BLOCIII M. FOUCAULT. FORMES DE RESISTÈNCIA A "Dos assaigs sobre el subjecte i el poder"

MICHEL FOUCAULT

FORMES DE RESISTÈNCIA A

 Dos assaigs sobre el subjecte i el poder

Aquest text va ser escrit en els anys vuitanta i és el resultat de l' impacte que certs moviments socials i polítics -que encara existeixen avui dia- van tenir sobre Foucault. Per això l' estudi del poder es planteja en aquest text associat a certes resistències. L' anàlisi de les resistències al poder permet justament entendre en què consisteixen les relacions de poder.

Pel que fa a les relacions de poder, per a comprendre en què consisteixen, potser caldria analitzar les formes de resistència i els esforços desplegats per a provar de dissociar aquestes relacions.

Proposaré, com a punt de partença, prendre una sèrie d' oposicions que s'han desenvolupat en aquests darrers anys: l' oposició al poder dels homes sobre les dones, dels pares sobre els fills, de la psiquiatria sobre els malalts mentals, de la medicina sobre la població, de l' Administració sobre la manera de viure de la gent.

No n'hi ha prou de dir que aquestes oposicions són lluites contra l' autoritat; cal provar de definir més precisament el que tenen en comú.

1) Són lluites "transversals"; vull dir amb això que no es limiten a un país particular. És clar que certs països n' afavoreixen el desenvolupament, tot facilitant-ne l' extensió, però no estan restringides a un tipus particular de govern polític o econòmic.

2) La finalitat d' aquestes lluites consisteix en els efectes de poder com a tals. Per exemple, el retret que hom fa a la professió mèdica no és d' antuvi el fet de ser una empresa de caràcter lucratiu, sinó d' exercir sense control un poder sobre els cossos, la salut dels individus, la seva vida i la seva mort.

3) Són lluites "immediates", i això per dues raons. En primer lloc perquè la gent critica les instàncies de poder que té més a prop, les que exerceixen la seva acció sobre els individus. No busca "l' enemic número 1", sinó l' enemic immediat. Tot seguit, no es planteja que la solució del seu problema resideixi en un avenir qualsevol (és a dir, en una promesa d' alliberament, de revolució, en la fi del conflicte de classes). Respecte a una escala teòrica d' explicació o a l' ordre revolucionari que l' historiador polaritza, són lluites anàrquiques. 

Però aquestes no són les seves característiques més originals. La seva especificitat es defineix més aviat com segueix:

4) Són lluites que posen en qüestió la condició del individu: per una banda, afirmen el dret a la diferència i subratllen tot allò que pot fer els individus veritablement individuals; d' altra banda, ataquen tot el que pot aïllar l' individu, separar-lo dels altres, escindir la vida comunitària, constrènyer l' individu a replegar-se sobre ell mateix i subjectar-lo a una identitat pròpia. 

Aquestes lluites no estan exactament a favor o en contra de l' "individu", sinó que s' oposen al que es podria anomenar el "govern mitjançant la individualització".

5) Oposen una resistència als efectes de poder que estan lligats al saber, a la competència i a la qualificació. Lluiten contra els privilegis de saber. Però també s' oposen al misteri, a la deformació i a tot el que pot haver-hi de mistificador en les representacions que hom imposa a la gent.

No hi ha res de "cientista" en tot això (és a dir, cap creença dogmàtica en el valor del saber científic), però no hi ha tampoc rebuig escèptic o relativista de tota veritat certificada. El que es posa en qüestió és la manera com el saber circula i funciona, les seves relacions amb el poder. En una paraula, el règim del saber.

6) En fi, totes les lluites actuals giren al voltant de la mateixa qüestió: qui som nosaltres? Són un rebuig de les abstracciones, un rebuig de la violència econòmica i ideològica exercida per l' Estat, que ignora qui som individualment, i també un rebuig de la inquisició científica o administrativa que determina la nostra identitat.

Per a resumir, el principal objectiu d' aquestes lluites no és tant atacar aquesta o l' altra institució de poder, grup, o classe, o èlit, com ara una tècnica particular, una forma de poder.

Aquesta forma de poder s' exerceix en la vida quotidiana immediata, classifica els individus en categories, els designa per la seva individualitat pròpia, els subjecta a la seva identitat, els imposa una llei de veritat que els cal reconèixer i que els altres han de reconèixer en ells. És una forma de poder que transforma els individus en subjectes. La paraula subjecte té dos sentits: subjecte sotmès a l' altre mitjançant el control i la dependència, i subjecte lligat a la seva pròpia identitat per la consciència o el coneixement de si mateix. En ambdós casos, aquesta paraula suggereix una forma de poder que subjuga i subjecta. 

