miércoles, 22 de febrero de 2017

BLOC II. ANTROPOLOGIA UNITAT 7: NATURA I CULTURA. "EL CAS DE HELEN KELLER"

BLOC II. ANTROPOLOGIA

UNITAT 8: NATURA I CULTURA. 

"EL CAS DE HELEN KELLER"

Helen Keller with Anne Sullivan in July 1888


Helen Adams Keller (TuscumbiaAlabamaEstats Units27 de juny de 1880 - 1 de juny de 1968 ) fou una activista,escriptora i professora nord-americana sordcega. Va ser la primera persona sordcega a obtenir una llicenciatura universitària. La història de com la seva professora, Anne Sullivan va aconseguir de trencar l'aïllament causat per la manca de possibilitats de comunicació, permetent el desenvolupament complet de la noia s'ha fet famosa mundialment a partir de la pel·lícula El miracle d'Anna Sullivan (The Miracle Worker).
Va ser una autora prolífica, i va fer campanyes intenses en contra de la guerra, pel sufragi femení, els drets dels treballadors i el socialisme.

Helen Keller no va néixer sordcega; als dinou mesos va contraure una malaltia que els doctors van descriure com "una congestió aguda de l'estómac i el cervell", que podria haver estat escarlatina o meningitis. La malaltia no va durar massa temps, però la va deixar sorda i cega. En aquell moment, l'única persona amb qui es comunicava era Martha Washington,[7] la filla de sis anys del cuiner de la casa, que va poder crear una llengua de signes amb ella; als set anys, tenia més de seixanta signes particulars per comunicar-se amb la seva família. Segons el psicòleg soviètic A. Meshcheryakov, l'amistat i els ensenyaments de la Martha van ser crucials per al desenvolupament posterior de la Helen.
El 1886, la seva mare, inspirada per una explicació a "American Notes" de Charles Dickens sobre els èxits en l'educació d'una altra nena sorda i cega, Laura Bridgman, va enviar la Helen, acompanyada pel seu pare a visitar el Dr. J. Julian Chisolm, un oftalmòleg i otorrinolaringòleg de Baltimore.[8] Ell els va posar en contacte amb Alexander Graham Bell, que en aquella època estava treballant amb nens sords. Bell va aconsellar a la parella que contactessin amb l'Institut Perkins per la Ceguera, l'escola on s'havia format Bridgman, que estava situada al Sud de Boston. El director de l'escola, Michael Anaganos, va demanar a l'antiga alumna Anne Sullivan, que també era deficient visual i només tenia 20 anys, que fes de professora de la Keller. Va ser el principi d'una relació de 49 anys, que va evolucionar a institutriu i finalment companya.

Anne Sullivan va arribar a can Keller el març de 1887, i va començar de seguida a ensenyar la Helen a comunicar-se lletrejant paraules a la seva mà, començant per d-o-l-l (nina) per la nina que li havia portat de regal. Al principi no se'n sortia, perquè no entenia que cada objecte tenia una paraula que l'identificava de manera única. De fet, quan Sullivan li intentava ensenyar la paraula "tassa", Keller es va desesperar tant que va trencar la nina.[9] El gran salt de Keller va arribar l'abril del mateix any, quan es va adonar que els gestos que la seva professora feia al palmell de la seva mà, mentre feia rajar aigua fresca per la seva altra mà, simbolitzaven la idea d'"aigua"; en aquell moment va gairebé esgotar a Sullivan exigint els noms de tots els altres objectes que li eren familiars dins el seu món.
Degut a un ull esquerre que sortia molt, normalment Keller sortia fotografiada de perfil. De gran li van posar ulls de vidre per raons "mèdiques i cosmètiques".

A partir del maig de 1888, Keller va anar a l'Institut Perkins per la Ceguera. El 1894, Helen Keller i Anne Sullivan van traslladar-se aNova York per anar a l'Escola Wright-Humason per a Sords i l'Escola Horace Mann per a Sords. El 1896, van tornar a Massachusetts i Keller va entrar a l'Escola de Senyoretes de Cambridge abans de ser admesa, el 1900 a Radcliffe College, una universitat. El seu admirador, Mark Twain, l'havia presentada al magnat del petroli Henry H. Rogers, que, juntament amb la seva dona, li van pagar l'educació. El 1904, als 24 anys, Keller es va llicenciar a Radcliffe, convertint-se en la primera persona sordcega a aconseguir una llicenciatura universitària.

