LOCKE: (RESUM)
El PODER PATERNAL, EL PODER POLÍTIC I EL PODER DESPÒTIC
Locke és obertament defensor de la causa
revolucionària contra la monarquia dels Estuard i partidari de
l’establiment d’una monarquia parlamentària on el monarca se subordini
al poder dels representants dels ciutadans.
Els seus escrits polítics són un atac a
l’absolutisme i una de les bases de la teoria moderna de l’estat de
dret. El propi Thomas Jefferson reconeixerà la influència de Locke en la
Declaració d’Independència dels EUA (1776).
Locke criticarà les teories sobre l’origen de la
societat de Hobbes, i també les teories de Robert Filmer sobre l’origen
diví de la monarquia. Filmer (en defensa de Carles II), en la seva obra
“El Patriarca o el Poder natural dels reis (1680), sostenia que el poder
polític derivava del poder paternal, patriarcal, donat per Déu a Adam
en els inicis de la humanitat, i que per designi diví passà per herència
als reis. Segons Locke, les teories de Filmer no es fonamenten ni en
les Sagrades Escriptures ni en la raó.
Pel que fa al poder paternal, diu que el pare té aquest poder sobre el fill fins que aquest assoleixi l' ús de la raó de les lleis de la ciutat que l'han de regir. Un cop el fill tingui la majoria d' edat, el poder del pare no abasta la vida del fill, i aquest només li demostrarà als pares devoció i carinyo per tota l' estima que li hauran ofertat. El fill aleshores, decidirà si acata el contracte social o el poder polític.
Així doncs, el poder polític planteja quina és la situació de l’ésser humà en el que anomena “estat de natura”.
En l’estat de natura els homes podien viure en grups lliurement
establerts, principalment a partir de llaços familiars o d’afinitat
personal i confiança mútua, però sense haver constituït encara un
sistema polític i un conjunt de lleis positives.
Tot i que defensa que en una època prehistòrica els homes vivien en
estat de natura, i que posa diversos exemples de pobles antics que
vivien sense haver establert un sistema polític, l’objectiu de Locke no
és fer una història de la humanitat. El propòsit és suposar quina seria
raonablement la situació i els drets de l’home si no existís un Estat o
una societat civil organitzada com a tal. Es tracta d’analitzar com
seria una humanitat sense poder polític, però en la qual els homes
estessin plenament dotats d’enteniment i raó.
L’estat de natura és “un estat d’igualtat,
on tot el poder i la jurisdicció són recíprocs i ningú no té més que
els altres; per tal com no hi ha res més evident que el fet que
criatures de la mateixa espècie i condició, nascudes indiscriminadament
amb els mateixos avantatges naturals i amb l’ús de les mateixes
facultats, han de ser també iguals entre si sense subordinació ni
subjecció.”
Aquesta igualtat és la base de l’amor mutu (el que
podríem anomenar, seguint el lema de la Revolució Francesa:
“fraternitat”), del qual es deriven els ideals de justícia i caritat
(recordeu que “caritas” significa “amor”)
En l’estat de natura, és a dir, si no hi hagués Estat, l’home “disposaria de perfecta llibertat per ordenar els seus actes i disposar de les seves propietats i de les persones que creguin convenient, dins dels límits de la llei natural, sense demanar permís ni dependre de la voluntat de cap altre home.”
La llei natural s’identifica amb la raó (o
racionalitat). Aquesta llei natural obliga a tothom, en tant que tots
som éssers racionals. No depèn de l’establiment d’un Estat polític en
tant que per naturalesa tots disposem de raó. I aquesta raó és el
fonament del dret natural. Per tant, la llibertat perfecta de l’estat
natural no significa que l’home tingui llicència per a fer el que li
sembli amb ell mateix o amb els altres.
“Aquesta llei, que és la raó, ensenya a tot el gènere humà que, essent tots iguals i independents, ningú no ha d’atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d’un altre.”
És més, no només no ha de fer mal sinó també defensar el proïsme:
“Cadascú està destinat a defensar-se a si
mateix, però no a abandonar voluntàriament el lloc que ocupa; de la
mateixa manera, doncs, que és inqüestionable la seva pròpia protecció,
cal que cadascú, tant com li sigui possible, protegeixi la resta de la humanitat, i, si no es per fer justícia a un malfactor,
no podrà arrabassar ni danyar la vida ni res d’allò que tendeix a la
protecció de la vida, la llibertat, la salut, els memebres o els béns
d’una altre.”
La llei natural serà el fonament de la llei civil (o
llei positiva), i quan hi hagi discrepància entre les dues, la raó ens
ha de portar a defensar la prevalència de la llei natural:
“Les lleis interiors dels països només seran
justes en la mesura en què es fonamentin en la llei natural, segons la
qual han de ser regulades i interpretades.”
Pel que fa la poder despòtic o absolut en el fragment de l’apartat anterior es pot deduir que si que es pot “arrabassar o danyar la vida, llibertat, salut, membres o béns d’un altre”
quan es tracta de “fer justícia a un malfactor”, és a dir, com a
càstig. En l’estat de natura tots els homes tenen el dret i l’obligació
de jutjar i castigar en defensa de la llei natural, perquè si ningú no
pogués executar-la aquesta llei seria en va. Tothom té poder de jutjar i
castigar, però no de forma absoluta, és a dir, “seguint
l’exaltació, l’apassionament o l’extravagància il.limitada de la seva
pròpia voluntat, sinó que sigui emprat únicament per retronar-li, fins
on dictin la raó i la consciència, quelcom proporcional a la seva infracció, és a dir, en la mesura necessària per a la reparació i la repressió”.
La raó protegeix als homes “d’ultratges i
violències”. El criminal no respecta la raó i posa en perill la
humanitat. Per això qualsevol humà té el dret i l’obligació de fer
justícia.
Fins i tot en l’Estat polític, aquest dret i
obligació perdura a l’hora de jutjar ciutadans de països estrangers, que
de fet no estan obligats per la llei de cap altra Estat que no sigui el
seu, però igualment han de respondre dels seus actes davant la
humanitat.
Segons Locke, la mesura del càstig s’ha de conformar als següents criteris:
- Que resulti contraproduent per a l’infractor.
- Que doni motiu a l’infractor per a penedir-se.
- Que atemoreixi als altres perquè no facin el mateix, és a dir, que sigui exemplar.
El dret i obligació de jutjar i castigar és igual per a tots els homes. De tota manera, la víctima té, a més, el dret a rebre una reparació, per part de l’infractor, proporcional al dany sofert.
D’aquesta manera, el dret a perdonar un càstig i
remetre la pena el té tothom, però el dret a perdonar la reparació del
dany només el té la víctima d’aquest dany (igual que només la víctima té
dret a rebre la compensació).
I si la víctima ha perdut la pròpia vida? Aleshores Locke no dubta a considerar la pena de mort com el més adequat:
“Resulta, doncs, que en l’estat de natura tot
home té poder per matar un homicida, i així dissuadir-ne d’altres de
cometre el mateix delicte –el qual no hi ha reparació que pugui
compensar- amb l’exemple d’un càstig que és aplicable a tothom, i a la
vegada resguardar als homes de les agressionsd’un criminal que, havent
renunciat a la raó, la norma comuna i la mesura que Déu ha donat a la
humanitat, bo i agredint injustament i assassinant un sol home ha
declarat la guerra a tot el gènere humà.”
EXERCICI:
Analitza els motius de Locke per defensar la pena de mort i valora’ls des de la teva pròpia perspectiva.
Webgrafia:
No hay comentarios:
Publicar un comentario