- Vídeo: Michel Foucault & Noam Chomsky

Bibliografia:  

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999. (pàgines 122-124) 

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 206) 

Webgrafia:

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/en/5/52/Foucault5.jpg 

http://www.youtube.com/watch?v=-yi68lUSf_o

BLOC III. EL PODER VIRGINIA WOOLF: "TRES GUINEES"

EL PODER

VIRGINIA WOOLF: "TRES GUINEES"

Virginia Woolf va escriure aquest text en un moment dramàtic, quan la Segona Guerra Mundial estava a punt d' esclatar. El seu punt de vista és que la funció simbòlica dels uniformes fomenta el bel·licisme. L'' autora ens resenta el món format per homes i per dones. Marca la seva diferència mitjançant una descripció de l' ús del vestuari pels uns i els altres. De sobte, tenim la sensació que allò que estem acostumats a veure cada dia -com es vesteixen homes i dones- apareix sota una llum més potent: la funció dels uniformes (pensem en l' exèrcit, en l' Església), la finalitat de les distincions a través del vestuari, les distintes aspiracions d' homes i dones.

Vestir-se és quelcom que homes i dones fan el món comú en què tots ens relacionem els uns amb els altres. I aquest món està ordenat a partir de l' exercici del poder. Un ús restringit de poder associa aquesta paraules a les instàncies de la política institucional. En aquest tema, poder es refereix, a més, a una multiplicitat de relacions humanas, en les quals uns dirigeixen els comportaments d' altres,, uns governen els altres.

Però, al mateix temps, aquest text ens deixa molts interrogants oberts que afecten quelcom tan apassionant com saber en què consisteixen les relacions humanes, si les guerres són o no inevitables, o si la irrupció de les dones en la història d' aquest segle suposa o no un altre punt de vista sobre les relacions humanes.

 El fet que tots dos sexes tinguin un molt notable, per bé que diferent, amor al vestuari sembla no haver estat advertit pel sexe dominant; cal suposar que això és degut al poder hipnòtic propi del exercici del domini. Així, veiem com el difunt jutge MacCardie, en resumir el cas de la senyora Frankau, comentà:

"No es pot demanar a les dones que renunciïn a un tret essencial de la feminitat o que abandonin un dels mitjans que la naturalesa els proporciona per alleugerir una constant i insuperable inferioritat física (...) La vestimenta al capdavall, és una de les principals formes d' expressió de les dones (...) Pel que fa a la vestimenta, les dones, sovint, romanen en la infància, fins al final de la seva vida. No hem d' oblidar l' aspecte psicològic d' aquesta realitat. Però sense deixar de banda el fet anterior, la llei ha disposat, justament, que ha d' observar-se un criteri de prudència i proporció."

El jutge que deia això anava abillat amb toga escarlata, esclavina d' ermini i una gran perruca de tirabuixons artificials. Per això podem molt bé preguntar-nos si és que utilitzava "un dels mitjans que la naturalesa proporciona per alleugerir una constant i insuperable inferioritat física" o si potser aplicava "un criteri de prudència i proporció". El jutge es considerava capaç de sermonejar la senyora sense tenir la menor consciència que compartia amb ella la mateixa debilitat, perquè "no hem d' oblidar l' aspecte psicològic". La singularitat de la seva vestimenta -com l' uniforme dels almiralls, generals, pares del regne, alabarders, reis d' armes, etcétera- resultava totalment invisible a la seva pròpia vista. Això planteja dos interrogants: ¿quantes vegades cal realitzar un acte perquè arribi a ser tradicional i, en conseqüència venerable? I, ¿quina és la gradació de prestigi social que produeix ceguesa respecte a la curiosa naturalesa de les vestimentes que algú porta? La singularitat en el vestit, quan no va lligada a un càrrec, rares vegades deixa de ser ridícula.

(...)
Quina esplendor, quines vestimentes tan adornades porten els homes educats en les seves funcions públiques...Alguns us vestiu de violeta, i un crucifix penja sobre el vostre pit; d' altres us cobriu de randes les espatlles; d' altres us poseu ermini; d' altres us pengeu tot de cadenes amb pedres precioses incrustades. De vegades, porteu perruques, i cascades de rínxols us baixen gradualment fins al coll. De vegades els vostres capells tenen forma de barca; d'altres tenen puntes; també se'n veuen com si fossin alts cons de pell negra;  de tant en tant es fan de llautó i en forma de culler; roges plomes o blaves, coronen els uns o els altres. Les cames les cobriu de vegades amb faldons, i quan no, amb polaines. Tabards amb lleons i unicorns brodats basulen pendent dels vostres muscles; objectes de metall en forma d' estrella o de cercle brillen i espurnegen sobre el vostre pit. Cintes de tots els colors-blaves, morades, carmesines- us creuen de banda a banda les espatlles. Atesa la relativa senzillesa del vostre abillament a casa, l' esplendor de les vostres vestimentes públiques és enlluernador.

