miércoles, 9 de noviembre de 2016

BLOC I . U3. QUÈ ÉS REAL? EL TEST DE TURING O LA INTELIGENCIA DE LAS MÁQUINAS.

BLOC I

LA INVESTIGACIÓ FILOSÒFICA

UNITAT 3. QUÈ ÉS REAL? 

El test de Turing o la inteligencia de las máquinas



Alan Turing fue un visionario y siempre creyó en que las máquinas podrían evolucionar logrando una inteligencia artificial. Para exponer su tesis de las máquinas pensantes ideó el juego de imitación, lo que hoy conocemos como el test de Turing
Maite Garrido Courel  - Madrid
05/02/2014 - 19:11h
Alan Turing.

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj6O2TSh_ZFUCXgDyqLkz2QIpmNrzrzYwjJrLx8g2HbX6-afQiStdaxYZ_iZQlmkgLXnvBh_NOTDOIdZdD5_FGWNGIuJTFQhvrwDdXVCCd66TIB52Zz70YbrtWiUfIRdmPptPevyv7QMoCO/s1600/alan_turin.jpg
“Si una máquina se comporta en todos los aspectos como inteligente, entonces debe ser inteligente”. Esta premisa, y casi convicción, llevó a Alan Turing a exponer en la prestigiosa revista filosófica Mindsu pensamiento ante la comunidad científica británica. Su artículo, publicado en 1950 bajo el título "Computing machinery and intelligence", ahondaba sobre la inteligencia artificial haciéndose una sencilla y trascendental pregunta: ¿pueden las máquinas pensar?
Turing proponía en ese artículo lo que hoy se conoce como el test de Turing, y que consistía en llevar a cabo el juego de imitación. Para dicho juego es necesario un juez, ubicado en una habitación aislada, y un individuo y una máquina en otra. Ambos responderán por chat a la preguntas que les realice el interrogador. La máquina ha de hacerse pasar por un ser humano; si el juez es incapaz de distinguir entre el individuo y el ordenador, se considera entonces que la máquina ha alcanzado un determinado nivel de madurez: es inteligente. 
Para Turing, la inteligencia artificial existirá cuando no seamos capaces de distinguir entre un ser humano y un programa de una computadora en una conversación a ciegas.
Pero la década de los cincuenta estaba lejos de ser una época en la que las ideas visionarias de Turing tuvieran cabida fácilmente. Tuvo que enfrentar críticas y comentarios –a los que respondía en el citado artículo– del ámbito teológico (Dios no ha dotado a los animales ni a las máquinas de alma), pero también matemático. Los colegas matemáticos dudaban de que una máquina pudiera contestar a preguntas que escaparan del sí o del no y que pudieran emular el intelecto humano.

