BLOC III U12: PODER, ESTAT I FORMES DE GOVERN THOMAS HOBBES

BLOC III
UNITAT 12: PODER, ESTAT I FORMES DE GOVERN

THOMAS HOBBES

"La guerra de tots contra tots

És molt coneguda la frase de Hobbes, inclosa en aquest text, segons la qual la condició humana és una guerra de tots contra tots. Però és menys coneguda l' argumentació per la qual Hobbes arriba a aquesta conclusió i les conseqüències que vol extreure d' aquest raonament.

"La Natura ha fet els homes tan iguals en les facultats del cos i de la ment que, encara que de vegades pugui trobar-se un home manifestament més fort de cos o de ment més ràpida que un altre, quan tot es considera en conjunt, la diferència entre home i home no és tan considerable com per a ocasionar que un home pugui reclamar per a si mateix algun benefici que un altre no pugui pretendre tant com ell. Perquè, pel que fa a la força corporal, fins i tot el més dèbil té força per a occir el més fort, ja sigui per una maquinació secreta o bé pel complot amb altres que es troben en el mateix perill que ell.

(Per veure el text de Freud de l' obra Tótem y tabú clicka aquest enllaç:
http://mystikeepopteiatreballderecerca.blogspot.com.es/2017/04/freud-totem-y-tabu-capitulo-4-el.html )

I pel que fa a les facultats de la ment, (...) trobo encara una major igualtat entre els homes que la que trobava en la força. Perquè la prudència no és més que experiència, que, a igual temps, es dóna per igual en tots els homes, pel que fa a aquelles coses a què es consagren de la mateixa manera. Allò que tal vegada pot fer una tal igualtat increïble no és sinó un concepte vanitós de la pròpia saviesa, la qual quasi tots els homes creuen posseir en un grau major que la plebs, això és, que tothom excepte un mateix i ben pocs altres, els quals hom aprova a causa de la fama o pel fet d' estar-hi d' acord. Perquè és tal la naturalesa dels homes que, a pesar que puguin reconèixer que molts altres són més enginyosos o més eloqüents o més doctes, difícilment creuran que n' hi molts de tan savis com ells, ja que tenen la seva pròpia saviesa a la mà i la dels altres a distància. Això, però, prova més aviat que els homes són iguals en aquest sentit, que no pas desiguals. Perquè generalment no hi ha un signe millor de la distribució equitativa d' una cosa que el fet que cada home s' acontenti amb la seva part.

D' aquesta igualtat de capacitat sorgeix la igualtat en l' esperança d' atènyer els nostres objectius. I, per tant, si dos homes qualsevol desitgen la mateixa cosa, la qual, però no poden posseir ambdós, esdevenen enemics; i en el camí envers el seu objectiu (que és principalment la pròpia conservació i, de vegades, la delectació) s' esforcen a desttruir-se o sotmetre's l' un a l' altre. Heus aquí per què ocorre que allà on invasor no té res a témer llevat del simple poder d' un altre home, si algú planta, sembra, edifica o posseeix un seient adequat, pot esperar-se que altres probablement vinguin preparats amb les forces unides per a desposseir-lo i privar-lo no sols del fruit del seu treball, sinó també de la vida o la llibertat. I, al seu torn, l' invasor es troba en el mateix perill davant un altre.

(Per veure el text de René Girard de l' obra Mentira Romántica, verdad novelesca, clicka aquest enllaç:
http://mystikeepopteiatreballderecerca.blogspot.com.es/2017/07/r-girard-mentira-romantica-verdad.html?view=mosaic) 

Donada aquesta situació de desconfiança múta, no hi ha manera més raonable perquè un home es protegeixi que l' anticipació, és a dir, dominar-ne per la força o per l' astúcia tants com sigui possible fins a l' extrem de no veure cap altre poder que sigui suficientment gran per a posar-lo a ell en perill. I això no és sinó el que la seva pròpia conservació requereix, i allò que tothom accepta. A més, així com hi ha qui es complau de contemplar el propi poder en els actes de conquesta, i duu aquests actes més enllà del que la seva seguretat requereix, uns altres, que en diferents circumstàncies s' acontentarien de romandre tranquls dintre de límits modestos, si no augmentessin el seu poder mitjançant la invasió, no podrien subsistir gaire temps a la defensiva. I, en conseqüència, essent necessari per a la conservació d' un home augmentar el seu domini sobre els alres, això hauria de ser-li permès.

