"Neo descobreix que el món en el qual creia viure no és més que una simulació virtual creada per una comunitat de maquines superevolucionades, que ara controlen el planeta, a la qual es troba connectat mitjançant un cable endollat al seu cervell. Els milers de milions de persones que viuen connectades al seu voltant estan sent conreades de la mateixa manera per a poder donar energia a les màquines. Aquesta il·lusió col·lectiva (o simulació interactiva) és coneguda com a Matrix."
El "Mite de la caverna" de Plató i Matrix
https://www.youtube.com/watch?v=ifiOeW1pUCg
ANÀLISI DE LA PEL·LÍCULA:
1.- Identifica els personatges principals de la pel·lícula, descriu el seu paper en la trama i explica el significat dels seus noms.
2.- El tema filosòfic de Matrix és el problema clàssic plantejat per l ' escepticisme. Així ho expressa Morfeo: "Què és real? De quina manera definiries real? Si et refereixes a allò que pots sentir, a allò que pots olorar, a allò que vols assaborir i veure, allò real podrien ser senyals elèctrics interpretats pel teu cervell". Cita altres fragments del guió que mostrin la importància d' aquesta qüestió en la pel·lícula.
3.- El mite de la caverna, que Plató explica en La República , presenta els éssers humans encadenats en el fons d' una cova. Els presoners només veuen ombres, les quals prenen per la realitat. Un d' ells escapa i arriba a veure el món real. Quan torna, enlluernat per la claror, als altres els sembla que no sap el que diu. Aquest mite platònic domina el guió de Matrix . Així ho expressa Morfeo: "Ets un esclau, Neo. Igual que els altres, vas néixer en captiveri. Vas néixer en una presó que no pots ni olorar, ni assaborir ni tocar. Una presó per a la teva ment". Busca informació sobre el mite platònic i relaciona els seus diferents detalls amb la història de Matrix.
4.- Cypher traeix el grup de Morfeo per continua r vivint en l' engany. Descriu el diàleg en el qual Cypher traeix els seus companys. Què en penses, de la seva actitud?
MITE DE LA CAVERNA de Plató
Plató: el mite de la caverna
−Ara,
vaig continuar, imagina’t la nostra natura, pel que es refereix a la
ciència, i a la ignorància, mitjançant la següent escena. Imagina uns
homes en una habitació subterrània en forma de caverna amb una gran
obertura del costat de la llum. Es troben en ella des de la seva
infància, subjectes per cadenes que els immobilitzen les cames i el
coll, de tal manera que no poden ni canviar de lloc ni tornar el cap, i
no veuen més que el que està davant ells. La llum els ve d’un foc encesa
a una certa distància darrere ells sobre una eminència del terreny.
Entre aquest foc i els presoners, hi ha un camí elevat, al llarg del
qual has d’imaginar un petit mur semblant a les barreres que els
il·lusionistes aixequen entre ells i els espectadors i per sobre de les
quals mostren els seus prodigis.
−Ja ho veig, va dir.
−Pensa
ara que al llarg d’aquest mur uns homes porten objectes de totes
classes, figures d’homes i d’animals de fusta o de pedra, i de mil
formes diferents, de manera que apareixen per sobre del mur. I
naturalment entre els homes que passen, uns parlen i altres no diuen
res.
−És aquesta una estranya escena i uns estranys presoners, va dir.
−S’assemblen
a nosaltres, vaig respondre. I primer que res, creus que en aquesta
situació veuran una altra cosa de si mateixos i dels que estan al seu
costat que unes ombres projectades per la llum del foc sobre el fons de
la caverna que està enfront d’ells.
−No, ja que es veuen forçats a mantenir tota la seva vida el cap immòbil.
-I no ocorre el mateix amb els objectes que passen per darrere ells?
−Sens dubte.
−I
si aquests homes poguessin conversar entre si, no creus que creurien
anomenar a les coses en si anomenant les ombres que veuen passar?
−Necessàriament.
−I
si hi hagués un ressò que tornès els sons des del fons de la presó,
cada cop que parlés un de què passen, no creurien que senten parlar a
l’ombra mateixa que pansa davant els seus ulls?
−Sí, per Zeus, va exclamar.
−En resum, aquests presoners no atribuiran realitat més que a aquestes ombres?
−És inevitable.
−Suposem
ara que se’ls alliberi de les seves cadenes i se’ls curi del seu error;
mira el que resultaria naturalment de la nova situació en què anem a
col·locar-los. Alliberem a un d’aquests presoners. L’obliguem a
aixecar-se, a girar el cap, a caminar i a mirar cap al costat de la
llum: no podrà fer res d’això sense patir, i l’enlluernament li impedirà
distingir els objectes les ombres dels quals abans veia. Et pregunto
què podrà respondre si algú li diu que fins llavors només havia
contemplat ombres vanes, però que ara, més prop de la realitat i tornat
cap a objectes més reals, veu amb més perfecció; i si a l’últim,
mostrant-li cada objecte a mesura que pansa, se li obligués a força de
preguntes a dir què és, no creus que es trobarà en un compromís, i que
li semblarà més vertader el que veia abans que el que ara li mostren?
−Sens dubte, va dir.
−I
si se li obliga a mirar la mateixa llum, no se li danyarien els ulls?
No apartarà la seva mirada d’ella per dirigir-la a aquestes ombres que
mira sense esforç? No creurà que aquestes ombres són realment més
visibles que els objectes que li ensenyen?
−Segurament.