Programa Tres14 sobre inteligencia artificial y test de Turing

De ELIZA a CAPTCHA

Más de diez años después del polémico artículo, un profesor emérito de informática del MIT, Joseph Weizenbaum, diseñó uno de los primeros programas en procesar lenguaje natural. ELIZA, inspirado en los postulados de Alan Turing, funcionaba buscando palabras clave en las frases escritas por el usuario y respondiendo con una frase modelo  registrada en su base de datos.
Resultó tan convincente que algunas personas que interactuaron con el programa, sin saberlo, llegaron a pensar que realmente hablaban con un humano. Aunque ELIZA tenía sus límites: cuando no entendía el enunciado, repetía las palabras en forma de frases y expresiones incoherentes. Aún quedaba mucho para lograr una máquina inteligente.
En 1990 se inició el concurso Premio Loebner entre programas de ordenador que intentan pasar el test de Turing. Un juez humano se enfrenta a dos pantallas de ordenador, una de ellas se encuentra bajo el control de un ordenador, y la otra, bajo el control de un humano. El juez plantea preguntas a las dos pantallas y recibe respuestas.
El premio, que se celebra de forma anual, está dotado con 100.000 dólares para el programa que pase el test. La primera y única vez que un juez confundió a una máquina con un humano fue en el año 2010, cuando el robot Suzette, de Bruce Wilcox, superó la prueba.
Actualmente, una de las aplicaciones de la prueba de Turing más extendida es el control de spam. Este correo basura es generalmente enviado por un ordenador, así que el test de Turing puede usarse para distinguir si el remitente es humano o una máquina. En el CAPTCHA, Completely Automated Public Turing test to tell Computers and Humans Apart (prueba de Turing pública y automática para diferenciar máquinas y humanos), esa conocida sucesión de números y letras, su ‘juez’ es, paradójicamente, un ordenador.
Podeu veure:
"2001, una Odisea en el espacio"
2001: una odissea de l'espai (títol original en anglès: 2001: A Space Odyssey)[2] és una pel·lícula de ciència-ficció del 1968, dirigida per Stanley Kubrick, escrita per ell mateix i per Arthur C. Clarke. La pel·lícula tracta temes com l'evolució humana, laintel·ligència artificial, el futur i la vida extraterrestre. Cal destacar-ne el realisme científic, l'ús per primer cop de molts efectes especials que van marcar un abans i un després en el gènere de ciència-ficció, una fotografia magnifica, surrealista i a voltes ambigua, l'ús del so en lloc de tècniques narratives tradicionals i un ús mínim del diàleg. És la primera, i una de les poques, pel·lícules que mostren de manera acurada la vida a l'espai
El film té una banda sonora memorable. Kubrick associa el moviment de rotació dels satèl·lits amb el dels ballarins de valsos utilitzant com a música Al bell Danubi blau ('An der schönen blauen Donau) de Johann Strauss II, i també el famós poema simfònic"Així parlà Zaratustra", de Richard Strauss, per tractar l'evolució de l'home teoritzada en l'obra homònima de Nietzsche.
Tot i que en el moment de la seva estrena la crítica no va ser especialment calorosa, avui en dia aquesta pel·lícula és reconeguda com una de les millors de la història, tant pel públic com per la crítica. Va ser nominada a quatre Oscars, i en va rebre un pels seus efectes visuals.
El guió i la novel·la homònima estan basats parcialment en el relat curt del mateix Arthur C. Clarke El Sentinella.


Feu recerca:
- Què és Watson (IBM)?
- Què és Eliza? 

- Pots visionar la següent pel·lícula:
"The Imitation game (Descifrando Enigma)"




Título original
The Imitation Game
Año
Duración
114 min.
País
 Reino Unido
Director
Guión
Graham Moore (Libro: Andrew Hodges)
Música
Alexandre Desplat
Fotografía
Óscar Faura
Reparto
Benedict Cumberbatch, Keira Knightley, Mark Strong, Charles Dance, Matthew Goode, Matthew Beard, Allen Leech, Tuppence Middleton, Rory Kinnear, Tom Goodman-Hill, Hannah Flynn, Steven Waddington, Alex Lawther, Jack Bannon, James Northcote, Ancuta Breaban, Victoria Wicks
Productora
The Weinstein Company / Black Bear Pictures / Ampersand Pictures
Género
Thriller. Drama | Biográfico. II Guerra Mundial. Años 40. Años 50. Homosexualidad
Web oficial
http://theimitationgamemovie.com/
Sinopsis
Biopic sobre el matemático británico Alan Turing, famoso por haber descifrado los códigos secretos nazis contenidos en la máquina Enigma, lo cual determinó el devenir de la II Guerra Mundial (1939-1945) en favor de los Aliados. Lejos de ser admirado como un héroe, Turing fue acusado y juzgado por su condición de homosexual en 1952. (FILMAFFINITY)
Premios
2014: Oscar: Mejor guión adaptado. 8 nominaciones incluyendo mejor película
2014: Globos de Oro: 5 nominaciones, incluyendo Mejor película - Drama
2014: Premios BAFTA: 9 nominaciones incluyendo Mejor película
2014: Festival de Toronto: Mejor película (Premio del público)
2014: National Board of Review: Mejores 10 películas del año
2014: Satellite Awards: Mejor guión adaptado. 8 nominaciones

O també:

"Ex Machina es una película de ciencia ficción británica de 2015, escrita y dirigida por Alex Garland, siendo su primera película como director. Está protagonizada por Domhnall Gleeson, Alicia Vikander, Oscar Isaac y Sonoya Mizuno. Ex Machina cuenta la historia de Caleb, un programador de la empresa Bluebook, quien es invitado por Nathan, el Presidente de la compañía para la cual él trabaja, con el fin de realizar la prueba de Turing  a un androide con inteligencia artificial. La película ha recibido principalmente críticas positivas de los expertos. La cinta ganó el Óscar a los mejores efectos visuales." 