Encara hi ha dos fets molt més estranys dels quals ens adonem poc a poc, quan la vista s' ha refet dels primers efectes de l' enlluernament. No sols hi ha grups sencers d' homes igualment vestits a l' estiu i a l' hivern -sorprenent circumstància entre els individus d' un sexe que canvia els seus vestits en concordança amb les estacions i per motius de gust personal i de comoditat-, sinó que tot botó, roseta i ratlla semblen tenir un significat simbòlic. Alguns només tenen dret a portar botons senzills; d' altres, rosetes; alguns tenen dret a lluir una sola ratlla; d' altres, tres, quatre, cinc i sis. I cada ris o ratlla es troba a la distància exacta on ha d' estar respecte a l' altre ris o a l' altra ratlla; per a uns ha de ser una polzada; una polzada i quart per ad' altres. Les normes regulen els cordons trenats d' or sobre els muscles, la llista dels pantalons i els capells amb insígnies. Però no hi ha vista capaç d' observar totes aquestes distincions, i menys encara descriure-les de manera justa.

Tanmateix, més estranyes encara que la simbòlica esplendor de les vostres vestimentes, són les cerimònies que se celebren quan les porteu. Aquí us poseu de genolls; allà féu una reverència; aquí avanceu en processó darrere d' un home portador d' una maça de plata; aquí pugeu per una escala de fusta treballada; aquí rendiu homenatge a una porció de fusta pintada; aquí us humilieu davant de taules cobertes de rics tapissos. I, qualsevol que sigui el significat d' aquestes cerimònies per a vosaltres, sempre les realitzeu junts, a l' uníson; sempre amb l' uniforme adequat a l' home i a l' ocasió.

Tot prescindint de les cerimònies, tan decorativa vestimenta ens sembla, a primera vista, extremadament curiosa. Perquè el nostre abillament, tal com solem usar-lo, és relativament senzill. A més de la primera funció de cobrir el cos, té dues altres missions: semblar vistós i atreure l' admiració dels membres del vostre sexe. Com que el matrimoni, fins a 1919 -fa vint anys encara no- era l' única professió oberta a nosaltres, difícilment es pot exagerar l' enorme importància que la vestimenta tenia per a la dona. Era, per a ella, el que els patrocinadors i protectors són per vosaltres. Era el seu principal, i potser l' únic, mitjà d' arribar a magistrat del Tribunal Suprem. Però les vostres vestimentes, amb les seves immenses complicacions, tenen, evidentment, una altra funció. No sols cobreixen la nuesa; afalaguen la vanitat; plauen a la vista; a més, serveixen per a proclamar el rang social, professional o intel·lectual de qui les porta. Si em perdoneu tan humil comparació, les vestimentes masculines acompleixen la mateixa funció que els cartellets a les botigues de queviures. Però, en comptes de dir "Això és margarina", "Això és mantega pura", "Això és la millor mantega que hi ha al mercat", diuen "Aquest home és un home intel·ligent, és llicenciat en Arts", "Aquest home és un home molt intel·ligent, és doctor en Lletres". "Aquest home és summament intel·ligent, és membre de l' Ordre del Mèrit". És precisament aquesta funció -la d' anunciar qui és qui- dels vostres abillaments, el que ens sembla més singular.

(...) Realment, els homes amb educació fan ressaltar la seva superioritat sobre els altres homes -ja pel que fa al seu naixement, ja pel que fa a l' intel·lecte- pel fet de vestir de manera diferent o de posar títols davant dels noms o lletres a continuació. Són actes, aquests, que susciten la competència i l' enveja; emocions, aquestes que, sense necessitat de recòrrer a la biografia perquè ho demostri, ni demanar a la psicologia que ho expliqui, contribueixen a fomentar la disposició envers la guerra.




Bibliografia:  

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999. (pàgines 106-109)

Webgrafia:

http://virginiawoolfblog.com/wp-content/uploads/2012/02/virginia-woolf.jpg

 

BLOC III. UNITAT 12. MAQUIAVEL. EL FI I ELS MITJANS DE LA POLÍTICA A "El Príncep"

MAQUIAVEL

EL FI I ELS MITJANS DE LA POLÍTICA A

 El Príncep 

No és gaire habitual que els filòsofs reflexionin sobre l' exercici de la política a partir de com són veritablement els éssers humans. Maquiavel ho fa i n' extreu una sèrie de conseqüències pràctiques amb les quals aspira a poder aconsellar els governants.

