MONTESQUIEU.
ELS PODERS DE L' ESTAT
"No hi ha cap mot que hagi rebut més diferents significacions i que hagi atret els esperits de tantes maneres com el de llibertat. Els uns l' han pres per la facilitat de deposar aqull a qui havien donat un poder tirànic; els altres, per la facultat d' elegir aquell que havien d' obeir; d' altres, pel dret d' armar-se i de poder exercir la violència; d' altres, pel privilegi de no ser governats més que per un home de la seva nació o per les seves pròpies lleis. Algun poble ha pres durant molt de temps la llibertat per l' usatge de dur una barba ben llarga. Alguns han lligat aquest nom a una forma i n'han exclòs les altres. Els qui havien gaudit del govern republicà l' han posada en aquest govern; els qui havien gaudit d' un govern monàrquic l' han col·locada en la monarquia. En darrer terme, cadascú ha anomenat llibertat el govern que era conforme als seus costums o ales seves inclinacions; i com que en una república no sempre es tenen davant els ulls i d' una manera prou present els instruments dels mals dels quals hom es plany, i fins i tot sembla que les lleis hi parlen més i que els executors de les lleis hi parlen menys, la llibertat se situa ordinàriament en les repúbliques i s' exclou de les monarquies. Finalment, com que en les democràcies el poble sembla que gairebé fa el que vol, s' ha posat la llibertat en aquesta mena de governs i s' ha confós el poder del poble amb la llibertat del poble.
És cert que en les democràcies el poble sembla fer el que vol; però la llibertat política no consisteix pas a fer el que hom vol. En un Estat, és a dir, en una societat on hi ha lleis, la llibertat no pot consistir més qu ea poder fer el que s' ha de voler i a no estar obligat a fer el que no s' ha de voler.
Cal prendre consciència del que és la independència i del que és la llibertat. La llibertat és el dret de fer tot el que les lleis permeten; i si un ciutadà pogués fer el qu eles lleis prohibeixen, no hi hauria pas llibertat, perquè els altres indrien igualment aquest poder.
(...)
A fi que no es pugui abusar del poder cal que, per la disposició de les coses, el poder freni el poder. Una constitució pot ser tal que ningú no estigui obligat a fer les coses a les quals la llei no l' obliga, i a no fer les que la llei li permet.
(...)
Hi ha en cada Estat tres menes de poders: el poder legislatiu, el poder executiu de les coses que depenen del dret de la gent i el poder executiu de les que depenen del dret civil. .
Pel primer, el príncep o el magistrat fa lleis per un temps o per sempre i corregeix o abroga les que són fetes. Pel segon, fa la pau o la guerra, envia o rep ambaixades, estableix la seguretat, prevé les invasions. Per tercer, castiga els crims o jutja les diferències dels particulars. S' anomenarà aquest darrer el poder judicial, i l' altre, simplement, el poder executiu de l' Estat.
La llibertat política en un ciutadà és aquesta tranquil·litat d' esperit que prové de l' opinió que cadascú té de la seva seguretat; i a fi que hom tingui aquesta llibertat, cal que el govern sigui tal que un ciutadà no pugui témer un altre ciutadà.
Quan el poder legislatiu i el poder executiu estan units en la mateixa persona o en el mateix cos de magistratura, no hi ha pas llibertat, perquè es pot témer que el mateix monarca o el mateix senat facin lleis tiràniques per a fer-les cumplir tirànicament.
Tampoc no hi ha llibertat si el poder judicial no està separat del poder legislatiu i de l' executiu. Si anés unit al poder legislatiu, el poder sobre la vida i la llibertat dels ciutadans seria arbitrari, puix que el jutge seria legislador. Si anés unit al poder executiu, el jutge podria tenir la força d' un opressor.
Tot estaria perdut si el mateix home, o el mateix cos dels principals, o dels nobles, o del poble, exercissin aquests tres poders: el de fer les lleis, el d' executar les resolucions públiques i el de jutjar els crims o les diferències dels particulars.
(...)
El poder judicial no ha de ser donat a un senat permanent, sinó exercit per persones tretes del cos del poble (com a Atenes), en determinats temps de l' any, de la manera prescrita per la llei, a fi de formar un triubnal queu no duri més que el temps que la necessitat ho requereixi.
D' aquesta manera, el poder judicial, tan terrible entre els homes, no estant lligat a un cert estat ni a una certa professió, esdevé, per di-ho així, invisible i nul. No es tenen contínuament jutges davant dels ulls; i es tem la magistratura, i no pas els magistrats.
(...)
Els altres dos poders podrien donar-se als magistrats o a cossos permanents, perquè no s' exerceixen sobre cap particular; no essent, l' un, més que la voluntat general de l' Estat, i l' altre, més que l' executor d' aquesta voluntat general.
(...)
Com que en un Estat lliure, tot home considerat posseïdor d' una ànima lliure ha de ser governant per ell mateix, caldria que el poble en cos tingués el poder legislatiu. Però com que això és impossible en els grans estats i està subjecte a molts inconvenients en els petits, cal que el poble faci per mitjà dels seus representants, tot el que no pot fer per ell mateix.
És cert que en les democràcies el poble sembla fer el que vol; però la llibertat política no consisteix pas a fer el que hom vol. En un Estat, és a dir, en una societat on hi ha lleis, la llibertat no pot consistir més qu ea poder fer el que s' ha de voler i a no estar obligat a fer el que no s' ha de voler.
Cal prendre consciència del que és la independència i del que és la llibertat. La llibertat és el dret de fer tot el que les lleis permeten; i si un ciutadà pogués fer el qu eles lleis prohibeixen, no hi hauria pas llibertat, perquè els altres indrien igualment aquest poder.
(...)
A fi que no es pugui abusar del poder cal que, per la disposició de les coses, el poder freni el poder. Una constitució pot ser tal que ningú no estigui obligat a fer les coses a les quals la llei no l' obliga, i a no fer les que la llei li permet.
(...)
Hi ha en cada Estat tres menes de poders: el poder legislatiu, el poder executiu de les coses que depenen del dret de la gent i el poder executiu de les que depenen del dret civil. .
Pel primer, el príncep o el magistrat fa lleis per un temps o per sempre i corregeix o abroga les que són fetes. Pel segon, fa la pau o la guerra, envia o rep ambaixades, estableix la seguretat, prevé les invasions. Per tercer, castiga els crims o jutja les diferències dels particulars. S' anomenarà aquest darrer el poder judicial, i l' altre, simplement, el poder executiu de l' Estat.
La llibertat política en un ciutadà és aquesta tranquil·litat d' esperit que prové de l' opinió que cadascú té de la seva seguretat; i a fi que hom tingui aquesta llibertat, cal que el govern sigui tal que un ciutadà no pugui témer un altre ciutadà.
Quan el poder legislatiu i el poder executiu estan units en la mateixa persona o en el mateix cos de magistratura, no hi ha pas llibertat, perquè es pot témer que el mateix monarca o el mateix senat facin lleis tiràniques per a fer-les cumplir tirànicament.
Tampoc no hi ha llibertat si el poder judicial no està separat del poder legislatiu i de l' executiu. Si anés unit al poder legislatiu, el poder sobre la vida i la llibertat dels ciutadans seria arbitrari, puix que el jutge seria legislador. Si anés unit al poder executiu, el jutge podria tenir la força d' un opressor.
Tot estaria perdut si el mateix home, o el mateix cos dels principals, o dels nobles, o del poble, exercissin aquests tres poders: el de fer les lleis, el d' executar les resolucions públiques i el de jutjar els crims o les diferències dels particulars.
(...)
El poder judicial no ha de ser donat a un senat permanent, sinó exercit per persones tretes del cos del poble (com a Atenes), en determinats temps de l' any, de la manera prescrita per la llei, a fi de formar un triubnal queu no duri més que el temps que la necessitat ho requereixi.
D' aquesta manera, el poder judicial, tan terrible entre els homes, no estant lligat a un cert estat ni a una certa professió, esdevé, per di-ho així, invisible i nul. No es tenen contínuament jutges davant dels ulls; i es tem la magistratura, i no pas els magistrats.
(...)
Els altres dos poders podrien donar-se als magistrats o a cossos permanents, perquè no s' exerceixen sobre cap particular; no essent, l' un, més que la voluntat general de l' Estat, i l' altre, més que l' executor d' aquesta voluntat general.
(...)
Com que en un Estat lliure, tot home considerat posseïdor d' una ànima lliure ha de ser governant per ell mateix, caldria que el poble en cos tingués el poder legislatiu. Però com que això és impossible en els grans estats i està subjecte a molts inconvenients en els petits, cal que el poble faci per mitjà dels seus representants, tot el que no pot fer per ell mateix.
L' esperit de les lleis, llibre onzè. II-VI
BIBLIOGRAFIA UTILITZADA:
ALFARO, Carme i altres autors: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (Pàgina 211)
CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999. (pàgines 131-133)
Webgrafia:
No hay comentarios:
Publicar un comentario