BIBLIOGRAFIA:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 51)  

 

Webgrafia:
http://www.eldiario.es/turing/Test-Turing-inteligencia-maquinas_0_225377744.html
http://www.unocero.com/wp-content/uploads/2013/10/recaptcha00.jpg
http://cdn3.computerhoy.com/sites/computerhoy.com/files/editores/user-11130/turing_p_1.jpg

http://ca.wikipedia.org/wiki/2001:_una_odissea_de_l'espai
https://www.youtube.com/watch?v=5XvvYvx1Gsc
https://www.youtube.com/watch?v=rff6l_GCD-4
http://www.filmaffinity.com/es/film617730.html
 https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj6O2TSh_ZFUCXgDyqLkz2QIpmNrzrzYwjJrLx8g2HbX6-afQiStdaxYZ_iZQlmkgLXnvBh_NOTDOIdZdD5_FGWNGIuJTFQhvrwDdXVCCd66TIB52Zz70YbrtWiUfIRdmPptPevyv7QMoCO/s1600/alan_turin.jpg

 https://www.youtube.com/watch?v=XYGzRB4Pnq8
Publicado por en No hay comentarios:

BLOC I.U 3: QUÈ ÉS REAL? EL PROBLEMA MENT I COS

BLOC I: LA INVESTIGACIÓ FILOSÒFICA
UNITAT 3: QUÈ ÉS REAL ? 

EL PROBLEMA MENT-COS 
Gravat del "Tractat sobre l' home" de Descartes, 1664. La il·lustració mostra la relació entre la percepció sensorial d' un objecte i l' acció muscular.

 

Dues realitats diferents? 

Bàsicament el problema implica respondre les preguntes següents: Quina és la naturalesa fonamental de la ment i el cos? Com es relacionen la ment i el cos? Una consideració elemental d' allò que sabem sobre els fets mentals i físics ens podria portar a pensar que les característiques més generals de cada una d' aquestes classes de fets es contraposen a les de l' altra i que, això no obstant, sembla haver alguna relació entre ambdós dominis, certa influència mútua entre ells.

El nostre coneixement científic ens suggereix que el món físic és inanimat, que no hi ha en ell propòsits o intencions, sinó que l' ordre dels esdeveniments està determinat o fixat. Per la seva banda, el món mental implica la consciència, la planificació, la voluntat, el desig. Per més que un món i un altre difereixen en aquests aspectes, la nostra experiència sembla indicar-nos que estan interrelacionats o interconnectats. Les coses que succeeixen en el món físic afecten el nostre món mental i poden canviar les nostres idees, desitjos, etc. De manera similar, un desig, alguna cosa mental, pot alterar els esdeveniments en el món físic, com quan, per exemple, encenem un misto. La decisió que prenem en aquest cas, un fet del món mental, va seguida pel fet físic: el misto s' encén.

Ateses les diferències aparents entre els fets físics i mentals i la seva relació mútua aparent, la metafísica ha proposat diverses teories sobre la naturalesa de la ment i el cos i sobre la connexió que hi ha entre una i l' altre.

Solucions al problema ment-cos:
- Dualisme
- Materialisme
- Epifenomenisme
- Conductisme lògic
- Funcionalisme.

 

Pel.lícula: 

BLADE RUNNER

 

Sinopsi:

 
La pel·lícula descriu un futur en el qual els anomenats replicants, éssers fabricats a través de l'enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les "colònies exteriors" de la Terra. Aquests replicants són fabricats per Tyrell Corporation; per tal de ser "més humans que els humans", especialment en el cas dels models Nexus-6, s'assemblen físicament als humans, tenen més agilitat i força física, però manquen de la mateixa resposta emocional i d'empatia. Els replicants van ser declarats il·legals en el planeta Terra després d'una revolta sagnant. Un cos especial de la policia, els blade runners, s'encarrega de rastrejar i matar els replicants fugitius que es troben a la Terra. A la pel·lícula, es demana a un blade runner semiretirat, Deckard, que s'enfronti a un grup de replicants particularment brutal i hàbil que ha arribat a Los Angeles. 

