lunes, 13 de enero de 2014

BLOC II. ANTROPOLOGIA. UNITAT 6. L' ESCORÇA CEREBRAL. LA HIPÒTESI DE MACLEAN.

BLOC II. ANTROPOLOGIA. 
UNITAT 6. L' ESCORÇA CEREBRAL. LA HIPÒTESI DE MACLEAN.



Hipótesis del cerebro triple


En 1970, MacLean desarrolló aún más su concepción del sistema límbico al colocarlo dentro de una teoría más amplia que intentaba explicar los procesos emocionales en todos los niveles de complejidad. Ésta era la hipótesis del cerebro triple.
De acuerdo con esta visión, el cerebro había experimentado tres grandes etapas de evolución de modo que en los mamíferos superiores existe una jerarquía de tres cerebros en uno, de ahí el término cerebro triple (en inglés triune, literalmente “tres en uno”).
El cerebro reptil, que comprende el tallo cerebral, regula los elementos básicos de supervivencia, como la homeostasis. Es compulsivo y estereotipado. MacLean ilustra esta función al sugerir que organiza los procesos involucrados en el regreso de las tortugas marinas al mismo terreno de crianza de años atrás.
El cerebro paleomamífero, que comprende el sistema límbico, añade la experiencia actual y reciente a los instintos básicos mediados por el cerebro reptil. El sistema límbico permite que los procesos de sobrevivencia básicos del cerebro reptil interactúen con elementos del mundo externo, lo que resulta de la expresión de la emoción general. Por ejemplo, el instinto de reproducción interactuaría con la presencia de un miembro atractivo del sexo opuesto, lo que genera sentimientos de deseo sexual.
El cerebro neomamífero, la neocorteza , regula emociones específicas basadas en las percepciones e interpretaciones del mundo inmediato. Los sentimientos de amor hacia un individuo particular serían un ejemplo de este tipo de emoción. De acuerdo con MacLean, en los humanos y otros mamíferos avanzados existen los tres cerebros. Los mamíferos inferiores tiene sólo los cerebros paleomamífero y reptil. Todos los demás vertebrados tiene sólo el cerebro reptil.
La evolución del cerebro paleomamífero (sistema límbico) fue por tanto visto como algo que libera a los animales de la expresión estereotipada de los instintos dictada por el cerebro reptil. El cerebro neomamífero añadió mayor flexibilidad a la conducta emocional al habilitar a los mamíferos superiores para basar la conducta emocional en procesos interpretativos complejos y utilizar la solución de problemas y la planeación a largo plazo en la expresión de las emociones.
Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 106)  

 

Webgrafia:

BLOC II. ANTROPOLOGIA. UNITAT 6. PEL.LÍCULA: "El clan del oso cavernario"

BLOC II: ANTROPOLOGIA. 

UNITAT 6. PEL.LÍCULA: "El clan del oso cavernario"

 

Título original
The Clan of the Cave Bear
Año
1985
Duración
100 min.
País
 Estados Unidos
Director
Michael Chapman
Guión
John Sayles (Novela: Jean M. Auel)
Música
Alan Silvestri
Fotografía
Jan De Bont
Reparto
Daryl Hannah, Pamela Reed, James Remar, Thomas G. Waites, John Doolittle, Curtis Armstrong
Productora
Warner Bros.
Género
Aventuras | Prehistoria
Sinopsis
Ayla, una niña Cromagnon de 5 años, queda aislada de su tribu por culpa de un terremoto y es acogida por un grupo de Neanderthales, que basan sus razonamientos y comportamientos en las experiencias de sus antepasados. Ayla, que pertenece a una especie humana mentalmente más desarrollada ("homo sapiens sapiens"), introduce en la tribu adelantos e innovaciones y tiene un fuerte instinto de conservación. Pero sus cualidades provocan el rechazo de los Neanderthales, que acaban expulsándola de la tribu y dejándola al albur de un futuro incierto. (FILMAFFINITY)
Premios

1986: Nominada al Oscar: Mejor maquillaje.
Pel.lícula:
 Extracte de la novel·la: 
Los hijos de la Tierra. El Clan del Oso cavernario
de Jean M. Auel 


