martes, 17 de febrero de 2015

BLOC III. U11 . ÈTICA I CIUTADANIA A ATENES. EPICUR

ÈTICA I CIUTADANIA A ATENES

EPICUR

Epicurus

Epicur -Epicurus Ἐπίκουρος- (Samos, 341 aC - Atenes, 270 aC) fou un filòsof grec. És una de les figures més singulars i polèmiques de la filosofia hel·lenística.

Va elaborar una doctrina moral hedonista, basada en una filosofia natural d'inspiració atomista. La seva obra més important conservada és la Carta a Meneceu, síntesi de les seves teories sobre la mort, el plaer i la felicitat.

Epicur afirma que la filosofia és necessària per a tothom, perquè ensenya i prescriu el camí de la felicitat, i perquè és el remei per als quatre grans mals de la humanitat (tetrafàrmac), que són:

La por dels déus.
La por de la mort.
La por del destí.
La por del dolor.

Modernament s'atribueix a Epicur la visió que totes les explicacions plausibles d'un fet han de ser preservades, en contraposició a la visió de la navalla d'Occam, per la qual hom ha de retenir l'explicació més simple d'un fenomen. La idea epicúria de la multiplicitat deriva de la visió d'Epicur favorable als diversos plaers, fins i tot en l'excés i la diversitat.

Divideix la filosofia en tres grans apartats:

Algunes idees que desenvolupà Epicur són:

Ataràxia: serenitat, absència de torbació en l'ànima, condició de la vida feliç.
Amistat: és la fórmula de la convivència, manifestació de la sociabilitat com el plaer, l'amistat és un imperatiu natural, que ens rescata de l'egoisme i ens projecta als altres, que necessitem per viure i sobreviure feliços.
Divinitats: No cal témer els déus, perquè aquests no s'interposen en la vida dels humans. No hi ha providència divina: L'home és lliure i la felicitat és a les seves mans.
Mort: No cal témer la mort perquè la mort és privació de sensació i, per tant, no comporta cap dolor. Quan nosaltres hi som, la mort no hi és. Quan la mort hi serà, nosaltres no hi serem.

Text d' Epicur:

[Teoria del plaer i dels desitjos]

Igualment, s’ha de saber que dels desitjos, els uns són naturals i els altres vans; i entre els naturals, n’hi que són necessaris i altres solament naturals. Dels necessaris, els uns són indispensables per assolir la felicitat, altres per al benestar del cos, altres per a la vida mateixa. Si coneixem bé aquests desitjos, sabrem relacionar cada elecció o cada rebuig a la salut del cos o a la tranquil·litat de l’ànima, ja que aquesta és la finalitat d’una vida feliç. En vista d’això realitzem totes les nostres accions: per no patir ni sentir torbació. Tan aviat ho posseïm, qualsevol tempesta de l’ànima s’asserena, i l’home ja no té res més per desitjar, ni busca cap altra cosa que li ompli més el bé de l’ànima i del cos. Ja que, del plaer, en tenim necessitat quan patim per la seva absència, però quan no sentim dolor, tampoc no el necessitem.

Per això diem que el plaer és el principi i el fi de la vida feliç, perquè l’hem reconegut com a bé primer i connatural, a partir del qual iniciem tota elecció o rebuig, i ens hi referim jutjant els béns segons la norma del plaer i del dolor. I ja que aquest és el bé primer i connatural, per aquest motiu no escollim tots els plaers, sinó que de vegades renunciem a molts, quan se’n segueix una incomoditat més gran. I molts dolors els considerem preferibles als plaers, si ens donen un plaer encara més gran quan més temps hàgim suportat el dolor. Tot plaer per la seva pròpia naturalesa és un bé, però no tots s’han d’escollir. De la mateixa manera, tot dolor és un mal, però no pas tots s’han d’evitar sempre. Cal jutjar totes aquestes coses amb una justa mesura en vista dels guanys i dels perjudicis, ja que de vegades ens servim del bé com d’un mal i, a l’inrevés, del mal com d’un bé.

L’autosuficiència la considerem un gran bé, no perquè sempre ens hàgim de conformar amb poques coses, sinó a fi que, si no posseïm gaire, el poc ens sigui suficient. Perquè estem convençuts que de l’abundor en gaudeixen més dolçament aquells que menys la necessiten, i que tot el que la naturalesa demana és fàcil d’obtenir, i difícil allò que és va.

Els aliments senzills proporcionen el mateix plaer que un àpat exquisit, quan satisfan plenament el dolor de la fam; i el pa i l’aigua produeixen el més gran plaer quan se’n nodreix qui en té necessitat. Estar acostumat a una alimentació senzilla i sòbria és saludable, i ens ajuda a ser emprenedors en les ocupacions de la vida. I si algun cop participem d’una vida més luxosa, ens trobem en més bona disposició i més valents davant l’atzar.