 

ACTIVITATS:

1.- La consciència no és la intel.ligència. La consciència és la capacitat d' adonar-se d' alguna cosa, d' allò que li passa a un mateix; per exemple, que un entén una cosa o que no ho entén. Els replicants posseeixen consciència? Si es pren la consciència com a criteri, hi ha diferències entre els cinc replicants? Quins passatges de la pel·lícula servirien d' il·lustració a les teves respostes?

2.- Lleó pregunta: "Vaig néixer el 2 d' abril de 2017. Quant viuré? " La pregunta sobre la mort és possible si no hi ha consciència? En quins aspectes Lleó és només una ment o una consciència incompleta?

3.- Lleó intenta desesperadament recuperar les seves fotografies, els seus records, perquè per a ell són el més preuat. Els seus records són la seva vida, allò que l' individualitza. Què ocorre quan algú perd els seus records? És possible una ment humana sense records? Som només els nostres records?

4.- El test Voight-Kampff servia per detectar l' absència de reacciones emocionals en els replicants. L' emotivitat és un altre indicador de la presència d' una ment o consciènica? Deckard no respon quan Rachel li pregunta si ell mateix s'ha fet el test. Per què?

5.- Deckard no executa els replicants, sinó que els "retira", els "sacrifica". Quines diferències veus entre els replicints i els humans que justifiquin aquest tracte?

6.- Tyrrell, el creador dels replicants diu: "El nostre lema és "més humans que els humans". Creus que ho aconsegueix?


-Adaptació del qüestionari sobre Blade Runner elaborar pel professor Eugenio Sánchez i disponible a www.auladefilosofia.com

 

BIBLIOGRAFIA:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 48,49 i 50)  

 

 WEBGRAFIA:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Blade_Runner 

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi5dt8ovqbi2egyeIF6Z7dUs8nk7dFJC6f0OG2hISZ5B6rh9TpkcDf6Kn1uy3_33u2gldxXkTS-qS1yTYFJF3OkOqU2Ls78FNeNWuZYH8GygRH3TxbwURg0LtS4FM2dUt22hv4U-y_qYJkw/s1600/Deckard.jpg 

http://www.masqderecho.com/wp-content/uploads/2012/09/bladerunner.jpg 

 




Publicado por en No hay comentarios:

jueves, 27 de octubre de 2016

BI.U3:QUÈ DIU LA CIÈNCIA DE LA REALITAT? EINSTEIN/HEISENBERG/GREEN

BLOC I. 

LA INVESTIGACIÓ FILOSÒFICA

UNITAT 3: 

QUÈ ÉS REAL? QUÈ DIU LA CIÈNCIA DE LA REALITAT? 

La física contemporània se sosté sobre dues teories diferents:

1.- La teoria de la relativitat d' Albert Einstein.

Albert Einstein

Pèrdua de referents absoluts

La primera implicació del principis que Einstein anuncia el 1905 fou la no existència
d'un temps absolut vàlid per a tots els observadors i, més globalment, la no existència de cap sistema de referència absolut: les descripcions dels fenòmens estudiats depenen sempre del sistema de referència en el qual es fa l'observació.
Així, segons la teoria de la relativitat especial, el temps d'un fenomen no és absolut sinó que està vinculat al moviment de l'observador i depèn de la seva velocitat respecte el fenomen. Des de punts d'observació i a velocitats diferents, els resultats també són diferents: el temps d'un observador a gran velocitat (astronauta) es dilata en relació al temps d'un observador situat a la Terra. Que el temps es dilata vol dir que els rellotges en moviment marxen més lentament; igualment, quant a l'espai, els objectes en moviment es contrauen o s'escurcen. El físic holandès Hendrik Lorentz trobà la fórmula precisa que permet concretar els temps i fer les corresponents transformacions.


Relativitat del temps vol dir no simultaneïtat en la descripció d'un mateix fenomen per part de dos observadors en sistemes de referència diferents (un suposadament aturat i l'altre en moviment). La simultaneïtat és expressió del temps; tota afirmació sobre el temps és una afirmació sobre esdeveniments simultanis.
Imaginem un tren relativista, és a dir, que viatja a velocitats properes a la de la llum. Suposem que dos llampecs cauen a pals a la via. L'espectador que es troba a l'exterior del tren, a la mateixa distància dels dos punts de l'impacte, enregistra com a simultanis els dos llampecs.              Els dos esdeveniments simultanis per aquest espectador, seran simultanis pel passatger dins del tren? No.