A més a més, els homes no troben cap plaer (sinó, al contrari, una considerable aflicció) de romandre junts on no hi ha poder capaç d' inspirar respecte en tots ells. Perquè cap home no mira que el seu company el valori al nivell que ell mateix es col·loca. I, davant de qualsevol signe de menyspreu o infravaloració, s' esforça naturalment, tant com s' atreveix (cosa que entre aquells que no tenen un poder comú que els mantingui tranquils, és suficient per a fer que es destrueixin mútuament), a obtenir una valoració més alta a través del dany en el cas dels seus rivals,, i dels altres a través de l' exemple.

Així doncs, en la naturalesa de l' home trobem tres causes principals de discòrdia. Primera, la competència; segona, la desconfiança; tercera, la glòria.

La primera fa que els homes envaeixin per guanys; la segona, per seguretat; i la tercera, per reputació. Els primers usen la violència per a fer-se amos de les persones, mullers, fills i bestiar d' altres homes; els segons, per a defensar-los; els tercers, per bagatel·les, com una paraula, un somriure, una opinió diferent i qualsevol altre signe d' infravaloració, sigui directament sobre la seva persona, o per reflex en la família, els amics, la nació, la professió o el nom.

Amb tot això es fa palès que durant el temps en què els homes viuen sense un poder comú que els mantingui en el respecte, es troben en aquella condició que s' anomena guerra, i una guerra de tots contra tots."

HOBBES: Leviatan, XIII

- Avui 10 Abril 2018 a Caixaforum i dins de l' exposició "Disney, l' art d' explicar històries" podeu visionar la pel·lícula "La Bella y la bestia" de Cocteau a les 19h a Caixaforum (2€ amb la targeta de La Caixa).

- El "Mite de la caverna" de Plató i Ariel "Que tengo aquí"

BIBLIOGRAFIA UTILITZADA:

ALFARO, Carme i altres autors: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (Pàgina 214) 

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999.(Pàgines 110-112)

Webgrafia:

https://www.youtube.com/watch?v=4pQJw3hT9HE
https://www.youtube.com/watch?v=vRW2oi8AS0M
https://www.youtube.com/watch?v=v1cmtVYl6eQ
https://www.youtube.com/watch?v=mt76jvt4c74

BLOCIII.EL PODER/ VIRGINIA WOOLF: "TRES GUINEES"

BLOC III

EL PODER

VIRGINIA WOOLF: "TRES GUINEES"

Virginia Woolf va escriure aquest text en un moment dramàtic, quan la Segona Guerra Mundial estava a punt d' esclatar. El seu punt de vista és que la funció simbòlica dels uniformes fomenta el bel·licisme. L'' autora ens resenta el món format per homes i per dones. Marca la seva diferència mitjançant una descripció de l' ús del vestuari pels uns i els altres. De sobte, tenim la sensació que allò que estem acostumats a veure cada dia -com es vesteixen homes i dones- apareix sota una llum més potent: la funció dels uniformes (pensem en l' exèrcit, en l' Església), la finalitat de les distincions a través del vestuari, les distintes aspiracions d' homes i dones.

Vestir-se és quelcom que homes i dones fan el món comú en què tots ens relacionem els uns amb els altres. I aquest món està ordenat a partir de l' exercici del poder. Un ús restringit de poder associa aquesta paraules a les instàncies de la política institucional. En aquest tema, poder es refereix, a més, a una multiplicitat de relacions humanas, en les quals uns dirigeixen els comportaments d' altres,, uns governen els altres.

Però, al mateix temps, aquest text ens deixa molts interrogants oberts que afecten quelcom tan apassionant com saber en què consisteixen les relacions humanes, si les guerres són o no inevitables, o si la irrupció de les dones en la història d' aquest segle suposa o no un altre punt de vista sobre les relacions humanes.

