"Gairebé tots nosaltres som (en certa manera) filòsofs ja que tenim algun tipus de valors segons els quals vivim (o ens agrada pensar que els tenim, o ens sentim a disgust quan no els tenim). La majoria de nosaltres, a més, accepta alguna descripció general del món. Potser pensem que hi ha un Déu creador de tot, inclosos nosaltres mateixos; o al contrari, pensem que tot ées una qüestió de casualitat i selecció natural. Potser pensem que tenim alguna cosa en nosaltres immaterial i immortal a la qual anomenem ànima o esperit; o just allò contrari, que som només una organització de matèria complicada, que es cau a trossos després de morir. Així que la majoria de nosaltres, fins i tot aquells que dirien que no és una cosa que els preocupi, disposem d' una cosa semblant a respostes per a les dues preguntes filosòfiques bàsiques, a saber: "Què hem de fer?" i "Què és real?". I hi ha una tercera pregunta bàsica per a la qual també la majoria de nosaltres té algun tipus de resposta; una pregunta que ens assetja en el moment mateix en que som conscients d' una de les dues preguntes anteriors, a saber: "com sabem alguna cosa o, si no ho sabem, com ho podríem saber? Fent servir els ulls, pensant, consultant un oracle, preguntat un científic?": La filosofia -entesa com un tema que pot ser estudiat, del qual es pot ser ignorant, en què es pot millorar o fin i tot arribar a ser un expert- és simplement ser més reflexiu sobre algunes d' aquestes qüestions i les seves relacions mútues; és aprendre allò que ja s' ha dit sobre elles i per què"
CRAIG, E., Philosophy. A Very Short Introduction, 2002
(Pàgina 23 del llibre de text)
1.- Digues amb les teves paraules, i sense repetir, de què va el text. (2,5p)
2.- Posa-li un títol (1p)
3.- Relaciona aquest text, amb tot allò que sàpigues de les Unitats 1,2 i 3 del llibre de text, treballat a classe i, altres materials per pensar. (4,5p)
4.- Fes una opinió personal i mira si pots trobar relació amb l' actualitat (2p)
El test de Turing o la inteligencia de las máquinas
Alan Turing fue un visionario y siempre creyó en que las máquinas podrían evolucionar logrando una inteligencia artificial. Para exponer su tesis de las máquinas pensantes ideó el juego de imitación, lo que hoy conocemos como el test de Turing
“Si una máquina se comporta en todos los aspectos como inteligente, entonces debe ser inteligente”. Esta premisa, y casi convicción, llevó a Alan Turing a exponer en la prestigiosa revista filosófica Mindsu pensamiento ante la comunidad científica británica. Su artículo, publicado en 1950 bajo el título "Computing machinery and intelligence", ahondaba sobre la inteligencia artificial haciéndose una sencilla y trascendental pregunta: ¿pueden las máquinas pensar?
Turing proponía en ese artículo lo que hoy se conoce como el test de Turing, y que consistía en llevar a cabo el juego de imitación. Para dicho juego es necesario un juez, ubicado en una habitación aislada, y un individuo y una máquina en otra. Ambos responderán por chat a la preguntas que les realice el interrogador. La máquina ha de hacerse pasar por un ser humano; si el juez es incapaz de distinguir entre el individuo y el ordenador, se considera entonces que la máquina ha alcanzado un determinado nivel de madurez: es inteligente.
Para Turing, la inteligencia artificial existirá cuando no seamos capaces de distinguir entre un ser humano y un programa de una computadora en una conversación a ciegas.
Pero la década de los cincuenta estaba lejos de ser una época en la que las ideas visionarias de Turing tuvieran cabida fácilmente. Tuvo que enfrentar críticas y comentarios –a los que respondía en el citado artículo– del ámbito teológico (Dios no ha dotado a los animales ni a las máquinas de alma), pero también matemático. Los colegas matemáticos dudaban de que una máquina pudiera contestar a preguntas que escaparan del sí o del no y que pudieran emular el intelecto humano.