Ara només ens resta veure quin ha de ser el capteniment i el govern d' un príncep amb els súbdits i els amics. I com que sé de molts que han escrit sobre aquestes coses, temo,  parlant-ne jo encara més, que no sigui tingut per presumptuós, sobretot pel fet de distanciar-me, com faré en tractar d' aquesta matèria, dels procediments dels altres. Tanmateix, essent la meva intenció d' escriure alguna cosa útil a qui hi pari atenció, m' ha semblat més convenient cercar la veritat efectiva de les coses que no pas la idea imaginària d' aquestes. N'hi ha molts que han imaginat repúbliques i principats que ningú no ha vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat; perquè hi ha una separació tan gran de com es viu a com s' hauria de viure, aque aquell que deixa allò que es fa per allò que s' hauria de fer, aprén més aviat a forjar-se la ruïna que la salvació: un home que en tot vulgui fer professió de bo trobarà forçosament la ruïna enmig de tants que no són bons. D' aquí que a un príncep que es vulgui conservar li cal aprendre de poder o ser bo i de fer-ne ús o no segons la necessitat.

(...)

A un príncep, doncs, no li cal tenir totes les qualitats esmentades més amunt, però li és molt necessari que sembli posseir-les. Fins i tot m' atreveria a dir que són perjudicials si les posseeix i les practica sempre, i són útils si només fa veure de posseir-les, com semblar compassiu, lleial, humà,, íntegre, religiós i ser-ho, però estar amb l' ànim preparat de tal manera que, si cal no ser-ho, puguis i sàpiques canviar-te en tot el contrari. I has de saber que un príncep, i sobretot un príncep nou, no pot obsrvar totes aquelles coses que fan que els homes siguin tingut per bons, i sovint es veu forçat, per mantenir l' estat, d' obrar contra la fe, contra la caritat, contra la humanitat, contra la religió. I per això cal que tingui un ànim disposat a moure's segons el que li manen els vents i les variacions de la fortuna, i, tal comm he dit més amunt, no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal.

Així doncs, un príncep ha de tenir molta cura que no li surti mai de la boca res que no sigui ple de les cinc qualitats esmentades i que sembli, en veure'l i sentir-lo, tot compassió, tot lleialtat, tot integritat, tot religió. I no ni ha res de què calgui més aparentar la pràctica que aquesta darrera qualitat. Els homes, generalment, jutgen més pels ulls que per les mans, perquè a tothom li és permés de veure, però a ben pocs de tocar. Tothom veurà el que sembles,, pocs s' adonaran del que ets, i aquets pocs no gosaran oposar-se a l' opinió de la majoria que tingui el poder de l' estat que els defensa: en les accions de tots els homes, i sobretot dels prínceps, on no hi ha tribunal d' apel·lació, es mira el fi. Miri, doncs, un príncep de vèncer i mantenir l' estat; els mitjans sempre seran jutjats honorables i lloats per tothom,, perquè el vulgar de la gent es deixa portar per l' aparença i per l' èxit de les coses. En el món no hi ha res més que vulgaritat, i els pocs només poden trobar-hi un lloc si la majoria té on apuntarlar-se.

El príncep, XV-XVIII

César Borgia va ser el personatge que va inspirar "El Príncep" de Maquiavel

Material complementari:

 

 "Llevat que els filòsofs regnin en els Estats, o els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cada un d'aquests camins les múltiples natures que actualment ho fan així, no hi haurà estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, en la raça dels homes; tampoc abans d'això no s'esdevindrà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del sol, l'organització política que ara acabem de descriure. Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè veia que era una manera de parlar controvertida; i és difícil d'advertir que no hi ha cap més manera d'ésser feliç, tant en la vida privada com en la pública." Plató: República V, 473d-e.

 

- Experiment d' Ash. Conformitat grupal. 

- Experiment de Milgram. Obediència a l' autoritat

Bibliografia:  

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999. (pàgines 116 i 117) 

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 192 i 213) 

Webgrafia:

pload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/9/96/Cesareborgia.jpg/256px-Cesareborgia.jpg 

https://www.youtube.com/watch?v=wt9i7ZiMed8 

BLOC III. U12. MONTESQUIEU. ELS PODERS DE L' ESTAT. OBRA: L' Esperit de les lleis

MONTESQUIEU.