(Traducció d’Andreu Espasa a partir de Diogenis Laertii, Vitae Philosophorum, ed. de H. S. Long, Clarendon, Oxford, 1964.)

Bibliografia:
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgines 189)

Webgrafia:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Epicur

http://ca.wikipedia.org/wiki/Epicur#mediaviewer/File:Epikouros_BM_1843.jpg

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/Epicur%20Carta%20a%20Meneceu.htm

BLOC III U11 . ÈTICA I CIUTADANIA A ATENES. ARISTÒTIL

ÈTICA I CIUTADANIA A ATENES

ARISTÒTIL

Aristòtil

Aristòtil va néixer a Estageira, a la Península Calcídica, el 384 aC, a uns 55 quilòmetres a l'est de la moderna Salònica. El seu pare Nicòmac era el metge personal del rei Amintes III de Macedònia. Aristòtil va ser entrenat i educat com un membre de l'aristocràcia. A l'edat de divuit anys, es va traslladar a Atenes per continuar la seva educació a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre. Aristòtil va romandre a l'Acadèmia durant gairebé vint anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor, fins després de la mort de Plató el 347 aC.

El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la felicitat(eudaimonia), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del mateix home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mitjà. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: Ètica a Nicòmac (anomenada així també Ètica Nicomaquea), Ètica a Eudemi (o bé Eudèmia) i la Magna Moralia o Gran Ètica.

Les tres parts de l´ànima. La virtut.

Ja que la felicitat és una activitat de l´ànima segons la virtut perfecta, cal que parlem ara de la virtut i pot ser aclarim també què és la felicitat. Pareix que la persona ben dotada per a la política s´ocupa sobre tot de la felicitat (de la polis) perquè vol aconseguir bons ciutadans obedients a les lleis. Tenim bons exemples entre els legisladors de Creta i d´Esparta i qualsevol altre que se´ls semble. I ficant en relació felicitat i política recuperem la tesi del començament (cap.2). Perquè cerquem la virtut, però la virtut humana, doncs el que ens interessa és el bé humà i la felicitat humana (cap. 7). Anomenem virtut humana no la del cos sinó la de l´ànima, i diem que la felicitat és una activitat de l´ànima. Per tant és necessari que el polític (que s´ocupa de la felicitat) conega també el concepte d´ànima, igual que el metge dels ulls ha de conéixer també la resta del cos, i més encara quan la política és més valuosa i millor que la medicina; i si els metges més importants li dediquen molt de temps al coneixement del cos, amb més raó el polític ha d´estudiar l´ànima i per la raó que hem donat i en la mesura suficient per a la nostra recerca; tampoc cal aprofondir tant en el tema i fer un treball innecessari. A més, en els tractats exotèrics18 s´estudia amb detall algunes qüestions sobre l´ànima que podem aprofitar; per exemple, que una part d´ella és irracional (αλογος) i l´altra té raó (λογος) – de moment no cal esbrinar si estes parts estan separades, com les del cos o qualsevol cosa divisible, o si són dues només per a la raó però inseparables per natura com la part còncava i convexa d´una circumferència − [1102 b] Ara bé, en la part irracional hi ha quelcom comú a tots els éssers vius, incloses les plantes, a saber la causa de la nutrició i el creixement (ànima vegetativa, ϕυτικη); de fet es pot suposar aquesta facultat de l´ànima en tots els éssers que es nodreixen, fins i tot en els embrions, i també en els organismes desenvolupats, doncs és més raonable aquesta suposició que qualsevol altra. Per tant, aquesta virtut és comuna i no específicament humana; de fet sembla que durant els somnis actua fonamentalment aquesta part (vegetativa) i aquesta facultat (nodrir i créixer) de l´ànima de manera que el bo i dolent en poc es diferencien durant els somins – és pel que diuen que durant la meitat de la vida en res es diferencien la persona feliç i la desgraciada19 −. I és el més normal, perquè durant el somni l´ànima roman inactiva en relació a la bondat o la maldat, a no ser que alguns moviments, febles, puguen arribar-li, en tal cas els somnis de les persones cultivades serien superiors als de la majoria. Però ja n´hi ha prou sobre aquest punt, deixem de banda la part nutritiva (vegetativa), aliena per natura a la virtut humana. A més d´aquest, sembla que a l´ànima hi ha un altre principi irracional (part sensitiva), tot i que participa en alguna mesura de la raó. De manera que tant en la persona temperada (amb autodomini) com en la intemperada, lloem la raó i la part de l´ànima que té raó – perquè és aquesta la que recomana fer allò correcte -, tanmateix també apareix un altre element (part vegetativa), alié per natura a la raó i que lluita i combat contra ella. Amb aquesta part de l´ànima passa el mateix que amb un membre paralitzat, que quan volem moure´l cap a la dreta es mou al costat contrari, tot i que en el cos ho veiem i en l´ànima no – açò no és una raó per a suposar que no existeix en l´ànima quelcom diferent i contrari a la raó; en quin sentit és diferent, poc importa − Ara bé, aquella part (sensitiva), com hem dit, sembla participar de la raó, doncs l´obeeix en la persona temperada, i, segurament, encara és més dòcil en la persona sensata i valenta, en qui concorda amb el logos. Així doncs, la part irracional de l´ànima també sembla ser doble: la part vegetativa no participa de cap manera de la raó, mentre que la part sensitiva i, en general, desiderativa, hi participa d´alguna manera, en la mesura en que és dòcil i obedient (al logos) – així diem també del pare i dels amics, que són racionals, però de manera diferent a “ser racional” en matemàtiques − Que la part irracional (sensitiva) es deixa persuadir per la raó ens ho demostra l´efecte persuassiu que tenen les advertències i les reconvencions i exhortacions. Per tant es podria dir que la part racional es doble: d´una banda, la pròpiament dita i en si (el logos), d´una altra, la part (sensitiva) que s´até a raons, com qui obeeix al pare. També la virtut es divideix segons aquesta diferència: doncs diem que unes són virtuts intel·lectuals (dianoètiques) i les altres morals (ètiques). Són dianoètiques la saviesa (σοϕια), la intel·ligència (συνησις) i la prudència (ϕρονησις). Són ètiques la generositat i la temperança (σωϕροσυνη), perquè si parlem de la manera de ser (ηθος), no diem que una persona és sàvia o intel·ligent, sinó que és pacífic o temperat, ara bé, sí lloem el savi pels seus hàbits, i els hàbits dignes d´elogi són les virtuts.

