BLOC II. ANTROPOLOGIA. LES NEURONES, LES SINAPSIS...

BLOC II. ANTROPOLOGIA. LES NEURONES, LES SINAPSIS...

El fet de tenir un sistema nerviós altament complex és un dels llegats més extraordinaris de l' evolució biològica de la nostra espècie. Sense ell l' hominització no hagués estat possible. Gràcies a ell es dóna l' aprenentatge social d' infinitat de coneixements. Per entendre la nostra dimensió biològica, hem d' atansar-nos als òrgans i les estructures neurològiques responsables de la nostra conducta, saber com funcionen i què passa 

Les neurones

Una neurona és una cèl·lula del teixit nerviós. Són capaces de produir petits impulsos elèctrics. Està formada per una cel·lula i un nucli. Del cos creixen dos tipus de prolongacions:

Les dendrites: Es una part de la neurona que esta especialitzada a rebre impulsos i la seva transmissió al cos de la neurona. La neurona esta formada per un tronc curt i amb unes estructures anomenades espines.

L’axó: L’axó també es la part d’una neurona que té unes terminacions ramificades que condueixen impulsos des del cos de la neurona fins a altres neurones o bé cap als músculs o glàndules. A l’axó hi ha dos tipus de transport:

- Anterógrad. Del soma fins a les terminals del axó.

- Retrògrad. De les terminals del axó fins al soma.

Les neurones es troben a l’encèfal, la medul·la espinal i els ganglis, estan en contacte amb tot el cos. A diferència de la majoria de les altres cèl·lules del organisme, les neurones normals no es divideixen excepte en alguns llocs del cos, molt concrets com a l’encèfal.

Els nervis de la mielina també tenen la possibilitat de regenerar-se. També hi ha alguna malaltia per culpa de la mielina.

Que s’anomena esclerosi múltiple. La funció principal de les neurones és transmetre els impulsos nerviosos.

Les sinapsis

Sinapsi. 1- Axó de la cèl·lula presinàptica; 2- Botó terminal de l'axó; 3- Vesícules amb neurotransmissors i neurotransmissors; 4- Receptors; 5- Dendrita de la cèl·lula postsinàptica

Una sinapsi és un tipus d'unió especialitzada mitjançant la qual les neurones s'envien senyals entre elles i/o a les cèl·lules no neuronals com les musculars o secretores. El terme "sinapsi" va ser encunyat per Sir Charles Scott Sherrington el 1897 al seu treball "The integrative action of the nervous system".

Les sinapsis químiques permeten a les neurones formar circuits dins del sistema nerviós central. Són crucials pels processos biològics que determinen la percepció i el pensament. Permeten al sistema nerviós central connectar i controlar altres sistemes del cos. Una neurona allibera un neurotransmissor a la sinapsi que connecta amb una altra neurona. Aquests neurotransmissors han de sortir de la sinapsi adequadament perquè la sinapsi estigui preparada pel seu òptim funcionament al més aviat possible. Les sinapsis químiques no són l'únic tipus de sinapsi biològica: les sinapsis elèctriques i les immunològiques també existeixen. Amb tot, sense cap adjectiu qualificatiu “sinapsi” significa sinapsi química.

Els neurotransmissors 

Un neurotransmissor és una molècula que utilitzen els animals per transmetre, amplificar i modular senyals elèctrics entre una neurona i una altra cèl·lula. Habitualment es distingeixen els neurotransmissors clàssics dels que no ho són, atenent a unes característiques comunes dels primers neurotransmissors que es van descriure.

Els primers neurotransmissors van ser descoberts l' any 1921. Actualment, se'n coneixen uns cinquanta. Se sap, per exemple, que algunes drogues reforcen o inhibeixen la seva acció. Els ansiolítics, com el valium, augmenten l' acció de l' àcid gamma-aminobutíric (GABA) i els antidepressius, com el prozac, reforcen l' acció de  la dopamina; la nicotina, en canvi, activa els receptors de l' acetilcolina distribuïts per tota l' escorça. 