 El fet que tots dos sexes tinguin un molt notable, per bé que diferent, amor al vestuari sembla no haver estat advertit pel sexe dominant; cal suposar que això és degut al poder hipnòtic propi del exercici del domini. Així, veiem com el difunt jutge MacCardie, en resumir el cas de la senyora Frankau, comentà:

"No es pot demanar a les dones que renunciïn a un tret essencial de la feminitat o que abandonin un dels mitjans que la naturalesa els proporciona per alleugerir una constant i insuperable inferioritat física (...) La vestimenta al capdavall, és una de les principals formes  d' expressió de les dones (...) Pel que fa a la vestimenta, les dones, sovint, romanen en la infància, fins al final de la seva vida. No hem d' oblidar l' aspecte psicològic d' aquesta realitat. Però sense deixar de banda el fet anterior, la llei ha disposat, justament, que ha d' observar-se un criteri de prudència i proporció."

El jutge que deia això anava abillat amb toga escarlata, esclavina d' ermini i una gran perruca de tirabuixons artificials. Per això podem molt bé preguntar-nos si és que utilitzava "un dels mitjans que la naturalesa proporciona per alleugerir una constant i insuperable inferioritat física" o si potser aplicava "un criteri de prudència i proporció". El jutge es considerava capaç de sermonejar la senyora sense tenir la menor consciència que compartia amb ella la mateixa debilitat, perquè "no hem d' oblidar l' aspecte psicològic". La singularitat de la seva vestimenta -com l' uniforme dels almiralls, generals, pares del regne, alabarders, reis d' armes, etcétera- resultava totalment invisible a la seva pròpia vista. Això planteja dos interrogants: ¿quantes vegades cal realitzar un acte perquè arribi a ser tradicional i, en conseqüència venerable? I, ¿quina és la gradació de prestigi social que produeix ceguesa respecte a la curiosa naturalesa de les vestimentes que algú porta? La singularitat en el vestit, quan no va lligada a un càrrec, rares vegades deixa de ser ridícula.

(...)
Quina esplendor, quines vestimentes tan adornades porten els homes educats en les seves funcions públiques...Alguns us vestiu de violeta, i un crucifix penja sobre el vostre pit; d' altres us cobriu de randes les espatlles; d' altres us poseu ermini; d' altres us pengeu tot de cadenes amb pedres precioses incrustades. De vegades, porteu perruques, i cascades de rínxols us baixen gradualment fins al coll. De vegades els vostres capells tenen forma de barca; d'altres tenen puntes; també se'n veuen com si fossin alts cons de pell negra;  de tant en tant es fan de llautó i en forma de culler; roges plomes o blaves, coronen els uns o els altres. Les cames les cobriu de vegades amb faldons, i quan no, amb polaines. Tabards amb lleons i unicorns brodats basulen pendent dels vostres muscles; objectes de metall en forma d' estrella o de cercle brillen i espurnegen sobre el vostre pit. Cintes de tots els colors-blaves, morades, carmesines- us creuen de banda a banda les espatlles. Atesa la relativa senzillesa del vostre abillament a casa, l' esplendor de les vostres vestimentes públiques és enlluernador.

Encara hi ha dos fets molt més estranys dels quals ens adonem poc a poc, quan la vista s' ha refet dels primers efectes de l' enlluernament. No sols hi ha grups sencers d' homes igualment vestits a l' estiu i a l' hivern -sorprenent circumstància entre els individus d' un sexe que canvia els seus vestits en concordança amb les estacions i per motius de gust personal i de comoditat-, sinó que tot botó, roseta i ratlla semblen tenir un significat simbòlic. Alguns només tenen dret a portar botons senzills; d' altres, rosetes; alguns tenen dret a lluir una sola ratlla; d' altres, tres, quatre, cinc i sis. I cada ris o ratlla es troba a la distància exacta on ha d' estar respecte a l' altre ris o a l' altra ratlla; per a uns ha de ser una polzada; una polzada i quart per ad' altres. Les normes regulen els cordons trenats d' or sobre els muscles, la llista dels pantalons i els capells amb insígnies. Però no hi ha vista capaç d' observar totes aquestes distincions, i menys encara descriure-les de manera justa.