Quan Keller era joveneta, Anne Sullivan la va presentar al prevere episcopalià Phillips Brooks, que la va introduir en el Cristianisme. Fou llavors que va dir una de les seves frases que s'han fet més famoses: "Sempre havia sabut que Ell hi era, però no sabia dir-ne el nom!"

Pel·lícules:



The Miracle Worker (La treballadora miraculosa, traduïda com "el miracle d'Anna Sullivan" en català) és un cicle d'obres dramàtiques basades en la seva autobiografia, La història de la meva vida. Descriuen la relació entre Keller i Sullivan, mostrant com la mestra la va portar des d'un estat pràcticament salvatge a l'educació, l'activisme, i la fama. El títol prové de la descripció que va fer Mark Twain d'Anne Sullivan. La primera obra va ser un guió televisiu de 1957 de William Gibson per al programa Playhouse 90. El va adaptar per una producció teatral que es va estrenar a Broadway el 1959 i finalment una pel·lícula el 1962, que va guanyar dos Oscars, a la millor actriu per Anne Bancroft i a la millor actriu secundària per Patty Duke. Se'n van fer dues versions televisives més el 1979 i el 2000.



El 1984 es va fer una altra pel·lícula per a la televisió sobre la vida de Helen Keller, anomenada The Miracle Continues (El miracle continua). Aquesta pel·lícula, pensada com a continuació de The Miracle Worker explica els anys d'universitat i els principis de la seva edat adulta. Cap de les pel·lícules anteriors mencionen l'activisme social que seria la característica principal de la seva vida, encara que la versió de Disney del 2000 explica als títols de crèdit que va convertir-se en una activista a favor de la igualtat social.

En uno de sus libros, Helen escribiría años más tarde: “A los seis años era un fantasma, viviendo en un mundo de tinieblas sin deseos y sin intelecto, guiada solamente por simples instintos animales”.




Webgrafia:


lunes, 20 de febrero de 2017

BLOC II. ANTROPOLOGIA UNITAT 8: L' ÉSSER HUMÀ COM A ANIMAL SIMBÒLIC

BLOC II. ANTROPOLOGIA

UNITAT 8: L' ÉSSER HUMÀ COM A ANIMAL SIMBÒLIC

EL LLENGUATGE 

Inscripció pictogràfica d' Uruk d' ara fa 5.000 anys

 Sense cultura no hi ha llenguatge 

"Un nen d' onze o dotze anys, que temps enrere havia estat vist completament nu pels boscos de La Caune buscant els glans i arrels de què s' alimentava, fou descobert cap a finals de l' any VII (de la Revolució Francesa, o sigue 1796). Les meves esperances de fer-lo parlar es veieren del tot dfraudeades, i l' únic qu evaig poder aconseguir va ser l' emissió d' alguns monosíl·labs informes, de vegades greus i de vegades aguts. Vaig voler, tanmateix, mantenir-me ferm, lluitant molt encara contra l' obstinació de l'organ vocal, fina que, finalment, en veure qu eni el transcurs dels dies ni la insistència del propòsit arribaven a fer cap efecte, em vaig resignar a deixar en aquell punt els meus darrersintents a favor de la paraula, abandonant el meu deixeble a un estat definitiu de mudesa. Privat de discerniment, negat a la memòria, la seva existència quedava reduïda a una vida purament animal"

Adaptat de Jean Itard, Víctor de l' Aveyron, 1807. 


