'encarregat de l'organització de la logística de transports de l'Holocaust

                                     - Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen 




Bibliografia:  


CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999. (pàgines 116 i 117) 

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 192 i 213) 


Webgrafia:






miércoles, 7 de abril de 2021

BLOC III UNITAT 12: PODER, ESTAT I FORMES DE GOVERN THOMAS HOBBES "La guerra de tots contra tots

 BLOC III

UNITAT 12: PODER, ESTAT I FORMES DE GOVERN
THOMAS HOBBES

"La guerra de tots contra tots




És molt coneguda la frase de Hobbes, inclosa en aquest text, segons la qual la condició humana és una guerra de tots contra tots. Però és menys coneguda l' argumentació per la qual Hobbes arriba a aquesta conclusió i les conseqüències que vol extreure d' aquest raonament.



"La Natura ha fet els homes tan iguals en les facultats del cos i de la ment que, encara que de vegades pugui trobar-se un home manifestament més fort de cos o de ment més ràpida que un altre, quan tot es considera en conjunt, la diferència entre home i home no és tan considerable com per a ocasionar que un home pugui reclamar per a si mateix algun benefici que un altre no pugui pretendre tant com ell. Perquè, pel que fa a la força corporal, fins i tot el més dèbil té força per a occir el més fort, ja sigui per una maquinació secreta o bé pel complot amb altres que es troben en el mateix perill que ell.

(Per veure el text de Freud de l' obra Tótem y tabú clicka aquest enllaç:
http://mystikeepopteiatreballderecerca.blogspot.com.es/2017/04/freud-totem-y-tabu-capitulo-4-el.html )



I pel que fa a les facultats de la ment, (...) trobo encara una major igualtat entre els homes que la que trobava en la força. Perquè la prudència no és més que experiència, que, a igual temps, es dóna per igual en tots els homes, pel que fa a aquelles coses a què es consagren de la mateixa manera. Allò que tal vegada pot fer una tal igualtat increïble no és sinó un concepte vanitós de la pròpia saviesa, la qual quasi tots els homes creuen posseir en un grau major que la plebs, això és, que tothom excepte un mateix i ben pocs altres, els quals hom aprova a causa de la fama o pel fet d' estar-hi d' acord. Perquè és tal la naturalesa dels homes que, a pesar que puguin reconèixer que molts altres són més enginyosos o més eloqüents o més doctes, difícilment creuran que n' hi molts de tan savis com ells, ja que tenen la seva pròpia saviesa a la mà i la dels altres a distància. Això, però, prova més aviat que els homes són iguals en aquest sentit, que no pas desiguals. Perquè generalment no hi ha un signe millor de la distribució equitativa d' una cosa que el fet que cada home s' acontenti amb la seva part.


D' aquesta igualtat de capacitat sorgeix la igualtat en l' esperança d' atènyer els nostres objectius. I, per tant, si dos homes qualsevol desitgen la mateixa cosa, la qual, però no poden posseir ambdós, esdevenen enemics; i en el camí envers el seu objectiu (que és principalment la pròpia conservació i, de vegades, la delectació) s' esforcen a desttruir-se o sotmetre's l' un a l' altre. Heus aquí per què ocorre que allà on invasor no té res a témer llevat del simple poder d' un altre home, si algú planta, sembra, edifica o posseeix un seient adequat, pot esperar-se que altres probablement vinguin preparats amb les forces unides per a desposseir-lo i privar-lo no sols del fruit del seu treball, sinó també de la vida o la llibertat. I, al seu torn, l' invasor es troba en el mateix perill davant un altre.

(Per veure el text de René Girard de l' obra Mentira Romántica, verdad novelesca, clicka aquest enllaç:
http://mystikeepopteiatreballderecerca.blogspot.com.es/2017/07/r-girard-mentira-romantica-verdad.html?view=mosaic

Donada aquesta situació de desconfiança múta, no hi ha manera més raonable perquè un home es protegeixi que l' anticipació, és a dir, dominar-ne per la força o per l' astúcia tants com sigui possible fins a l' extrem de no veure cap altre poder que sigui suficientment gran per a posar-lo a ell en perill. I això no és sinó el que la seva pròpia conservació requereix, i allò que tothom accepta. A més, així com hi ha qui es complau de contemplar el propi poder en els actes de conquesta, i duu aquests actes més enllà del que la seva seguretat requereix, uns altres, que en diferents circumstàncies s' acontentarien de romandre tranquls dintre de límits modestos, si no augmentessin el seu poder mitjançant la invasió, no podrien subsistir gaire temps a la defensiva. I, en conseqüència, essent necessari per a la conservació d' un home augmentar el seu domini sobre els alres, això hauria de ser-li permès.


A més a més, els homes no troben cap plaer (sinó, al contrari, una considerable aflicció) de romandre junts on no hi ha poder capaç d' inspirar respecte en tots ells. Perquè cap home no mira que el seu company el valori al nivell que ell mateix es col·loca. I, davant de qualsevol signe de menyspreu o infravaloració, s' esforça naturalment, tant com s' atreveix (cosa que entre aquells que no tenen un poder comú que els mantingui tranquils, és suficient per a fer que es destrueixin mútuament), a obtenir una valoració més alta a través del dany en el cas dels seus rivals,, i dels altres a través de l' exemple.


Així doncs, en la naturalesa de l' home trobem tres causes principals de discòrdia. Primera, la competència; segona, la desconfiança; tercera, la glòria.


La primera fa que els homes envaeixin per guanys; la segona, per seguretat; i la tercera, per reputació. Els primers usen la violència per a fer-se amos de les persones, mullers, fills i bestiar d' altres homes; els segons, per a defensar-los; els tercers, per bagatel·les, com una paraula, un somriure, una opinió diferent i qualsevol altre signe d' infravaloració, sigui directament sobre la seva persona, o per reflex en la família, els amics, la nació, la professió o el nom.

Amb tot això es fa palès que durant el temps en què els homes viuen sense un poder comú que els mantingui en el respecte, es troben en aquella condició que s' anomena guerra, i una guerra de tots contra tots."

HOBBES: Leviatan, XIII

El 10 Abril 2018 a Caixaforum i dins de l' exposició "Disney, l' art d' explicar històries" es va poder visionar la pel·lícula "La Bella y la bestia" de Cocteau a les 19h a Caixaforum (2€ amb la targeta de La Caixa).







- El "Mite de la caverna" de Plató i Ariel "Que tengo aquí"



- Vídeo durant el confinament iniciat el 13 març 2020:



BIBLIOGRAFIA UTILITZADA:


ALFARO, Carme i altres autors: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (Pàgina 214) 

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999.(Pàgines 110-112)


Webgrafia:

https://www.youtube.com/watch?v=4pQJw3hT9HE
https://www.youtube.com/watch?v=vRW2oi8AS0M
https://www.youtube.com/watch?v=v1cmtVYl6eQ
https://www.youtube.com/watch?v=mt76jvt4c74

Vídeo durant el confinament iniciat el 13 de març 2020:
https://www.youtube.com/watch?v=LfjlIRo3ouo