−I
si ara l’arrenquem de la seva caverna a viva força i el portem pel camí
aspre i escarpat fins a la claredat del sol, aquesta violència no
provocarà les seves queixes i la seva còlera? I quan estigui ja a ple
sol, enlluernat per la seva resplendor, podrà veure algun dels objectes
que anomenem vertaders?
−No podrà, almenys els primers instants.
−Els
seus ulls hauran d’acostumar-se a poc a poc a aquesta regió superior.
El que més fàcilment veurà al principi seran les ombres, després les
imatges dels homes i dels altres objectes reflectides en les aigües, i
finalment els objectes mateixos. D’aquí dirigirà les seves mirades al
cel, i suportarà més fàcilment la vista del cel durant la nit, quan
contempli la lluna i les estrelles, que durant el dia el sol i la seva
resplendor.
−Així ho crec.
−I
crec que al fi podrà no sols veure el sol reflectit en les aigües o en
qualsevol altra part, sinó contemplar-ho a ell mateix en el seu vertader
seient.
−Indubtablement.
−Després
d’això, posant-se a pensar, arribarà a la conclusió que el sol produeix
les estacions i els anys, ho governa tot en el món visible i és
d’alguna manera la causa del que ells veien a la caverna.
−És evident que arribarà a aquesta conclusió seguint aquests passos.
−I
en recordar-se llavors de la seva primera habitació i dels seus
coneixements allí i dels seus companys de captivitat, no se sentirà
feliç pel seu canvi i no compadirà als altres?
—Certament.
−I
si en la seva vida anterior hi hagués hagut honors, alabances,
recompenses públiques establertes entre ells per a aquell que observés
millor les ombres al seu pas, que recordés millor en quina ordre
acostumen a precedir-se, a seguir-se o a aparèixer juntes i que per això
fos el més hàbil a pronosticar la seva aparició, creus que l’home de
què parlem sentiria nostàlgia d’aquestes distincions, i envejaria als
més assenyalats pels seus honors o autoritat entre els seus companys de
captivitat? No creus més aviat que serà com l’heroi d’Homer i preferirà
mil vegades no ser més «que un mosso de cultiu al servei d’un pobre
camperol» i patir tots els mals possibles abans que tornar a la seva
primera il·lusió i viure com vivia?
−No dubto que estaria disposat a patir-ho tot abans que viure com anteriorment.
−Imagina
ara que aquest home torni a la caverna i se sent en el seu antic lloc.
No se li quedarien els ulls com cegats per aquest pas sobtat a la
foscor?
−Sí, no hi ha dubte.
−I
si, mentre la seva vista encara està confusa, abans que els seus ulls
s’hagin instal·lat novament a la foscor, hagués de donar la seva opinió
sobre aquestes ombres i discutir sobre elles amb els seus companys que
no han abandonat la captivitat, no els donaria que riure? No diran que
per haver pujat a l’exterior ha perdut la vista, i no val la pena
intentar l’ascensió? I si algú intentés deslligar-los i portar-los allí,
no ho matarien, si poguessin agafar-ho i matar-ho?
−És molt probable.
−Aquesta
és precisament, el meu volgut Glaucó, la imatge de la nostra condició.
La caverna subterrània és el món visible. El foc que la il·lumina, és la
llum del sol. Aquest presoner que puja a la regió superior i contempla
les seves meravelles, és l’ànima que s’eleva al món
intel·ligible. Això és el que jo penso, ja que vols conèixer-ho; només
Déu sap si és veritat. En tot cas, jo crec que en els últims límits del
món intel·ligible està la idea del bé, que percebem amb dificultat, però
que no podem contemplar sense concloure que ella és la causa de tot
allò bell i bo que existeix. Que en el món visible és ella la que
produeix la llum i l’astre de què correspon. Que en el món intel·ligible
és ella també la que produeix la veritat i la intel·ligència. I a
l’últim que és necessari mantenir els ulls fixos en aquesta idea per
conduir-se amb saviesa, tant en la vida privada com en la pública.—Jo
també ho veig d’aquesta manera, va dir, fins al punt que puc seguir-te.
[. . .]
−Per
tant, si tot això és vertader, vaig dir jo, hem d’arribar a la
conclusió que la ciència no s’aprèn del mode que alguns pretenen.
Afirmen que poden fer-la entrar en l’ànima gairebé el mateix que si
donessin la vista a uns ulls cecs.
−Així diuen, en efecte, va dir Glaucó.
−Ara
bé, el que hem dit suposa, al contrari, que tota ànima posseeix la
facultat d’aprendre, un òrgan de la ciència; i que, com uns ulls que no
poguessin tornar-se cap a la llum si no girés també el cos sencer,
l’òrgan de la intel·ligència ha de tornar-se amb l’ànima sencera des de
la visió del que neix fins a la contemplació del que és i el que hi ha
més lluminós en l’ésser; i a això hem anomenat el bé, no és així?
−Sí.
−Tot
l’art, vaig continuar, consisteix doncs en buscar la manera més fàcil i
eficaç que l’ànima pugui realitzar la conversió que ha de fer. No es
tracta de donar-li la facultat de veure, doncs ja la té. Però el seu
òrgan no està dirigit en la bona direcció, no mira cap a on hauria
s'adreçar-se: això és el que s’ha de corregir.
−Així sembla, va dir Glaucó.
__________________________________________________
República Vll; 514a-517c i 518b-d. (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs. Edat antiga, Herder, Barcelona 1982, p. 26-30).
. Les classes socials per Plató a La República utópica
Webgrafia:
https://www.youtube.com/watch?v=ifiOeW1pUCg
http://blogs.sapiens.cat/batecsclassics/files/2016/09/platon.jpg
No hay comentarios:
Publicar un comentario