En la història de la filosofia predominen els filòsofs racionalistes, però també hi va haver qui va criticar aquesta visió de l'home per considerar-la unilateral, i va defensar que el que és específic de l'ésser humà resideix en el sentiment, en la voluntat o en la llibertat. Per a Sant Agustí (354-430), per exemple, allò que compta vertaderament a l'hora de definir l'home és l'amor ("Estima i fes el que vulguis", deia). També per a Pascal "el cor té raons que la raó no comprèn"". En la mateixa línia l'escriptor suís Henri Frédéric Amiel considerava a mitjan segle XIX que: "l'home s'eleva per la intel·ligència, però no és home més que pel cor". Tota l'antropologia filosòfica clàssica està mediatitzada pel debat entre racionalisme i emotivisme com a posicions contrapuntades a l'hora de definir l'humà.
Però el pensament del segle XX està dominat per la crítica que Marx, Nietzsche i Freud (i posteriorment l'existencialisme de Sartre) van fer a la pretesa naturalesa racional de l'ésser humà.
· Per a Marx (1818-1883), l'ésser humà es defineix per la seva activitat productiva (el treball) i les seves idees, si és que alguna cosa tenen de racionals, estan determinades per la pressió que exerceix la classe dominant.
· Des del punt de vista de Nietzsche (1844-1900), l'ésser humà és fonamentalment voluntat de poder i en el procés d'expandir la seva vitalitat la raó (nihilista) pot ser-li un entrebanc.
· Per a Freud (1856-1939), l'ésser humà és un camp de batalla entre els instints i la cultura, de manera que el que domina la ment i la conducta humana són, més que els pensaments racionals, els desitjos inconscients.
· Finalment el moviment existencialista, i especialment Sartre (1905-1980), no tan sols va posar en qüestió la racionalitat, sinó que va criticar la noció mateixa de "naturalesa humana". Per a l'existencialisme, l'ésser humà no té naturalesa (no té essència universal, sinó existència individual) i la seva existència està marcada per un decidir constant i angoixat en què viu com a "passió inútil". L'ésser humà, quan decideix i actua, es construeix a si mateix. Per això l'existencialisme copsa la persona com a fruit de la seva (auto-) activitat, sigui racional o no. La persona és allò que hom fa de si mateixa.

Cassirer i l'ésser humà com a animal simbòlic

A més del debat sobre raó i passió (emoció) en la definició de l'home i de la crítica de la filosofia de la sospita i de l'existencialisme a la noció de "naturalesa humana", l'antropologia filosòfica tradicional                        [l'anterior a Foucault i a Sloterdijk, Nota de l'Ed.], va plantejar també el tema de l'home com a animal simbòlic. L'ésser humà pot ser descrit com a animal simbòlic, un ésser capaç de crear símbols amb els quals representa la realitat i es comunica amb els altres. Un símbol és quelcom destinat a suscitar la imatge o a representar la idea d'alguna cosa amb la qual no té cap relació objectiva: la bandera, per exemple, simbolitza o representa la pàtria, la paraula "cercle" simbolitza o representa la idea de cercle. Però la pàtria podria ser simbolitzada per uns altres colors o per qualsevol altre objecte, i el cercle es podria anomenar de qualsevol altra manera.
El llenguatge és un sistema de símbols. Per mitjà de les paraules representem la realitat, pensem les coses i les comuniquem. Això és una cosa que no succeeix entre els animals no lingüístics, de manera que el llenguatge i, en general, la capacitat simbòlica, constitueix un tret específic de l'ésser humà.
Per a Ernst Cassirer (1874-1945) la capacitat simbòlica defineix i singularitza l'ésser humà. Segons Cassirer, els humans no podem comprendre o reproduir de manera immediata el món real; sempre necessitarem la mediació d'un sistema de símbols, mitjançant els quals podrem "traduir" la realitat als nostres esquemes mentals.
Mentre que l'animal viu adaptat al seu medi i respon de manera directa als estímuls que rep, els humans es relacionen indirectament amb el món per mitjà del llenguatge o mitjançant altres                        creacions simbòliques que també formen part de la cultura com ara l'art, la religió, la ciència, la política, la història o, fins i tot, la filosofia. En tots els llocs i èpoques, l'ésser humà ha construït símbols, amb els quals es pot relacionar amb la realitat. Es tracta d'artificis culturals, que funcionen com a intermediaris entre el món i la resposta humana, de manera que qualsevol acció humana depèn d'aquestes mediacions simbòliques. Ernst Cassirer va anomenar aquesta mediació cultural, "l'univers simbòlic" dels humans.
Els humans, doncs, no habitem només en un pur univers físic, sinó en l'univers simbòlic que hem bastit. L'ésser humà no s'enfronta al món directament, sinó mitjançant les seves pròpies creacions. I està tan immers en aquestes creacions que no percep res sinó és a través d'elles.
En opinió de Cassirer, una antropologia de les formes simbòliques corregeix i amplia la definició clàssica de l'ésser humà. La racionalitat segueix sent un tret inherent de moltes activitats humanes, però no és capaç d'abastar tot tipus de realitzacions, algunes d'elles de caràcter netament irracional. Al costat del llenguatge científic o lògic -que podríem considerar exemplars pel que fa a racionalitat- existeix també un llenguatge emotiu o un llenguatge poètic que no s'ajusta a les exigències de la raó en sentit estricte.
Tampoc l'art o la religió no són sempre productes de la racionalitat. Aleshores, per què cal continuar caracteritzant l'ésser humà com a animal racional? Tal vegada moltes realitzacions humanes no són racionals; però totes elles són simbòliques.
Per tant, conclou Cassirer:
"... en lloc de definir l'ésser humà com a animal racional, el definirem com a animal simbòlic. D'aquesta manera podem designar la seva diferència específica i podem comprendre el nou camí obert a l'home: el camí de la civilització".
I en aquest projecte s'inclou l'estudi posterior de tota antropologia filosòfica que pretén dir quelcom significatiu de l'home en tant que animal simbòlic. 

