BLOC III U11 . ÈTICA I CIUTADANIA A ATENES. ARISTÒTIL

ÈTICA I CIUTADANIA A ATENES

ARISTÒTIL 

Aristòtil 

Aristòtil va néixer a Estageira, a la Península Calcídica, el 384 aC, a uns 55 quilòmetres a l'est de la moderna Salònica. El seu pare Nicòmac era el metge personal del rei Amintes III de Macedònia. Aristòtil va ser entrenat i educat com un membre de l'aristocràcia. A l'edat de divuit anys, es va traslladar a Atenes per continuar la seva educació a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre. Aristòtil va romandre a l'Acadèmia durant gairebé vint anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor, fins després de la mort de Plató el 347 aC.

El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la felicitat(eudaimonia), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del mateix home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mitjà. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: Ètica a Nicòmac (anomenada així també Ètica Nicomaquea), Ètica a Eudemi (o bé Eudèmia) i la Magna Moralia o Gran Ètica.

Les tres parts de l´ànima. La virtut. 

Ja que la felicitat és una activitat de l´ànima segons la virtut perfecta, cal que parlem ara de la virtut i pot ser aclarim també què és la felicitat. Pareix que la persona ben dotada per a la política s´ocupa sobre tot de la felicitat (de la polis) perquè vol aconseguir bons ciutadans obedients a les lleis. Tenim bons exemples entre els legisladors de Creta i d´Esparta i qualsevol altre que se´ls semble. I ficant en relació felicitat i política recuperem la tesi del començament (cap.2). Perquè cerquem la virtut, però la virtut humana, doncs el que ens interessa és el bé humà i la felicitat humana (cap. 7). Anomenem virtut humana no la del cos sinó la de l´ànima, i diem que la felicitat és una activitat de l´ànima. Per tant és necessari que el polític (que s´ocupa de la felicitat) conega també el concepte d´ànima, igual que el metge dels ulls ha de conéixer també la resta del cos, i més encara quan la política és més valuosa i millor que la medicina; i si els metges més importants li dediquen molt de temps al coneixement del cos, amb més raó el polític ha d´estudiar l´ànima i per la raó que hem donat i en la mesura suficient per a la nostra recerca; tampoc cal aprofondir tant en el tema i fer un treball innecessari. A més, en els tractats exotèrics18 s´estudia amb detall algunes qüestions sobre l´ànima que podem aprofitar; per exemple, que una part d´ella és irracional (αλογος) i l´altra té raó (λογος) – de moment no cal esbrinar si estes parts estan separades, com les del cos o qualsevol cosa divisible, o si són dues només per a la raó però inseparables per natura com la part còncava i convexa d´una circumferència − [1102 b] Ara bé, en la part irracional hi ha quelcom comú a tots els éssers vius, incloses les plantes, a saber la causa de la nutrició i el creixement (ànima vegetativa, ϕυτικη); de fet es pot suposar aquesta facultat de l´ànima en tots els éssers que es nodreixen, fins i tot en els embrions, i també en els organismes desenvolupats, doncs és més raonable aquesta suposició que qualsevol altra. Per tant, aquesta virtut és comuna i no específicament humana; de fet sembla que durant els somnis actua fonamentalment aquesta part (vegetativa) i aquesta facultat (nodrir i créixer) de l´ànima de manera que el bo i dolent en poc es diferencien durant els somins – és pel que diuen que durant la meitat de la vida en res es diferencien la persona feliç i la  desgraciada19 −. I és el més normal, perquè durant el somni l´ànima roman inactiva en relació a la bondat o la maldat, a no ser que alguns moviments, febles, puguen arribar-li, en tal cas els somnis de les persones cultivades serien superiors als de la majoria. Però ja n´hi ha prou sobre aquest punt, deixem de banda la part nutritiva (vegetativa), aliena per natura a la virtut humana. A més d´aquest, sembla que a l´ànima hi ha un altre principi irracional (part sensitiva), tot i que participa en alguna mesura de la raó. De manera que tant en la persona temperada (amb autodomini) com en la intemperada, lloem la raó i la part de l´ànima que té raó – perquè és aquesta la que recomana fer allò correcte -, tanmateix també apareix un altre element (part vegetativa), alié per natura a la raó i que lluita i combat contra ella. Amb aquesta part de l´ànima passa el mateix que amb un membre paralitzat, que quan volem moure´l cap a la dreta es mou al costat contrari, tot i que en el cos ho veiem i en l´ànima no – açò no és una raó per a suposar que no existeix en l´ànima quelcom diferent i contrari a la raó; en quin sentit és diferent, poc importa − Ara bé, aquella part (sensitiva), com hem dit, sembla participar de la raó, doncs l´obeeix en la persona temperada, i, segurament, encara és més dòcil en la persona sensata i valenta, en qui concorda amb el logos. Així doncs, la part irracional de l´ànima també sembla ser doble: la part vegetativa no participa de cap manera de la raó, mentre que la part sensitiva i, en general, desiderativa, hi participa d´alguna manera, en la mesura en que és dòcil i obedient (al logos) – així diem també del pare i dels amics, que són racionals, però de manera diferent a “ser racional” en matemàtiques − Que la part irracional (sensitiva) es deixa persuadir per la raó ens ho demostra l´efecte persuassiu que tenen les advertències i les reconvencions i exhortacions. Per tant es podria dir que la part racional es doble: d´una banda, la pròpiament dita i en si (el logos), d´una altra, la part (sensitiva) que s´até a raons, com qui obeeix al pare. També la virtut es divideix segons aquesta diferència: doncs diem que unes són virtuts intel·lectuals (dianoètiques) i les altres morals (ètiques). Són dianoètiques la saviesa (σοϕια), la intel·ligència (συνησις) i la prudència (ϕρονησις). Són ètiques la generositat i la temperança (σωϕροσυνη), perquè si parlem de la manera de ser (ηθος), no diem que una persona és sàvia o intel·ligent, sinó que és pacífic o temperat, ara bé, sí lloem el savi pels seus hàbits, i els hàbits dignes d´elogi són les virtuts.

ARISTÒTIL: Ètica a Nicòmac. Llibre I 

Bibliografia:
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgines 188)  

Webgrafia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Arist%C3%B2til
http://www.xtec.cat/~adomingo/filosofia/6%20-%20ETICA%20I%20POLITICA/ArisText.pdf