ARISTÒTIL: Ètica a Nicòmac. Llibre I

Bibliografia:
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgines 188)

Webgrafia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Arist%C3%B2til
http://www.xtec.cat/~adomingo/filosofia/6%20-%20ETICA%20I%20POLITICA/ArisText.pdf

BLOC III. U11 . ÈTICA I CIUTADANIA A ATENES. PLATÓ

ÈTICA, POLÍTICA I CIUTADANIA

UNITAT 11. TEORIES ÈTIQUES I CIUTADANIA

ÈTICA I CIUTADANIA A ATENES

PLATÓ

1. La preocupació política

De jove, Plató volia dedicar-se a la política; però aviat es desencantà: massa corrupciói mal govern. La seva joventut va estar marcada per les Guerres del Peloponès, que van començar tres anys abans del seu naixement i van acabar quan ja tenia 24 anys. A més, quan en tenia uns 29 presencià el judici del seu mestre Sòcrates i fou testimoni de la condemna a mort del més savi de tots els homes: el poder polític democràtic condemnava a mort al poder intel·lectual.

Aquestes vivències conduïren a Plató vers la recerca d’una polis o estat perfecte i just; recerca que portà a terme després de construir una base filosòfica; per tant, endinsar-se en la política platònica pressuposa conèixer la seva teoria de les idees, la seva teoria del coneixement o epistemologia i, també, la seva antropologia.

En el diàleg de maduresa La República, en grecPoliteia, i amb el sobrenom de Sobre la Justícia, és on Plató exposa bona part de les seves idees politiques, idees que configuren el que s’ha anomenat Estat utòpic o ideal, la organització sociopolítica considerada perfecta, modèlica i, per damunt, de tot justa. Aquest diàleg es divideix en deu llibres o parts i hi apareixen aspectes de tot el pensament de Plató; el diàleg s’inicia preguntant quina mena de cosa és la justícia.

2. Esbós de la polis o estat

Els humans no són éssers autosuficients; l'origen de la polis radica en la impotència individual per satisfer les pròpies necessitats. Cal una organització en la que les persones realitzin tasques en funció de les seves capacitats o naturalesa. A partir d’aquí, Plató defensa la conveniència de tres classes socials: la dels governants (formada pels homes més prudents i savis),la dels militars (els dotats de valentia) ila dels productors. En resum, només dues classes, la dels guardians de l'estat (governants i militars) i la dels treballadors.