Tanmateix, més estranyes encara que la simbòlica esplendor de les vostres vestimentes, són les cerimònies que se celebren quan les porteu. Aquí us poseu de genolls; allà féu una reverència; aquí avanceu en processó darrere d' un home portador d' una maça de plata; aquí pugeu per una escala de fusta treballada; aquí rendiu homenatge a una porció de fusta  pintada; aquí us humilieu davant de taules cobertes de rics tapissos. I, qualsevol que sigui el significat d' aquestes cerimònies per a vosaltres, sempre les realitzeu junts, a l' uníson; sempre amb l' uniforme adequat a l' home i a l' ocasió.

Tot prescindint de les cerimònies, tan decorativa vestimenta ens sembla, a primera vista, extremadament curiosa. Perquè el nostre abillament, tal com solem usar-lo, és relativament senzill. A més de la primera funció de cobrir el cos, té dues altres missions: semblar vistós i atreure l' admiració dels membres del vostre sexe. Com que el matrimoni, fins a 1919 -fa vint anys encara no- era l' única professió oberta a nosaltres, difícilment es pot exagerar l' enorme importància que la vestimenta tenia per a la dona. Era, per a ella, el que els patrocinadors i protectors són per vosaltres. Era el seu principal, i potser l' únic, mitjà d' arribar a magistrat del Tribunal Suprem. Però les vostres vestimentes, amb les seves immenses complicacions, tenen, evidentment, una altra funció. No sols cobreixen la nuesa; afalaguen la vanitat; plauen a la vista; a més, serveixen per a proclamar el rang social, professional o intel·lectual de qui les porta. Si em perdoneu tan humil comparació, les vestimentes masculines acompleixen la mateixa funció que els cartellets a les botigues de queviures. Però, en comptes de dir "Això és margarina", "Això és mantega pura", "Això és la millor mantega que hi ha al mercat", diuen "Aquest home és un home intel·ligent, és llicenciat en Arts", "Aquest home és un home molt intel·ligent, és doctor en Lletres". "Aquest home és summament intel·ligent, és membre de l' Ordre del Mèrit". És precisament aquesta funció -la d' anunciar qui és qui- dels vostres abillaments, el que ens sembla més singular.

(...) Realment, els homes amb educació fan ressaltar la seva superioritat sobre els altres homes -ja pel que fa al seu naixement, ja pel que fa a l' intel·lecte- pel fet de vestir de manera diferent o de posar títols davant dels noms o lletres a continuació. Són actes, aquests, que susciten la competència i l' enveja; emocions, aquestes que, sense necessitat de recòrrer a la biografia perquè ho demostri, ni demanar a la psicologia que ho expliqui, contribueixen a fomentar la disposició envers la guerra.

• El Rey, con uniforme militar

Patrimonio Nacional ha publicado en su página web los retratos oficiales del rey Felipe VI con uniforme de capitán general de los Ejércitos de Tierra y del Aire y de la Armada.

• El color de la casulla de un sacerdote indica que "Misterio" representa. 

  El blanco para las fiestas «más puras»

• El verde esperanza para el día a día

ABC

El Papa emérito, Joseph Ratzinger, en una ceremonia convencional de verde, rodeado de sacerdotes

• El capirote nazareno de las procesiones, residuo de la Inquisición El gorro puntiagudo o cucurucho de cartón que remata la figura de los nazarenos en las procesiones de Semana Santa (capirote), tiene su origen en la Inquisición.