Webgrafia: 
Los hijos de la tierra. El Clan del oso cavernario 
de Jean M. Auel 

http://cosaslibres.com/leer-online/?title=LOS+HIJOS+DE+LA+TIERRA&doc=http%3A%2F%2Fwww.maeva.es%2Frepositorio%2Flecturas%2Fclan-del-oso-cavernario-primeras.pdf

BLOC II: ANTROPOLOGIA. UNITAT 6. DOCUMENTAL: LA ODISEA DE LA ESPECIE

BLOC II: ANTROPOLOGIA. 
UNITAT 6. DOCUMENTAL: LA ODISEA DE LA ESPECIE





La odisea de la especie (en francésL'Odyssée de l'espèce) es un documental francés de ficción de una hora y media de duración, dirigido por Jacques Malaterre y emitido por primera vez en televisión el 7 de enero de 2003 en France 3. Relata, mediante animación por computadora o actores caracterizados, el surgimiento de la humanidad a partir de los primeros homininos, hasta llegar al Homo sapiens.
Pocos meses después de que L'Odyssée de l'espèce fuese emitido por primera vez en la televisión francesa, la televisión británicaemitió una producción propia, de la BBCWalking with Cavemen, que abordaba el mismo tema. Pero los dos documentales no se influyeron mutuamente pues fueron rodados y emitidos en sus respectivas televisiones casi simultáneamente.
Juan Luís Arsuaga, conocido por los descubrimientos de Atapuerca, coordina la versión española. 
Pel·lícula:

Bibliografia:
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 100) 


jueves, 9 de enero de 2014

BLOC II: ANTROPOLOGIA. UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ. Una gran familia.

BLOC II: ANTROPOLOGIA. 

UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ. 

Una gran família. 


Homo habilis
Australopithecus habilis 
L'Homo habilis és una espècie extinta d'homínid que visqué a l'Àfrica de l'Est i del Sud, ara fa entre 1,9 i 1,6 milions d'anys. El nom habilis, "hàbil", li ve pel fet que s'han trobat eines de pedra a la vora de les restes fòssils. El primer fòssil fou descobert per Louis Seymour Bazett Leakey al 1960. Aquest espècimen (OH 7) va esdevenir l'espècimen tipus per la definició de la nova espècie.[1]
Se'ls va batejar al començament com a Teantrops o PrezinjantropsH. habilis és considerat com a forma gràcil avançada delsaustralopitecs per part d'alguns autors, raó per la qual es pot trobar la denominació Australopithecus habilis. Per d'altres, H. habilisrepresenta el punt d'inflexió en l'evolució dels homínids, el pas dels australopitecs als Homo. Com a punt important, es troba l'increment progressiu de la capacitat encefàlica; la seva capacitat craniana era d'entre 600 i 700 cc, una mica superior a la de l'australopitec.[2]
Donat el gran dimorfisme sexual entre els australopitecs, alguns autors consideraren que Homo habilis i H. rudolfensis no eren més que les formes femenines i masculines -respectivament- d'una mateixa espècie. La tendència actual és la de considerar l´H. rudolfensiscom a espècie separada -probablement d'aparició anterior- i contemporània de l'H. habilis.
Els jaciments més importants són el de Koobi Fora (Kenya) i el de la Gola d'Olduvai (Tanzània).

Homo erectus

Homo Erectus

Homo erectus procedeix de l'evolució d'Homo ergaster. S'anomena erectus (o Arcantrop) perquè quan el descobrí Eugène Dubois(1858–1940) era l'homo fòssil més antic que podia caminar dret. Posteriorment se n'han trobat de més antics. L' H. erectus es localitza a la franja sud del centre i l'est d'Àsia, amb una antiguitat d'entre 1,8 milions d'anys a 300.000 anys.