En aquesta organització, per sobre dels interessos de qualsevol de les classes, preval elbé de la totalitat de l’estat. I en un estat hi haurà justícia si cadascú fa el que li pertoca en funció de la seva naturalesa o classe social. La qüestió que centrarà sovint la recerca de Plató és sobre com s’ha d’educar els guardians de l’estat, especialment els que arribaran a ser-ne els governants.

L’educació requereix un procés constant de selecció: són els més excel·lents, homes o dones, els que han d’esdevenir governants. El camí educatiu passa per control de lectures i cants; es fonamenta en la gimnàstica i la música; exigeix domini de l’aritmètica, la geometria, l’astronomia; ciències aquestes que preparen per l’ascensió dialèctica. Qui ha de governar doncs? Els més excel·lents, és a dir, aquells que amb el domini de la dialèctica s’hagin elevat i captat la idea d'estat perfecte. Per tant, cal que o bé els filòsofs governin, perquè és suposa que han ascendit pel camí del coneixement, o bé els que ara governen filosofin.

Plató estableix un paral·lelisme o analogia entre l’ànima justa i l’estat just; i de la mateixa manera que una ànima pot esdevenir malalta o injusta, un estat o polis també pot sofrir malalties. Així, en ordre creixent de patologia, la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania; tots són desviacions de l’estat perfecte o aristocràtic, l’estat governat pels millors.

Activitat: Comentari de Text / Plató

“Llevat que els filòsofs regnin en els Estats, o els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixen en unamateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cada un d’aquests camins les múltiples natures que actualment ho fan així, no hi haurà,estimat Glaucó, fi dels mals per als Estat ni tampoc, em sembla, en la raça dels homes; tampoc abans d’això no s’esdevindrà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del sol, l’organitzaciópolítica que ara acabem de descriure. Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè veia que era una manera de parlar controvertida; i és difícil d’advertir que no hi ha cap més manera d’ésser feliç, tant en la vida privada com en la pública.”

Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgines 187,192)

Webgrafia:

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/barriant/platopol.htm

http://www.buenastareas.com/ensayos/Comentari-De-Text-De-Plat%C3%B3/3261848.html

BLOC III. U11 . ÈTICA I CIUTADANIA A ATENES. SÒCRATES I SOFISTES

BLOC III

ÈTICA, POLÍTICA I CIUTADANIA

UNITAT 11. TEORIES ÈTIQUES I CIUTADANIA

ÈTICA I CIUTADANIA A ATENES

JUDICI DE SÒCRATES

Tenia 70 anys quan Anit, Melet i Licó, membres del partit democràtic, l'acusaren de corrompre els joves amb ensenyaments contraris a la pietat i a l'Estat.

Plató ens explica el desenvolupament del judici i la seva defensa al diàleg “Apologia de Sòcrates”. Sòcrates es va defensar explicant la seva trajectòria vital. Quan era jove tenia tantes preguntes al cap que no parava de cercar algun savi que els les pogués respondre, però no trobava cap home que pogués resoldre satisfactòriament les seves qüestions. Ell no es considerava savi, però no desaprofitava cap ocasió per dialogar amb tothom que volgués reflexionar sobre qüestions filosòfiques. Explica que el seu amic Querofont, que era precisament del partit democràtic, com els seus acusadors, va atrevir-se a demanar a l'oracle del déu Apol.lo, al temple de Delfos, si hi havia a Grècia algun home més savi que Sòcrates, i l'oracle va respondre que no.

Fixeu-vos que qui s'escolta i consulta als déus no pot ser tingut per descregut i impius. Però el més paradoxal era que ell fóra el més savi quan, precisament, era ben conscient de la seva ignorància. Com podia ser el més savi quan l'únic que sabia era que no sabia res? Només hi havia una resposta: els altres grecs no sabien ni tan sols que no sabien res! (Fixeu-vos que ara estava qualificant d'ignorants a tots els seus jutges!). Si no sabia res, difícilment podia ensenyar res, i per tant els seus ensenyaments no podien ser pas perjudicials per als joves.

Sòcrates va respondre provocativament, fins a l'extrem que un judici que podia no haver tingut cap transcendència va acabar amb condemna a mort. Va ser declarat culpable per un marge molt petit de vots. Després de ser declarat culpable calia decidir la pena. Ell va manifestar que estava disposat a complir la condemna que li imposessin, però que es mereixia més un homenatge. El van condemnar a mort. Va poder fugir de la presó, però ho va trobar indigne i incoherent amb una vida dedicada a la justícia i al respecte a la llei.

SÒCRATES I ELS SOFISTES. ELS CONCEPTES UNIVERSALS

Sòcrates es va oposar frontalment als sofistes. Ell no es presentava com a sofista, sinó com a filòsof, és a dir, ell no es considerava savi, sinó enamorat de la saviesa. Com que no era savi, no pretenia ensenyar res, i per tant no cobrava per parlar amb els seus seguidors.