El sistema nerviós 

El sistema nerviós autònom o SNA controla les funcions que realitzen els òrgans interns sense un control conscient per part de l'individu, com ara el batec cardíac, els moviments respiratoris, la digestió, l'excreció, etc. 

El sistema nerviós somàtic, també anomenat sistema nerviós de  la vida de relació, està format pel conjunt de neurones que regulen les funcions voluntàries o conscients en l' organisme (per exemple, el moviment muscular, el tacte). 

Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 102-103) 

Webgrafia:

http://www.xtec.cat/ceipalber/ciencia/nervis/neurones.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sinapsi
http://html.rincondelvago.com/000551031.png
http://ca.wikipedia.org/wiki/Neurotransmiss
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sistema_nervi%C3%B3s_aut%C3%B2nom
http://ww2.educarchile.cl/UserFiles/P0001/Image/CR_Imagen/articles-95795_imagen_0.gif
https://ceipntrasradelapiedad.wordpress.com/2010/08/18/la-funcion-de-relacion-el-sistema-nervioso/
http://www.xtec.cat/~ajimeno/cn3eso/11relaciosn/impulso%20nervioso%20catal%E02.jpg

BLOC II. ANTROPOLOGIA: Cromanyó amb una mica de neandertal, per Daniel Closa

Cromanyó amb una mica de neandertal

Parlar d’espècies sempre resulta complicat ja que el concepte no deixa de ser una eina que fem servir els humans per classificar les moltes formes de vida que hi ha al planeta. Si mirem un gat i el comparem amb un gos, tenim clar que parlem de coses diferents per tant, sembla el més normal del món considerar-los ”espècies” diferents. La cosa es complica quan parlem de diferents espècies de gossos que, de vegades son tant diferents que, a primer cop d’ull no tindríem problemes en també classificar-los en paquets diferents.

La teoria diu que si es poden creuar i tenir descendència fèrtil, pertanyen a la mateixa espècie. Assenyat, però si penso en un Chihuahua i un Santbernat trobo difícil imaginar com reproduir-los. Especialment si el Chihuahua és la femella. Els límits en les classificacions sempre són complicats, i si a sobre hi afegim el factor temps, la cosa es pot embolicar més.

En el cas dels humans, la classificació que fem es va modificant a mida que anem descobrint més fòssils o millorem el nostre coneixement del material genètic. Nosaltres som els únics representants actuals, els Homo sapiens, però abans van trepitjar el planeta els neandertals (Homo neanderthaliensis) i a Indonesia tenim restes dels petits “home de Flores” (Homo floresiensis). N’hi va haver altres i segur que les classificacions seguiran canviant, però aquests dos van compartir el planeta amb elssapiens durant uns quants milers d’anys.

La pregunta que els últims anys s’ha fet sovint és si va haver-hi entrecreuaments entre nosaltres i els neandertals. Després de tot, els Homo sapiens vàrem sortir d’Àfrica fa uns doscents mil anys i en arribar a Europa (els que anomenem “Home de Cromanyó i que ja era igualet a nosaltres) vam trobar que els neandertals ja hi portaven més de trenta mil anys. El cas és que tots dos eren prou similars com per sospitar possibles hibridacions, però amb els fòssils no hi havia manera de treure l’aigua clara.

Per sort, fa poc es va seqüenciar el genoma dels neandertals i el van comparar amb el nostre. I, bingo!, sembla que sí que van tenir lloc creuaments ja que cada un de nosaltres porta entre un 1 % i un 3% de gens d’origen neandertal. Al menys els humans d’origen europeu. Els africans no van estar en contacte amb els neandertals i no van tenir ocasió d’intercanviar gens. La cosa és complexa perquè no sempre son els mateixos gens. És a dir que el 2 % de gens neandertals d’algú pot ser completament diferent del 2 % d’algú altre. Si els agrupem tots, un cinquè dels gens que tenien els neandertals poden trobar-se en humans.

