BLOC II. ANTROPOLOGIA. U6. LA HIPÒTESI DE MACLEAN.

BLOC II. ANTROPOLOGIA. 

UNITAT 6. L' ESCORÇA CEREBRAL. LA HIPÒTESI DE MACLEAN.

Hipótesis del cerebro triple

En 1970, MacLean desarrolló aún más su concepción del sistema límbico al colocarlo dentro de una teoría más amplia que intentaba explicar los procesos emocionales en todos los niveles de complejidad. Ésta era la hipótesis del cerebro triple.

De acuerdo con esta visión, el cerebro había experimentado tres grandes etapas de evolución de modo que en los mamíferos superiores existe una jerarquía de tres cerebros en uno, de ahí el término cerebro triple (en inglés triune, literalmente “tres en uno”).

El cerebro reptil, que comprende el tallo cerebral, regula los elementos básicos de supervivencia, como la homeostasis. Es compulsivo y estereotipado. MacLean ilustra esta función al sugerir que organiza los procesos involucrados en el regreso de las tortugas marinas al mismo terreno de crianza de años atrás.

El cerebro paleomamífero, que comprende el sistema límbico, añade la experiencia actual y reciente a los instintos básicos mediados por el cerebro reptil. El sistema límbico permite que los procesos de sobrevivencia básicos del cerebro reptil interactúen con elementos del mundo externo, lo que resulta de la expresión de la emoción general. Por ejemplo, el instinto de reproducción interactuaría con la presencia de un miembro atractivo del sexo opuesto, lo que genera sentimientos de deseo sexual.

El cerebro neomamífero, la neocorteza , regula emociones específicas basadas en las percepciones e interpretaciones del mundo inmediato. Los sentimientos de amor hacia un individuo particular serían un ejemplo de este tipo de emoción. De acuerdo con MacLean, en los humanos y otros mamíferos avanzados existen los tres cerebros. Los mamíferos inferiores tiene sólo los cerebros paleomamífero y reptil. Todos los demás vertebrados tiene sólo el cerebro reptil.

La evolución del cerebro paleomamífero (sistema límbico) fue por tanto visto como algo que libera a los animales de la expresión estereotipada de los instintos dictada por el cerebro reptil. El cerebro neomamífero añadió mayor flexibilidad a la conducta emocional al habilitar a los mamíferos superiores para basar la conducta emocional en procesos interpretativos complejos y utilizar la solución de problemas y la planeación a largo plazo en la expresión de las emociones.

Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 106)  

 

Webgrafia:

http://es.wikipedia.org/wiki/Paul_MacLean 

http://blogsdelagente.com/psorgylab/files/2010/06/frf.gif

BLOC II. ANTROPOLOGIA. UNITAT 6- EL SISTEMA LÍMBIC

BLOC II. ANTROPOLOGIA. UNITAT 6- EL SISTEMA LÍMBIC 

El sistema límbic és una part del nostre cervell que està format per un conjunt d'estructures (tàlem, hipotàlem, hipocamp i amígdala) que estan relacionades amb les respostes emocionals, l'aprenentatge i la memòria. Per la seva relació amb les emocions, és una de les estructures més implicades amb el trastorn bipolar.

El trastorn bipolar consisteix en un mal funcionament dels mecanismes bioquímics que regulen l'estat d'ànim i aquests mecanismes estan situats en el sistema límbic, tot això està relacionat amb causes genètiques.

El sistema límbic s'encarrega de regular les nostres emocions, es tracta d'un "termòstat emocional". Sabem que en les persones que sofreixen trastorn bipolar és freqüent que tinguin emocions extremes, fluctuant entre l'eufòria i la tristesa.

Diferents estudis de neuroimatge mostren alteracions en algunes estructures del sistema límbic en persones amb trastorn bipolar. Les cèl·lules que es troben dins del sistema límbic són les encarregades d'interpretar la suma dels estímuls sensorials, així com les nostres emocions primàries, fent que els estímuls ens semblin plaents o desagradables.

Les principals hipòtesis relacionades amb la fisiopatologia del trastorn bipolar suggereixen que algunes alteracions del sistema límbic/paralímbic i alguns canvis en el lòbul temporal podrien constituir les bases neurobiològiques de la malaltia. S'ha suggerit que un focus d'excitació en estructures límbiques i paralímbiques podria produir viratge.