BIBLIOGRAFIA:
L. Martínez, P. Montaner i J. Sanllehí. Filosofia. Barcelona: Ed. Castellnou, 2002
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgines 130-137)  
WEBGRAFIA:

BLOC II. ANTR. UNIT 7: NAT/CULT. EL CAS DE GENIE, NENA SALVATGE.

BLOC II. ANTR. UNIT 7: NAT/CULT. 

EL CAS DE GENIE, NENA SALVATGE. 




GENIE: LA NIÑA SALVAJE.
EL EXPERIMENTO PROHIBIDO
(UN CASO DE MALTRATO
FAMILIAR Y PROFESIONAL).
AGUSTÍN MOÑIVAS LÁZARO
CARMEN SAN CARRIÓN
Ma CARMEN RODRÍGUEZ FERNÁNDEZ

E.U. Trabajo Social. Universidad Complutense. Madrid.

"El maltrato infantil está determinado por fuerzas múltiples que
actúan en la familia, en el individuo, en la comunidad y en la
la cultura a la que el individuo y la familia pertenecen. "
Belsky, 1980 (p. 320)


INTRODUCCIÓN.
Los casos de niños salvajes o que han vivido confinados siempre han provocado una enorme fascinación social. Los historiales o testimonios de casos que precedieron al de Genie han sido muchos y de muy diferente índole (véase Malson, 1973).

Científicamente, todavía no hay acuerdo en cuanto a la polémica naturaleza-cultura; inclusive, en el caso de "el niño salvaje de Aveyron"-el mejor documentado-, se discute sobre si los métodos de aprendizaje empleados fueron los adecuados, dadas las especiales características de Víctor (Itard, 1982; Lañe, 1984).

En 1970, y con todos los avances científicos de nuestra época, Genie, una adolescente salvaje, debido a un confinamiento de más de once años, salía de su deprivación. Los trabajadores sociales de una oficina de bienestar de Los Angeles (California) informan a la policía de una madre que se ha presentado junto con su hija en estado de abandono y maltrato. En este caso, al maltrato que ya supone el confinamiento se unían todo tipo de abusos. Al mismo tiempo, dado el subdesarrollo en todas las áreas, la práctica ausencia de lenguaje y el estado de malnutrición evidente, Genie fue remitida al hospital infantil de la zona.

El caso Genie adquirió gran notoriedad debido a dos hechos: uno, científico, y el otro un acontecimiento social. Científicamente, Genie permitía investigar el debate herencia-ambiente (si una buena educación y tratamiento permitía compensar una infancia tan terrible) y si hay unos periodos críticos para las emociones y el aprendizaje (en concreto, el establecimiento de los vínculos afectivos o conductas de apego y la adquisición del lenguaje). Debido a ello, el caso Genie se conoce como el "experimento prohibido", ya que ningún ser humano puede ser sometido a tal grado de confinamiento con la finalidad de investigar. En cuanto a acontecimiento social, a las pocas semanas de ser descubierta Genie, se estrenaba en Hollywood "El pequeño salvaje", de J.F. Truffaut; científicos de todo el país fueron invitados a un pase privado.

(...)