Cada Semana Santa España se llena de procesiones católicas que inundan la geografía del país, convertidas en una mezcla de acto religioso y cultural. Una de las imágenes características es la presencia de nazarenos cubiertos con sus típicas caperuzas puntiagudas, que forman parte inseparable de estos actos. Pero ¿de dónde viene el uso de esta vestimenta? 
El origen del capirote o capuchón de los nazarenos que participan en las procesiones de la Semana Santa católica está en los comienzos de la Inquisición, cuando a las personas que eran condenadas se les imponía el castigo de tener que usar una prenda de tela que les cubriera el pecho y la espalda y un cucurucho de cartón en señal de penitencia. 
La prenda de tela que cubría el pecho y la espalda se llamada sambenito, y era una cartela donde se escribían los “pecados” que había cometido el que lo llevaba, así todos sabían por qué lo castigaban o ejecutaban, y de ahí viene también la expresión de "colgarle a alguien "el San Benito" ...de haber hecho algo). 
Se acompañaba el sambenito de un capirote o cucurucho de tela, cartón u otro material, que debían llevar colocado encima de la cabeza, en señal destacada de la penitencia que les había sido impuesta. Normalmente llevaba pintadas figuras alusivas al delito cometido o a su castigo (por ejemplo las llamas del infierno). 
Con estas prendas penitenciales vemos gran cantidad de procesiones y actos de la Inquisición en obras pictóricas desde finales del siglo XV (cuando se instituyó oficialmente la Inquisición). Hay cuadros con estas imágenes hasta finales del siglo XIX. 

ADAPTACIÓN A LAS PROCESIONES
 Por una lógica transposición del sentido penitencial, fue adoptado por algunas cofradías de Semana Santa e incluso por instituciones y cofradías que desarrollan sus actos en otros momentos del ciclo litúrgico del año. Las hermandades sevillanas lo adoptaron en el siglo XVII, y la costumbre se extendió pronto a otras ciudades españolas. La tela que cae sobre la cara y el pecho sirve para ocultar el rostro y preservar la identidad del penitente.   

Condenados por la Inquisición

LUCAS VELÁZQUEZ, EUGENIO

Madrid, 1817 - Madrid, 1870

Hacia 1860. Óleo sobre lienzo, 77,5 x 91,5 cm.

- La pintura a la cara de Jack, el líder dels caçadors a "The Lord of the flies" o "El Señor de las moscas".






- L' uniforme de l' Academia Militar a la que pertany,  que sempre porta Porky (Piggy)

- Aportació que fa Jordan Morales B12. Aporofobia o Racisme? 

- Per a reflexionar: metges tatuats i altres professionals. 

Bibliografia:  

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999. (pàgines 106-109)

Webgrafia:

http://virginiawoolfblog.com/wp-content/uploads/2012/02/virginia-woolf.jpg

http://elpais.com/elpais/2014/12/16/album/1418755486_751340.html#1418755486_751340_1418759269  

http://www.abc.es/sociedad/20140511/abci-colores-sotanas-celebraciones-curas-201404302140_3.html

http://protestantedigital.com/espana/29086/El_capirote_nazareno_de_las_procesiones_residuo_de_la_Inquisicion

http://cadenaser.com/programa/2017/08/31/la_script/1504179766_986547.html

http://fpbjuanantonio.blogspot.com.es/2015/10/el-senor-de-las-moscas.html

https://www.youtube.com/watch?v=ohx9_EfaaR4

http://artes.anormalmag.com/blog/lasaparienciasenganan/

BLOC III: EL PODER U12. PODER, ESTAT I GOVERN. "El SENYOR DE LES MOSQUES"

BLOC III: UNITAT12. PODER, ESTAT I FORMES DE GOVERN. 

PEL.LÍCULA: "El SENYOR DE LES MOSQUES"

WILLIAM GOLDING

"El inglés William Golding es el autor (premio Nobel en 1983, todo sea dicho) de la interesante obra El señor de las moscas.

La obra, objeto de múltiples estudios y versiones (a parte de dos películas con título homónimo, una de ellas pésima y que traiciona toda la grandeza de la novela, obra de Harry Hook El señor de las moscas): ha influido en la serie Los Simpons y en la que es posiblemente la mejor serie de todos los tiempos Perdidos.

