BLOC I: LA INVESTIGACIÓ FILOSÒFICA. UNITAT 1. Què és filosofia? Què fan els filòsofs?

El pensador (1880) d' August Rodin 

UNITAT 1:Què és filosofia?

Què fan els filòsofs? 

L' examen racional

Els filòsofs han cregut i creuen que cal examinar els punts de vista que solem acceptar respecte del nostre món i de nosaltres mateixos per veure si són racionalment defensables.

El repte de Sòcrates 

Els filòsofs, seguint el consell socràtic, insisteixen a portar a la llum les nostres creences implícites, les quals assumim en la nostra manera d' entendre el món, nosaltres mateixos i els valors en què creiem...el filòsof creu que aquestes han de ser inspeccionades i organitzades com un sistema significatiu i coherent de creences.

Mort de Sòcrates (1787) de Jacques Louis David

Recepta per pensar a la manera de Sòcrates 

El mètode socràtic d' examen del sentit comú, atès que segueix una sèrie consistent de passos, s' ha de presentar sense cap mena de greuge en el llenguatge d' un manual o un llibre de cuina i aplicar-lo a qualsevol creença que ens sentim instats a acceptar o bé inclinats a rebutjar. El mètode suggereix que no podem determinar la corecció d' un enunciat basant-nos en què gaudeixi de l' acceptació majoritària o de l' assentiment tradicional de persones de renom. Un enunciat correcte és aquell que no es pot contradir racionalment. Un enunciat és vertader si no pot ser refutat. Si la refutació és possible, llavors, per elevats que siguin el nombre i la categoria dels qui ho subscriuen, l' enunciat serà fals i encertarem si el posem en dubte.

1. Trieu un enunciat que gaudeixi del suport confiat del sentit comú.

Obrar amb valentia implica no retirar-se de la lluita.

2. Imagineu por un moment que, malgrat la confiança de qui ho proposa, l' enunciat és fals. S' han de buscar situacions o contextos en què l' enunciat no resulti vertader.

És possible ser valent i, això, no obstant, retirar-se de la lluita? 

És possible matenir-se ferm en la lluita i, tanmateix, no ser valent?

3. Si es troba alguna excepció, la definició serà falsa o, al menys imprecisa.

És possible ser valent i retirar-se

És possible mantenir-se ferm en la lluita i tot i amb això no ser valent

4. L' enunciat inicial s' ha de matisar per donar compte de l' excepció.

Obrar amb valentia pot implicar tant la retirada com l' avanç en la lluita. 

5. Si es descobreixen noves excepcions als enunciats millorats, el procés s' ha de repetir. La veritat, si és que un ésser humà és capaç d' assolir quelcom semblant, radica en un enunciat que sembli impossible de refutar. Esbrinant allò que una cosa no és, és com ens aproximem a la comprensió d' allò que és. 

Adaptat d' A. de Botton, Les consolacions de la filosofia, 2000

Bibliografia:

ALFARO, Carme i VVAA: Filosofia i ciutadania, Ediciones del Serbal, pàgines 12 i 13 

EL PODER. ACTIVITAT. COMENTARI DE LA PEL. "EL SENYOR DE LES MOSQUES"

EL PODER

ACTIVITAT

COMENTARI DE LA PEL.LÍCULA:

 "EL SENYOR DE LES MOSQUES"

1.- Fes un resum de mig full, de l' argument del film de Harry Hook de 1990 (2,5p)

2.- Posa-li un títol diferent (1p)

3.- Relaciona els textos treballats a classe de Foucault, Nietzsche, Weber, Locke, Hobbes, Woolf, Maquiavel, Montesquieu, etc. amb els trets més importants de l' obra cinematogràfica que ens ocupa (4,5p)

4.- Fes una opinió personal de mig full (2p)

Dates d' entrega:

B11

Dijous 29 Maig 2014. S' afegirà +1 punt d' actitud. S' entrega en mà a la professora, a l' hora de classe.