I. HISTORIA SOCIAL.
El 4 de noviembre de 1970 unos asistentes sociales de Los Angeles (California) descubren un extraño caso de una niña de tan sólo trece años que había estado prácticamente toda su vida aislada del mundo.
En un aprimera evaluación de su estado, presenta los siguientes síntomas:
• Subdesarrollo en todas las áreas .
• Ausencia de lenguaje.
• Malnutrición.
• Evidentes síntomas de maltrato y abandono.

(...) antes de los veinte meses de edad, quedó encerrada en una pequeña habitación, atada de día a una silla y en un cuna cerrada con rejilla metálica de noche. Desde la habitación no podía ver la calle, ni tampoco ningún elemento interior, ya que estaba vacía; tan sólo sus ataduras y su cuerpo serían su fuente primaria de visión y tacto. Viviría en esta situación hasta los 13 años y siete meses.
(...)
Genie daba pena. Como casi nunca había llevado ropa, no reaccionaba a la temperatura, fuese frío o calor. Nunca había comido nada sólido, por lo que no sabía masticar y le costaba mucho tragar. Por haber estado tanto tiempo atada a la «silla-orinal», Genie no tenía fuerza en las piernas, por lo que no podía correr, subir escaleras, agacharse...,de hecho, sólo podía andar y con mucha dificultad. Como nunca había mirado a una distancia mayor de tres metros, tenía gran dificultad para enfocar a mayores distancias. Como le pegaban por hacer ruido, había aprendido a suprimir cualquier tipo de vocalización. Sufría malnutrición, pesaba sólo 59 libras y medía sólo 54 pulgadas. Padecía enuresis y encopresis, tenía el pelo descuidado y estropeado, salivaba copiosamente y escupía sobre cualquier cosa que tuviese a mano. Carecía de socialización alguna, era primitiva y casi inhumana.

Genie utilizaba su cuerpo y objetos para hacer ruido y ayudarse a expresar su frenesí: arañaba el suelo con una silla, sus dedos rascaban los globos, volcaba los muebles, lanzaba objetos y los golpeaba, arrastraba los pies. Genie se vio enfrentada a la tarea de aprender a hablar. Aunque fuesen verdad las declaraciones de su madre de que había aprendido vocabulario siendo un bebé, era evidente que su entorno no le proporcionó suficientes signos lingüísticos. Sin embargo, era necesario determinar si su cerebro estaba dañado y tenía el necesario desarrollo cognitivo como para adquirir el lenguaje.
(Más información, en el primer link de la webgrafia)

Documental del caso de Genie, en Televisión Española. La 2






WEBGRAFIA:

martes, 14 de febrero de 2017

B II. ANTROPOLOGIA. "MEDITACIÓN DE LA TÉCNICA" ORTEGA Y GASSET

BLOC II. ANTROPOLOGIA.
 "MEDITACIÓN DE LA TÉCNICA" ORTEGA Y GASSET

José Ortega y Gasset

"Zoològicament, vida significa tot allò que cal fer per sostenir-se en la naturalesa. Però, l' home s' ho manega per reduir al mínim aquesta vida, per no haver de fer allò que ha de fer l' animal. En el forat que la superació de la seva vida animal deixa, l' home es dedica a una sèrie de tasques no biològiques, que no li són imposades per la naturalesa, que ell mateix s' inventa. I, precisament, d' aquesta vida inventada, inventada com s' inventa una novel·la o una obra de teatre, l' home en diu vida humana, benestar. La vida humana, doncs, transcendeix la realitat natural, no li és donada com li és donat a una pedra caure, i a un animal el rígid repertori dels seus actes orgànics -menjar, fugir, fer nius, etc.-, sinó que ell mateix se la fa, i aquest fer-se-la comença essent la seva invenció. Com? La vida humana, seria aleshores en la seva dimensió específica...una obra d' imaginació? Seria l' home una mena de novel·lista de si mateix que es forja la figura fantàstica d' un personatge amb el seu tipus irreal d' ocupacions i que per tal d' aconseguir realitzar-lo fa tot el que fa, és a dir, és tècnic? (...) L' home no és una cosa, l' home és una pretensió, la pretensió d' ésser això o allò. Cada època, cada poble, cada individu modela de manera diversa la pretensió general humana". 