Els llampecs cauen i els senyals lluminosos necessiten un temps sempre constant per a propagar-se i arribar on es troba el passatger; però el tren s'allunya del llampec que ha caigut a la part posterior i s'apropa al que ha caigut a la part anterior. D'aquesta manera, el passatger enregistra primer el llampec caigut prop de la capçalera del tren i, posteriorment, el llampec caigut més a prop del final del tren: pel passatger, els dos esdeveniments no són simultanis.
Llampecs o esdeveniments simultanis?

Des de l'exterior: els esdeveniments són simultanis
Des del tren: els esdeveniments no són simultanis

Els efectes relativistes solen xocar amb el sentit comú. El físic francès Paul Langevin il·lustrà, amb la paradoxa dels bessons, l'existència de temps diferents en funció de la velocitat, una velocitat que dilata el temps i contrau l'espai.
Imaginem dos bessons, un dels quals empren un viatge a l'espai a velocitats properes a les de la llum i l'altre roman a terra. La nau torna vint anys després, vint anys passats pel germà que s'ha quedat a la Terra. Pel bessó astronauta, altrament, el temps s'ha dilatat i no han passat vint anys, per ell només haurà transcorregut un any.



. La paradoxa dels dos bessons






El Sr. Albert Einstein, entre 1905 i 1916, va formular la teoria de la relativitat: un gran pas per la Humanitat i un mal de cap pels que l´intentem entendre.
En la teoria de la relativitat, cada observador té la seva pròpia mesura del temps. Això pot dur a l´anomenada Paradoxa dels bessons.

Un dels germans d´una parella de bessons parteix a un viatge espacial durant el qual viatja amb una velocitat propera a la de la llum, mentre que el seu germà es queda a la Terra. Degut al seu moviment, el temps passa més lentament en la nau espacial, que per al bessó que s´ha quedat a la Terra.
Així, en tornar, el bessó viatger trobarà que el seu germà és més vell que no pas ell. Encara que això desafia el sentit comú, una sèrie d´experiments han indicat que, en aquesta situació, el bessó viatger seria, efectivament, més jove.


Per posar un exemple, si el bessó viatger anés a l´estrella més propera, que es troba a 4'45 anys llum a una velocitat de 0'86 vegades aquesta, en el moment del seu retorn hauria envellit 5 anys. En canvi, el bessó que es va quedar a terra hauria envellit més de 10 anys.

Això ha estat confirmat per un gran nombre d´experiments, entre els quals un en què dos rellotges molt precisos van volar en sentits oposats al voltant del món i, en tornar, van indicar temps lleugerament diferents. Això podria suggerir que si volem viure més temps, hauríem de mantenir-nos volant cap a l´est de manera que la velocitat de l´avió se sumés a la de la rotació de la Terra. Però la petita fracció de segon que guanyaríem quedaria més que cancel·lada pel fet d´haver-nos d´alimentar amb el menjar que serveixen a l´avió...


2.- La mecànica quàntica 

Principi d'incertesa de Heisenberg

Publicat per Va de ciència a 5.01
El principi d’incertesa de Heisenberg és una part de la teoria quàntica i de la interpretació de Copenhage que, juntament amb l’equació d’ones de Schrödinger, va ser desenvolupada entre el 1928 i el 1929. És considerat un dels fonaments de la mecànica quàntica, i fou creat per Werner Heinsenberg.

En la física de fins als anys 30 van existir dos ideals que defensaven els físics: El determinisme i el indeterminisme. El primer d’aquests dos provenia ja des de la física newtoniana, i defensa (o si més no defensava) que el món extern existeix de forma independent a la mesura, i que és cosa de l’observador de l’experiment comprendre la veritat subjacent. El indeterminisme, en canvi, es va començar a formar amb l'aparició de la teoria quàntica i és el que professa actualment aquesta. Com ja sabem, el indeterminisme expressa tot el contrari que el determinisme, doncs ens diu que la matèria existeix en tots els estats possibles fins a la mesura, o com va dir en el seu moment Werner Heisenberg: “El camí tan sols existeix quan el contemplem”. Per tant, va ser d’esperar que de l’oposició de dos conceptes tant diferents ens saltessin guspires.
L’enfrontament d’aquests dos bàndols fou força equiparable al que abans havien mantingut els atomistes i els no atomismes, és a dir, els qui creien en l’existència dels àtoms i els qui no. No obstant, els indeterministes van guanyar sobre els deterministes tal i com els atomistes ho van fer contra els seus rivals, a través de l’experimentació. Van ser les observacions en els laboratoris físics qui van donar la raó als atomistes, i en aquest cas la teoria quàntica del principi d’incertesa qui va decantar la victòria cap al indeterminisme.