Els primers fòssils foren descoberts per Dubois l'any 1891, consistint en un fèmur molt semblant a un fèmur humà i un crani (aquest darrer és conegut com a Trinil 2, l'espècimen tipus). La descoberta es va fer a Trinil, a l'illa de Java (Indonèsia). Dubois va batejar-lo com a Pithecanthropus erectus ("home-mico que camina dret" o Pitecantrop).
Els jaciments més importants es localitzen a l'illa de Java ("l'home de Java") i d'altres illes de l'indonèsia, a la Xina i nord d'Àfrica (Atlantrop). Entre els jaciments xinesos, la cova de Zhoukoudian, a uns 50 km de Pequín, n'és un dels més importants. Les restes descobertes aquí es van anomenar inicialment Sinanthropus pekinensis (Sinantrop), "home xinès de Pequín" (popularment conegut com a "home de Pekin").
Els Homo erectus dominaven la tècnica de tallar pedres (fabricació de bifaços i de petites destrals). Fabricaven els seus acampaments i practicaven la recol·lecció i la caça. Els últims Homo erectus van descobrir com dominar el foc. Usaven vestits i eren capaços de comunicar-se.
El pitecantrop agafava la posició vertical perfectament, igual que els altres homos erectus; se sap que fabricava utensilis i es creu que es menjaven el cervell dels seus congèneres. El crani del Sinantrop és mes humà que el dels australopitecs però encara segueix guardant parentiu amb els simis; era d'alçada lleugerament superior però de baixa capacitat craniana -amb tot aquesta capacitat era superior als Australopitecs- i la dentadura era essencialment humana. La capacitat craniana del pitecantrop és inferior a la del sinantrop i és més semblant a la de l'atlantrop. L'alçària d'un pitecantrop estaria sobre 1,65 metres i la del sinantrop seria lleugerament inferior.
Tot i què en un principi es pensava que Homo erectus era l'ancestre de l'home actual, avui en dia sembla que fou una branca lateral que va acabar extingint-se. L'home actual provindria de l'evolució de l´Homo ergaster, ancestre de l´erectus.

Els neandertals
Homo sapiens neanderthalensis


L'home de Neandertal (Homo neanderthalensis) o simplement neandertal, és una espècie extinta del gènere Homo que visqué aEuropa i el Pròxim Orient al Paleolític mitjà, entre fa 250.000 i 28.000 anys. Si bé anteriorment era classificat com una subespècied'Homo sapiens (i anomenat per consegüent Homo sapiens neanderthalensis), actualment la majoria d'autors el consideren una espècie diferent.
L'anàlisi del genoma dels neandertals, segons l'article publicat en el número del 7 de maig del 2010 a la revista Science, mostra que és molt probable que hi hagués hagut creuaments amb els humans moderns. Entre l'1% i el 4% del genoma d'Homo Sapiens derivaria del genoma dels neandertals.[1]
Protagonitzà una rica cultura material anomenada Mosterià i mostrava preocupacions estètiques i espirituals (sepultures). Després d'un difícil reconeixement, durant molt de temps l'home de Neandertal ha estat vist negativament en comparació amb Homo sapiens. En la imaginació popular apareix com un ésser simiesc, rude, lleig i ximplet. De fet, és més robust que Homo sapiens i el seu cervell és lleugerament més voluminós de mitjana. Els progressos de l'arqueologia prehistòrica i de la paleoantropologia des de la dècada del 1960 han revelat un ésser de gran riquesa cultural. Tanmateix, encara queden molts punts per aclarir, com ara les causes de la seva extinció.


ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 98,99)  

 


Webgrafia:

BLOC II: ANTROPOLOGIA. UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ. Lucy i el llinatge humà

BLOC II: ANTROPOLOGIA. 

UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ.

 Lucy i el llinatge humà


Reconstrucció de Lucy

L' any 1974 els paleontòlegs D. Johanson i T. White descobriren a la regió d' Hadar, Etiòpia, les restes fòssils -gairebé el 40% d' un esquelet- de l' avantpassat més antic de l' home conegut fins a aquell moment. Aquestes restes pertanyen a una petita femella-Lucy- de l' espècie Australopithecus afarensis que va viure aproximadament fa uns 3,2 milions d' anys.

Del gènere Australopithecus al gènere Homo

Les tendències evolutives que portaren el gènere Homo fa uns 2,5 milions d' anys a partir d' una branca de les espècies d' australopitecs ja hi eren presents en aquests:
- La postura erecta o bipedisme sembla que portava avantatges adaptatives, com ara, una perspectiva visual més amplia i, sobretot, l' alliberament de les mans, aptes per agafar i manipular eines i per transportar objectes.
- L' alliberament de les mans, exigeix un increment en la capacitat craneal 
- La reducció de la mida de les mandíbules, acompanyada de l' elevació del front. En els homes arcaics va augmentar la capacitat cranial gràcies a una elevació del front. Al mateix temps es va reduir la mida de les mandíbules, hem de suposar que com a conseqüència evolutiva de canvis importants a la dieta. Ells tenien les eines necessàries per tallar carn i, gràcies al descobriment del foc, van aprendre a cuinar-la. 