Pero a nosotros lo que nos interesa es el increíble análisis de tres elementos claves en el estudio del hombre:

1. Análisis sobre la naturaleza humana: ¿somos buenos o malos por naturaleza?
2. Análisis de origen y validez de las normas morales y sociales: ¿por qué es bueno y necesario ciertas normas?
3. Análisis del origen de la sociedad: ¿quién debe ser el jefe, el más fuerte o el más inteligente? ¿cuál es la mejor forma política: la democracia de un pueblo ignorante y temeroso como son los niños de 12 años o la dictadura de alguien sabio?.

Espero que esta serie de preguntas os ayude a profundizar en una gran novela. A medida que vayáis leyendo, intentad responderlas."

WEBGRAFIA:

http://elporquedefry.wordpress.com/2011/12/17/el-senor-de-las-moscas-o-como-sobrevivir-en-una-isla-desierta/

FILMOGRAFIA:

- "El señor de las moscas" película completa en español.

SERIE DE TELEVISIÓN:

The Simpsons

Perdidos (LOST)

Iron Maiden
"The Lord of the flies"
(Gràcies a Paula Esgleas, alumna de 1r Batxillerat B Curs 2012-2013)

Webgrafia:

https://www.youtube.com/watch?v=_gC0o9pSC1Q

BLOC II. ANTROPOLOGIA U. 8: NATURA I CULTURA. "EL CAS DE HELEN KELLER"

BLOC II. ANTROPOLOGIA

UNITAT 8: NATURA I CULTURA. 

"EL CAS DE HELEN KELLER"

Helen Keller with Anne Sullivan in July 1888

Helen Adams Keller (Tuscumbia, Alabama, Estats Units, 27 de juny de 1880 - 1 de juny de 1968 ) fou una activista,escriptora i professora nord-americana sordcega. Va ser la primera persona sordcega a obtenir una llicenciatura universitària. La història de com la seva professora, Anne Sullivan va aconseguir de trencar l'aïllament causat per la manca de possibilitats de comunicació, permetent el desenvolupament complet de la noia s'ha fet famosa mundialment a partir de la pel·lícula El miracle d'Anna Sullivan (The Miracle Worker).

Va ser una autora prolífica, i va fer campanyes intenses en contra de la guerra, pel sufragi femení, els drets dels treballadors i el socialisme.

Helen Keller no va néixer sordcega; als dinou mesos va contraure una malaltia que els doctors van descriure com "una congestió aguda de l'estómac i el cervell", que podria haver estat escarlatina o meningitis. La malaltia no va durar massa temps, però la va deixar sorda i cega. En aquell moment, l'única persona amb qui es comunicava era Martha Washington,^[7] la filla de sis anys del cuiner de la casa, que va poder crear una llengua de signes amb ella; als set anys, tenia més de seixanta signes particulars per comunicar-se amb la seva família. Segons el psicòleg soviètic A. Meshcheryakov, l'amistat i els ensenyaments de la Martha van ser crucials per al desenvolupament posterior de la Helen.

El 1886, la seva mare, inspirada per una explicació a "American Notes" de Charles Dickens sobre els èxits en l'educació d'una altra nena sorda i cega, Laura Bridgman, va enviar la Helen, acompanyada pel seu pare a visitar el Dr. J. Julian Chisolm, un oftalmòleg i otorrinolaringòleg de Baltimore.^[8] Ell els va posar en contacte amb Alexander Graham Bell, que en aquella època estava treballant amb nens sords. Bell va aconsellar a la parella que contactessin amb l'Institut Perkins per la Ceguera, l'escola on s'havia format Bridgman, que estava situada al Sud de Boston. El director de l'escola, Michael Anaganos, va demanar a l'antiga alumna Anne Sullivan, que també era deficient visual i només tenia 20 anys, que fes de professora de la Keller. Va ser el principi d'una relació de 49 anys, que va evolucionar a institutriu i finalment companya.