Amb aquesta mena de transferències podem fixar-nos en les coses bones o en les dolentes. Per exemple, hi ha qui diu que ens van aportar gens implicats en malalties com la diabetis, el lupus o la cirrosi. Però segur que també ens van aportar altres que donen més resistència a la pell o a les ungles i alguns que deuen tenir alguna virtut que no hem identificat. És fàcil assenyalar els inconvenients associats amb malalties, però és difícil notar els avantatges de fets que són normals.

Però, per molt que ens sembli curiós això de la hibridació amb neandertals, tampoc resulta tant particular. Nosaltres provenim d’uns homínids que van abandonar Àfrica fa temps, però els neandertals també. Ells simplement van emprendre el viatge per colonitzar el planeta uns quants milers d’anys abans, però segurament vàrem tenir un avantpassat comú fa mig milió d’anys.

Tot plegat ens permet entendre molt millor com va ser la nostra història més antiga, de quina manera els humans, en les seves diferents versions van proliferar i colonitzar el planeta i com diferents branques de la família es van separar per tornar a trobar-se milers d’anys després. És interessant per la genètica bàsica, per entendre els canvis evolutius i per perfilar els mecanismes d’especiació.

Finalment ens permet entendre’ns millor a nosaltres mateixos. Mireu-vos al mirall. Estareu veient ni més ni menys que un autèntic Cromanyó amb un petit percentatge de Neandertal. I no cometeu mai l’error de pensar que això és ofensiu.

Autor: Daniel Closa

- Sobre la possibilitat de barrejar genèticament, neanderthals amb sapiens, existeix la novel.la El Clan del oso cavernario de  l' escriptora Jean M. Auel, "best seller" del que s' ha fet una pel·lícula.

Webgrafia:

http://ciencia.ara.cat/centpeus/2014/02/05/cromanyo-amb-una-mica-de-neandertal/
http://www.colegioglenndoman.edu.co/aula%20virtual/evolucion%201.gif

BLOC II: ANTROPOLOGIA. UNITAT 6. "LA GUERRA DEL FUEGO" DE J.J. ANNAUD

BLOC II: ANTROPOLOGIA. 

UNITAT 6. 

"LA GUERRA DEL FUEGO" 

JEAN-JACQUES ANNAUD 

La Guerre du feu (en Hispanoamérica, La guerra del fuego; en España, En busca del fuego) es una película franco-canadiense-estadounidense de 1981 dirigida por Jean-Jacques Annaud y basada en la novela de título homónimo (traducida al español como La guerra del fuego o La conquista del fuego) escrita por J. H. Rosny(pseudónimo de los hermanos belgas Joseph Henry Honoré Boex y Sheraphin Justine François Boex) en 1911.

Está ambientada en la Prehistoria de Europa y trata de la lucha de los humanos primitivos por el control del fuego.

Producción

Contó con la actuación de Everett McGill, Ron Perlman, Nameer El-Kadi y Rae Dawn Chong.

La superproducción, principalmente franco-canadiense, aún hoy da de qué hablar por su impecable puesta en escena y su muy inteligente facturación, con un lenguaje gutural inventado por el escritor Anthony Burgess y unlenguaje corporal diseñado y supervisado por Desmond Morris.

La calidad del film fue consagrada con varios premios, entre ellos el premio Oscar de 1983 al mejor maquillaje, lospremios César de 1982 a la mejor película y al mejor director, el Premio BAFTA de 1983 al mejor maquillaje, elPremio Saturno de 1982 a la mejor película internacional, y 5 premios Genie en 1982.

La película fue rodada en diversos lugares de Canadá, Escocia y Kenia, y cuenta con la fotografía de Claude Agostini, que intensifica los colores de tal manera que da la sensación de que saltan de la pantalla.

Entre todas las características positivas del film, destacan el buen pulso narrativo de Annaud, con su acostumbrado enfoque hacia los hermosos paisajes y a la sexualidad sin pudor, la poderosa música de Philippe Sarde, el excelente diseño de producción y la actuación del trío formado por Everett McGill, Nameer El-Kadi y Ron Perlman (asiduo colaborador del director francés).

El grado de realismo

La promoción de la película sostiene que las situaciones y las soluciones de la puesta en escena no se apartan de los conocimientos científicos contemporáneos suyos. Sin embargo, hay muchos puntos de desacuerdo, a veces profundos, con los datos disponibles en el momento de hacer la película.

La acción tiene lugar hace 80.000 años, y combina especies humanas, con muy distintos grados de evolución, que habitan en bosques de hoja caduca que recuerdan a los de Europa. Los Ulhamr y los Kzamm presentan características anatómicas con reminiscencias de los neandertales, mientras que los Ivaka evocan un Homo sapiens anatómicamente moderno. Si bien está demostrado que ambas especies coexistieron en la Europa delPleistoceno y el Eoceno, se considera un anacronismo la presencia de los hombres llamados en la película Wagabou, grupo correspondiente a otro tipo humano más arcaico (H. erectus) del que se sabe que no habitó en Europa.

La importancia del fuego como agente de la supervivencia del grupo, supuestamente por el calor y para mantener alejados a otros animales, es más bien un cliché de la imaginación que una realidad: el género Homo apareció hace unos 3 Ma, y sus representantes sobrevivieron sin fuego en Europa unos 400.000 años. La etapa de conocimiento del fuego sin control de su producción es teórica, y es poco probable, ya que las técnicas para producir fuego por fricción o por percusión son muy simples, y son compatibles con el conocimiento técnico que se evidencia por los utensilios de piedra.

En comparación con la imagen que brinda la evidencia material de los logros de los grupos humanos de hace 80.000 años de la especie H. neanderthalensis, la que da la película es la de un animal grosero: la marcha de simio y los gestos (en los homínidos, el bipedalismo comenzó hace 3 millones de años), la falta de atención a los muertos (las primeras tumbas en Europa tienen 100.000 años), la falta casi total de utensilios de piedra, la presencia de reflejos animales (los expedicionarios babean al ver un grupo de antílopes).

Los Ivaka utilizan el propulsor, cuya existencia se ha verificado solamente desde el Solutrense (desde hace 22.000 hasta hace 17.000 años).

La información relativa a las relaciones sociales y a la dominación masculina brutal no están apoyadas por argumentos científicos.

Si bien la película llevó al público a tomar un interés en la prehistoria, también ha contribuido a perpetuar muchos estereotipos infundados y una imagen de los grupos humanos prehistóricos también infundada.

Algunas de las principales etapas de la evolución humana se reducen en la película a la escala de tiempo de un grupo de personas: por ejemplo, la idea de preparar los alimentos empleando el fuego es suscitada por un trozo de carne que cayó en las brasas por la noche.

Quedan lejos de la realidad percibida mediante el conocimiento científico actual el descubrimiento de la exogamia cuando el protagonista es capturado y obligado a embarazar a las mujeres de un clan, el "descubrimiento" de la posición de cara a cara durante el acto sexual, el desarrollo de humor (los dos episodios de la piedra que golpea a uno de los protagonistas en la cabeza), la negativa al canibalismo, el invento de la medicina (con una mezcla de hierbas), el problema de la transmisión o la producción de fuego, y, en suma, la condensación de acontecimientos que condujeron a grandes avances en la evolución del hombre en la historia de un solo grupo en la película. La mayoría de los procesos en cuestión son graduales y mucho más complejos en la realidad.

Lo que sí se ha demostrado es la hibridación entre homo neanderthalensis y homo sapiens.

