BLOC III EL PODER COMENTARI DE TEXT PER FER A CASA
“Meres paraules no podien expressar el sord dolor que sentia. Va guardar silenci, mentre les brillants estrelles es vessaven i ballaven per tot el cel. Sam es va moure intranquil. - De debò, Ralph, és millor que et vagis. Ralph va tornar a alçar els ulls. - Vosaltres dos no us heu empastifat. Com podeu ...? Si fos de dia ...Si fos de dia sentirien la coïssor de la vergonya per admetre aquelles coses. Però la nit era fosca. Eric va parlar primer, però de seguida els bessons van reprendre la seva parla antifonal. - Has de anar-te'n perquè aquí no estàs segur ... -... ens van obligar. Ens van fer mal ... - Qui? ¿Jack? - Oh no ... Es van inclinar a prop seu i van baixar les seves veus. - Ves, Ralph ... -... és una tribu ... -... no podíem fer una altra cosa ... Quan de nou va parlar Ralph, ho va fer amb veu més apagada; semblava faltar-li el alè. - Però què he fet jo? M'era simpàtic ... i jo només volia que ens vinguessin a rescatar ... De nou es van vessar els estels pel cel. Eric va sacsejar el cap preocupat. - Escolta, Ralph. No tractis de fer les coses amb sentit comú. Això ja s’ha acabat...” GOLDING, William: El Senyor de les mosques 1.- Digues amb les teves paraules, i sense repetir, de què va el text. (2,5p) 2.- Posa-li un títol filosòfic (1p) 3.- Relaciona aquest text, de manera argumentativa, amb les teories de Hobbes, Locke, Maquiavel, Woolf, Girard, Freud. (4,5p) (Cinc autors mínim) 4.- Fes una opinió personal i mira si pots trobar relació amb l' actualitat (2p) Dates d' entrega: B11 i B12 DIJOUS 10 Maig 2018+1 punt d' actitud (s' afegirà a la nota del comentari). Donat que hi ha convocada jornada de vaga d' estudiants, s' haurà d' enviar per e-mail a sgil4@xtec.cat, en Word com arxiu adjunt (no Drive); no s' acceptarà en pdf,ni tampoc imatges del comentari.
DIVENDRES 11 Maig 2018+0,5 punt d' actitud (s' afegirà a la nota del comentari). s' haurà d' enviar per e-mail a sgil4@xtec.cat, en Word com arxiu adjunt (no Drive); no s' acceptarà en pdf,ni tampoc imatges del comentari.
DISSABTE 12 Maig 2018 0 punt d' actitud (la nota del comentari ni suma ni baixa); s' haurà d' enviar per e-mail a sgil4@xtec.cat, en Word com arxiu adjunt (no Drive); no s' acceptarà en pdf,ni tampoc imatges del comentari.
DIUMENGE 13 Maig 2018 -1 punt d' actitud (la nota del comentari baixa); s' haurà d' enviar per e-mail a sgil4@xtec.cat, en Word com arxiu adjunt (no Drive); no s' acceptarà en pdf,ni tampoc imatges del comentari.
FORA D' AQUESTES DATES EL COMENTARI NO SERÀ AVALUAT. RECORDEU QUE AQUEST COMENTARI ÉS EL 50% DE LA NOTA DEL TRIMESTRE. SINO ÉS LLIURAT NO ES PODRÀ FER LA NOTA MITJA AMB L' EXAMEN. NO SERÀ AVALUAT SI NO ES LLIURA EN FORMAT PAPER EL DIMARTS 15 MAIG 2018, SI AQUEST S' HA ENVIAT PER E-MAIL. NO S' ACCEPTARAN PEN-DRIVES. DATA D' EXAMEN B11 I B12 DIJOUS 24 MAIG 1ª PART (45 MINUTS) S' HA DE FER OBLIGATÒRIAMENT LES PREGUNTES 1 I 2 DIMARTS 29 MAIG 2ª PART (45 MINUTS) ES FARAN LA RESTA DE PREGUNTES.
No és gaire habitual que els filòsofs reflexionin sobre l' exercici de la política a partir de com són veritablement els éssers humans. Maquiavel ho fa i n' extreu una sèrie de conseqüències pràctiques amb les quals aspira a poder aconsellar els governants.