La mort del determinisme

La “mort” del determinisme va arribar en el moment en què el físic alemany Werner Heisenberg va desenvolupar un dels fonaments principals de la teoria quàntica: El principi d’incertesa de Heisenberg. El que postula el principi d’incertesa és molt simple, doncs ens diu que:

No podem conèixer simultàniament la velocitat i la posició d’una partícula

Això es deu a què “qualsevol observació afecta el cos observat en qüestió”, ja que per saber la posició d’una partícula s’ha d’enviar un fotó amb una longitud d’ona molt petita (o sigui, un fotó energètic), el qual, al impactar amb la partícula, fa variar la seva velocitat i posició. Aquest fet ja es coneixia abans de la publicació del principi d’incertesa, i fou a través del qual Heisenberg va desenvolupar la seva teoria.
Després Heinsenberg ens va dir que en qualsevol mesura, hi ha un element d’incertesa en la resposta. Per exemple, si volem mesurar una taula, haurem d’utilitzar una cinta mètrica, i podríem afirmar que la taula té 1 metre de llarg, no obstant, com que la cinta té un marge d’error d’un mil·límetre, la verdadera mida de la taula podria oscil·lar entre 99,9 cm o 100,1 cm, creant una incertesa en el observador. No obstant, aquesta analogia no és gaire correcta en el cas que ens pertoca, doncs, segons el principi de Heisenberg, la incertesa en el resultat no es deu a les limitacions del dispositiu amb el qual mesurem, sinó que és una pròpia conseqüència de la mecànica quàntica.

Mesuració

Per a recolzar la seva teoria, Heisenberg va suposar una escena que fàcilment podria donar-se en qualsevol laboratori de física.
Heinsenberg va imaginar un experiment en el qual mesurava el moviment d’un neutró. En l’experiment, per a poder calcular la posició del neutró, utilitza un radar que fa rebotar ones electromagnètiques contra la partícula. A través de la dualitat ona-partícula sabem que el que està fent Heisenberg és enviar projectils fotònics contra el neutró, els quals alteren la seva posició (com queda demostrat en la següent il·lustració).


 
 Per tant, hem vist que al precisar més sobre la posició de la partícula hem creat una major incertesa en el seu moviment (o velocitat). D’aquí n’extraiem que:
Quan amb major certesa coneixem la velocitat o la posició d’una partícula, amb major incertesa coneixem l’altre valor

Sí és cert que, dins d’uns límits, podem conèixer més o menys la posició i la velocitat d’un cos, però el fet és que la incertesa s’accentua en quan parlem de partícules i no pas de, per exemple, vehicles.





El Universo Elegante de Brian Greene

Todos hemos oído hablar de la Teoría de Supercuerdas (popularmente conocida como Teoría de Cuerdas). Básicamente es una teoría que abarcaría todo: con unas "simples" ecuaciones podríamos describir todos los procesos físicos del Universo. Es por eso que en inglés se conoce como TOE (Theory of Everything), ya que la palabra "toe" significa "punta del pie", que hace referencia al final o a la teoría final...juegos de palabras.

No hay una ni dos teorías de cuerdas, sino que hay hasta cinco. Lo que busca la física actual, entre otras cosas, es la llamada Teoría M, que englobaría todas. Es el Santo Grial de la ciencia. 

Desde Newton, quien juntó Cielo y Tierra con sus leyes del movimiento y su Teoría de la Gravitación Universal, los científicos han intentado reducir todo lo observable en el Universo a cuatro fuerzas fundamentales. En el siglo XX, la Relatividad de Einstein era capaz de comprender la gravedad, y la Teoría Cuántica podía entender el electromagnetismo, la fuerza nuclear débil y la fuerte. 