Programa Tres14 sobre inteligencia artificial y test de Turing
De ELIZA a CAPTCHA
Más de diez años después del polémico artículo, un profesor emérito de informática del MIT, Joseph Weizenbaum, diseñó uno de los primeros programas en procesar lenguaje natural. ELIZA, inspirado en los postulados de Alan Turing, funcionaba buscando palabras clave en las frases escritas por el usuario y respondiendo con una frase modelo registrada en su base de datos.
Resultó tan convincente que algunas personas que interactuaron con el programa, sin saberlo, llegaron a pensar que realmente hablaban con un humano. Aunque ELIZA tenía sus límites: cuando no entendía el enunciado, repetía las palabras en forma de frases y expresiones incoherentes. Aún quedaba mucho para lograr una máquina inteligente.
En 1990 se inició el concurso Premio Loebner entre programas de ordenador que intentan pasar el test de Turing. Un juez humano se enfrenta a dos pantallas de ordenador, una de ellas se encuentra bajo el control de un ordenador, y la otra, bajo el control de un humano. El juez plantea preguntas a las dos pantallas y recibe respuestas.
El premio, que se celebra de forma anual, está dotado con 100.000 dólares para el programa que pase el test. La primera y única vez que un juez confundió a una máquina con un humano fue en el año 2010, cuando el robot Suzette, de Bruce Wilcox, superó la prueba.
Actualmente, una de las aplicaciones de la prueba de Turing más extendida es el control de spam. Este correo basura es generalmente enviado por un ordenador, así que el test de Turing puede usarse para distinguir si el remitente es humano o una máquina. En el CAPTCHA, Completely Automated Public Turing test to tell Computers and Humans Apart (prueba de Turing pública y automática para diferenciar máquinas y humanos), esa conocida sucesión de números y letras, su ‘juez’ es, paradójicamente, un ordenador.
Podeu veure: "2001, una Odisea en el espacio"
2001: una odissea de l'espai (títol original en anglès: 2001: A Space Odyssey)[2] és una pel·lícula de ciència-ficció del 1968, dirigida per Stanley Kubrick, escrita per ell mateix i per Arthur C. Clarke. La pel·lícula tracta temes com l'evolució humana, laintel·ligència artificial, el futur i la vida extraterrestre. Cal destacar-ne el realisme científic, l'ús per primer cop de molts efectes especials que van marcar un abans i un després en el gènere de ciència-ficció, una fotografia magnifica, surrealista i a voltes ambigua, l'ús del so en lloc de tècniques narratives tradicionals i un ús mínim del diàleg. És la primera, i una de les poques, pel·lícules que mostren de manera acurada la vida a l'espai
Tot i que en el moment de la seva estrena la crítica no va ser especialment calorosa, avui en dia aquesta pel·lícula és reconeguda com una de les millors de la història, tant pel públic com per la crítica. Va ser nominada a quatre Oscars, i en va rebre un pels seus efectes visuals.
Gravat del
"Tractat sobre l' home" de Descartes, 1664. La il·lustració mostra la
relació entre la percepció sensorial d' un objecte i l' acció muscular.
Dues realitats diferents?
Bàsicament el problema
implica respondre les preguntes següents: Quina és la naturalesa
fonamental de la ment i el cos? Com es relacionen la ment i el cos? Una
consideració elemental d' allò que sabem sobre els fets mentals i físics
ens podria portar a pensar que les característiques més generals de
cada una d' aquestes classes de fets es contraposen a les de l' altra i
que, això no obstant, sembla haver alguna relació entre ambdós dominis,
certa influència mútua entre ells.