ELS PODERS DE L' ESTAT

"No hi ha cap mot que hagi rebut més diferents significacions i que hagi atret els esperits de tantes maneres com el de llibertat. Els uns l' han pres per la facilitat de deposar aqull a qui havien donat un poder tirànic; els altres, per la facultat d' elegir aquell que havien d' obeir; d' altres, pel dret d' armar-se i de poder exercir la violència; d' altres, pel privilegi de no ser governats més que per un home de la seva nació o per les seves pròpies lleis. Algun poble ha pres durant molt de temps la llibertat per l' usatge de dur una barba ben llarga. Alguns han lligat aquest nom a una forma i n'han exclòs les altres. Els qui havien gaudit del govern republicà l' han posada en aquest govern; els qui havien gaudit d' un govern monàrquic l' han col·locada en la monarquia. En darrer terme, cadascú ha anomenat llibertat el govern que era conforme als seus costums o ales seves inclinacions; i com que en una república no sempre es tenen davant els ulls i d' una manera prou present els instruments dels mals dels quals hom es plany, i fins i tot sembla que les lleis hi parlen més i que els executors de les lleis hi parlen menys, la llibertat se situa ordinàriament en les repúbliques i s' exclou de les monarquies. Finalment, com que en les democràcies el poble sembla que gairebé fa el que vol, s' ha posat la llibertat en aquesta mena de governs i s' ha confós el poder del poble amb la llibertat del poble.

És cert que en les democràcies el poble sembla fer el que vol; però la llibertat política no consisteix pas a fer el que hom vol. En un Estat, és a dir, en una societat on hi ha lleis, la llibertat no pot consistir més qu ea poder fer el que s' ha de voler i a no estar obligat a fer el que no s' ha de voler.

Cal prendre consciència del que és la independència i del que és la llibertat. La llibertat és el dret de fer tot el que les lleis permeten; i si un ciutadà pogués fer el qu eles lleis prohibeixen, no hi hauria pas llibertat, perquè els altres indrien igualment aquest poder.
(...)

A fi que no es pugui abusar del poder cal que, per la disposició de les coses, el poder freni el poder. Una constitució pot ser tal que ningú no estigui obligat a fer les coses a les quals la llei no l' obliga, i a no fer les que la llei li permet.
(...)

Hi ha en cada Estat tres menes de poders: el poder legislatiu, el poder executiu de les coses que depenen del dret de la gent i el poder executiu de les que depenen del dret civil. .

Pel primer, el príncep o el magistrat fa lleis per un temps o per sempre i corregeix o abroga les que són fetes. Pel segon, fa la pau o la guerra, envia o rep ambaixades, estableix la seguretat, prevé les invasions. Per tercer, castiga els crims o jutja les diferències dels particulars. S' anomenarà aquest darrer el poder judicial, i l' altre, simplement, el poder executiu de l' Estat.

La llibertat política en un ciutadà és aquesta tranquil·litat d' esperit que prové de l' opinió que cadascú té de la seva seguretat; i a fi que hom tingui aquesta llibertat, cal que el govern sigui tal que un ciutadà no pugui témer un altre ciutadà.

Quan el poder legislatiu i el poder executiu estan units en la mateixa persona o en el mateix cos de magistratura, no hi ha pas llibertat, perquè es pot témer que el mateix monarca o el mateix senat facin lleis tiràniques per a fer-les cumplir tirànicament.

Tampoc no hi ha llibertat si el poder judicial no està separat del poder legislatiu i de l' executiu. Si anés unit al poder legislatiu, el poder sobre la vida i la llibertat dels ciutadans seria arbitrari, puix que el jutge seria legislador. Si anés unit al poder executiu, el jutge podria tenir la força d' un opressor.

Tot estaria perdut si el mateix home, o el mateix cos dels principals, o dels nobles, o del poble, exercissin aquests tres poders: el de fer les lleis, el d' executar les resolucions públiques i el de jutjar els crims o les diferències dels particulars.
(...)

El poder judicial no ha de ser donat a un senat permanent, sinó exercit per persones tretes del cos del poble (com a Atenes), en determinats temps de l' any, de la manera prescrita per la llei, a fi de formar un triubnal queu no duri més que el temps que la necessitat ho requereixi.

D' aquesta manera, el poder judicial, tan terrible entre els homes, no estant lligat a un cert estat ni a una certa professió, esdevé, per di-ho així, invisible i nul. No es tenen contínuament jutges davant dels ulls; i es tem la magistratura, i no pas els magistrats.
(...)

Els altres dos poders podrien donar-se als magistrats o a cossos permanents, perquè no s' exerceixen sobre cap particular; no essent, l' un, més que la voluntat general de l' Estat, i l' altre, més que l' executor d' aquesta voluntat general.
(...)