Bibliografia:
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgines 96 i 97) 

 Webgrafia:

http://news.nationalgeographic.com/news/2006/09/photogalleries/afarensisancestors/images/primary/lucy-recon-big.jpg


BLOC II: ANTROPOLOGIA. UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ. El lloc de l' home a la naturalesa.


BLOC II: ANTROPOLOGIA. 
UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ. 
El lloc de l' home a la naturalesa. 

Charles Darwin

El 1859, Charles Darwin (1809-1882) publicà un llibre fonamental per entendre l' ésser humà: L' origen de les espècies. Hi assenyalava un fet clau: que l' home és el resultat del procés evolutiu, igual que la resta d' espècies animals. 

Semblança entre l' home i els grans simis

Dintre del regne animal, l' ésser humà, Homo sapiens, pertany a l' ordre dels primats. Alhora està inclòs en una de les tres superfamílies del subordre dels antropoides. Aquesta, la superfamília dels hominoides, comprèn, al seu torn, tres famílies: els gibons o petits simis; els grans simis (orangutans, goril·les, ximpanzés) i la dels homínids.

El nostre arbre genealògic
Totes aquestes dades avalen la història evolutiva o filogènesi dels hominoides representada a la darrera imatge. A partir d'un avantpassat comú que visqué segons indiquen les seves restes fòssils, fa 30 milions d' anys-(A), l' Aegyptopithecus, potser el primer antropoide-, es van separar dues línies evolutives: una d' elles condueix als hilobàtids i l' altra als pòngids i als homínids. A la ramificació següent- (B), fa 16 o 17 milions d' anys- es va separar la línia evolutiva que porta a l' orangutan. L' ordre de separació de les altres tres línees -(C), l´últim avantpassat comú es remunta com a molt a uns 7 milions d' anys- no es coneix amb seguretat. És probable que primerament se separés el llinatge humà dels pòngids i que després aquest es ramifiqués en les línies que porten al goril·la i al ximpanzé. Tot i així, respecte a aquest tema no hi ha unanimitat entre els científics. 

Gibó
Orangutà

Ximpanzè 
Lloc evolutiu de l' espècie humana 


Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 94 i 95)  

 





























jueves, 12 de diciembre de 2013

BLOC I. LA INVESTIGACIÓ FILOS. UNITAT 4: ÈTICA I POLÍTICA. QUÈ ÉS FILOSOFIA POLÍTICA?

BLOC I. LA INVESTIGACIÓ FILOSÒFICA

UNITAT 4: ÈTICA I POLÍTICA. 

QUÈ ÉS FILOSOFIA POLÍTICA? 


Escultura de la justícia, a Dublín, Irlanda. 


La filosofia política estudia el govern i la relació dels individus i les comunitats amb l'estat. Inclou preguntes filosòfiques sobre els conceptes de justícia, , llei, propietat privada, i els drets i deures dels ciutadans.

Los fundamentos de la filosofía política han variado a través de la historia. Así para los griegos la ciudad era el centro y fin de toda actividad política.
En el Medioevo toda actividad política se centra en las relaciones que debe mantener el ser humano con el orden dado por Dios. A partir del Renacimiento la política adopta un enfoque básicamente antropocéntrico.
Los principales autores que han desarrollado los contenidos de la Filosofía Política han sido Auguste Comte, Emile Durkheim, Alexis Tocqueville, William Edward Burghardt Du Bois, Karl Marx y los autores de la llamada Escuela de Fráncfort.

Els grans temes de la filosofia política

Són tres:
1r tema: La forma que hauria d' adoptar l' Estat.
Intenta aclarir el concepte d' autoritat i la seva legitimitat; l' obediència i la desobediència civil. Si la seva estructura ha de ser unitària o federal, o si ha de ser controlat per mitjans democràtics.
2n tema: Els principis generals que haurien de guiar les decisions de l' Estat.
Quins valors haurien de donar forma a la política econòmica i social? Llibertat? Justícia? interès públic? Drets? Benestar?
3r tema: Aquests principis, han de ser globals? Com per exemple el de justícia? En quins casos estan els estats justificats per entrar en guerra?

BIBLIOGRAFIA:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 66 I 67)  

 

WEBGRAFIA: