KANT
Crítica de la raó pura. Què és Il•lustració?
5 de desembre de 1783.
La Il•lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense la direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il•lustració.
La peresa i la covardia són les causes del fet que una part tan gran dels éssers humans -malgrat que la natura els declarà ja fa molt de temps lliures de direcció aliena- romanen de bon grat menor d’edat per tota la vida, i del fet que a altres els és tan fàcil erigir-se en els seus tutors. És tan còmode ser menor d’edat. Si tinc un llibre que em reemplaça l’enteniment, un director espiritual que em substitueix la consciència, un metge que em dictamina la dieta, i així successivament, aleshores ja no cal que passi ànsia. Ja no tinc cap necessitat de pensar ,n’hi ha prou de pagar, que d’altres em substituiran ben aviat en tal fatigosa empresa. La gran majoria dels éssers humans (incloent-hi la totalitat del bell sexe) considera molt perillós el pas cap a la majoria d’edat i que, a més, és penós; d’això ja se n’ocupen els tutors, els quals molt gratament han pres coma càrrega pròpia la inspecció general dels altres. Després d’atabalar, en un primer moment, el seu ramat domèstic i de prevenir amb tota cura aquestes tranquil•les criatures d’arriscar-se a fer cap pas fora del reducte de pràctiques en què estaven tancades, els mostraren el perill que les amenaçava si intentaven de caminar soles. És clar que aquest perill no és certament tan gran, ja que després de caure algunes vegades finalment haurien après de caminar; tanmateix, un sol exemple d’accident d’aquesta mena ja provoca timidesa i, habitualment, lleva les ganes de fer un altre intent posterior.
Per tant, és difícil per a cada ésser humà aconseguir la sortida de la minoria d’edat, la qual se’ls ha convertit gairebé en naturalesa. Fins i tot s’hi han acostumat de bon grat, i ara mateix són efectivament incapaços de servir-se del seu propi enteniment, perquè mai no se’ls deixa intentar-ho. Reglamentacions i fórmules, instruments mecànics d’un ús racional o, millor, de l’abús dels seus dons naturals, són els grillons d’una minoria d’edat persistent. Qui se’n deslliuri, però, només podrà fer un salt insegur per damunt de la més estreta trinxera, perquè no està acostumat a moviments lliures d’aquesta espècie. Per això són molt pocs aquells qui, mitjançant el conreu propi de l’esperit, han aconseguit sortir de la minoria d’edat i caminar, malgrat tot, amb pas segur.
En canvi, és més aviat possible que un públic s’il•lustri ell mateix; en efecte, això és gairebé indefectible sempre que se li doni llibertat. Perquè sempre n’hi haurà alguns que pensin per ells mateixos, fins i tot entre els que han estat designats tutors de la gran massa. Aquests, després d’haver refusat el jou de la minoria d’edat, estendran al seu voltant l’esperit d’una estimació racional del propi valor i de la vocació de tot ésser humà a pensar per ell mateix. Hi ha, aquí, quelcom de particular: el públic, conduït prèviament per ells sota aquest jou, els obliga posteriorment que també ells s’hi mantinguin sotmesos si ha estat incitat a rebel•lar-se per alguns dels seus tutors, els quals son, ells mateixos, incapaços de tota Il•lustració. Tan perjudicial és implantar prejudicis, ja que a l’últim es vengen fins d’aquells que n’han estat -ells mateixos o els seus predecessors- els autors. Per això un públic només pot assolir la Il•lustració lentament. Mitjançant una revolució es podria fer caure el despotisme personal i l’opressió cobdiciosa o dominadora, però mai s’hi podrà realitzar una vertadera reforma de la manera de pensar, sinó que nous prejudicis serviran, igual que els antics, de via conductora de la gran massa, privada de pensament.
Tanmateix, per aconseguir aquesta Il•lustració no hi cal sinó llibertat; i certament, la més inofensiva entre totes les que poden anomenar-se llibertat, és a dir: fer ús públic de la raó pròpia en tots els aspectes. Escolto, però, que per totes bandes es crida: no raoneu! L’oficial diu: no raoneu, feu instrucció! El conseller de finances: no raoneu, però pagueu! L’eclesiàstic; no raoneu i tingueu fe! (Només hi ha al món un únic senyor que diu:raoneu tant com vulgueu i sobre el que vulgueu, però obeïu! Pertot arreu hi ha restricció de la llibertat
(…)
Així, doncs, si es fa ara la pregunta: vivim actualment en una època il•lustrada?, la resposta és: no, però sí en una època d’Il•lustració. Ara com ara, tal com estan les coses, encara som lluny perquè tots els éssers humans es trobin en situació, o almenys puguin ser col•locats en ella, de servir-se bé i amb seguretat del propi enteniment en assumpte de religió, sense direcció d’un altre. Això no obstant, és cert que tenim clars indicis que ara se’ls obre el camp per preparar-se lliurement en aquest sentit i que a poc a poc van disminuint els entrebancs per a una Il•lustració universal o per sortir de la minoria d’edat de què ells mateixos són culpables. Des d’aquest punt de vista, aquesta època és l’època de la Il•lustració o el segle de Frederic.
Un príncep que no troba indigne de si mateix dir que pren com a deure no prescriure res als éssers humans en assumptes de religió, sinó al contrari, els dóna plena llibertat, i per consegüent , és lluny d’admetre l’altiu nom de la tolerància, ell mateix està il•lustrat i mereix ser lloat amb agraïment pel món actual i per la posteritat com aquell que fou el primer, almenys des del govern, a deslliurar el gènere humà de la minoria d’edat i deixar cadascú en llibertat de servir-se de la seva pròpia raó en tot allò que concerneix la consciència. Sota el seu poder, eclesiàstics venerables, sense perjudici del deure que comporten els seus càrrecs oficials, estan autoritats, en qualitat de doctes, a sotmetre a l’examen del món, d’una manera pública i lliure, els seus judicis i discerniments que, en determinats punts, s’aparten del credo acceptat; i encara més, qualsevol altre que no està limitat pel deure de cap càrrec oficial. Aquest esperit de llibertat s’estén també a l’exterior, fins i tot allà on ha de lluitar contra obstacles externs d’un govern que es malentén ell mateix. Tot i així, a aquest govern li farà llum un exemple, això és, que havent-hi llibertat no cal preocupar-se gens de l’ordre públic ni de la unitat de la comunitat. Els éssers humans s’esforcen per sortir a poc a poc de la rusticitat, sempre que deliberadament no es faci servir tot l’artifici a mantenir-los en aquest estat.
He posat el punt capital de la Il•lustració, la sortida de l’ésser humà de la minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable, sobretot en assumptes de religió, perquè tocant a les arts i les ciències els nostres sobirans no tenen cap interès a arrogar-se la tutoria dels seus súbdits; a més d’això, també aquella minoria d’edat no solament és la més perjudicial de totes, sinó fins i tot la més deshonrosa. Però la forma de pensar d’un cap d’Estat que afavoreix la Il•lustració encara arriba més lluny i discerneix: que pel que fa a la seva legislació no hi ha cap perill a permetre als seus súbdits fer ús públic de la seva pròpia raó i presentar al món públicament les seves reflexions sobre una millor redacció d’aquesta legislació, fins i tot amb una crítica valenta i sincera. D’això en tenim un exemple brillant, ja que encara no hi ha hagut cap altre monarca que en això avantatgés el que nosaltres honorem.
Tanmateix, solament aquell qui, il•lustrat ja ell mateix, no tem les ombres i alhora té a la seva disposició un exèrcit nombrós i ben disciplinat per garantir l’ordre públic, pot dir allò que un Estat lliure no ha de gosar a pronunciar: raoneu tant com vulgueu i sobre el que vulgueu, però obeïu! Es mostra aquí una estranya i no esperada marxa dels assumptes humans; igual que en altres ocasions, si és contemplada a gran escala, gairebé tot hi és paradoxal. Un grau més gran de llibertat civil sembla avantatjós per a la llibertat de l’esperit del poble, i tanmateix li posa límits infranquejables; un grau menor d’aquella, en canvi, li proporciona espai per eixamplar-se en tota la seva capacitat. Ja que quan la natural, sota aquesta dura closca, ha desenvolupat el germen de què té cura amb tot l’afecte, és a dir, la inclinació i vocació cap al pensar lliure, aleshores aquest repercuteix gradualment sobre la forma de sentir del poble (amb la qual cosa, aquest esdevé a poc a poc més capaç de la llibertat d’actuar), i, finalment, també repercuteix fins i tot sobre els principis fonamentals del govern, que troba avantatjós per a ell mateix tractar l’ésser humà, perquè és més que una màquina, d’acord amb la seva dignitat.
Webgrafia:
http://www.xtec.cat/~jortiz15/iluskant.htm
http://akifrases.com/frases-imagenes/frase-ilustracion-significa-el-abandono-del-hombre-de-una-minoria-de-edad-cuyo-responsable-es-el-immanuel-kant-170694.jpg