Com que en un Estat lliure, tot home considerat posseïdor d' una ànima lliure ha de ser governant per ell mateix, caldria que el poble en cos tingués el poder legislatiu. Però com que això és impossible en els grans estats i està subjecte a molts inconvenients en els petits, cal que el poble faci per mitjà dels seus representants, tot el que no pot fer per ell mateix.

L' esperit de les lleis, llibre onzè. II-VI

BIBLIOGRAFIA UTILITZADA:

ALFARO, Carme i altres autors: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (Pàgina 211) 

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999. (pàgines 131-133)

Webgrafia: 

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/m/fotos/montesquieu.jpg

BLOC III. U12. LOCKE. Assaig sobre el govern Civil. Cap XV: Poder paternal, poder polític, poder despòtic

LOCKE

Assaig sobre el govern Civil

Capítol XV

Poder paternal, poder polític, poder despòtic

En primer lloc, el poder paternal (o de progenitura) no és altre que el que permet als pares de governar sobre els fills pel bé d’ aquests, fins que assoleixin l’ ús de raó o bé un estat de coneixement amb el qual hom els suposi capaços d’ entendre la norma que els ha de regir, ja sigui la llei natural o la llei civil del seu país. Capaços, repeteixo, d’ entendre-la tan bé com els altres que, com a homes lliures, viuen sota la llei. L’ afecte i la tendresa que Déu ha dipositat en el cor dels pares envers la seva descendència deixa prou clar que aquest no ha de ser pas un govern sever ni arbitrari, sinó encaminat a oferir ajuda, instrucció i protecció als fills. Sigui com vulgui, no hi ha cap raó, com ja he demostrar, per a creure que aquest poder hagi prevalgut mai sobre la vida i la mort dels fills més que sobre la de la resta dels homes, ni podrà ningú justificar que, un cop s’ ha fet home, el fill hagi de seguir subordinat a la voluntat dels pares, ni que els lligams que hi conservi siguin altres que el respecte, l’ honor, la gratitud, l’ assistència i el suport que deu tant al pare com a la mare pel fet d haver-ne rebut la vida i l’ educació. És cert, doncs, que el poder paternal és un poder natural, però no pot de cap manera, envair el terreny del polític. El poder del pare no abasta, en absolut, la propietat del fill, la qual està exclusivament a disposició d’ aquest.

En segon lloc, el poder polític és aquell que tot home posseïa en l’ estat de natura i que ha deixat en mans de la societat –i, per tant, dels governants, en qui la societat ha posat confiança, expressa o tàcita- perquè sigui emprat en benefici d’ ell i per a la salvaguarda de les seves propietats. Aquest poder, doncs, que tots els homes tenen en l’ estat de natura, i al qual renuncien en favor de la societat sempre que aquesta els pugui garantir protecció, consisteix a fer ús de tots els mitjans que creguin adients, i que la natura els permeti, per a defensar les seves possessions, i a castigar, segons els rectes dictats de la raó, les infraccions que els altres cometin contra la llei natural, a fi de garantir tan bé como sigui possible la protecció pròpia i la de la resta de la humanitat. Per això, la finalitat i la mesura d’ aquest poder, que quan es troba en mans de cada home en l’ estat de natura és la salvaguarda de tota la societat de què forma part, és a dir, de tota la humanitat en general, no pot ser altra, una vegada en mans del magistrat, que protegir la vida, les llibertats i les propietats dels  membres de la societat. No pot ser, per tant, un poder arbitrari i absolut damunt la vida i els béns d’ aquells que hauria de protegir tant com fos possible, sinó una facultat per a dictar lleis i per annexionar-hi qualssevol càstigs que tendeixen a la defensa de la totalitat, tot amputan-ne únicament aquelles parts que, de tan corruptes, posin en perill les bones i saludables. Fora d’ això, cap altra severitat no serà lícita. I aquest poder només pot originar-se mitjançant el pacte, l’ acord i el consentiment mutu de tots els que componen la comunitat.

En tercer lloc, el poder despòtic és un poder absolut i arbitrari que un home té damunt un altre i que li permet de llevar-li la vida quan li sembli. Aquest poder no el pot conferir la natura –ja que no fa distincions entre uns homes i uns altres- ni pot ser transferit per cap mena de pacte, ja que si l’ home no posseeix aquest poder arbitrari sobre la pròpia vida, no pot pas adjudicar-lo a un altre; és, senzillament, el resultat de l’ apropiació de la vida d’ un home per part d’ un agressor quan s’ origina l’ estat de guerra. En aquest cas, com que l’ home ha abandonat la raó que Déu li havia donat perquè fos norma d erelació dels uns amb els altres, i, trencant el lligam comú que uneix la natura humana en una sola aliança i societat, ha renunciat al camí de la pau que aquella norma li ensenyava tot fent ús de la força de la guerra per a aconseguir uns fins injustos i perjudicials per a d’ altres sense tenir-hi cap dret, i ha abandonat la condició d’ home per a adoptar la de les bèsties, ja que, com elles, ha fet de la força la seva norma i el seu dret, s’ exposa d’ aquesta manera a ser destruït per la persona agredida i per la resta del gènere humà, que s’ uniran en l’ execució de la justícia com ho farien contra qualsevol altra bèstia salvatge o animal nociu amb el quan no fos possible de conviure amb tranquil·litat.