Puede parecer sencillo encontrar la teoría que lo explique todo, bastaría con unir la Relatividad y la Mecánica Cuántica...y ahí está el problema...no sabemos cómo hacerlo. Mejor dicho "no sabíamos cómo hacerlo hasta que surge la Teoría de Cuerdas", capaz de englobar la cuántica y la relatividad. El problema es la extrema complejidad de la teoría...

Otro problema es que se necesitarían entre 11 y 26 dimensiones para que la teoría funcionase. Además, la longitud de una cuerda es millones y millones de veces inferior a un átomo, por lo que aún no las podemos "ver". Algunos científicos consideran a la Teoría de Cuerdas como parte de la Filosofía, ya que trabaja con elementos abstractos no demostrables [aún].

Uno de los teóricos de cuerdas más conocidos por sus trabajos en la actualidad es el Profesor Brian Greene. Escribió, entre otros, un libro llamado "El Universo Elegante", que puedes encontrar en formato .pdf y .epub en la sección Archivos de este mismo blog.

Asimismo, Brian Greene participó en el episodio 20 de la 4ª Temporada de la serie The Big Bang Theory. Si quires echarte unas risas viendo como Sheldon menosprecia su trabajo, puedes verlo aquí. Greene sale desde el principio hasta el minuto 3 más o menos, dando una conferencia sobre su trabajo. 

De ese libro nació un documental donde el propio autor es protagonista. Dejo aquí abajo los vídeos, que lo explicarán todo mejor que yo.





Espero que os haya resultado de interés este documental, y os recomiendo el libro de Greene.

Un saludo!

- El Universo elegante: El sueño de Einstein 










BIBLIOGRAFIA:



ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 44, 45 )

WEBGRAFIA:





http://cienciacomonunca.blogspot.com.es/2014/09/el-universo-elegante-de-brian-greene.html





Publicado por en No hay comentarios:

lunes, 24 de octubre de 2016

BI.U2.JEAN-PIERRE GARNIER (FÍSIC) PARLA D' UN "JO REAL" (PASTILLA BLAVA) I UN "JO QUÀNTIC" (PASTILLA VERMELLA)

JEAN-PIERRE GARNIER:

"Nosotros, como el tiempo, también nos desdoblamos"

09/11/2010 - 03:05
"Nosotros, como el tiempo, también nos desdoblamos"
IMA SANCHÍS
Asombroso
La teoría del desdoblamiento del tiempo permitió explicar la llegada al cinturón de Kuiper de planetoides que están en el origen de explosiones solares de envergadura, pero Garnier va mucho más allá y nos cuenta que esa ley es aplicable a nuestra vida: "Tenemos un cuerpo muy bien hecho que nos permite proyectarnos en el porvenir: ir a ver el futuro, arreglarlo y volver para vivirlo. Y es durante la noche cuando tenemos la capacidad de arreglar ese futuro que hemos construido durante el día. Podemos ver los peligros antes de vivirlos por medio de la intuición, y borrarlos". Expuso su teoría (explicada en Cambia tu futuro por las aperturas temporales) en la librería Épsilon de Barcelona
Su teoría ¿está avalada por la ciencia? 

La respetada revista American Institute of Physics de Nueva York y su comité científico la han validado publicándola en el 2006 porque es una teoría que ha permitido, primero, prever, y luego, explicar la llegada de planetoides al sistema solar. ¿Quiere que le explique para qué sirve la ley del desdoblamiento del tiempo?

Sí, pero sencillito. 

Tenemos dos tiempos diferentes al mismo tiempo: un segundo en un tiempo consciente y miles de millones de segundos en otro tiempo imperceptible en el que podemos hacer cosas cuya experiencia pasamos luego al tiempo consciente.

¿Y todo eso sin enterarnos? 

Exacto. Tengo una síntesis instantánea de un análisis que he realizado en otro tiempo aunque no tenga la memoria de ello.

¿Así funciona el tiempo? 

Sí, en cada instante presente tengo un tiempo imperceptible en el cual fabrico un futuro potencial, lo memorizo y en mi tiempo real lo realizo.

¿? 

Tenemos la sensación de percibir un tiempo continuo. Sin embargo, tal como demuestran los diagnósticos por imágenes, en nuestro cerebro se imprimen solamente imágenes intermitentes. Entre dos instantes perceptibles siempre hay un instante imperceptible.