Diversos estudis han trobat un augment d'excitabilitat en neurones del sistema límbic, es tracta de la "Teoria del kindling". Aquesta teoria refereix que les persones que estan genèticament predisposades al trastorn bipolar poden experimentar una sèrie d'esdeveniments estressants, cadascun dels quals disminueix el llindar al que pot donar-se un canvi d'estat d'ànim.

Com a resum, en aquesta notícia sobre el paper del sistema límbic en el trastorn bipolar veiem que és una estructura cerebral que és més vulnerable en les persones amb aquesta malaltia.

Bibliografia

• Benabarre, A; Vieta, E; Martín F; Lomeña, F. Neuroimagen funcional en pacientes con depresión bipolar de ciclación rápida. Revista Española de Medicina Nuclear. 2001;20:386-90.
• López, A. Trastorno afectivo bipolar. La enfermedad de las emociones. 2003. Editorial EDAF S. A.
• Imatge. Neuroimatge. 

BIBLIOGRAFIA:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 104-105) 

WEBGRAFIA:
http://www.aula2005.com/html/cn3eso/11relaciosn/encefalcatala3.jpg

http://www.forumclinic.org/ca/trastorn-bipolar/not%C3%ADcies/el-sistema-l%C3%ADmbic-estructura-principal-del-cervell-implicada-en-els

BLOC II. ANTROPOLOGIA. U6. LES NEURONES, LES SINAPSIS...

BLOC II. ANTROPOLOGIA. LES NEURONES, LES SINAPSIS...

El fet de tenir un sistema nerviós altament complex és un dels llegats més extraordinaris de l' evolució biològica de la nostra espècie. Sense ell l' hominització no hagués estat possible. Gràcies a ell es dóna l' aprenentatge social d' infinitat de coneixements. Per entendre la nostra dimensió biològica, hem d' atansar-nos als òrgans i les estructures neurològiques responsables de la nostra conducta, saber com funcionen i què passa 

Les neurones

Una neurona és una cèl·lula del teixit nerviós. Són capaces de produir petits impulsos elèctrics. Està formada per una cel·lula i un nucli. Del cos creixen dos tipus de prolongacions:

Les dendrites: Es una part de la neurona que esta especialitzada a rebre impulsos i la seva transmissió al cos de la neurona. La neurona esta formada per un tronc curt i amb unes estructures anomenades espines.

L’axó: L’axó també es la part d’una neurona que té unes terminacions ramificades que condueixen impulsos des del cos de la neurona fins a altres neurones o bé cap als músculs o glàndules. A l’axó hi ha dos tipus de transport:

- Anterógrad. Del soma fins a les terminals del axó.

- Retrògrad. De les terminals del axó fins al soma.

Les neurones es troben a l’encèfal, la medul·la espinal i els ganglis, estan en contacte amb tot el cos. A diferència de la majoria de les altres cèl·lules del organisme, les neurones normals no es divideixen excepte en alguns llocs del cos, molt concrets com a l’encèfal.

Els nervis de la mielina també tenen la possibilitat de regenerar-se. També hi ha alguna malaltia per culpa de la mielina.

Que s’anomena esclerosi múltiple. La funció principal de les neurones és transmetre els impulsos nerviosos.

Les sinapsis

Sinapsi. 1- Axó de la cèl·lula presinàptica; 2- Botó terminal de l'axó; 3- Vesícules amb neurotransmissors i neurotransmissors; 4- Receptors; 5- Dendrita de la cèl·lula postsinàptica

Una sinapsi és un tipus d'unió especialitzada mitjançant la qual les neurones s'envien senyals entre elles i/o a les cèl·lules no neuronals com les musculars o secretores. El terme "sinapsi" va ser encunyat per Sir Charles Scott Sherrington el 1897 al seu treball "The integrative action of the nervous system".

Les sinapsis químiques permeten a les neurones formar circuits dins del sistema nerviós central. Són crucials pels processos biològics que determinen la percepció i el pensament. Permeten al sistema nerviós central connectar i controlar altres sistemes del cos. Una neurona allibera un neurotransmissor a la sinapsi que connecta amb una altra neurona. Aquests neurotransmissors han de sortir de la sinapsi adequadament perquè la sinapsi estigui preparada pel seu òptim funcionament al més aviat possible. Les sinapsis químiques no són l'únic tipus de sinapsi biològica: les sinapsis elèctriques i les immunològiques també existeixen. Amb tot, sense cap adjectiu qualificatiu “sinapsi” significa sinapsi química.

Els neurotransmissors 

Un neurotransmissor és una molècula que utilitzen els animals per transmetre, amplificar i modular senyals elèctrics entre una neurona i una altra cèl·lula. Habitualment es distingeixen els neurotransmissors clàssics dels que no ho són, atenent a unes característiques comunes dels primers neurotransmissors que es van descriure.

Els primers neurotransmissors van ser descoberts l' any 1921. Actualment, se'n coneixen uns cinquanta. Se sap, per exemple, que algunes drogues reforcen o inhibeixen la seva acció. Els ansiolítics, com el valium, augmenten l' acció de l' àcid gamma-aminobutíric (GABA) i els antidepressius, com el prozac, reforcen l' acció de  la dopamina; la nicotina, en canvi, activa els receptors de l' acetilcolina distribuïts per tota l' escorça. 

El sistema nerviós 

El sistema nerviós autònom o SNA controla les funcions que realitzen els òrgans interns sense un control conscient per part de l'individu, com ara el batec cardíac, els moviments respiratoris, la digestió, l'excreció, etc. 

El sistema nerviós somàtic, també anomenat sistema nerviós de  la vida de relació, està format pel conjunt de neurones que regulen les funcions voluntàries o conscients en l' organisme (per exemple, el moviment muscular, el tacte). 

Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 102-103) 

Webgrafia:

http://www.xtec.cat/ceipalber/ciencia/nervis/neurones.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sinapsi
http://html.rincondelvago.com/000551031.png
http://ca.wikipedia.org/wiki/Neurotransmiss
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sistema_nervi%C3%B3s_aut%C3%B2nom
http://ww2.educarchile.cl/UserFiles/P0001/Image/CR_Imagen/articles-95795_imagen_0.gif
https://ceipntrasradelapiedad.wordpress.com/2010/08/18/la-funcion-de-relacion-el-sistema-nervioso/
http://www.xtec.cat/~ajimeno/cn3eso/11relaciosn/impulso%20nervioso%20catal%E02.jpg

BLOC II: ANTROPOLOGIA. UNITAT 6. DOCUMENTAL: LA ODISEA DE LA ESPECIE

BLOC II: ANTROPOLOGIA. 

UNITAT 6. DOCUMENTAL: LA ODISEA DE LA ESPECIE

La odisea de la especie (en francés, L'Odyssée de l'espèce) es un documental francés de ficción de una hora y media de duración, dirigido por Jacques Malaterre y emitido por primera vez en televisión el 7 de enero de 2003 en France 3. Relata, mediante animación por computadora o actores caracterizados, el surgimiento de la humanidad a partir de los primeros homininos, hasta llegar al Homo sapiens.

Pocos meses después de que L'Odyssée de l'espèce fuese emitido por primera vez en la televisión francesa, la televisión británicaemitió una producción propia, de la BBC, Walking with Cavemen, que abordaba el mismo tema. Pero los dos documentales no se influyeron mutuamente pues fueron rodados y emitidos en sus respectivas televisiones casi simultáneamente.

Juan Luís Arsuaga, conocido por los descubrimientos de Atapuerca, coordina la versión española. 

Després d' haver vist la pel.lícula marca en cada cas la resposta que consideris correcta:

1.- Les restes fòssils més antigues de què es disposa avui en dia pertanyen a un especímen anomenat Tumai, Australopitheucs anamensis, Homo erectus. 

2.- La Lucy és un exemplar d' Homo sapiens, Australopithecus afarensis, Orrorin tugenensis. 

3.- Segons el film, quin d' aquests homínids, coneixia el foc: l' Australopithecus anamensis, els Neandertals, l' Homo habilis. 

4.- Quina afirmació feta al film està avui en dia en discussió entre la comunitat científica: que els neandertals i els Homo sapiens siguien espècies diferents; que la nostra espècie hagi evolucionat a partir d' altres; que els Homo habilis siguin més antics que els Homo erectus. 

Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 100) 

Webgrafia:

https://www.youtube.com/watch?v=eJ8DpDWC6Bw

BLOC II: ANTROPOLOGIA. U 6: EVOLUCIÓ I HOM. Una gran família.

BLOC II: ANTROPOLOGIA. 

UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ. 

Una gran família. 

Homo habilis

Australopithecus habilis 

L'Homo habilis és una espècie extinta d'homínid que visqué a l'Àfrica de l'Est i del Sud, ara fa entre 1,9 i 1,6 milions d'anys. El nom habilis, "hàbil", li ve pel fet que s'han trobat eines de pedra a la vora de les restes fòssils. El primer fòssil fou descobert per Louis Seymour Bazett Leakey al 1960. Aquest espècimen (OH 7) va esdevenir l'espècimen tipus per la definició de la nova espècie.^[1]

Se'ls va batejar al començament com a Teantrops o Prezinjantrops. H. habilis és considerat com a forma gràcil avançada delsaustralopitecs per part d'alguns autors, raó per la qual es pot trobar la denominació Australopithecus habilis. Per d'altres, H. habilisrepresenta el punt d'inflexió en l'evolució dels homínids, el pas dels australopitecs als Homo. Com a punt important, es troba l'increment progressiu de la capacitat encefàlica; la seva capacitat craniana era d'entre 600 i 700 cc, una mica superior a la de l'australopitec.^[2]

Donat el gran dimorfisme sexual entre els australopitecs, alguns autors consideraren que Homo habilis i H. rudolfensis no eren més que les formes femenines i masculines -respectivament- d'una mateixa espècie. La tendència actual és la de considerar l´H. rudolfensiscom a espècie separada -probablement d'aparició anterior- i contemporània de l'H. habilis.

Els jaciments més importants són el de Koobi Fora (Kenya) i el de la Gola d'Olduvai (Tanzània).

Homo erectus

Homo Erectus

Homo erectus procedeix de l'evolució d'Homo ergaster. S'anomena erectus (o Arcantrop) perquè quan el descobrí Eugène Dubois(1858–1940) era l'homo fòssil més antic que podia caminar dret. Posteriorment se n'han trobat de més antics. L' H. erectus es localitza a la franja sud del centre i l'est d'Àsia, amb una antiguitat d'entre 1,8 milions d'anys a 300.000 anys.

Els primers fòssils foren descoberts per Dubois l'any 1891, consistint en un fèmur molt semblant a un fèmur humà i un crani (aquest darrer és conegut com a Trinil 2, l'espècimen tipus). La descoberta es va fer a Trinil, a l'illa de Java (Indonèsia). Dubois va batejar-lo com a Pithecanthropus erectus ("home-mico que camina dret" o Pitecantrop).

Els jaciments més importants es localitzen a l'illa de Java ("l'home de Java") i d'altres illes de l'indonèsia, a la Xina i nord d'Àfrica (Atlantrop). Entre els jaciments xinesos, la cova de Zhoukoudian, a uns 50 km de Pequín, n'és un dels més importants. Les restes descobertes aquí es van anomenar inicialment Sinanthropus pekinensis (Sinantrop), "home xinès de Pequín" (popularment conegut com a "home de Pekin").

Els Homo erectus dominaven la tècnica de tallar pedres (fabricació de bifaços i de petites destrals). Fabricaven els seus acampaments i practicaven la recol·lecció i la caça. Els últims Homo erectus van descobrir com dominar el foc. Usaven vestits i eren capaços de comunicar-se.

El pitecantrop agafava la posició vertical perfectament, igual que els altres homos erectus; se sap que fabricava utensilis i es creu que es menjaven el cervell dels seus congèneres. El crani del Sinantrop és mes humà que el dels australopitecs però encara segueix guardant parentiu amb els simis; era d'alçada lleugerament superior però de baixa capacitat craniana -amb tot aquesta capacitat era superior als Australopitecs- i la dentadura era essencialment humana. La capacitat craniana del pitecantrop és inferior a la del sinantrop i és més semblant a la de l'atlantrop. L'alçària d'un pitecantrop estaria sobre 1,65 metres i la del sinantrop seria lleugerament inferior.

Tot i què en un principi es pensava que Homo erectus era l'ancestre de l'home actual, avui en dia sembla que fou una branca lateral que va acabar extingint-se. L'home actual provindria de l'evolució de l´Homo ergaster, ancestre de l´erectus.

Els neandertals

Homo sapiens neanderthalensis

L'home de Neandertal (Homo neanderthalensis) o simplement neandertal, és una espècie extinta del gènere Homo que visqué aEuropa i el Pròxim Orient al Paleolític mitjà, entre fa 250.000 i 28.000 anys. Si bé anteriorment era classificat com una subespècied'Homo sapiens (i anomenat per consegüent Homo sapiens neanderthalensis), actualment la majoria d'autors el consideren una espècie diferent.

L'anàlisi del genoma dels neandertals, segons l'article publicat en el número del 7 de maig del 2010 a la revista Science, mostra que és molt probable que hi hagués hagut creuaments amb els humans moderns. Entre l'1% i el 4% del genoma d'Homo Sapiens derivaria del genoma dels neandertals.^[1]

Protagonitzà una rica cultura material anomenada Mosterià i mostrava preocupacions estètiques i espirituals (sepultures). Després d'un difícil reconeixement, durant molt de temps l'home de Neandertal ha estat vist negativament en comparació amb Homo sapiens. En la imaginació popular apareix com un ésser simiesc, rude, lleig i ximplet. De fet, és més robust que Homo sapiens i el seu cervell és lleugerament més voluminós de mitjana. Els progressos de l'arqueologia prehistòrica i de la paleoantropologia des de la dècada del 1960 han revelat un ésser de gran riquesa cultural. Tanmateix, encara queden molts punts per aclarir, com ara les causes de la seva extinció.

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 98,99)  

 

Webgrafia:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Homo_habilis.jpg

http://ca.wikipedia.org/wiki/Homo_erectus

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Homo_sapiens_neanderthalensis.jpg

BLOC II ANTROPOL.U6: EVOLUCIÓ I HOMIN. Lucy i el llinatge humà

BLOC II: ANTROPOLOGIA. 

UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ.

 Lucy i el llinatge humà

Reconstrucció de Lucy

L' any 1974 els paleontòlegs D. Johanson i T. White descobriren a la regió d' Hadar, Etiòpia, les restes fòssils -gairebé el 40% d' un esquelet- de l' avantpassat més antic de l' home conegut fins a aquell moment. Aquestes restes pertanyen a una petita femella-Lucy- de l' espècie Australopithecus afarensis que va viure aproximadament fa uns 3,2 milions d' anys.

Del gènere Australopithecus al gènere Homo

Les tendències evolutives que portaren el gènere Homo fa uns 2,5 milions d' anys a partir d' una branca de les espècies d' australopitecs ja hi eren presents en aquests:

- La postura erecta o bipedisme sembla que portava avantatges adaptatives, com ara, una perspectiva visual més amplia i, sobretot, l' alliberament de les mans, aptes per agafar i manipular eines i per transportar objectes.

- L' alliberament de les mans, exigeix un increment en la capacitat craneal 

- La reducció de la mida de les mandíbules, acompanyada de l' elevació del front. En els homes arcaics va augmentar la capacitat cranial gràcies a una elevació del front. Al mateix temps es va reduir la mida de les mandíbules, hem de suposar que com a conseqüència evolutiva de canvis importants a la dieta. Ells tenien les eines necessàries per tallar carn i, gràcies al descobriment del foc, van aprendre a cuinar-la. 

Bibliografia:
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgines 96 i 97) 

 Webgrafia:

http://news.nationalgeographic.com/news/2006/09/photogalleries/afarensisancestors/images/primary/lucy-recon-big.jpg

BLOC II: ANTROPOLOGIA. U6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ. El lloc de l' home a la naturalesa.

BLOC II: ANTROPOLOGIA. 

UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ. 

El lloc de l' home a la naturalesa. 

Charles Darwin

El 1859, Charles Darwin (1809-1882) publicà un llibre fonamental per entendre l' ésser humà: L' origen de les espècies. Hi assenyalava un fet clau: que l' home és el resultat del procés evolutiu, igual que la resta d' espècies animals. 

Semblança entre l' home i els grans simis

Dintre del regne animal, l' ésser humà, Homo sapiens, pertany a l' ordre dels primats. Alhora està inclòs en una de les tres superfamílies del subordre dels antropoides. Aquesta, la superfamília dels hominoides, comprèn, al seu torn, tres famílies: els gibons o petits simis; els grans simis (orangutans, goril·les, ximpanzés) i la dels homínids.

El nostre arbre genealògic

Totes aquestes dades avalen la història evolutiva o filogènesi dels hominoides representada a la darrera imatge. A partir d'un avantpassat comú que visqué segons indiquen les seves restes fòssils, fa 30 milions d' anys-(A), l' Aegyptopithecus, potser el primer antropoide-, es van separar dues línies evolutives: una d' elles condueix als hilobàtids i l' altra als pòngids i als homínids. A la ramificació següent- (B), fa 16 o 17 milions d' anys- es va separar la línia evolutiva que porta a l' orangutan. L' ordre de separació de les altres tres línees -(C), l´últim avantpassat comú es remunta com a molt a uns 7 milions d' anys- no es coneix amb seguretat. És probable que primerament se separés el llinatge humà dels pòngids i que després aquest es ramifiqués en les línies que porten al goril·la i al ximpanzé. Tot i així, respecte a aquest tema no hi ha unanimitat entre els científics. 

Gibó

Orangutà

Ximpanzè 

Lloc evolutiu de l' espècie humana 

Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 94 i 95)