Sòcrates estava interessat a trobar definicions universals de conceptes morals, és a dir, vàlides per a tots, i no pas relatives com les dels sofistes. Pretenia trobar la definició universal de justícia, bé, bellesa, virtut, amistat... En les definicions es posa de manifest l'essència o naturalesa de la cosa, el que la cosa és en si mateixa. El relativisme dels sofistes només és una manifestació de la seva ignorància de les definicions universals: com que no saben trobar-les, creuen que les definicions universals no existeixen.

Per descobrir les definicions universals hem de fer servir la raó. Cal oblidar la retòrica i optar per la racionalitat. La raó ens conduirà a la veritat.

En què consisteixen aquestes essències? No ho sabem. Aquest serà un problema clau en la filosofia de Plató.

Bibliografia:
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 186)

Webgrafia:

http://www.xtec.cat/~fvilasec/presocratics/socrates.htm
http://www.xtec.cat/~fvilasec/presocratics/mort_socrates_David.jpg

BLOC III .U11 . ÈTICA I CIUTADANIA A ATENES. PÈRICLES

BLOC III

ÈTICA, POLÍTICA I CIUTADANIA

UNITAT 11. TEORIES ÈTIQUES I CIUTADANIA

ÈTICA I CIUTADANIA A ATENES

Pericles

Pèricles (Pericles, Περικλη̂ς) (495 aC - 429 aC) va ser un home d'estat grec atenenc tan important que va donar nom a tot el segle V aC (segle de Pèricles).

De jove va estudiar amb els millors experts de l'època (la posició dels pares li permetia) com Pitòclides i Damó en música o Zenó i Anaxàgores en filosofia. Ja adult va participar en la guerra i es va distingir per la seva valentia.

Una de les primeres propostes de Pèricles, en la seva carrera política, fou posar el tresor públic a disposició dels que no tenien prou mitjans per assolir càrrecs publics; la llei fou passada; després va proposar el pagament dels ciutadans que servien a les corts de l'Heliea.Ulpià diu que va imposar també el pagament als soldats que servien a l'estat.

En aquest temps Pèricles va voler fer realitat una idea que era la unió dels estats grecs: va convidar a tots els estats grecs a unir-se en una confederació i va convocar un congrés a Atenes. Entre els temes a estudiar hi havia la reconstrucció dels temples destruïts pels perses, els sacrificis comuns en temps de perill, i la llibertat i seguretat de navegació en totes direccions garantida per una pau general. Vint homes de més de 50 anys van viatjar pels estats grecs però amb l'oposició d'Esparta finalment no es va arribar a res.

El tresor públic es va dedicar a grans construccions: a part de millores a l'acròpoli es van construir o millorar la Propilea (construïda en cinc anys), el Partenó, l'Odeum i altres. La direcció arquitectònica va estar en mans de Fídies i amb ell van treballar entre d' altres, Coroebus (l'arquitecte que va començar el temple d'Eleusis). Aquestes construccions van moure l'activitat econòmica d'altres branques industrials i comercials de l'Àtica i van portar una prosperitat universal (materials, artesans, serveis, subordinats,...). Això però també va tornar als seus habitants menys preparats per la guerra, acostumats a tenir un pagament segur, i alguns enriquits ràpidament i amb por de perdre els seus guanys.

En aquestos anys la seva parella Aspasia de Milet fou acusada pel poeta còmic Hermip de corrompre els costums de les dones atenenques (per admetre a les dones a veure els progressos de les obres de Pèricles). Mentre estava pendent de judici es va aprovar una llei per la que tot el que denegués l'existència del déus o introduís noves opinions sobre fenòmens celestials seria processat; això anava dirigit a Anaxàgores i a través d'ell a Pèricles. Aspàsia fou finalment absolta per les pressions de Pèricles; la sort d'Anàxagores és incerta i del procediment contra Pèricles no se'n torna a parlar; es diu que aquest càrrec va induir a Pèricles a provocar la guerra del Peloponès, però no s'ha pogut provar.

El nom de la dona de Pèricles és desconegut. Va tenir amb ella dos fills, Xàntip i Paralos. El matrimoni no fou feliç i Pèricles es va aparellar amb Aspàsia de Milet, amb la que va viure amb harmonia la resta de la seva vida. Aspàsia es va divorciar del seu marit per unir-se a Pèricles. Va tenir un fill amb ella que va portar el nom de Pèricles com el pare (Pèricles el Jove). Es diu que quan va morir la seva fortuna personal era la mateixa que quan va accedir per primer cop als alts càrrecs de l'estat.