ACTIVITATS:

1.- Escriu la síntesi del text

2.- Què significa per Locke governar?

3.- Analitza l’ argumentació que Locke desenvolupa entre les línies 34 i 74, que correspon al poder polític

4.- Compara el poder despòtic de Locke amb el monarca absolut de Hobbes

5.- S’ ajusta la descripció del poder paternal de Locke, a la que tu coneixes? En què modificaries la relació de poder entre pares i fills?

Bibliografia:

ALFARO, Carme i altres autors: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (Pàgina 215) 

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana S. A., 1999 (pàgines 119-121)


Webgrafia:
http://www.rschindler.com/locke.jpg
http://image.slidesharecdn.com/locke-contra-el-poder-paternal410-120921134522-phpapp01/95/locke-contra-el-poder-paternal-9-728.jpg?cb=1348253259

BLOC III. UNITAT 12. PER AMPLIAR: THOMAS HOBBES "La guerra de tots contra tots"

BLOC III
UNITAT 12: PODER, ESTAT I FORMES DE GOVERN

PER AMPLIAR: THOMAS HOBBES

"La guerra de tots contra tots

És molt coneguda la frase de Hobbes, inclosa en aquest text, segons la qual la condició humana és una guerra de tots contra tots. Però és menys coneguda l' argumentació per la qual Hobbes arriba a aquesta conclusió i les conseqüències que vol extreure d' aquest raonament.

"La Natura ha fet els homes tan iguals en les facultats del cos i de la ment que, encara que de vegades pugui trobar-se un home manifestament més fort de cos o de ment més ràpida que un altre, quan tot es considera en conjunt, la diferència entre home i home no és tan considerable com per a ocasionar que un home pugui reclamar per a si mateix algun benefici que un altre no pugui pretendre tant com ell. Perquè, pel que fa a la força corporal, fins i tot el més dèbil té força per a occir el més fort, ja sigui per una maquinació secreta o bé pel complot amb altres que es troben en el mateix perill que ell.

I pel que fa a les facultats de la ment, (...) trobo encara una major igualtat entre els homes que la que trobava en la força. Perquè la prudència no és més que experiència, que, a igual temps, es dóna per igual en tots els homes, pel que fa a aquelles coses a què es consagren de la mateixa manera. Allò que tal vegada pot fer una tal igualtat increïble no és sinó un concepte vanitós de la pròpia saviesa, la qual quasi tots els homes creuen posseir en un grau major que la plebs, això és, que tothom excepte un mateix i ben pocs altres, els quals hom aprova a causa de la fama o pel fet d' estar-hi d' acord. Perquè és tal la naturalesa dels homes que, a pesar que puguin reconèixer que molts altres són més enginyosos o més eloqüents o més doctes, difícilment creuran que n' hi molts de tan savis com ells, ja que tenen la seva pròpia saviesa a la mà i la dels altres a distància. Això, però, prova més aviat que els homes són iguals en aquest sentit, que no pas desiguals. Perquè generalment no hi ha un signe millor de la distribució equitativa d' una cosa que el fet que cada home s' acontenti amb la seva part.

D' aquesta igualtat de capacitat sorgeix la igualtat en l' esperança d' atènyer els nostres objectius. I, per tant, si dos homes quelssevol desitgen lamateixa cosa, la qual, però no poden posseir ambdós, esdevenen enemics; i en el camí envers el seu objectiu (que és principalment la pròpia conservació i, de vegades, la delectació) s' esforcen a desttruir-se o sotmetre's l' un a l' altre. Heus aquí per què ocorre que allà on invasor no té res a témer llevat del simple poder d' un altre home, si algú planta, sembra, edifica o posseeix un seient adequat, pot esperar-se que altres probablement vinguin preparats amb les forces unides per a desposseir-lo i privar-lo no sols del fruit del seu treball, sinó també de la vida o la llibertat. I, al seu torn, l' invasor es troba en el mateix perill davant un altre.