Webgrafia:

https://es.wikipedia.org/wiki/La_Guerre_du_feu_(pel%C3%ADcula)

BLOC II: ANTROPOLOGIA. UNITAT 6. DOCUMENTAL: LA ODISEA DE LA ESPECIE

BLOC II: ANTROPOLOGIA. 

UNITAT 6. DOCUMENTAL: LA ODISEA DE LA ESPECIE

La odisea de la especie (en francés, L'Odyssée de l'espèce) es un documental francés de ficción de una hora y media de duración, dirigido por Jacques Malaterre y emitido por primera vez en televisión el 7 de enero de 2003 en France 3. Relata, mediante animación por computadora o actores caracterizados, el surgimiento de la humanidad a partir de los primeros homininos, hasta llegar al Homo sapiens.

Pocos meses después de que L'Odyssée de l'espèce fuese emitido por primera vez en la televisión francesa, la televisión británicaemitió una producción propia, de la BBC, Walking with Cavemen, que abordaba el mismo tema. Pero los dos documentales no se influyeron mutuamente pues fueron rodados y emitidos en sus respectivas televisiones casi simultáneamente.

Juan Luís Arsuaga, conocido por los descubrimientos de Atapuerca, coordina la versión española. 

Després d' haver vist la pel.lícula marca en cada cas la resposta que consideris correcta:

1.- Les restes fòssils més antigues de què es disposa avui en dia pertanyen a un especímen anomenat Tumai, Australopitheucs anamensis, Homo erectus. 

2.- La Lucy és un exemplar d' Homo sapiens, Australopithecus afarensis, Orrorin tugenensis. 

3.- Segons el film, quin d' aquests homínids, coneixia el foc: l' Australopithecus anamensis, els Neandertals, l' Homo habilis. 

4.- Quina afirmació feta al film està avui en dia en discussió entre la comunitat científica: que els neandertals i els Homo sapiens siguien espècies diferents; que la nostra espècie hagi evolucionat a partir d' altres; que els Homo habilis siguin més antics que els Homo erectus. 

Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 100) 

Webgrafia:

https://www.youtube.com/watch?v=eJ8DpDWC6Bw

BLOC II: ANTROPOLOGIA. UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ. Una gran família.

BLOC II: ANTROPOLOGIA. 

UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ. 

Una gran família. 

Homo habilis

Australopithecus habilis 

L'Homo habilis és una espècie extinta d'homínid que visqué a l'Àfrica de l'Est i del Sud, ara fa entre 1,9 i 1,6 milions d'anys. El nom habilis, "hàbil", li ve pel fet que s'han trobat eines de pedra a la vora de les restes fòssils. El primer fòssil fou descobert per Louis Seymour Bazett Leakey al 1960. Aquest espècimen (OH 7) va esdevenir l'espècimen tipus per la definició de la nova espècie.^[1]

Se'ls va batejar al començament com a Teantrops o Prezinjantrops. H. habilis és considerat com a forma gràcil avançada delsaustralopitecs per part d'alguns autors, raó per la qual es pot trobar la denominació Australopithecus habilis. Per d'altres, H. habilisrepresenta el punt d'inflexió en l'evolució dels homínids, el pas dels australopitecs als Homo. Com a punt important, es troba l'increment progressiu de la capacitat encefàlica; la seva capacitat craniana era d'entre 600 i 700 cc, una mica superior a la de l'australopitec.^[2]

Donat el gran dimorfisme sexual entre els australopitecs, alguns autors consideraren que Homo habilis i H. rudolfensis no eren més que les formes femenines i masculines -respectivament- d'una mateixa espècie. La tendència actual és la de considerar l´H. rudolfensiscom a espècie separada -probablement d'aparició anterior- i contemporània de l'H. habilis.

Els jaciments més importants són el de Koobi Fora (Kenya) i el de la Gola d'Olduvai (Tanzània).