"Si recapacitan ustedes un poco hallarán que eso que llaman su vida no es sino el afán de realizar un determinado proyecto o programa de existencia. Y su «yo», el de cada cual, no es sino ese programa imaginario. Todo lo que hacen ustedes lo hacen en servicio de ese programa. Y si están ustedes ahora oyéndome es porque creen, de uno u otro modo, que hacer eso les sirve para llegar a ser, íntima y socialmente, ese yo que cada uno de ustedes siente que debe ser, que quiere ser. El hombre es, pues, ante todo, algo que no tiene realidad ni corporal ni espiritual; es un programa como tal; por lo tanto, lo que aún no es, sino que aspira a ser. Se dirá que no puede haber programa si alguien no lo piensa, si no hay, por lo tanto, idea, mente, alma o como se le quiera llamar. Yo no puedo discutir esto a fondo porque tendría que embarcarme en un curso de filosofía. Sólo puedo hacer esta observación: aunque el programa o proyecto de ser un gran financiero tiene que ser pensado en una idea, ser ese proyecto no es ser esa idea». Yo pienso sin dificultad esa idea y, sin embargo, estoy muy lejos de ser ese proyecto. 
 He aquí la tremenda y sin par condición del ser humano, lo que hace de él algo único en el universo. Adviértase lo extraño y desazonador del caso. Un ente cuyo ser consiste, no en lo que ya es, sino en lo que aún no es, un ser que consiste en aún no ser. Todo lo demás del universo consiste en lo que ya es. El astro es lo que ya es ni más ni menos. Todo aquello cuyo modo de ser consiste en serlo que ya es y en el cual, por lo tanto, coincide, desde luego, su potencialidad con su realidad, lo que puede ser con lo que, en efecto, es ya, lamamos cosa. La cosa tiene su ser dado ya y logrado. 
 En este sentido, el hombre no es una cosa sino una pretensión, la pretensión de ser esto o lo otro. Cada época, cada pueblo, cada individuo modula de diverso modo la pretensión general humana. "


ORTEGA Y GASSET - Meditación de la técnica 

Qüestionari:
1.- Resumeix en una frase curta l' opinió de l' autor. (1 punt)
2.- Segons l' autor, quines diferències hi ha entre l' home i els animals? (1 punt)
3.- Estàs d' acord que la vida humana trascendeix la realitat natural? (1 punt) 
4.- Què significa que l' home no és una cosa sinó una pretensió? (1 punt) 
5.- Pot l' home configurar la seva vida com si fos el protagonista d' una novel·la? (1 punt)
6.- Quina és la teva pretensió, és a dir, la teva concepció de benestar? Se sembla una novel·la? Què necessites per realitzar-la? (2 punts)
7.- Relaciona aquest text amb la pel·lícula "El nen salvatge" de François Truffaut. (3 punts) 

Dates d' entrega:
B11
Dimecres 22 Febrer 2017 +1 punt d' actitud
Dilluns 27 Febrer 2017 FESTA de lliure disposició
Dimecres 1 Març +0,5 punt d' actitud
Dijous 2 Març 0 punt d' actitud (via e-mail a sgil4@xtec.cat)
Divendres3 Març-1 punt d' actitud (via e-mail a sgil4@xtec.cat)

B12
Dijous 23 Febrer 2017  +1 punt d' actitud
Dilluns 27 Febrer 2017 FESTA de lliure disposició
Dijous 2 Març +0,5 punt d' actitud
Divendres3 Març 0 punt d' actitud (via e-mail a sgil4@xtec.cat)
Dissabte 4 Març-1 punt d' actitud (via e-mail a sgil4@xtec.cat)

L' extensió de cada pregunta, excepte la primera, ha de ser d' al menys mig full. S'han de posar exemples diferents en cada cas. 

Els treballs es lliuren sempre a mà a la professora a l' hora de classe. Els que s' hagin enviat via e-mail, es lliuraran a la professora a l' hora de classe de dilluns dia 6 Març 2017. 

US RECORDO QUE LLIURAR AQUEST TREBALL ÉS OBLIGATORI I COMPTA EL 50% DE LA NOTA DEL  SEGON TRIMESTRE. 