El nostre coneixement
científic ens suggereix que el món físic és inanimat, que no hi ha en
ell propòsits o intencions, sinó que l' ordre dels esdeveniments està
determinat o fixat. Per la seva banda, el món mental implica la
consciència, la planificació, la voluntat, el desig. Per més que un món i
un altre difereixen en aquests aspectes, la nostra experiència sembla
indicar-nos que estan interrelacionats o interconnectats. Les coses que
succeeixen en el món físic afecten el nostre món mental i poden canviar
les nostres idees, desitjos, etc. De manera similar, un desig, alguna
cosa mental, pot alterar els esdeveniments en el món físic, com quan,
per exemple, encenem un misto. La decisió que prenem en aquest cas, un
fet del món mental, va seguida pel fet físic: el misto s' encén.
Ateses les diferències
aparents entre els fets físics i mentals i la seva relació mútua
aparent, la metafísica ha proposat diverses teories sobre la naturalesa
de la ment i el cos i sobre la connexió que hi ha entre una i l' altre.
Pel.lícula:
BLADE RUNNER
Sinopsi:
La pel·lícula descriu un futur en el qual els anomenats replicants, éssers fabricats a través de l'enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les "colònies exteriors" de la Terra.
Aquests replicants són fabricats per Tyrell Corporation; per tal de ser
"més humans que els humans", especialment en el cas dels models Nexus-6, s'assemblen físicament als humans, tenen més agilitat i força física, però manquen de la mateixa resposta emocional i d'empatia.
Els replicants van ser declarats il·legals en el planeta Terra després
d'una revolta sagnant. Un cos especial de la policia, els blade runners, s'encarrega de rastrejar i matar els replicants fugitius que es troben a la Terra. A la pel·lícula, es demana a un blade runner semiretirat, Deckard, que s'enfronti a un grup de replicants particularment brutal i hàbil que ha arribat a Los Angeles.
ACTIVITATS:
1.- La consciència no és la intel.ligència. La consciència és la
capacitat d' adonar-se d' alguna cosa, d' allò que li passa a un mateix;
per exemple, que un entén una cosa o que no ho entén. Els replicants
posseeixen consciència? Si es pren la consciència com a criteri, hi ha
diferències entre els cinc replicants? Quins passatges de la pel·lícula
servirien d' il·lustració a les teves respostes?
2.- Lleó pregunta: "Vaig néixer el 2 d' abril de 2017. Quant viuré? " La
pregunta sobre la mort és possible si no hi ha consciència? En quins
aspectes Lleó és només una ment o una consciència incompleta?
3.- Lleó intenta desesperadament recuperar les seves fotografies, els
seus records, perquè per a ell són el més preuat. Els seus records són
la seva vida, allò que l' individualitza. Què ocorre quan algú perd els
seus records? És possible una ment humana sense records? Som només els
nostres records?
4.- El test Voight-Kampff servia per detectar l' absència de reacciones
emocionals en els replicants. L' emotivitat és un altre indicador de la
presència d' una ment o consciènica? Deckard no respon quan Rachel li
pregunta si ell mateix s'ha fet el test. Per què?
5.- Deckard no executa els replicants, sinó que els "retira", els
"sacrifica". Quines diferències veus entre els replicints i els humans
que justifiquin aquest tracte?
6.- Tyrrell, el creador dels replicants diu: "El nostre lema és "més humans que els humans". Creus que ho aconsegueix?
-Adaptació del qüestionari sobre Blade Runner elaborar pel professor Eugenio Sánchez i disponible a www.auladefilosofia.com
BIBLIOGRAFIA:
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 48,49 i 50)
La
teoría del desdoblamiento del tiempo permitió explicar la llegada al
cinturón de Kuiper de planetoides que están en el origen de explosiones
solares de envergadura, pero Garnier va mucho más allá y nos cuenta que
esa ley es aplicable a nuestra vida: "Tenemos un cuerpo muy bien hecho
que nos permite proyectarnos en el porvenir: ir a ver el futuro,
arreglarlo y volver para vivirlo. Y es durante la noche cuando tenemos
la capacidad de arreglar ese futuro que hemos construido durante el día.
Podemos ver los peligros antes de vivirlos por medio de la intuición, y
borrarlos". Expuso su teoría (explicada en Cambia tu futuro por las
aperturas temporales) en la librería Épsilon de Barcelona
Su teoría ¿está avalada por la ciencia?
