BLOC II: ANTROPOLOGIA.
UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ.
El lloc de l' home a la naturalesa.
 |
| Charles Darwin |
El 1859, Charles Darwin (1809-1882) publicà un llibre fonamental per entendre l' ésser humà: L' origen de les espècies. Hi assenyalava un fet clau: que l' home és el resultat del procés evolutiu, igual que la resta d' espècies animals.
Semblança entre l' home i els grans simis
Dintre del regne animal, l' ésser humà, Homo sapiens, pertany
a l' ordre dels primats. Alhora està inclòs en una de les tres
superfamílies del subordre dels antropoides. Aquesta, la superfamília
dels hominoides, comprèn, al seu torn, tres famílies: els gibons o
petits simis; els grans simis (orangutans, goril·les, ximpanzés) i la
dels homínids.
“Tot
el que la biologia pot dir-nos és que el nostre parent més proper és un
ximpanzé i quan, aproximadament, vam tenir un avantpassat en comú. Però
la biologia no pot dir-nos quina aparença tenia aquest avantpassat, què
va determinar aquest canvi evolutiu ni a quina velocitat es va produir
(...).
Ara,
l’ arbre familiar s’ assembla més a un arbust amb moltes branques. El
simple fet que avui en dia només hi hagi una espècie humana no vol dir
que sempre hagi estat així.”
F.E. Grine (Paleoantropòleg, Universitat de Nova York).
|
El nostre arbre genealògic
Totes
aquestes dades avalen la història evolutiva o filogènesi dels
hominoides representada a la darrera imatge. A partir d'un avantpassat
comú que visqué segons indiquen les seves restes fòssils, fa 30 milions
d' anys-(A), l' Aegyptopithecus, potser el primer antropoide-, es
van separar dues línies evolutives: una d' elles condueix als
hilobàtids i l' altra als pòngids i als homínids. A la ramificació
següent- (B), fa 16 o 17 milions d' anys- es va separar la línia
evolutiva que porta a l' orangutan. L' ordre de separació de les altres
tres línees -(C), l´últim avantpassat comú es remunta com a molt a uns 7
milions d' anys- no es coneix amb seguretat. És probable que
primerament se separés el llinatge humà dels pòngids i que després
aquest es ramifiqués en les línies que porten al goril·la i al ximpanzé.
Tot i així, respecte a aquest tema no hi ha unanimitat entre els
científics.
 |
| Gibó |
 |
| Orangutà |
.jpg) |
| Ximpanzè |
 |
| Lloc evolutiu de l' espècie humana |
Del 'creacionisme - evolucionisme' al 'finalisme - atzarisme'
La publicació de L'origen de les espècies desencadenà un nou conflicte entre ciència i religió.
Tot i que Darwin declarava que «no veia cap raó vàlida per la qual les
opinions exposades ofeguessin els sentiments religiosos de ningú», el
seu pensament desencadenà dures polèmiques.
S'iniciava, doncs, un apassionat debat entre partidaris de l'evolució i partidaris de la creació. En un primer moment, creació i evolucióaparegueren com dos conceptes totalment contradictoris. Posteriorment, sorgiren conciliacions. Si interpretem el relat bíblicd'una
manera literal, certament, creacionisme i evolucionisme són concepcions
contradictòries. Però ja el papa Pius XII, en l'encíclica Humani Generis, pontificà que el text del Gènesi s'havia d'interpretar,
que només indicava que Déu intervingué en la formació del món i de
l'home, la manera 'com' és una qüestió que ha d'aclarir la ciència: en
la Bíblia no hi hem de cercar explicacions científiques. Igualment, creació i evolució són contradictoris si a la idea científica d'evolució hi associem la idea filosòfica d'autonomia o d'autosuficiència d'aquest procés.
|  |
Per a molts creients, una creació desenvolupada per evolució és tant admirable com el relat bíblic del Gènesi. En aquesta línia cal entendre l'obra del paleontòleg i pensador cristià Pierre Teilhard de Chardin (1881-1955),
l'objectiu de la qual fou conciliar cristianisme i evolucionisme.
Concep l'home, no d'una manera autònoma, sinó en el marc de la natura,
formant part d'un univers en evolució ascendent, irreversible i plena
d'intencionalitat: l'univers, tal com el seu nom diu, tendeix 'vers Un',
un cert Absolut o punt Omega que està implicat en tot el procés evolutiu.
El conflicte creacionisme-evolucionisme s'ha transformat avui en el conflicte finalisme-atzarisme,
plantejat en els següents termes: l'ordre natural és resultat d'un
designi o finalitat, o bé és una realitat imprevisible i casual, un
producte de l'atzar?
 |
La introducció de la idea de finalitat en
l'evolució prové d'un raonament analògic. Així com en la vida diària
només les operacions conduïdes segons objectius previstos donen bons
resultats, mentre que quan s'actua sense propòsit l'ordre no sol
imposar-se, anàlogament, el procés evolutiu constant, el creixement
d'ordre i complexitat en la natura, s'explica per obra d'un Agent que
ha dotat d'intencionalitat tot el procés.
|
| Creixent en ordre i complexitat |
Pels atzaristes, aquesta argumentació no és més que una il·lusió antropocèntrica.
L'home es creu un ésser necessari, inevitable, un producte esperat des
de sempre; l'argumentació finalista no seria més que un desesperat
esforç per negar la contingència humana. Pels atzaristes com Jacques
Monod i altres, els fracassos que l'evolució mostra són prova de manca d'intencionalitat: l'aparició de l'Homo sapiens és el resultat d'una enorme loteria.
|
|
|
3. La grandesa de Darwin
Els pocs mils anys de vida humana no constitueixen sinó una etapa
insignificant en relació amb el llarg període en que s'ha realitzat
l'evolució dels éssers vius. La grandesa de Charles Darwin està en haver inferit aquest llarg procés de la vida.
Imaginem que una efímera, aquest insecte que no viu més que una dia,
observés diferents moments de la vida humana: veuria nadons, nens,
adolescents, joves, adults, vells, però no descobriria cap
desenvolupament ni canvi.
 |
L'efímera Charles Darwin ha sabut veure més enllà. De l'ordenació sistemàtica de les espècies existents,
és a dir, de la classificació dels animals, des dels organismes
unicel·lulars, passant per les diferents formes d'animals marins, i
seguint amb els peixos, amfibis, rèptils, aus, mamífers, fins a l'home,
d'aquesta ordenació sistemàtica, Darwin n'ha inferit una ordenació històrica de la seva gènesi:
la vida començà amb uns primitius éssers vius unicel·lulars i, en el
curs de milions d'anys, ha continuat en formes cada vegada més complexes
fins arribar a l'ésser humà.
|
|
Bibliografia:
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 94 i 95)
Webgrafia:
http://www.xtec.cat/~lvallmaj/palau/darwin.htm