Pèricles donava gran importància als seus discursos com a mitjà per a convèncer el poble de les seves idees. Coherentment, va ajudar a estendre l'oratòria mitjançant l'escola i va protegir el teatre. Atorgava gran prestigi a la religió (destaquen les festes en honor de la deessa Atenea) i a la filosofia. Va impulsar gran quantitat d'obres públiques i de lleis que afavorien el comerç marítim, la principal font d'ingressos d'Atenes. Però la supremacia creixent de l'estat va causar el descontentament de les altres ciutats gregues, i fou origen de la Guerra del Peloponès.

La ecclesia o ekklesia ^[1] ( grec : ἐκκλησία) va ser l'acoblament principal de la democràcia de l'antigaAtenes durant la seva " edat d'or "(480-404 aC). Va ser l'assemblea popular, oberta a tots els ciutadans homes amb 2 anys de servei militar. En 594 aC, Soló va permetre a tots els ciutadans atenesos a participar, independentment de la seva classe, fins i tot els thetes . L'assemblea va ser el responsable de declarar la guerra, l'estratègia militar i elegir el estrategos i altres funcionaris. Va ser responsable de la nominació i elecció dels magistrats, per tant l'elecció indirecta dels membres del Areòpag . Es tenia l'última paraula sobre la legislació i el dret de cridar als magistrats al compte després del seu any en el càrrec. Al segle cinquè abans de Crist als seus membres sumaven al voltant de 43.000 persones.Hauria estat difícil, però, per a les persones no riques fora del centre urbà d'Atenes per assistir fins que els pagaments per assistència es van introduir a finals del cinquè segle. Al principi es reunia un cop al mes, però més tard es va reunir en tres o quatre vegades al mes. L'agenda de la ekklesia va ser establert per la Boule , el regidor popular. Vots van ser preses per votació a mà alçada.

El quòrum de 6000 es va requerir a vegades per fer negocis. La ecclesia elegits per sorteig anual del Boule o consell. Part del seu poder sota Soló va ser delegada a la Cort per Pèricles en les seves reformes.

A l'antiga Grècia un Ekklesiasterion era un edifici construït específicament per al propòsit de la celebració de les reunions de la ecclesia. Igual que moltes altres ciutats d'Atenes no tenia un Ekklesiasterion. En lloc d'això, es van dur a terme les reunions ordinàries de l'assemblea en la Pnyx i dues reunions anuals van tenir lloc al Teatre de Dionís . Al voltant de 300 aC a totes les reunions dels ekklesia es van traslladar al teatre. Les reunions de l'assemblea podria atreure grans audiències :. 6.000 ciutadans podrien haver assistit a Atenes al segle V abans de Crist

Un policia local de 300 escites esclaus va cordes ocre tacat de vermell per induir els ciutadans que rondaven al àgora d'Atenes per assistir a les reunions de l'assemblea. Qualsevol persona amb robes tacades de vermell que no era a la reunió va ser condemnat a una pena.

Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgines 186)

Webgrafia:

http://ca.wikipedia.org/wiki/P%C3%A8ricles#mediaviewer/File:Pericles_Pio-Clementino_Inv269.jpg

http://translate.google.es/translate?hl=ca&sl=en&u=http://en.wikipedia.org/wiki/Ecclesia_(ancient_Athens)&prev=search

lunes, 9 de febrero de 2015

BLOC II. ANTROPOLOGIA. ACTIVITATS SOBRE "EL PETIT SALVATGE" DE TRUFFAUT

BLOC II. ANTROPOLOGIA.

ACTIVITATS SOBRE "EL PETIT SALVATGE" DE TRUFFAUT

1.- En mig full (lletra Arial 12; interl. 1,5), comenta les següentes escenes en forma de redacció: (2,5punts)

- El nen salvatge no reacciona als sons forts però sí quan algú trenca una nou al seu darrera.

- El nen salvatge és colpejat pels nens sords de la institució i mostrat com un espectacle de circ per part d' un dels responsables de dita institució.

- La Sra Guerin e Itard, decideixen posar-li un nom al nen salvatge.

- Víctor emet el so "llet" després de rebre el bol de llet i, no abans de rebre'l. Itard està decebut.

- Víctor plora

- Víctor s' escapa de casa d' Itard, passa la nit fora a la intemperie i torna a casa d' Itard.

- Itard és injust amb Víctor per veure la seva reacció.