La
respetada revista American Institute of Physics de Nueva York y su
comité científico la han validado publicándola en el 2006 porque es una
teoría que ha permitido, primero, prever, y luego, explicar la llegada
de planetoides al sistema solar. ¿Quiere que le explique para qué sirve
la ley del desdoblamiento del tiempo?
Sí, pero sencillito.
Tenemos
dos tiempos diferentes al mismo tiempo: un segundo en un tiempo
consciente y miles de millones de segundos en otro tiempo imperceptible
en el que podemos hacer cosas cuya experiencia pasamos luego al tiempo
consciente.
¿Y todo eso sin enterarnos?
Exacto. Tengo una síntesis instantánea de un análisis que he realizado en otro tiempo aunque no tenga la memoria de ello.
¿Así funciona el tiempo?
Sí,
en cada instante presente tengo un tiempo imperceptible en el cual
fabrico un futuro potencial, lo memorizo y en mi tiempo real lo realizo.
¿?
Tenemos
la sensación de percibir un tiempo continuo. Sin embargo, tal como
demuestran los diagnósticos por imágenes, en nuestro cerebro se imprimen
solamente imágenes intermitentes. Entre dos instantes perceptibles
siempre hay un instante imperceptible.
¿Como en el cine, que sólo vemos 24 imágenes por segundo?
Sí,
la número 25 no la vemos, es subliminal. En publicidad se ha utilizado
ese tipo de imágenes para influir con éxito en nuestro comportamiento,
lo que ha mostrado que lo subliminal es accesible a nuestra memoria. El
desdoblamiento del tiempo ha sido probado científicamente y la teoría ha
dado justificaciones a escala de partículas y a escala de sistema
solar.
Tenía entendido que las leyes de la cuántica no se aplicaban a las cosas grandes.
El
fenómeno del desdoblamiento del tiempo nos da como resultado el hombre
que vive en el tiempo real y en el cuántico, un tiempo imperceptible con
varios estados potenciales: memoriza el mejor y se lo transmite al que
vive en el tiempo real.
¿Nuestro otro yo cuántico crea nuestra realidad?
Podríamos
decir que entre el yo consciente y el yo cuántico se da un intercambio
de información que nos permite anticipar el presente a través de la
memoria del futuro. En física se llama hiperincursión y está
perfectamente demostrada.
¿Estoy desdoblada como la partícula?
Sí.
Y sabemos que, si tenemos dos partículas desdobladas, ambas tienen la
misma información al mismo tiempo, porque los intercambios de energía de
información utilizan velocidades superiores a la velocidad de la luz.
¿Conoce el principio de los gemelos de Langevin?
No.
En
los años 20, Paul Langevin demostró que si un gemelo viajaba a la
velocidad de la luz, envejecía menos que el que se quedaba quieto. A
Langevin no le creyeron. Hubo que esperar 50 años: en 1970, gracias a
los relojes atómicos, se comprobó esa ley.
Entonces, en ese tiempo imperceptible pasó mucho tiempo.
Exacto:
si puedo viajar a velocidades prodigiosas, un microsegundo se convierte
en un día entero. Cuando regreso, no sé si me he ido, puesto que he
estado ausente un microsegundo.
Estupenda propiedad, ¿pero quién es el que viaja?, ¿yo?
Existe
otra propiedad conocida en física: la dualidad de la materia; es decir,
una partícula es a la vez corpuscular (cuerpo) y ondulatoria (energía).
Somos a la vez cuerpo y energía, capaces de ir a buscar informaciones a
velocidades ondulatorias.
¿Y cómo asimilamos esa información?
En
el sueño paradoxal, cuando estamos más profundamente dormidos y tenemos
nuestra máxima actividad cerebral, se da el intercambio entre el cuerpo
energético y el corpuscular. Y es ese intercambio el que le permite
arreglar el futuro que ha creado durante el día, lo que hace que al día
siguiente su memoria esté transformada.
Vaya.
El
intercambio se realiza a través del agua del cuerpo. Ese intercambio de
información permanente es el que crea el instinto de supervivencia y la
intuición.
¿Fabricamos potenciales por medio de nuestro pensamiento?
Así
es. Si por ejemplo pienso en una catástrofe, ese potencial ya se
inscribe en el futuro y puede sufrirla usted u otro. De manera que la
conclusión es: "No pienses en hacer a los demás lo que no quisieras que
los demás pensaran en hacerte a ti". No es una ley moral ni filosófica,
es una ley física.
Es difícil controlar el pensamiento.
De
día, mucho; pero justo antes de quedarnos dormidos tenemos un minuto, y
basta con que durante ese minuto controlemos: esa es la manera de
conectar con esa parte energética, llamémosla el doble, para pedirle que
solucione los problemas.
¿Es como una oración?
No:
es una relación, y hay que dejar totalmente las riendas al otro; las
noches están para eso. La noche no sólo permite borrar potenciales no
deseados, sino que también nos guía los pensamientos del día siguiente.
Película para visionar en clase:
"El efecto mariposa" (Trailer en español)
La física contemporània se sosté sobre dues teories diferents:
1.- La teoria de la relativitat d' Albert Einstein.
Albert Einstein
Pèrdua de referents absoluts
La primera implicació del principis que Einstein anuncia el
1905 fou la no existència
d'un temps absolut vàlid per a tots els observadors i,
més globalment, la no existència de cap sistema de referència
absolut: les descripcions dels fenòmens estudiats depenen sempre
del sistema de referència en el qual es fa l'observació.
Així, segons la teoria de la relativitat especial, el
temps d'un fenomen no és absolut sinó que està
vinculat al moviment de l'observador i depèn de la
seva velocitat respecte el fenomen. Des de punts d'observació
i a velocitats diferents, els resultats també són diferents: el temps
d'un observador a gran velocitat (astronauta) es dilata
en relació al temps d'un observador situat a la Terra. Que el temps
es dilata vol dir que els rellotges en moviment marxen més lentament;
igualment, quant a l'espai, els objectes en moviment es
contrauen o s'escurcen. El físic holandès Hendrik Lorentz trobà
la fórmula precisa que permet concretar els temps i fer les corresponents
transformacions.
Relativitat del temps vol dir no
simultaneïtat en la descripció d'un mateix fenomen per part de
dos observadors en sistemes de referència diferents (un suposadament
aturat i l'altre en moviment). La simultaneïtat és expressió del temps;
tota afirmació sobre el temps és una afirmació sobre esdeveniments
simultanis.
Imaginem un tren relativista, és
a dir, que viatja a velocitats properes a la de la llum. Suposem que
dos llampecs cauen a pals a la via. L'espectador
que es troba a l'exterior del tren, a la mateixa distància dels dos
punts de l'impacte, enregistra com a simultanis els dos llampecs.
Els dos esdeveniments simultanis per aquest espectador,
seran simultanis pel passatger dins del tren? No.
Els llampecs cauen i els senyals lluminosos necessiten un temps sempre
constant per a propagar-se i arribar on es troba el passatger; però
el tren s'allunya del llampec que ha caigut a la part posterior i
s'apropa al que ha caigut a la part anterior. D'aquesta manera, el
passatger enregistra primer el llampec caigut prop
de la capçalera del tren i, posteriorment, el llampec
caigut més a prop del final del tren: pel passatger, els dos esdeveniments
no són simultanis.
Llampecs o esdeveniments simultanis?
Des de l'exterior: els esdeveniments són
simultanis
Des del tren: els esdeveniments no són
simultanis
Els efectes relativistes solen xocar amb el sentit comú.
El físic francès Paul Langevin il·lustrà,
amb la paradoxa dels bessons, l'existència de temps
diferents en funció de la velocitat, una velocitat que dilata
el temps i contrau l'espai.