Homo erectus

Homo Erectus

Homo erectus procedeix de l'evolució d'Homo ergaster. S'anomena erectus (o Arcantrop) perquè quan el descobrí Eugène Dubois(1858–1940) era l'homo fòssil més antic que podia caminar dret. Posteriorment se n'han trobat de més antics. L' H. erectus es localitza a la franja sud del centre i l'est d'Àsia, amb una antiguitat d'entre 1,8 milions d'anys a 300.000 anys.

Els primers fòssils foren descoberts per Dubois l'any 1891, consistint en un fèmur molt semblant a un fèmur humà i un crani (aquest darrer és conegut com a Trinil 2, l'espècimen tipus). La descoberta es va fer a Trinil, a l'illa de Java (Indonèsia). Dubois va batejar-lo com a Pithecanthropus erectus ("home-mico que camina dret" o Pitecantrop).

Els jaciments més importants es localitzen a l'illa de Java ("l'home de Java") i d'altres illes de l'indonèsia, a la Xina i nord d'Àfrica (Atlantrop). Entre els jaciments xinesos, la cova de Zhoukoudian, a uns 50 km de Pequín, n'és un dels més importants. Les restes descobertes aquí es van anomenar inicialment Sinanthropus pekinensis (Sinantrop), "home xinès de Pequín" (popularment conegut com a "home de Pekin").

Els Homo erectus dominaven la tècnica de tallar pedres (fabricació de bifaços i de petites destrals). Fabricaven els seus acampaments i practicaven la recol·lecció i la caça. Els últims Homo erectus van descobrir com dominar el foc. Usaven vestits i eren capaços de comunicar-se.

El pitecantrop agafava la posició vertical perfectament, igual que els altres homos erectus; se sap que fabricava utensilis i es creu que es menjaven el cervell dels seus congèneres. El crani del Sinantrop és mes humà que el dels australopitecs però encara segueix guardant parentiu amb els simis; era d'alçada lleugerament superior però de baixa capacitat craniana -amb tot aquesta capacitat era superior als Australopitecs- i la dentadura era essencialment humana. La capacitat craniana del pitecantrop és inferior a la del sinantrop i és més semblant a la de l'atlantrop. L'alçària d'un pitecantrop estaria sobre 1,65 metres i la del sinantrop seria lleugerament inferior.

Tot i què en un principi es pensava que Homo erectus era l'ancestre de l'home actual, avui en dia sembla que fou una branca lateral que va acabar extingint-se. L'home actual provindria de l'evolució de l´Homo ergaster, ancestre de l´erectus.

Els neandertals

Homo sapiens neanderthalensis

L'home de Neandertal (Homo neanderthalensis) o simplement neandertal, és una espècie extinta del gènere Homo que visqué aEuropa i el Pròxim Orient al Paleolític mitjà, entre fa 250.000 i 28.000 anys. Si bé anteriorment era classificat com una subespècied'Homo sapiens (i anomenat per consegüent Homo sapiens neanderthalensis), actualment la majoria d'autors el consideren una espècie diferent.

L'anàlisi del genoma dels neandertals, segons l'article publicat en el número del 7 de maig del 2010 a la revista Science, mostra que és molt probable que hi hagués hagut creuaments amb els humans moderns. Entre l'1% i el 4% del genoma d'Homo Sapiens derivaria del genoma dels neandertals.^[1]

Protagonitzà una rica cultura material anomenada Mosterià i mostrava preocupacions estètiques i espirituals (sepultures). Després d'un difícil reconeixement, durant molt de temps l'home de Neandertal ha estat vist negativament en comparació amb Homo sapiens. En la imaginació popular apareix com un ésser simiesc, rude, lleig i ximplet. De fet, és més robust que Homo sapiens i el seu cervell és lleugerament més voluminós de mitjana. Els progressos de l'arqueologia prehistòrica i de la paleoantropologia des de la dècada del 1960 han revelat un ésser de gran riquesa cultural. Tanmateix, encara queden molts punts per aclarir, com ara les causes de la seva extinció.