Ara només ens resta veure quin ha de ser el capteniment i el govern d' un príncep amb els súbdits i els amics. I com que sé de molts que han escrit sobre aquestes coses, temo, parlant-ne jo encara més, que no sigui tingut per presumptuós, sobretot pel fet de distanciar-me, com faré en tractar d' aquesta matèria, dels procediments dels altres. Tanmateix, essent la meva intenció d' escriure alguna cosa útil a qui hi pari atenció, m' ha semblat més convenient cercar la veritat efectiva de les coses que no pas la idea imaginària d' aquestes. N'hi ha molts que han imaginat repúbliques i principats que ningú no ha vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat; perquè hi ha una separació tan gran de com es viu a com s' hauria de viure, aque aquell que deixa allò que es fa per allò que s' hauria de fer, aprén més aviat a forjar-se la ruïna que la salvació: un home que en tot vulgui fer professió de bo trobarà forçosament la ruïna enmig de tants que no són bons. D' aquí que a un príncep que es vulgui conservar li cal aprendre de poder o ser bo i de fer-ne ús o no segons la necessitat.
(...) A un príncep, doncs, no li cal tenir totes les qualitats esmentades més amunt, però li és molt necessari que sembli posseir-les. Fins i tot m' atreveria a dir que són perjudicials si les posseeix i les practica sempre, i són útils si només fa veure de posseir-les, com semblar compassiu, lleial, humà,, íntegre, religiós i ser-ho, però estar amb l' ànim preparat de tal manera que, si cal no ser-ho, puguis i sàpiques canviar-te en tot el contrari. I has de saber que un príncep, i sobretot un príncep nou, no pot obsrvar totes aquelles coses que fan que els homes siguin tingut per bons, i sovint es veu forçat, per mantenir l' estat, d' obrar contra la fe, contra la caritat, contra la humanitat, contra la religió. I per això cal que tingui un ànim disposat a moure's segons el que li manen els vents i les variacions de la fortuna, i, tal comm he dit més amunt, no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal. Així doncs, un príncep ha de tenir molta cura que no li surti mai de la boca res que no sigui ple de les cinc qualitats esmentades i que sembli, en veure'l i sentir-lo, tot compassió, tot lleialtat, tot integritat, tot religió. I no ni ha res de què calgui més aparentar la pràctica que aquesta darrera qualitat. Els homes, generalment, jutgen més pels ulls que per les mans, perquè a tothom li és permés de veure, però a ben pocs de tocar. Tothom veurà el que sembles,, pocs s' adonaran del que ets, i aquets pocs no gosaran oposar-se a l' opinió de la majoria que tingui el poder de l' estat que els defensa: en les accions de tots els homes, i sobretot dels prínceps, on no hi ha tribunal d' apel·lació, es mira el fi. Miri, doncs, un príncep de vèncer i mantenir l' estat; els mitjans sempre seran jutjats honorables i lloats per tothom,, perquè el vulgar de la gent es deixa portar per l' aparença i per l' èxit de les coses. En el món no hi ha res més que vulgaritat, i els pocs només poden trobar-hi un lloc si la majoria té on apuntarlar-se. El príncep, XV-XVIII
César Borgia va ser el personatge que va inspirar "El Príncep" de Maquiavel
Material complementari:
"Llevat que els filòsofs regnin en els Estats, o els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cada un d'aquests camins les múltiples natures que actualment ho fan així, no hi haurà estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, en la raça dels homes; tampoc abans d'això no s'esdevindrà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del sol, l'organització política que ara acabem de descriure. Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè veia que era una manera de parlar controvertida; i és difícil d'advertir que no hi ha cap més manera d'ésser feliç, tant en la vida privada com en la pública." Plató: República V, 473d-e.
- Experiment d' Ash. Conformitat grupal.
- Experiment de Milgram. Obediència a l' autoritat
En primer lloc, el poder paternal (o de progenitura) no és altre que el que permet als pares de governar sobre els fills pel bé d’ aquests, fins que assoleixin l’ ús de raó o bé un estat de coneixement amb el qual hom els suposi capaços d’ entendre la norma que els ha de regir, ja sigui la llei natural o la llei civil del seu país. Capaços, repeteixo, d’ entendre-la tan bé com els altres que, com a homes lliures, viuen sota la llei. L’ afecte i la tendresa que Déu ha dipositat en el cor dels pares envers la seva descendència deixa prou clar que aquest no ha de ser pas un govern sever ni arbitrari, sinó encaminat a oferir ajuda, instrucció i protecció als fills. Sigui com vulgui, no hi ha cap raó, com ja he demostrar, per a creure que aquest poder hagi prevalgut mai sobre la vida i la mort dels fills més que sobre la de la resta dels homes, ni podrà ningú justificar que, un cop s’ ha fet home, el fill hagi de seguir subordinat a la voluntat dels pares, ni que els lligams que hi conservi siguin altres que el respecte, l’ honor, la gratitud, l’ assistència i el suport que deu tant al pare com a la mare pel fet d haver-ne rebut la vida i l’ educació. És cert, doncs, que el poder paternal és un poder natural, però no pot de cap manera, envair el terreny del polític. El poder del pare no abasta, en absolut, la propietat del fill, la qual està exclusivament a disposició d’ aquest.
En segon lloc, el poder polític és aquell que tot home posseïa en l’ estat de natura i que ha deixat en mans de la societat –i, per tant, dels governants, en qui la societat ha posat confiança, expressa o tàcita- perquè sigui emprat en benefici d’ ell i per a la salvaguarda de les seves propietats. Aquest poder, doncs, que tots els homes tenen en l’ estat de natura, i al qual renuncien en favor de la societat sempre que aquesta els pugui garantir protecció, consisteix a fer ús de tots els mitjans que creguin adients, i que la natura els permeti, per a defensar les seves possessions, i a castigar, segons els rectes dictats de la raó, les infraccions que els altres cometin contra la llei natural, a fi de garantir tan bé como sigui possible la protecció pròpia i la de la resta de la humanitat. Per això, la finalitat i la mesura d’ aquest poder, que quan es troba en mans de cada home en l’ estat de natura és la salvaguarda de tota la societat de què forma part, és a dir, de tota la humanitat en general, no pot ser altra, una vegada en mans del magistrat, que protegir la vida, les llibertats i les propietats dels membres de la societat. No pot ser, per tant, un poder arbitrari i absolut damunt la vida i els béns d’ aquells que hauria de protegir tant com fos possible, sinó una facultat per a dictar lleis i per annexionar-hi qualssevol càstigs que tendeixen a la defensa de la totalitat, tot amputan-ne únicament aquelles parts que, de tan corruptes, posin en perill les bones i saludables. Fora d’ això, cap altra severitat no serà lícita. I aquest poder només pot originar-se mitjançant el pacte, l’ acord i el consentiment mutu de tots els que componen la comunitat.
En tercer lloc, el poder despòtic és un poder absolut i arbitrari que un home té damunt un altre i que li permet de llevar-li la vida quan li sembli. Aquest poder no el pot conferir la natura –ja que no fa distincions entre uns homes i uns altres- ni pot ser transferit per cap mena de pacte, ja que si l’ home no posseeix aquest poder arbitrari sobre la pròpia vida, no pot pas adjudicar-lo a un altre; és, senzillament, el resultat de l’ apropiació de la vida d’ un home per part d’ un agressor quan s’ origina l’ estat de guerra. En aquest cas, com que l’ home ha abandonat la raó que Déu li havia donat perquè fos norma d erelació dels uns amb els altres, i, trencant el lligam comú que uneix la natura humana en una sola aliança i societat, ha renunciat al camí de la pau que aquella norma li ensenyava tot fent ús de la força de la guerra per a aconseguir uns fins injustos i perjudicials per a d’ altres sense tenir-hi cap dret, i ha abandonat la condició d’ home per a adoptar la de les bèsties, ja que, com elles, ha fet de la força la seva norma i el seu dret, s’ exposa d’ aquesta manera a ser destruït per la persona agredida i per la resta del gènere humà, que s’ uniran en l’ execució de la justícia com ho farien contra qualsevol altra bèstia salvatge o animal nociu amb el quan no fos possible de conviure amb tranquil·litat.
ACTIVITATS:
1.- Escriu la síntesi del text
2.- Què significa per Locke governar?
3.- Analitza l’ argumentació que Locke desenvolupa entre les línies 34 i 74, que correspon al poder polític
4.- Compara el poder despòtic de Locke amb el monarca absolut de Hobbes
5.- S’ ajusta la descripció del poder paternal de Locke, a la que tu coneixes? En què modificaries la relació de poder entre pares i fills?
Bibliografia: ALFARO, Carme i altres autors: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (Pàgina 215)
CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana S. A., 1999 (pàgines 119-121)
BLOC III UNITAT 12: PODER, ESTAT I FORMES DE GOVERN
THOMAS HOBBES
"La guerra de tots contra tots
És molt coneguda la frase de Hobbes, inclosa en aquest text, segons la qual la condició humana és una guerra de tots contra tots. Però és menys coneguda l' argumentació per la qual Hobbes arriba a aquesta conclusió i les conseqüències que vol extreure d' aquest raonament.
"La Natura ha fet els homes tan iguals en les facultats del cos i de la ment que, encara que de vegades pugui trobar-se un home manifestament més fort de cos o de ment més ràpida que un altre, quan tot es considera en conjunt, la diferència entre home i home no és tan considerable com per a ocasionar que un home pugui reclamar per a si mateix algun benefici que un altre no pugui pretendre tant com ell. Perquè, pel que fa a la força corporal, fins i tot el més dèbil té força per a occir el més fort, ja sigui per una maquinació secreta o bé pel complot amb altres que es troben en el mateix perill que ell.
I pel que fa a les facultats de la ment, (...) trobo encara una major igualtat entre els homes que la que trobava en la força. Perquè la prudència no és més que experiència, que, a igual temps, es dóna per igual en tots els homes, pel que fa a aquelles coses a què es consagren de la mateixa manera. Allò que tal vegada pot fer una tal igualtat increïble no és sinó un concepte vanitós de la pròpia saviesa, la qual quasi tots els homes creuen posseir en un grau major que la plebs, això és, que tothom excepte un mateix i ben pocs altres, els quals hom aprova a causa de la fama o pel fet d' estar-hi d' acord. Perquè és tal la naturalesa dels homes que, a pesar que puguin reconèixer que molts altres són més enginyosos o més eloqüents o més doctes, difícilment creuran que n' hi molts de tan savis com ells, ja que tenen la seva pròpia saviesa a la mà i la dels altres a distància. Això, però, prova més aviat que els homes són iguals en aquest sentit, que no pas desiguals. Perquè generalment no hi ha un signe millor de la distribució equitativa d' una cosa que el fet que cada home s' acontenti amb la seva part.
D' aquesta igualtat de capacitat sorgeix la igualtat en l' esperança d' atènyer els nostres objectius. I, per tant, si dos homes qualsevol desitgen la mateixa cosa, la qual, però no poden posseir ambdós, esdevenen enemics; i en el camí envers el seu objectiu (que és principalment la pròpia conservació i, de vegades, la delectació) s' esforcen a desttruir-se o sotmetre's l' un a l' altre. Heus aquí per què ocorre que allà on invasor no té res a témer llevat del simple poder d' un altre home, si algú planta, sembra, edifica o posseeix un seient adequat, pot esperar-se que altres probablement vinguin preparats amb les forces unides per a desposseir-lo i privar-lo no sols del fruit del seu treball, sinó també de la vida o la llibertat. I, al seu torn, l' invasor es troba en el mateix perill davant un altre. (Per veure el text de René Girard de l' obra Mentira Romántica, verdad novelesca, clicka aquest enllaç: http://mystikeepopteiatreballderecerca.blogspot.com.es/2017/07/r-girard-mentira-romantica-verdad.html?view=mosaic)
Donada aquesta situació de desconfiança múta, no hi ha manera més raonable perquè un home es protegeixi que l' anticipació, és a dir, dominar-ne per la força o per l' astúcia tants com sigui possible fins a l' extrem de no veure cap altre poder que sigui suficientment gran per a posar-lo a ell en perill. I això no és sinó el que la seva pròpia conservació requereix, i allò que tothom accepta. A més, així com hi ha qui es complau de contemplar el propi poder en els actes de conquesta, i duu aquests actes més enllà del que la seva seguretat requereix, uns altres, que en diferents circumstàncies s' acontentarien de romandre tranquls dintre de límits modestos, si no augmentessin el seu poder mitjançant la invasió, no podrien subsistir gaire temps a la defensiva. I, en conseqüència, essent necessari per a la conservació d' un home augmentar el seu domini sobre els alres, això hauria de ser-li permès.
A més a més, els homes no troben cap plaer (sinó, al contrari, una considerable aflicció) de romandre junts on no hi ha poder capaç d' inspirar respecte en tots ells. Perquè cap home no mira que el seu company el valori al nivell que ell mateix es col·loca. I, davant de qualsevol signe de menyspreu o infravaloració, s' esforça naturalment, tant com s' atreveix (cosa que entre aquells que no tenen un poder comú que els mantingui tranquils, és suficient per a fer que es destrueixin mútuament), a obtenir una valoració més alta a través del dany en el cas dels seus rivals,, i dels altres a través de l' exemple.
Així doncs, en la naturalesa de l' home trobem tres causes principals de discòrdia. Primera, la competència; segona, la desconfiança; tercera, la glòria.
La primera fa que els homes envaeixin per guanys; la segona, per seguretat; i la tercera, per reputació. Els primers usen la violència per a fer-se amos de les persones, mullers, fills i bestiar d' altres homes; els segons, per a defensar-los; els tercers, per bagatel·les, com una paraula, un somriure, una opinió diferent i qualsevol altre signe d' infravaloració, sigui directament sobre la seva persona, o per reflex en la família, els amics, la nació, la professió o el nom.
Amb tot això es fa palès que durant el temps en què els homes viuen sense un poder comú que els mantingui en el respecte, es troben en aquella condició que s' anomena guerra, i una guerra de tots contra tots."
HOBBES: Leviatan, XIII
- Avui 10 Abril 2018 a Caixaforum i dins de l' exposició "Disney, l' art d' explicar històries" podeu visionar la pel·lícula "La Bella y la bestia" de Cocteau a les 19h a Caixaforum (2€ amb la targeta de La Caixa).
- El "Mite de la caverna" de Plató i Ariel "Que tengo aquí"
BIBLIOGRAFIA UTILITZADA:
ALFARO, Carme i altres autors: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (Pàgina 214)
Virginia Woolf va escriure aquest text en un moment dramàtic, quan la Segona Guerra Mundial estava a punt d' esclatar. El seu punt de vista és que la funció simbòlica dels uniformes fomenta el bel·licisme. L'' autora ens resenta el món format per homes i per dones. Marca la seva diferència mitjançant una descripció de l' ús del vestuari pels uns i els altres. De sobte, tenim la sensació que allò que estem acostumats a veure cada dia -com es vesteixen homes i dones- apareix sota una llum més potent: la funció dels uniformes (pensem en l' exèrcit, en l' Església), la finalitat de les distincions a través del vestuari, les distintes aspiracions d' homes i dones.
Vestir-se és quelcom que homes i dones fan el món comú en què tots ens relacionem els uns amb els altres. I aquest món està ordenat a partir de l' exercici del poder. Un ús restringit de poder associa aquesta paraules a les instàncies de la política institucional. En aquest tema, poder es refereix, a més, a una multiplicitat de relacions humanas, en les quals uns dirigeixen els comportaments d' altres,, uns governen els altres.
Però, al mateix temps, aquest text ens deixa molts interrogants oberts que afecten quelcom tan apassionant com saber en què consisteixen les relacions humanes, si les guerres són o no inevitables, o si la irrupció de les dones en la història d' aquest segle suposa o no un altre punt de vista sobre les relacions humanes.
El fet que tots dos sexes tinguin un molt notable, per bé que diferent, amor al vestuari sembla no haver estat advertit pel sexe dominant; cal suposar que això és degut al poder hipnòtic propi del exercici del domini. Així, veiem com el difunt jutge MacCardie, en resumir el cas de la senyora Frankau, comentà:
"No es pot demanar a les dones que renunciïn a un tret essencial de la feminitat o que abandonin un dels mitjans que la naturalesa els proporciona per alleugerir una constant i insuperable inferioritat física (...) La vestimenta al capdavall, és una de les principals formes d' expressió de les dones (...) Pel que fa a la vestimenta, les dones, sovint, romanen en la infància, fins al final de la seva vida. No hem d' oblidar l' aspecte psicològic d' aquesta realitat. Però sense deixar de banda el fet anterior, la llei ha disposat, justament, que ha d' observar-se un criteri de prudència i proporció."
El jutge que deia això anava abillat amb toga escarlata, esclavina d' ermini i una gran perruca de tirabuixons artificials. Per això podem molt bé preguntar-nos si és que utilitzava "un dels mitjans que la naturalesa proporciona per alleugerir una constant i insuperable inferioritat física" o si potser aplicava "un criteri de prudència i proporció". El jutge es considerava capaç de sermonejar la senyora sense tenir la menor consciència que compartia amb ella la mateixa debilitat, perquè "no hem d' oblidar l' aspecte psicològic". La singularitat de la seva vestimenta -com l' uniforme dels almiralls, generals, pares del regne, alabarders, reis d' armes, etcétera- resultava totalment invisible a la seva pròpia vista. Això planteja dos interrogants: ¿quantes vegades cal realitzar un acte perquè arribi a ser tradicional i, en conseqüència venerable? I, ¿quina és la gradació de prestigi social que produeix ceguesa respecte a la curiosa naturalesa de les vestimentes que algú porta? La singularitat en el vestit, quan no va lligada a un càrrec, rares vegades deixa de ser ridícula.
(...) Quina esplendor, quines vestimentes tan adornades porten els homes educats en les seves funcions públiques...Alguns us vestiu de violeta, i un crucifix penja sobre el vostre pit; d' altres us cobriu de randes les espatlles; d' altres us poseu ermini; d' altres us pengeu tot de cadenes amb pedres precioses incrustades. De vegades, porteu perruques, i cascades de rínxols us baixen gradualment fins al coll. De vegades els vostres capells tenen forma de barca; d'altres tenen puntes; també se'n veuen com si fossin alts cons de pell negra; de tant en tant es fan de llautó i en forma de culler; roges plomes o blaves, coronen els uns o els altres. Les cames les cobriu de vegades amb faldons, i quan no, amb polaines. Tabards amb lleons i unicorns brodats basulen pendent dels vostres muscles; objectes de metall en forma d' estrella o de cercle brillen i espurnegen sobre el vostre pit. Cintes de tots els colors-blaves, morades, carmesines- us creuen de banda a banda les espatlles. Atesa la relativa senzillesa del vostre abillament a casa, l' esplendor de les vostres vestimentes públiques és enlluernador. Encara hi ha dos fets molt més estranys dels quals ens adonem poc a poc, quan la vista s' ha refet dels primers efectes de l' enlluernament. No sols hi ha grups sencers d' homes igualment vestits a l' estiu i a l' hivern -sorprenent circumstància entre els individus d' un sexe que canvia els seus vestits en concordança amb les estacions i per motius de gust personal i de comoditat-, sinó que tot botó, roseta i ratlla semblen tenir un significat simbòlic. Alguns només tenen dret a portar botons senzills; d' altres, rosetes; alguns tenen dret a lluir una sola ratlla; d' altres, tres, quatre, cinc i sis. I cada ris o ratlla es troba a la distància exacta on ha d' estar respecte a l' altre ris o a l' altra ratlla; per a uns ha de ser una polzada; una polzada i quart per ad' altres. Les normes regulen els cordons trenats d' or sobre els muscles, la llista dels pantalons i els capells amb insígnies. Però no hi ha vista capaç d' observar totes aquestes distincions, i menys encara descriure-les de manera justa. Tanmateix, més estranyes encara que la simbòlica esplendor de les vostres vestimentes, són les cerimònies que se celebren quan les porteu. Aquí us poseu de genolls; allà féu una reverència; aquí avanceu en processó darrere d' un home portador d' una maça de plata; aquí pugeu per una escala de fusta treballada; aquí rendiu homenatge a una porció de fusta pintada; aquí us humilieu davant de taules cobertes de rics tapissos. I, qualsevol que sigui el significat d' aquestes cerimònies per a vosaltres, sempre les realitzeu junts, a l' uníson; sempre amb l' uniforme adequat a l' home i a l' ocasió. Tot prescindint de les cerimònies, tan decorativa vestimenta ens sembla, a primera vista, extremadament curiosa. Perquè el nostre abillament, tal com solem usar-lo, és relativament senzill. A més de la primera funció de cobrir el cos, té dues altres missions: semblar vistós i atreure l' admiració dels membres del vostre sexe. Com que el matrimoni, fins a 1919 -fa vint anys encara no- era l' única professió oberta a nosaltres, difícilment es pot exagerar l' enorme importància que la vestimenta tenia per a la dona. Era, per a ella, el que els patrocinadors i protectors són per vosaltres. Era el seu principal, i potser l' únic, mitjà d' arribar a magistrat del Tribunal Suprem. Però les vostres vestimentes, amb les seves immenses complicacions, tenen, evidentment, una altra funció. No sols cobreixen la nuesa; afalaguen la vanitat; plauen a la vista; a més, serveixen per a proclamar el rang social, professional o intel·lectual de qui les porta. Si em perdoneu tan humil comparació, les vestimentes masculines acompleixen la mateixa funció que els cartellets a les botigues de queviures. Però, en comptes de dir "Això és margarina", "Això és mantega pura", "Això és la millor mantega que hi ha al mercat", diuen "Aquest home és un home intel·ligent, és llicenciat en Arts", "Aquest home és un home molt intel·ligent, és doctor en Lletres". "Aquest home és summament intel·ligent, és membre de l' Ordre del Mèrit". És precisament aquesta funció -la d' anunciar qui és qui- dels vostres abillaments, el que ens sembla més singular. (...) Realment, els homes amb educació fan ressaltar la seva superioritat sobre els altres homes -ja pel que fa al seu naixement, ja pel que fa a l' intel·lecte- pel fet de vestir de manera diferent o de posar títols davant dels noms o lletres a continuació. Són actes, aquests, que susciten la competència i l' enveja; emocions, aquestes que, sense necessitat de recòrrer a la biografia perquè ho demostri, ni demanar a la psicologia que ho expliqui, contribueixen a fomentar la disposició envers la guerra.
El Rey, con uniforme militar
Patrimonio Nacional ha publicado en su página web los retratos oficiales del rey Felipe VI con uniforme de capitán general de los Ejércitos de Tierra y del Aire y de la Armada.
El color de la casulla de un sacerdote indica que "Misterio" representa.
El blanco para las fiestas «más puras»
El verde esperanza para el día a día
ABC
El Papa emérito, Joseph Ratzinger, en una ceremonia convencional de verde, rodeado de sacerdotes
El capirote nazareno de las procesiones, residuo de la Inquisición El gorro puntiagudo o cucurucho de cartón que remata la figura de los nazarenos en las procesiones de Semana Santa (capirote), tiene su origen en la Inquisición.
Cada Semana Santa España se llena de procesiones católicas que inundan la geografía del país, convertidas en una mezcla de acto religioso y cultural. Una de las imágenes características es la presencia de nazarenos cubiertos con sus típicas caperuzas puntiagudas, que forman parte inseparable de estos actos. Pero ¿de dónde viene el uso de esta vestimenta? El origen del capirote o capuchón de los nazarenos que participan en las procesiones de la Semana Santa católica está en los comienzos de la Inquisición, cuando a las personas que eran condenadas se les imponía el castigo de tener que usar una prenda de tela que les cubriera el pecho y la espalda y un cucurucho de cartón en señal de penitencia. La prenda de tela que cubría el pecho y la espalda se llamada sambenito, y era una cartela donde se escribían los “pecados” que había cometido el que lo llevaba, así todos sabían por qué lo castigaban o ejecutaban, y de ahí viene también la expresión de "colgarle a alguien "el San Benito" ...de haber hecho algo). Se acompañaba el sambenito de un capirote o cucurucho de tela, cartón u otro material, que debían llevar colocado encima de la cabeza, en señal destacada de la penitencia que les había sido impuesta. Normalmente llevaba pintadas figuras alusivas al delito cometido o a su castigo (por ejemplo las llamas del infierno). Con estas prendas penitenciales vemos gran cantidad de procesiones y actos de la Inquisición en obras pictóricas desde finales del siglo XV (cuando se instituyó oficialmente la Inquisición). Hay cuadros con estas imágenes hasta finales del siglo XIX. ADAPTACIÓN A LAS PROCESIONES Por una lógica transposición del sentido penitencial, fue adoptado por algunas cofradías de Semana Santa e incluso por instituciones y cofradías que desarrollan sus actos en otros momentos del ciclo litúrgico del año. Las hermandades sevillanas lo adoptaron en el siglo XVII, y la costumbre se extendió pronto a otras ciudades españolas. La tela que cae sobre la cara y el pecho sirve para ocultar el rostro y preservar la identidad del penitente.
Condenados por la Inquisición
LUCAS VELÁZQUEZ, EUGENIO
Madrid, 1817 - Madrid, 1870
Hacia 1860. Óleo sobre lienzo, 77,5 x 91,5 cm.
- La pintura a la cara de Jack, el líder dels caçadors a "The Lord of the flies" o "El Señor de las moscas".
-L' uniforme de l' Academia Militar a la que pertany, que sempre porta Porky (Piggy)
- Aportació que fa Jordan Morales B12. Aporofobia o Racisme?
- Per a reflexionar: metges tatuats i altres professionals.
La obra, objeto de múltiples estudios y versiones (a parte de dos películas con título homónimo, una de ellas pésima y que traiciona toda la grandeza de la novela, obra de Harry Hook El señor de las moscas): ha influido en la serie Los Simpons y en la que es posiblemente la mejor serie de todos los tiempos Perdidos.
Pero a nosotros lo que nos interesa es el increíble análisis de tres elementos claves en el estudio del hombre:
Análisis sobre la naturaleza humana: ¿somos buenos o malos por naturaleza?
Análisis de origen y validez de las normas morales y sociales: ¿por qué es bueno y necesario ciertas normas?
Análisis del origen de la sociedad: ¿quién debe ser el jefe, el más fuerte o el más inteligente? ¿cuál es la mejor forma política: la democracia de un pueblo ignorante y temeroso como son los niños de 12 años o la dictadura de alguien sabio?.
Espero que esta serie de preguntas os ayude a profundizar en una gran novela. A medida que vayáis leyendo, intentad responderlas."
Helen Adams Keller (Tuscumbia, Alabama, Estats Units, 27 de juny de 1880 - 1 de juny de 1968 ) fou una activista,escriptora i professora nord-americana sordcega. Va ser la primera persona sordcega a obtenir una llicenciatura universitària. La història de com la seva professora, Anne Sullivan va aconseguir de trencar l'aïllament causat per la manca de possibilitats de comunicació, permetent el desenvolupament complet de la noia s'ha fet famosa mundialment a partir de la pel·lícula El miracle d'Anna Sullivan (The Miracle Worker).
Helen Keller no va néixer sordcega; als dinou mesos va contraure una malaltia que els doctors van descriure com "una congestió aguda de l'estómac i el cervell", que podria haver estat escarlatina o meningitis. La malaltia no va durar massa temps, però la va deixar sorda i cega. En aquell moment, l'única persona amb qui es comunicava era Martha Washington,[7] la filla de sis anys del cuiner de la casa, que va poder crear una llengua de signes amb ella; als set anys, tenia més de seixanta signes particulars per comunicar-se amb la seva família. Segons el psicòleg soviètic A. Meshcheryakov, l'amistat i els ensenyaments de la Martha van ser crucials per al desenvolupament posterior de la Helen.
El 1886, la seva mare, inspirada per una explicació a "American Notes" de Charles Dickens sobre els èxits en l'educació d'una altra nena sorda i cega, Laura Bridgman, va enviar la Helen, acompanyada pel seu pare a visitar el Dr. J. Julian Chisolm, un oftalmòleg i otorrinolaringòleg de Baltimore.[8] Ell els va posar en contacte amb Alexander Graham Bell, que en aquella època estava treballant amb nens sords. Bell va aconsellar a la parella que contactessin amb l'Institut Perkins per la Ceguera, l'escola on s'havia format Bridgman, que estava situada al Sud de Boston. El director de l'escola, Michael Anaganos, va demanar a l'antiga alumna Anne Sullivan, que també era deficient visual i només tenia 20 anys, que fes de professora de la Keller. Va ser el principi d'una relació de 49 anys, que va evolucionar a institutriu i finalment companya.
Anne Sullivan va arribar a can Keller el març de 1887, i va començar de seguida a ensenyar la Helen a comunicar-se lletrejant paraules a la seva mà, començant per d-o-l-l (nina) per la nina que li havia portat de regal. Al principi no se'n sortia, perquè no entenia que cada objecte tenia una paraula que l'identificava de manera única. De fet, quan Sullivan li intentava ensenyar la paraula "tassa", Keller es va desesperar tant que va trencar la nina.[9] El gran salt de Keller va arribar l'abril del mateix any, quan es va adonar que els gestos que la seva professora feia al palmell de la seva mà, mentre feia rajar aigua fresca per la seva altra mà, simbolitzaven la idea d'"aigua"; en aquell moment va gairebé esgotar a Sullivan exigint els noms de tots els altres objectes que li eren familiars dins el seu món.
Degut a un ull esquerre que sortia molt, normalment Keller sortia fotografiada de perfil. De gran li van posar ulls de vidre per raons "mèdiques i cosmètiques".
A partir del maig de 1888, Keller va anar a l'Institut Perkins per la Ceguera. El 1894, Helen Keller i Anne Sullivan van traslladar-se aNova York per anar a l'Escola Wright-Humason per a Sords i l'Escola Horace Mann per a Sords. El 1896, van tornar a Massachusetts i Keller va entrar a l'Escola de Senyoretes de Cambridge abans de ser admesa, el 1900 a Radcliffe College, una universitat. El seu admirador, Mark Twain, l'havia presentada al magnat del petroli Henry H. Rogers, que, juntament amb la seva dona, li van pagar l'educació. El 1904, als 24 anys, Keller es va llicenciar a Radcliffe, convertint-se en la primera persona sordcega a aconseguir una llicenciatura universitària.
Quan Keller era joveneta, Anne Sullivan la va presentar al prevere episcopalià Phillips Brooks, que la va introduir en el Cristianisme. Fou llavors que va dir una de les seves frases que s'han fet més famoses: "Sempre havia sabut que Ell hi era, però no sabia dir-ne el nom!"
Pel·lícules:
The Miracle Worker (La treballadora miraculosa, traduïda com "el miracle d'Anna Sullivan" en català) és un cicle d'obres dramàtiques basades en la seva autobiografia, La història de la meva vida. Descriuen la relació entre Keller i Sullivan, mostrant com la mestra la va portar des d'un estat pràcticament salvatge a l'educació, l'activisme, i la fama. El títol prové de la descripció que va fer Mark Twain d'Anne Sullivan. La primera obra va ser un guió televisiu de 1957 de William Gibson per al programa Playhouse 90. El va adaptar per una producció teatral que es va estrenar a Broadway el 1959 i finalment una pel·lícula el 1962, que va guanyar dos Oscars, a la millor actriu per Anne Bancroft i a la millor actriu secundària per Patty Duke. Se'n van fer dues versions televisives més el 1979 i el 2000.
El 1984 es va fer una altra pel·lícula per a la televisió sobre la vida de Helen Keller, anomenada The Miracle Continues (El miracle continua). Aquesta pel·lícula, pensada com a continuació de The Miracle Worker explica els anys d'universitat i els principis de la seva edat adulta. Cap de les pel·lícules anteriors mencionen l'activisme social que seria la característica principal de la seva vida, encara que la versió de Disney del 2000 explica als títols de crèdit que va convertir-se en una activista a favor de la igualtat social.
En uno de sus libros, Helen escribiría años más tarde: “A los seis años era un fantasma, viviendo en un mundo de tinieblas sin deseos y sin intelecto, guiada solamente por simples instintos animales”.
.jpg)
.jpg)