Donada aquesta situació de desconfiança múta, no hi ha manera més raonable perquè un home es protegeixi que l' anticipació, és a dir, dominar-ne per la força o per l' astúcia tants com sigui possible fins a l' extrem de no veure cap altre poder que sigui suficientment gran per a posar-lo a ell en perill. I això no és sinó el que la seva pròpia conservació requereix, i allò que tothom accepta. A més, així com hi ha qui es complau de contemplar el propi poder en els actes de conquesta, i duu aquests actes més enllà del que la seva seguretat requereix, uns altres, que en diferents circumstàncies s' acontentarien de romandre tranquls dintre de límits modestos, si no augmentessin el seu poder mitjançant la invasió, no podrien subsistir gaire temps a la defensiva. I, en conseqüència, essent necessari per a la conservació d' un home augmentar el seu domini sobre els alres, això hauria de ser-li permès.

A més a més, els homes no troben cap plaer (sinó, al contrari, una considerable aflicció) de romandre junts on no hi ha poder capaç d' inspirar respecte en tots ells. Perquè cap home no mira que el seu company el valori al nivell que ell mateix es col·loca. I, davant de qualsevol signe de menyspreu o infravaloració, s' esforça naturalment, tant com s' atreveix (cosa que entre aquells que no tenen un poder comú que els mantingui tranquils, és suficient per a fer que es destrueixin mútuament), a obtenir una valoració més alta a través del dany en el cas dels seus rivals,, i dels altres a través de l' exemple.

Així doncs, en la naturalesa de l' home trobem tres causes principals de discòrdia. Primera, la competència; segona, la desconfiança; tercera, la glòria.

La primera fa que els homes envaeixin per guanys; la segona, per seguretat; i la tercera, per reputació. Els primers usen la violència per a fer-se amos de les persones, mullers, fills i bestiar d' altres homes; els segons, per a defensar-los; els tercers, per bagatel·les, com una paraula, un somriure, una opinió diferent i qualsevol altre signe d' infravaloració, sigui directament sobre la seva persona, o per reflex en la família, els amics, la nació, la professió o el nom.

Amb tot això es fa palès que durant el temps en què els homes viuen sense un poder comú que els mantingui en el respecte, es troben en aquella condició que s' anomena guerra, i una guerra de tots contra tots."

HOBBES: Leviatan, XIII

(Pàgines 110-112)

BIBLIOGRAFIA UTILITZADA:

ALFARO, Carme i altres autors: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (Pàgina 214) 

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999.

BLOC III: U12. PODER, ESTAT I FORMES DE GOVERN./PEL.: "El SENYOR DE LES MOSQUES" WILLIAM GOLDING

BLOC III

 UNITAT12. PODER, ESTAT I FORMES DE GOVERN. 

PEL.LÍCULA: "El SENYOR DE LES MOSQUES"

WILLIAM GOLDING

"El inglés William Golding es el autor (premio Nobel en 1983, todo sea dicho) de la interesante obra El señor de las moscas.

La obra, objeto de múltiples estudios y versiones (a parte de dos películas con título homónimo, una de ellas pésima y que traiciona toda la grandeza de la novela, obra de Harry Hook El señor de las moscas): ha influido en la serie Los Simpons y en la que es posiblemente la mejor serie de todos los tiempos Perdidos.

Pero a nosotros lo que nos interesa es el increíble análisis de tres elementos claves en el estudio del hombre:

1. Análisis sobre la naturaleza humana: ¿somos buenos o malos por naturaleza?
2. Análisis de origen y validez de las normas morales y sociales: ¿por qué es bueno y necesario ciertas normas?
3. Análisis del origen de la sociedad: ¿quién debe ser el jefe, el más fuerte o el más inteligente? ¿cuál es la mejor forma política: la democracia de un pueblo ignorante y temeroso como son los niños de 12 años o la dictadura de alguien sabio?.

Espero que esta serie de preguntas os ayude a profundizar en una gran novela. A medida que vayáis leyendo, intentad responderlas."

WEBGRAFIA:

http://elporquedefry.wordpress.com/2011/12/17/el-senor-de-las-moscas-o-como-sobrevivir-en-una-isla-desierta/

FILMOGRAFIA:

- "El señor de las moscas" película completa en español.

SERIE DE TELEVISIÓN:

The Simpsons

Perdidos (LOST)

Iron Maiden
"The Lord of the flies"
(Gràcies a Paula Esgleas, alumna de 1r Batxillerat B Curs 2012-2013)

Si voleu llegir la novel·la:

http://www.busateo.es/busateo/Biblioteca/G/G/Golding,%20William%20-%20El%20Senor%20de%20las%20Moscas.pdf