2.- Posa un nou títol filosòfic, a la pel·lícula (1 punt)

3.- Relaciona la pel.lícula amb tot allò que trobis addient que hem vist i estudiat en el bloc II d' Antropologia. Et poden ajudar aquestes preguntes per fer la teva redacció. Mira el text de Margaret Mead, del llibre i els textos d' Aristòtil i d' Ortega y Gasset, del blog. (2,5 punts)

- Creus que el nen salvatge és un animal? Per què?

- Quines característiques diferencien l' ésser humà de l' animal? En definitiva, què fa que l' ésser humà, sigui home?

- Si un ésser humà està mancat de parla i intel·ligència, vol dir que és un animal?

- En quin moment creus que el nen salvatge comença a ser considerat per Itard com algú civilitzat?

- Quina concepció té Itard de l' ésser humà?

- Què signifiquen els conceptes "just" e "injust"? Quan i com es té consciència d' allò "just"? Creus que l' educació, en sentit ampli, juga un paper al respecte?

4.- Compara el cas de Víctor de l' Aveyron, amb el cas de Genie i també de Helen Keller, als EEUU. (2 punts)

Aquestes preguntes, poden guiar-te:

- Té llibertat el nen salvatge, quan viu al bosc? I Genie a la seva habitació? Se sent Víctor empresonat a casa d' Itard?

- El canvi de Víctor, Geni o Helen Keller, és beneficiós per a ells? Són tractats com a ésser humans o com animals de laboratori? Itard, s' alegra dels avenços d' en Víctor, pel bé del nen o per allò que representa per a la seva investigació?

5.- Expresa la teva opinió al respecte. Creus que les decisions que els adults prenen al llarg de la pel·lícula són en benefici del nen o en benefici de la ciència? Com es pot saber si realment, se l' està beneficiant o perjudicant? (2 punt)

Data d' entrega pel grup B12:

Dimecres 18 Febrer 2015 +1

Dijous 19 Febrer2015 +0.5

Dimecres 25 Febrer2015 No puja ni baixa nota.

Dijous 26 Febrer 2015 -1

Data d' entrega pel grup B11:

Dilluns 23 Febrer 2015 +1

Dimarts 24 febrer 2015 +0.5

Dilluns 2 Març 2015 * No puja ni baixa nota

Dimarts 3 Març 2015* -1

* Si el darrer dia per posar notes al SAGA és el dia 13 de Març.

Aquells alumnes que tinguin problemes amb la impressora, hauran d' entregar el treball per e-mail a sgil4@xtec.cat, i no se'ls baixarà ni pujarà nota si ho fan el dia pactat a tal efecte. El treball s' haurà d' imprimir, sinó, constarà com a no avaluat.

Encara que la professora tingui els treballs corregits abans del darrer dia d' entrega, els treballs no podràn ser revisats ni entregats als alumnes abans de la data pactada.

DATA D' EXAMEN:

Grup B12 18 i 19 de Febrer 2015 (1 1/2h)

Grup B11 23 i 24 de Febrer 2015 (1 1/2h)

- El dia de l' examen, es podrà fer entrega de Treballs Opcionals (màxim quatre=1punt)

BLOC II. ANTROPOLOGIA UNITAT 7: NATURA I CULTURA. "EL CAS DE HELEN KELLER"

BLOC II. ANTROPOLOGIA

UNITAT 7: NATURA I CULTURA.

"EL CAS DE HELEN KELLER"

Helen Keller with Anne Sullivan in July 1888

Helen Adams Keller (Tuscumbia, Alabama, Estats Units, 27 de juny de 1880 - 1 de juny de 1968 ) fou una activista,escriptora i professora nord-americana sordcega. Va ser la primera persona sordcega a obtenir una llicenciatura universitària. La història de com la seva professora, Anne Sullivan va aconseguir de trencar l'aïllament causat per la manca de possibilitats de comunicació, permetent el desenvolupament complet de la noia s'ha fet famosa mundialment a partir de la pel·lícula El miracle d'Anna Sullivan (The Miracle Worker).

Va ser una autora prolífica, i va fer campanyes intenses en contra de la guerra, pel sufragi femení, els drets dels treballadors i el socialisme.

Helen Keller no va néixer sordcega; als dinou mesos va contraure una malaltia que els doctors van descriure com "una congestió aguda de l'estómac i el cervell", que podria haver estat escarlatina o meningitis. La malaltia no va durar massa temps, però la va deixar sorda i cega. En aquell moment, l'única persona amb qui es comunicava era Martha Washington,^[7] la filla de sis anys del cuiner de la casa, que va poder crear una llengua de signes amb ella; als set anys, tenia més de seixanta signes particulars per comunicar-se amb la seva família. Segons el psicòleg soviètic A. Meshcheryakov, l'amistat i els ensenyaments de la Martha van ser crucials per al desenvolupament posterior de la Helen.

