BLOC II. ANTROPOLOGIA
UNITAT 8: L' ÉSSER HUMÀ COM A ANIMAL SIMBÒLIC
 |
| Inscripció pictogràfica d' Uruk d' ara fa 5.000 anys |
En la història de la filosofia
predominen els filòsofs racionalistes, però
també hi va haver qui va criticar aquesta visió
de l'home per considerar-la unilateral, i va defensar que
el que és específic de l'ésser humà
resideix en el sentiment, en la voluntat o en la llibertat.
Per a Sant Agustí (354-430), per exemple, allò
que compta vertaderament a l'hora de definir l'home és
l'amor ("Estima i fes el que vulguis", deia).
També per a Pascal "el cor té raons que
la raó no comprèn"". En la mateixa
línia l'escriptor suís Henri Frédéric
Amiel considerava a mitjan segle XIX que: "l'home s'eleva
per la intel·ligència, però no és
home més que pel cor". Tota l'antropologia filosòfica
clàssica està mediatitzada pel debat entre
racionalisme i emotivisme com a posicions contrapuntades
a l'hora de definir l'humà.
Però el pensament del segle
XX està dominat per la crítica que Marx, Nietzsche
i Freud (i posteriorment l'existencialisme de Sartre) van
fer a la pretesa naturalesa racional de l'ésser humà.
· Per a Marx (1818-1883),
l'ésser humà es defineix per la seva activitat
productiva (el treball) i les seves idees, si és
que alguna cosa tenen de racionals, estan determinades per
la pressió que exerceix la classe dominant.
· Des del punt de vista de
Nietzsche (1844-1900), l'ésser humà és
fonamentalment voluntat de poder i en el procés d'expandir
la seva vitalitat la raó (nihilista) pot ser-li un
entrebanc.
· Per a Freud (1856-1939),
l'ésser humà és un camp de batalla
entre els instints i la cultura, de manera que el que domina
la ment i la conducta humana són, més que
els pensaments racionals, els desitjos inconscients.
· Finalment el moviment existencialista,
i especialment Sartre (1905-1980), no tan sols va posar
en qüestió la racionalitat, sinó que
va criticar la noció mateixa de "naturalesa
humana". Per a l'existencialisme, l'ésser humà
no té naturalesa (no té essència universal,
sinó existència individual) i la seva existència
està marcada per un decidir constant i angoixat en
què viu com a "passió inútil".
L'ésser humà, quan decideix i actua, es construeix
a si mateix. Per això l'existencialisme copsa la
persona com a fruit de la seva (auto-) activitat, sigui
racional o no. La persona és allò que hom
fa de si mateixa.
Cassirer i l'ésser humà com a animal simbòlic
A més del debat sobre raó
i passió (emoció) en la definició de
l'home i de la crítica de la filosofia de la sospita
i de l'existencialisme a la noció de "naturalesa
humana", l'antropologia filosòfica tradicional
[l'anterior a Foucault i a Sloterdijk, Nota de l'Ed.], va
plantejar també el tema de l'home com a animal simbòlic.
L'ésser humà pot ser descrit com a animal
simbòlic, un ésser capaç de crear símbols
amb els quals representa la realitat i es comunica amb els
altres. Un símbol és quelcom destinat a suscitar
la imatge o a representar la idea d'alguna cosa amb la qual
no té cap relació objectiva: la bandera, per
exemple, simbolitza o representa la pàtria, la paraula
"cercle" simbolitza o representa la idea de cercle.
Però la pàtria podria ser simbolitzada per
uns altres colors o per qualsevol altre objecte, i el cercle
es podria anomenar de qualsevol altra manera.
El llenguatge és un sistema
de símbols. Per mitjà de les paraules representem
la realitat, pensem les coses i les comuniquem. Això
és una cosa que no succeeix entre els animals no
lingüístics, de manera que el llenguatge i,
en general, la capacitat simbòlica, constitueix un
tret específic de l'ésser humà.
Per a Ernst Cassirer (1874-1945)
la capacitat simbòlica defineix i singularitza l'ésser
humà. Segons Cassirer, els humans no podem comprendre
o reproduir de manera immediata el món real; sempre
necessitarem la mediació d'un sistema de símbols,
mitjançant els quals podrem "traduir" la
realitat als nostres esquemes mentals.
Mentre que l'animal viu adaptat al
seu medi i respon de manera directa als estímuls
que rep, els humans es relacionen indirectament amb el món
per mitjà del llenguatge o mitjançant altres
creacions simbòliques que també formen part
de la cultura com ara l'art, la religió, la ciència,
la política, la història o, fins i tot, la
filosofia. En tots els llocs i èpoques, l'ésser
humà ha construït símbols, amb els quals
es pot relacionar amb la realitat. Es tracta d'artificis
culturals, que funcionen com a intermediaris entre el món
i la resposta humana, de manera que qualsevol acció
humana depèn d'aquestes mediacions simbòliques.
Ernst Cassirer va anomenar aquesta mediació cultural,
"l'univers simbòlic" dels humans.
Els humans, doncs, no habitem només
en un pur univers físic, sinó en l'univers
simbòlic que hem bastit. L'ésser humà
no s'enfronta al món directament, sinó mitjançant
les seves pròpies creacions. I està tan immers
en aquestes creacions que no percep res sinó és
a través d'elles.
En opinió de Cassirer, una
antropologia de les formes simbòliques corregeix
i amplia la definició clàssica de l'ésser
humà. La racionalitat segueix sent un tret inherent
de moltes activitats humanes, però no és capaç
d'abastar tot tipus de realitzacions, algunes d'elles de
caràcter netament irracional. Al costat del llenguatge
científic o lògic -que podríem considerar
exemplars pel que fa a racionalitat- existeix també
un llenguatge emotiu o un llenguatge poètic que no
s'ajusta a les exigències de la raó en sentit
estricte.
Tampoc l'art o la religió
no són sempre productes de la racionalitat. Aleshores,
per què cal continuar caracteritzant l'ésser
humà com a animal racional? Tal vegada moltes realitzacions
humanes no són racionals; però totes elles
són simbòliques.
Per tant, conclou Cassirer:
"... en lloc de definir l'ésser
humà com a animal racional, el definirem com a animal
simbòlic. D'aquesta manera podem designar la seva
diferència específica i podem comprendre el
nou camí obert a l'home: el camí de la civilització".
I en aquest projecte s'inclou l'estudi
posterior de tota antropologia filosòfica que pretén
dir quelcom significatiu de l'home en tant que animal simbòlic.
BIBLIOGRAFIA:
L. Martínez, P. Montaner
i J. Sanllehí. Filosofia. Barcelona: Ed. Castellnou, 2002
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgines 130-137)
WEBGRAFIA:
No hay comentarios:
Publicar un comentario