Imaginem dos bessons, un dels quals empren un
viatge a l'espai a velocitats properes a les de la llum i l'altre
roman a terra. La nau torna vint anys després, vint anys passats
pel germà que s'ha quedat a la Terra. Pel bessó astronauta,
altrament, el temps s'ha dilatat i no han passat vint
anys, per ell només haurà transcorregut un
any.
. La paradoxa dels dos bessons
El Sr. Albert Einstein, entre 1905 i 1916, va formular la teoria de la relativitat: un gran pas per la Humanitat i un mal de cap pels que l´intentem entendre.
En la teoria de la relativitat, cada observador té la seva pròpia mesura del temps. Això pot dur a l´anomenada Paradoxa dels bessons.
Un
dels germans d´una parella de bessons parteix a un viatge espacial
durant el qual viatja amb una velocitat propera a la de la llum, mentre
que el seu germà es queda a la Terra. Degut al seu moviment, el temps
passa més lentament en la nau espacial, que per al bessó que s´ha quedat
a la Terra. Així, en tornar, el bessó viatger trobarà que el seu
germà és més vell que no pas ell. Encara que això desafia el sentit
comú, una sèrie d´experiments han indicat que, en aquesta situació, el
bessó viatger seria, efectivament, més jove.
Per
posar un exemple, si el bessó viatger anés a l´estrella més propera,
que es troba a 4'45 anys llum a una velocitat de 0'86 vegades aquesta,
en el moment del seu retorn hauria envellit 5 anys. En canvi, el bessó
que es va quedar a terra hauria envellit més de 10 anys.
Això
ha estat confirmat per un gran nombre d´experiments, entre els quals un
en què dos rellotges molt precisos van volar en sentits oposats al
voltant del món i, en tornar, van indicar temps lleugerament diferents.
Això podria suggerir que si volem viure més temps, hauríem de
mantenir-nos volant cap a l´est de manera que la velocitat de l´avió se
sumés a la de la rotació de la Terra. Però la petita fracció de segon
que guanyaríem quedaria més que cancel·lada pel fet d´haver-nos
d´alimentar amb el menjar que serveixen a l´avió...
El principi d’incertesa de
Heisenberg és una part de la teoria quàntica i de la interpretació de
Copenhage que, juntament amb l’equació d’ones de Schrödinger, va ser
desenvolupada entre el 1928 i el 1929. És considerat un dels fonaments
de la mecànica quàntica, i fou creat per Werner Heinsenberg.
En la física de fins als anys 30
van existir dos ideals que defensaven els físics: El determinisme i el
indeterminisme. El primer d’aquests dos provenia ja des de la física
newtoniana, i defensa (o si més no defensava) que el món extern existeix
de forma independent a la mesura, i que és cosa de l’observador de
l’experiment comprendre la veritat subjacent. El indeterminisme, en
canvi, es va començar a formar amb l'aparició de la teoria quàntica i és
el que professa actualment aquesta. Com ja sabem, el indeterminisme
expressa tot el contrari que el determinisme, doncs ens diu que la
matèria existeix en tots els estats possibles fins a la mesura, o com va
dir en el seu moment Werner Heisenberg: “El camí tan sols existeix quan
el contemplem”. Per tant, va ser d’esperar que de l’oposició de dos
conceptes tant diferents ens saltessin guspires.
L’enfrontament
d’aquests dos bàndols fou força equiparable al que abans havien
mantingut els atomistes i els no atomismes, és a dir, els qui creien en
l’existència dels àtoms i els qui no. No obstant, els indeterministes
van guanyar sobre els deterministes tal i com els atomistes ho van fer
contra els seus rivals, a través de l’experimentació. Van ser les
observacions en els laboratoris físics qui van donar la raó als
atomistes, i en aquest cas la teoria quàntica del principi d’incertesa
qui va decantar la victòria cap al indeterminisme.