Bibliografia: 

CODINA, Manel i, altres autors: Filosofia . Barcelona: Editorial RAP,  1997 (Pàgina 18) 

Webgrafia:


http://html.rincondelvago.com/000785401.jpg

http://www.uhu.es/cine.educacion/cineyeducacion/0%20Imagenescine/pequenosalvajeitard.gif

miércoles, 1 de febrero de 2017

BLOC II. ANTROPOLOGIA. PEL.LÍCULA: "L'ENFANT SAUVAGE" DE F. TRUFFAUT (1969)

BLOC II. ANTROPOLOGIA. 

PEL.LÍCULA RECOMENADA. 

"L'ENFANT SAUVAGE" DE F. TRUFFAUT (1969)




Título original
L'enfant Sauvage
Año
1970
Duración
85 min.
País
 Francia
Director
Guión
François Truffaut, Jean Gruault (Obra: Jean Itard)
Música
Antonio Vivaldi
Fotografía
Néstor Almendros (B&W)
Reparto
Productora
Les Films du Carrosse
Género
Sinopsis
Película basada en hechos reales acontecidos a finales del siglo XVIII. Narra el proceso de educación de un niño que creció aislado en el bosque sin contacto alguno ni con los hombres ni con la civilización. Una de las películas más celebradas de Truffaut. (FILMAFFINITY)
Premios
1970: Seminci: Lábaro de Oro: Mejor película



Victor de l' Aveyron



Víctor fue el nombre asignado por su tutor oficial a un preadolescente salvaje encontrado en la región francesa de Aveyron en los últimos años del siglo XVIII. Su caso fue el más seriamente estudiado y el mejor documentado de todos los de este tipo.
Su tutor legal, el doctor Jean Itard, elaboró el tratamiento para educar al niño.

Antecedentes[editar · editar código]

A finales de septiembre de 1799, tres cazadores encontraron en los bosques de Caune (en el Languedoc francés, cerca de losPirineos) a un niño completamente desnudo, al que lograron capturar y al que dejaron al cuidado de una viuda, encerrado en una cabaña cercana. Aparentaba unos once o doce años y ya había sido avistado antes por la zona recogiendo bellotas o buscando tubérculos con los que alimentarse. Al cabo de una semana logró escaparse, retornando a las montañas, donde soportó el riguroso invierno de aquel año apenas cubierto con una camisola desgarrada. Por las noches se ocultaba, pero durante el día se acercaba a veces a algún pueblo de los alrededores, en uno de los cuales, del cantón de St. Sernin, se introdujo en una casa deshabitada, donde volvió a ser capturado. Allí se le atendió y se le vigiló durante varios días, siendo llevado luego al hospital de Saint-Afrique y posteriormente a Rodez, donde estuvo varios meses. Durante todo este tiempo se mostró salvaje y esquivo, impaciente e inquieto, siempre atento a la posibilidad de escapar nuevamente.
La noticia de su existencia se difundió rápidamente por la Francia recién salida de la revolución provocando todo género de conjeturas y expectativas. Un ministro del gobierno con inclinaciones científicas ordenó el traslado del muchacho a París, adonde llegó a finales de septiembre de 1800, con la esperanza de que el estudio de su caso pudiese ampliar los conocimientos sobre la mente humana.

Estudio y tratamiento[editar · editar código]