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 98,99)  

 

Webgrafia:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Homo_habilis.jpg

http://ca.wikipedia.org/wiki/Homo_erectus

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Homo_sapiens_neanderthalensis.jpg

BLOC II: ANTROPOLOGIA. UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ. Lucy i el llinatge humà

BLOC II: ANTROPOLOGIA. 

UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ.

 Lucy i el llinatge humà

Reconstrucció de Lucy

L' any 1974 els paleontòlegs D. Johanson i T. White descobriren a la regió d' Hadar, Etiòpia, les restes fòssils -gairebé el 40% d' un esquelet- de l' avantpassat més antic de l' home conegut fins a aquell moment. Aquestes restes pertanyen a una petita femella-Lucy- de l' espècie Australopithecus afarensis que va viure aproximadament fa uns 3,2 milions d' anys.

Del gènere Australopithecus al gènere Homo

Les tendències evolutives que portaren el gènere Homo fa uns 2,5 milions d' anys a partir d' una branca de les espècies d' australopitecs ja hi eren presents en aquests:

- La postura erecta o bipedisme sembla que portava avantatges adaptatives, com ara, una perspectiva visual més amplia i, sobretot, l' alliberament de les mans, aptes per agafar i manipular eines i per transportar objectes.

- L' alliberament de les mans, exigeix un increment en la capacitat craneal 

- La reducció de la mida de les mandíbules, acompanyada de l' elevació del front. En els homes arcaics va augmentar la capacitat cranial gràcies a una elevació del front. Al mateix temps es va reduir la mida de les mandíbules, hem de suposar que com a conseqüència evolutiva de canvis importants a la dieta. Ells tenien les eines necessàries per tallar carn i, gràcies al descobriment del foc, van aprendre a cuinar-la. 

Bibliografia:
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgines 96 i 97) 

 Webgrafia:

http://news.nationalgeographic.com/news/2006/09/photogalleries/afarensisancestors/images/primary/lucy-recon-big.jpg

BLOC II: ANTROPOLOGIA. UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ. El lloc de l' home a la naturalesa.

BLOC II: ANTROPOLOGIA. 

UNITAT 6: EVOLUCIÓ I HOMINITZACIÓ. 

El lloc de l' home a la naturalesa. 

Charles Darwin

El 1859, Charles Darwin (1809-1882) publicà un llibre fonamental per entendre l' ésser humà: L' origen de les espècies. Hi assenyalava un fet clau: que l' home és el resultat del procés evolutiu, igual que la resta d' espècies animals. 

Semblança entre l' home i els grans simis

Dintre del regne animal, l' ésser humà, Homo sapiens, pertany a l' ordre dels primats. Alhora està inclòs en una de les tres superfamílies del subordre dels antropoides. Aquesta, la superfamília dels hominoides, comprèn, al seu torn, tres famílies: els gibons o petits simis; els grans simis (orangutans, goril·les, ximpanzés) i la dels homínids.

El nostre arbre genealògic

Totes aquestes dades avalen la història evolutiva o filogènesi dels hominoides representada a la darrera imatge. A partir d'un avantpassat comú que visqué segons indiquen les seves restes fòssils, fa 30 milions d' anys-(A), l' Aegyptopithecus, potser el primer antropoide-, es van separar dues línies evolutives: una d' elles condueix als hilobàtids i l' altra als pòngids i als homínids. A la ramificació següent- (B), fa 16 o 17 milions d' anys- es va separar la línia evolutiva que porta a l' orangutan. L' ordre de separació de les altres tres línees -(C), l´últim avantpassat comú es remunta com a molt a uns 7 milions d' anys- no es coneix amb seguretat. És probable que primerament se separés el llinatge humà dels pòngids i que després aquest es ramifiqués en les línies que porten al goril·la i al ximpanzé. Tot i així, respecte a aquest tema no hi ha unanimitat entre els científics. 

Gibó

Orangutà

Ximpanzè 

Lloc evolutiu de l' espècie humana 

Bibliografia:

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 94 i 95)