¿Como en el cine, que sólo vemos 24 imágenes por segundo? 

Sí, la número 25 no la vemos, es subliminal. En publicidad se ha utilizado ese tipo de imágenes para influir con éxito en nuestro comportamiento, lo que ha mostrado que lo subliminal es accesible a nuestra memoria. El desdoblamiento del tiempo ha sido probado científicamente y la teoría ha dado justificaciones a escala de partículas y a escala de sistema solar.

Tenía entendido que las leyes de la cuántica no se aplicaban a las cosas grandes. 

El fenómeno del desdoblamiento del tiempo nos da como resultado el hombre que vive en el tiempo real y en el cuántico, un tiempo imperceptible con varios estados potenciales: memoriza el mejor y se lo transmite al que vive en el tiempo real.

¿Nuestro otro yo cuántico crea nuestra realidad? 

Podríamos decir que entre el yo consciente y el yo cuántico se da un intercambio de información que nos permite anticipar el presente a través de la memoria del futuro. En física se llama hiperincursión y está perfectamente demostrada.

¿Estoy desdoblada como la partícula?

 Sí. Y sabemos que, si tenemos dos partículas desdobladas, ambas tienen la misma información al mismo tiempo, porque los intercambios de energía de información utilizan velocidades superiores a la velocidad de la luz. ¿Conoce el principio de los gemelos de Langevin?

No. 

En los años 20, Paul Langevin demostró que si un gemelo viajaba a la velocidad de la luz, envejecía menos que el que se quedaba quieto. A Langevin no le creyeron. Hubo que esperar 50 años: en 1970, gracias a los relojes atómicos, se comprobó esa ley.

Entonces, en ese tiempo imperceptible pasó mucho tiempo. 

Exacto: si puedo viajar a velocidades prodigiosas, un microsegundo se convierte en un día entero. Cuando regreso, no sé si me he ido, puesto que he estado ausente un microsegundo.

Estupenda propiedad, ¿pero quién es el que viaja?, ¿yo? 

Existe otra propiedad conocida en física: la dualidad de la materia; es decir, una partícula es a la vez corpuscular (cuerpo) y ondulatoria (energía). Somos a la vez cuerpo y energía, capaces de ir a buscar informaciones a velocidades ondulatorias.

¿Y cómo asimilamos esa información? 
En el sueño paradoxal, cuando estamos más profundamente dormidos y tenemos nuestra máxima actividad cerebral, se da el intercambio entre el cuerpo energético y el corpuscular. Y es ese intercambio el que le permite arreglar el futuro que ha creado durante el día, lo que hace que al día siguiente su memoria esté transformada.

Vaya. 

El intercambio se realiza a través del agua del cuerpo. Ese intercambio de información permanente es el que crea el instinto de supervivencia y la intuición.

¿Fabricamos potenciales por medio de nuestro pensamiento? 

Así es. Si por ejemplo pienso en una catástrofe, ese potencial ya se inscribe en el futuro y puede sufrirla usted u otro. De manera que la conclusión es: "No pienses en hacer a los demás lo que no quisieras que los demás pensaran en hacerte a ti". No es una ley moral ni filosófica, es una ley física.

Es difícil controlar el pensamiento. 

De día, mucho; pero justo antes de quedarnos dormidos tenemos un minuto, y basta con que durante ese minuto controlemos: esa es la manera de conectar con esa parte energética, llamémosla el doble, para pedirle que solucione los problemas. 

¿Es como una oración? 

No: es una relación, y hay que dejar totalmente las riendas al otro; las noches están para eso. La noche no sólo permite borrar potenciales no deseados, sino que también nos guía los pensamientos del día siguiente.

Película para visionar en clase:
"El efecto mariposa" (Trailer en español)




Película Completa:
"El efecto mariposa" 

http://www.peliculasmas.com/ciencia-ficcion/72/ver/efecto-mariposa-2004.html/#

Relacionar amb:
"El efecto mariposa. Aula de pensamiento matemático"

http://innovacioneducativa.upm.es/pensamientomatematico/node/146

. La Paradoja de los gemelos de Einstein:


. El gato de Schödinger:



. El "Mite d' Er" de Plató a La República.



WEBGRAFIA:



Publicado por en No hay comentarios:
Suscribirse a: Entradas (Atom)