La mort del determinisme
La “mort” del determinisme va
arribar en el moment en què el físic alemany Werner Heisenberg va
desenvolupar un dels fonaments principals de la teoria quàntica: El
principi d’incertesa de Heisenberg. El que postula el principi
d’incertesa és molt simple, doncs ens diu que:
No podem conèixer simultàniament la velocitat i la posició d’una partícula
Això es deu a què “qualsevol
observació afecta el cos observat en qüestió”, ja que per saber la
posició d’una partícula s’ha d’enviar un fotó amb una longitud d’ona
molt petita (o sigui, un fotó energètic), el qual, al impactar amb la
partícula, fa variar la seva velocitat i posició. Aquest fet ja es
coneixia abans de la publicació del principi d’incertesa, i fou a través
del qual Heisenberg va desenvolupar la seva teoria.
Després
Heinsenberg ens va dir que en qualsevol mesura, hi ha un element
d’incertesa en la resposta. Per exemple, si volem mesurar una taula,
haurem d’utilitzar una cinta mètrica, i podríem afirmar que la taula té 1
metre de llarg, no obstant, com que la cinta té un marge d’error d’un
mil·límetre, la verdadera mida de la taula podria oscil·lar entre 99,9
cm o 100,1 cm, creant una incertesa en el observador. No obstant,
aquesta analogia no és gaire correcta en el cas que ens pertoca, doncs,
segons el principi de Heisenberg, la incertesa en el resultat no es deu a
les limitacions del dispositiu amb el qual mesurem, sinó que és una
pròpia conseqüència de la mecànica quàntica.
Mesuració
Per a recolzar la seva teoria,
Heisenberg va suposar una escena que fàcilment podria donar-se en
qualsevol laboratori de física.
Heinsenberg
va imaginar un experiment en el qual mesurava el moviment d’un neutró.
En l’experiment, per a poder calcular la posició del neutró, utilitza un
radar que fa rebotar ones electromagnètiques contra la partícula. A
través de la dualitat ona-partícula sabem que el que està fent
Heisenberg és enviar projectils fotònics contra el neutró, els quals
alteren la seva posició (com queda demostrat en la següent
il·lustració).
Per tant, hem vist que al precisar més sobre la posició de la partícula
hem creat una major incertesa en el seu moviment (o velocitat). D’aquí
n’extraiem que:
Quan amb major certesa coneixem la velocitat o la posició d’una partícula, amb major incertesa coneixem l’altre valor
Sí és cert que, dins d’uns límits, podem conèixer més o menys la posició
i la velocitat d’un cos, però el fet és que la incertesa s’accentua en
quan parlem de partícules i no pas de, per exemple, vehicles.
"El gato de Shrödinger"
El gat de Schrödinger o la paradoxa del gat és un experiment mental publicat pel físic Erwin Schrödinger per tal d'il·lustrar la complexitat de primitives interpretacions al voltant de la mecànica quàntica, en traduir les conseqüències d'esdeveniments subatòmics a sistemes macroscòpics.
L'experiment original consisteix a posar un gat (viu) dins d'una caixa d'acer tancada i opaca juntament amb els següents elements (que han d'estar protegits de qualsevol interferència directa del gat): un comptador Geiger i una certa quantitat d'una substància radioactiva que assegure que en el decurs d'una hora hi hagi un 50 % de probabilitats que almenys un dels àtoms es desintegra (i un 50 % que no se'n desintegre cap); si això passa, el comptador Geiger acciona un mecanisme que trenca un flascó d'àcid cianhídric (que és un gas molt tòxic) que matarà el gat.
En aquest escenari, tant el gat com la partícula depenen d'un sistema regit per les lleis de la mecànica quàntica. Seguint el principi d'incertesa que s'aplica a la interpretació de Copenhaguen,
mentre no obrim la caixa, el gat és viu i alhora és mort. En el moment
precís d'obrir la caixa, el mateix fet de l'observació modifica l'estat
del gat, que passa a ser només viu o només mort.
"El universo elegante"
Del mito a la razón
BIBLIOGRAFIA:
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 44, 45 )