Convertido así en asunto público, los sabios del momento le reconocieron atenta y cuidadosamente y llegaron a la conclusión, expresada por el más calificado de ellos, Philippe Pinel, director del asilo o manicomio de Bicêtre, de que "el salvaje de Aveyron" no era más que un deficiente mental incurable. Pero un joven médico recién doctorado, Jean Marc Gaspard Itard, al que le fue permitido asistir a estas sesiones, más optimista, propuso la elaboración y ejecución de un programa de tratamiento y educación del niño, lo que fue aceptado, proporcionándosele los medios públicos requeridos para realizarlo. El muchacho quedó desde entonces bajo la custodia de Itard, siendo atendido por Madame Guérin en los aspectos físicos y materiales, mientras que Itard elaboraba y aplicaba el programa de su tratamiento psicológico y readaptación.
Itard escribió dos memorias o informes dirigidos al ministerio patrocinador (al parecer[cita requerida] el de Interior) donde relató minuciosamente sus observaciones, propósitos y experiencias. Ambos textos fueron publicados inmediatamente por considerárselos de interés general. El primero data de 1801, pocos meses después de haberse emprendido el experimento, y el segundo se escribió en 1806, cuando Itard dio por conclusa su actuación. Ambos trabajos son modelos de rigor científico, metodológico y claridad expositiva.
La descripción que Itard realizó de la primera impresión que le causó su pupilo rezaba: "un niño desagradablemente sucio, afectado por movimientos espasmódicos e incluso convulsiones; que se balanceaba incesantemente como los animales del zoo; que mordía y arañaba a quienes se le acercaban; que no mostraba ningún afecto a quienes le cuidaban y que, en suma, se mostraba indiferente a todo y no prestaba atención a nada." Algo bastante diferente, pues, del "buen salvaje" rousseauniano que el público de la época esperaba.[cita requerida]
El infortunado muchacho era delgado y más bien bajo para su supuesta edad. Su rostro, redondeado e infantiloide, presentaba marcas de haber sufrido la viruela y lo surcaban varias cicatrices. Su nariz era larga y puntiaguda y su mentón hundido. Tenía un cuello largo y esbelto, pero otra gran cicatriz le atravesaba la garganta.
Las atenciones y cuidados que se le dispensaron a partir de entonces mejoraron su estado físico y su sociabilidad, pero los progresos fueron muy escasos, una vez superada la fase inicial. Itard le puso el nombre de Víctor. Por esta época se presentó la pubertad sexual del muchacho, lo que creó problemas adicionales a su educador. Las esperanzas de Itard de enseñarle a hablar y a comportarse de manera civilizada resultaron frustradas, y en el segundo informe Itard se daba por vencido y manifestaba su preocupación por el futuro del joven.
Parte del proceso puede verse en una película de François Truffaut basada en esta historia, titulada L'Enfant Sauvage.

[editar · editar código]

El Ministerio del Interior proveyó, sin embargo, para su ulterior cuidado (que Madame Guérin siguió realizando durante veinte años más, gracias a la pensión de 150 francos que se le asignó para ello) y de que otros profesores continuasen su educación. Pero un informe elaborado por alguien que vio a Víctor hacia 1815 no reseñaba ninguna mejora de su situación.
Víctor de Aveyron murió en 1828.
En marzo de 2008, a raíz del descubrimiento de que el libro superventas y la película "Survivre avec les loups" (Sobrevivir entre lobos) eran una estafa, se produjo un importante debate en los medios de comunicación franceses (periódicos, radio e, incluso, televisión) sobre los numerosos casos falsos de niños salvajes a los que se han dado crédito ciegamente: a pesar de la existencia de numerosos libros sobre el tema, casi ninguno de ellos se ha basado en archivos, sino que sus autores han empleado información impresa de segunda o tercera mano bastante discutible. De acuerdo con el cirujano francés Serge Aroles, autor de un estudio general de niños salvajes basado en archivos, “L'Enigme des Enfants-loups” (El enigma de los niños-lobo), publicado en 2007, casi todos estos casos son timos escandalosos o historias totalmente ficticias.
Según Serge Aroles, quien ofrece varias pistas en el capítulo XXXI de su libro, Victor de Aveyron no es un genuino niño salvaje. “No olvidemos que la película de Truffaut es… ¡una película!". Y, algo peor, para el cirujano Serge Aroles, las cicatrices en el cuerpo de Victor no se debían a la vida salvaje en el bosque, sino más bien a abusos físicos.

RECORDA LA PREGUNTA QUE HEM VIST A L' ENTRADA D' ARISTÒTIL "ZOON POLITIKÓN":


"¿Son innatas o adquiridas las cualidades, el comportamiento y las ideas que definen a los seres humanos?" Es reobre la polèmica entre Innatisme (Plató i Descartes) versus Empirisime (Locke, Hume).  Ho podem veure en el següent documental curt:




Si volem veure un petit resum de la pel·lícula de François Truffaut, aquí el tenim amb música de Phil Collins: 

º
- Potser el que planteja Howard Gardner amb les intel·ligències múltiples te a veure amb l' innatisme de Plató i Descartes? Potser naixem amb unes capacitats des del moment de néixer? 



Bibliografia: 

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 127)  

Webgrafia importante:

Webgrafia utilizada: 






https://www.youtube.com/watch?v=ZGRXbOmsClQ

https://www.youtube.com/watch?v=_BywDjk2sTw

https://www.youtube.com/watch?v=QOvWXYZKSxU