Anne Sullivan va arribar a can Keller el març de 1887, i va començar de seguida a ensenyar la Helen a comunicar-se lletrejant paraules a la seva mà, començant per d-o-l-l (nina) per la nina que li havia portat de regal. Al principi no se'n sortia, perquè no entenia que cada objecte tenia una paraula que l'identificava de manera única. De fet, quan Sullivan li intentava ensenyar la paraula "tassa", Keller es va desesperar tant que va trencar la nina.^[9] El gran salt de Keller va arribar l'abril del mateix any, quan es va adonar que els gestos que la seva professora feia al palmell de la seva mà, mentre feia rajar aigua fresca per la seva altra mà, simbolitzaven la idea d'"aigua"; en aquell moment va gairebé esgotar a Sullivan exigint els noms de tots els altres objectes que li eren familiars dins el seu món.

Degut a un ull esquerre que sortia molt, normalment Keller sortia fotografiada de perfil. De gran li van posar ulls de vidre per raons "mèdiques i cosmètiques".

A partir del maig de 1888, Keller va anar a l'Institut Perkins per la Ceguera. El 1894, Helen Keller i Anne Sullivan van traslladar-se aNova York per anar a l'Escola Wright-Humason per a Sords i l'Escola Horace Mann per a Sords. El 1896, van tornar a Massachusetts i Keller va entrar a l'Escola de Senyoretes de Cambridge abans de ser admesa, el 1900 a Radcliffe College, una universitat. El seu admirador, Mark Twain, l'havia presentada al magnat del petroli Henry H. Rogers, que, juntament amb la seva dona, li van pagar l'educació. El 1904, als 24 anys, Keller es va llicenciar a Radcliffe, convertint-se en la primera persona sordcega a aconseguir una llicenciatura universitària.

Quan Keller era joveneta, Anne Sullivan la va presentar al prevere episcopalià Phillips Brooks, que la va introduir en el Cristianisme. Fou llavors que va dir una de les seves frases que s'han fet més famoses: "Sempre havia sabut que Ell hi era, però no sabia dir-ne el nom!"

Pel·lícules:

The Miracle Worker (La treballadora miraculosa, traduïda com "el miracle d'Anna Sullivan" en català) és un cicle d'obres dramàtiques basades en la seva autobiografia, La història de la meva vida. Descriuen la relació entre Keller i Sullivan, mostrant com la mestra la va portar des d'un estat pràcticament salvatge a l'educació, l'activisme, i la fama. El títol prové de la descripció que va fer Mark Twain d'Anne Sullivan. La primera obra va ser un guió televisiu de 1957 de William Gibson per al programa Playhouse 90. El va adaptar per una producció teatral que es va estrenar a Broadway el 1959 i finalment una pel·lícula el 1962, que va guanyar dos Oscars, a la millor actriu per Anne Bancroft i a la millor actriu secundària per Patty Duke. Se'n van fer dues versions televisives més el 1979 i el 2000.

El 1984 es va fer una altra pel·lícula per a la televisió sobre la vida de Helen Keller, anomenada The Miracle Continues (El miracle continua). Aquesta pel·lícula, pensada com a continuació de The Miracle Worker explica els anys d'universitat i els principis de la seva edat adulta. Cap de les pel·lícules anteriors mencionen l'activisme social que seria la característica principal de la seva vida, encara que la versió de Disney del 2000 explica als títols de crèdit que va convertir-se en una activista a favor de la igualtat social.

En uno de sus libros, Helen escribiría años más tarde: “A los seis años era un fantasma, viviendo en un mundo de tinieblas sin deseos y sin intelecto, guiada solamente por simples instintos animales”.

Webgrafia:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Helen_Keller_with_Anne_Sullivan_in_July_1888.jpg

http://ca.wikipedia.org/wiki/Helen_Keller

https://www.youtube.com/watch?v=HbgBhKrR_bk

https://www.youtube.com/watch?v=1qXSWyytpgU

http://imagina65.blogspot.com/2012/08/la-zona-de-los-nombres-hellen-keller.html

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiY2kRX2L60ifZcbb37Eu0ckzABS9hf4_xnCvIOTfmWwWxtd7X-s8NoUd7zXlORRRQ1xbNdMGqsAzcS18myDjUKW0YsIE-v9lTe7VMJFLdWSwpT3HRTW0ToHFzQ-7OtFWRTzHG5Gn7yCUU/s640/Helen%25