El 1886, la seva mare, inspirada per una explicació a "American Notes" de Charles Dickens sobre els èxits en l'educació d'una altra nena sorda i cega, Laura Bridgman, va enviar la Helen, acompanyada pel seu pare a visitar el Dr. J. Julian Chisolm, un oftalmòleg i otorrinolaringòleg de Baltimore.^[8] Ell els va posar en contacte amb Alexander Graham Bell, que en aquella època estava treballant amb nens sords. Bell va aconsellar a la parella que contactessin amb l'Institut Perkins per la Ceguera, l'escola on s'havia format Bridgman, que estava situada al Sud de Boston. El director de l'escola, Michael Anaganos, va demanar a l'antiga alumna Anne Sullivan, que també era deficient visual i només tenia 20 anys, que fes de professora de la Keller. Va ser el principi d'una relació de 49 anys, que va evolucionar a institutriu i finalment companya.

Anne Sullivan va arribar a can Keller el març de 1887, i va començar de seguida a ensenyar la Helen a comunicar-se lletrejant paraules a la seva mà, començant per d-o-l-l (nina) per la nina que li havia portat de regal. Al principi no se'n sortia, perquè no entenia que cada objecte tenia una paraula que l'identificava de manera única. De fet, quan Sullivan li intentava ensenyar la paraula "tassa", Keller es va desesperar tant que va trencar la nina.^[9] El gran salt de Keller va arribar l'abril del mateix any, quan es va adonar que els gestos que la seva professora feia al palmell de la seva mà, mentre feia rajar aigua fresca per la seva altra mà, simbolitzaven la idea d'"aigua"; en aquell moment va gairebé esgotar a Sullivan exigint els noms de tots els altres objectes que li eren familiars dins el seu món.

Degut a un ull esquerre que sortia molt, normalment Keller sortia fotografiada de perfil. De gran li van posar ulls de vidre per raons "mèdiques i cosmètiques".

A partir del maig de 1888, Keller va anar a l'Institut Perkins per la Ceguera. El 1894, Helen Keller i Anne Sullivan van traslladar-se aNova York per anar a l'Escola Wright-Humason per a Sords i l'Escola Horace Mann per a Sords. El 1896, van tornar a Massachusetts i Keller va entrar a l'Escola de Senyoretes de Cambridge abans de ser admesa, el 1900 a Radcliffe College, una universitat. El seu admirador, Mark Twain, l'havia presentada al magnat del petroli Henry H. Rogers, que, juntament amb la seva dona, li van pagar l'educació. El 1904, als 24 anys, Keller es va llicenciar a Radcliffe, convertint-se en la primera persona sordcega a aconseguir una llicenciatura universitària.

Quan Keller era joveneta, Anne Sullivan la va presentar al prevere episcopalià Phillips Brooks, que la va introduir en el Cristianisme. Fou llavors que va dir una de les seves frases que s'han fet més famoses: "Sempre havia sabut que Ell hi era, però no sabia dir-ne el nom!"

Pel·lícules:

The Miracle Worker (La treballadora miraculosa, traduïda com "el miracle d'Anna Sullivan" en català) és un cicle d'obres dramàtiques basades en la seva autobiografia, La història de la meva vida. Descriuen la relació entre Keller i Sullivan, mostrant com la mestra la va portar des d'un estat pràcticament salvatge a l'educació, l'activisme, i la fama. El títol prové de la descripció que va fer Mark Twain d'Anne Sullivan. La primera obra va ser un guió televisiu de 1957 de William Gibson per al programa Playhouse 90. El va adaptar per una producció teatral que es va estrenar a Broadway el 1959 i finalment una pel·lícula el 1962, que va guanyar dos Oscars, a la millor actriu per Anne Bancroft i a la millor actriu secundària per Patty Duke. Se'n van fer dues versions televisives més el 1979 i el 2000.

El 1984 es va fer una altra pel·lícula per a la televisió sobre la vida de Helen Keller, anomenada The Miracle Continues (El miracle continua). Aquesta pel·lícula, pensada com a continuació de The Miracle Worker explica els anys d'universitat i els principis de la seva edat adulta. Cap de les pel·lícules anteriors mencionen l'activisme social que seria la característica principal de la seva vida, encara que la versió de Disney del 2000 explica als títols de crèdit que va convertir-se en una activista a favor de la igualtat social.

En uno de sus libros, Helen escribiría años más tarde: “A los seis años era un fantasma, viviendo en un mundo de tinieblas sin deseos y sin intelecto, guiada solamente por simples instintos animales”.