BLOC II. ANTROPOLOGIA

UNITAT 7: NATURA I CULTURA.

"EL CAS DE HELEN KELLER"

Helen Keller with Anne Sullivan in July 1888

Helen Adams Keller (Tuscumbia, Alabama, Estats Units, 27 de juny de 1880 - 1 de juny de 1968 ) fou una activista,escriptora i professora nord-americana sordcega. Va ser la primera persona sordcega a obtenir una llicenciatura universitària. La història de com la seva professora, Anne Sullivan va aconseguir de trencar l'aïllament causat per la manca de possibilitats de comunicació, permetent el desenvolupament complet de la noia s'ha fet famosa mundialment a partir de la pel·lícula El miracle d'Anna Sullivan (The Miracle Worker).

Va ser una autora prolífica, i va fer campanyes intenses en contra de la guerra, pel sufragi femení, els drets dels treballadors i el socialisme.

Helen Keller no va néixer sordcega; als dinou mesos va contraure una malaltia que els doctors van descriure com "una congestió aguda de l'estómac i el cervell", que podria haver estat escarlatina o meningitis. La malaltia no va durar massa temps, però la va deixar sorda i cega. En aquell moment, l'única persona amb qui es comunicava era Martha Washington,^[7] la filla de sis anys del cuiner de la casa, que va poder crear una llengua de signes amb ella; als set anys, tenia més de seixanta signes particulars per comunicar-se amb la seva família. Segons el psicòleg soviètic A. Meshcheryakov, l'amistat i els ensenyaments de la Martha van ser crucials per al desenvolupament posterior de la Helen.

El 1886, la seva mare, inspirada per una explicació a "American Notes" de Charles Dickens sobre els èxits en l'educació d'una altra nena sorda i cega, Laura Bridgman, va enviar la Helen, acompanyada pel seu pare a visitar el Dr. J. Julian Chisolm, un oftalmòleg i otorrinolaringòleg de Baltimore.^[8] Ell els va posar en contacte amb Alexander Graham Bell, que en aquella època estava treballant amb nens sords. Bell va aconsellar a la parella que contactessin amb l'Institut Perkins per la Ceguera, l'escola on s'havia format Bridgman, que estava situada al Sud de Boston. El director de l'escola, Michael Anaganos, va demanar a l'antiga alumna Anne Sullivan, que també era deficient visual i només tenia 20 anys, que fes de professora de la Keller. Va ser el principi d'una relació de 49 anys, que va evolucionar a institutriu i finalment companya.

Anne Sullivan va arribar a can Keller el març de 1887, i va començar de seguida a ensenyar la Helen a comunicar-se lletrejant paraules a la seva mà, començant per d-o-l-l (nina) per la nina que li havia portat de regal. Al principi no se'n sortia, perquè no entenia que cada objecte tenia una paraula que l'identificava de manera única. De fet, quan Sullivan li intentava ensenyar la paraula "tassa", Keller es va desesperar tant que va trencar la nina.^[9] El gran salt de Keller va arribar l'abril del mateix any, quan es va adonar que els gestos que la seva professora feia al palmell de la seva mà, mentre feia rajar aigua fresca per la seva altra mà, simbolitzaven la idea d'"aigua"; en aquell moment va gairebé esgotar a Sullivan exigint els noms de tots els altres objectes que li eren familiars dins el seu món.

Degut a un ull esquerre que sortia molt, normalment Keller sortia fotografiada de perfil. De gran li van posar ulls de vidre per raons "mèdiques i cosmètiques".

A partir del maig de 1888, Keller va anar a l'Institut Perkins per la Ceguera. El 1894, Helen Keller i Anne Sullivan van traslladar-se aNova York per anar a l'Escola Wright-Humason per a Sords i l'Escola Horace Mann per a Sords. El 1896, van tornar a Massachusetts i Keller va entrar a l'Escola de Senyoretes de Cambridge abans de ser admesa, el 1900 a Radcliffe College, una universitat. El seu admirador, Mark Twain, l'havia presentada al magnat del petroli Henry H. Rogers, que, juntament amb la seva dona, li van pagar l'educació. El 1904, als 24 anys, Keller es va llicenciar a Radcliffe, convertint-se en la primera persona sordcega a aconseguir una llicenciatura universitària.

Quan Keller era joveneta, Anne Sullivan la va presentar al prevere episcopalià Phillips Brooks, que la va introduir en el Cristianisme. Fou llavors que va dir una de les seves frases que s'han fet més famoses: "Sempre havia sabut que Ell hi era, però no sabia dir-ne el nom!"

Pel·lícules:

The Miracle Worker (La treballadora miraculosa, traduïda com "el miracle d'Anna Sullivan" en català) és un cicle d'obres dramàtiques basades en la seva autobiografia, La història de la meva vida. Descriuen la relació entre Keller i Sullivan, mostrant com la mestra la va portar des d'un estat pràcticament salvatge a l'educació, l'activisme, i la fama. El títol prové de la descripció que va fer Mark Twain d'Anne Sullivan. La primera obra va ser un guió televisiu de 1957 de William Gibson per al programa Playhouse 90. El va adaptar per una producció teatral que es va estrenar a Broadway el 1959 i finalment una pel·lícula el 1962, que va guanyar dos Oscars, a la millor actriu per Anne Bancroft i a la millor actriu secundària per Patty Duke. Se'n van fer dues versions televisives més el 1979 i el 2000.

El 1984 es va fer una altra pel·lícula per a la televisió sobre la vida de Helen Keller, anomenada The Miracle Continues (El miracle continua). Aquesta pel·lícula, pensada com a continuació de The Miracle Worker explica els anys d'universitat i els principis de la seva edat adulta. Cap de les pel·lícules anteriors mencionen l'activisme social que seria la característica principal de la seva vida, encara que la versió de Disney del 2000 explica als títols de crèdit que va convertir-se en una activista a favor de la igualtat social.

En uno de sus libros, Helen escribiría años más tarde: “A los seis años era un fantasma, viviendo en un mundo de tinieblas sin deseos y sin intelecto, guiada solamente por simples instintos animales”.