Divendres 30 Maig 2014. S' afegirà +0,5 punt d' actitud. S' entrega en mà a la professora, a l' hora de classe.
Dissabte 31 Maig 2014. No s' afegirà cap punt. S' enviarà per correu electrònic en format word (Lletra Arial, 12, interlineat 1,5)  i com a document adjunt a sgil4@xtec.cat i s' entregarà en mà, a la professora, dijous 5 de juny.
Diumenge 1 Juny 2014. Es restarà un punt -1 d' actitud.El comentari de text s' ha d' entregar sempre en mà a la professora el dijous 5 de juny i s' envia a l' adreça electrònica, sgil4@xtec.cat en format word i com a document adjunt.

FORA D' AQUESTES DATES D' ENTREGA, EL TREBALL NO ES RECOLLIRÀ.

B12

Dilluns 26 Maig 2014. S' afegirà +1 punt d' actitud. S' entrega en mà a la professora, a l' hora de classe.

Dijous 29 Maig 2014. S' afegirà +0,5 punt d' actitud. S' entrega en mà a la professora, a l' hora de classe.
Divendres 30 Maig 2014. No s' afegirà cap punt. S' enviarà per correu electrònic en format word (Lletra Arial, 12, interlineat 1,5)  i com a document adjunt a sgil4@xtec.cat i s' entregarà en mà, a la professora, dilluns 2 de juny.
Dissabte 31 Maig 2014. Es restarà un punt -1 d' actitud.El comentari de text s' ha d' entregar sempre en mà a la professora el dilluns 2 de juny i s' envia a l' adreça electrònica, sgil4@xtec.cat en format word i com a document adjunt.

FORA D' AQUESTES DATES D' ENTREGA, EL TREBALL NO ES RECOLLIRÀ. 

 

Webgrafia:

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgw7m9X_NDOJCoGw76mkOO1nC9s0RoRsldeOxjMxiU20iw0MTgeBcmcxQ_Pr9SAGIx_KU0-z_K5PeI0YpKNSd5GYoFWlYGwOASofrvUY5SG0GKn5z4EW2WAXdT7iiPgAMH_qEuqUKovSZ93/s1600/lordofthefliesREX_468x372.jpg 

ZENÓN DE ELEA : LAS PARADOJAS O APORÍAS (Introducció a Segon de Batxillerat)

Las paradojas de Zenón

Parménides, el maestro de Elea, había desestimado lo revelado por los sentidos como guía para conocer la verdad porque, aunque éstos inducen a conformar un mundo en el que existe el movimiento y la pluralidad, todo debe reducirse al Ser, que es uno, inmutable, único y eterno.

Zenón de Elea (siglo V antes de Cristo), discípulo de Parménides (hay quién cree que fue su hijo adoptivo, otros, incluso, su amante...) quiso demostrar por vía de las paradojas (o aporías) que no es posible realizar afirmaciones sobre el mundo sensible que sean consistentes (como su movimiento, su pluralidad, etc.) Zenón tratará, pues, de poner de manifiesto que la realidad aparente es internamente contradictoria, puesto que precisa tanto del ser como del no-ser para adquirir sentido, lo que conduce a un callejón sin salida cognoscitivo.

Es en esencia Zenón un defensor de las ideas de su maestro, el paladín de la unidad y la inmutabilidad del ser. Echando mano de la lógica, que posibilita la prueba de una hipótesis por "reducción al absurdo", «refuta a quienes afirman la multiplicidad», afirmando, por lo mismo, que «todo es uno».

Aunque parece ser que Zenón elaboró, para su defensa de la imposibilidad del cambio y movimiento, hasta casi medio centenar de aporías (esto es, una proposición sin salida lógica, que presenta dos afirmaciones igualmente plausibles, o dos razonamientos opuestos igual de consistentes), algunas de ellas son muy famosas, por la perplejidad que producen*. Los recogió Aristóteles, en su Física:

1) Argumento contra la pluralidad.

Zenón afirma que ni el espacio ni los objetos que éste contiene pueden ser divisibles o plurales. Si las cosas son divisibles, o bien están formadas por elementos sin extensión, divisibles hasta el infinito (en cuyo caso el objeto no tiene extensión, según el juicio del eleata), o bien por elementos con extensión, en número finito (en cuyo caso el objeto sería infinitamente grande; dado que sólo elementos finitos pueden separar otros igualmente finitos, y éstos a partir de otros también finitos, y así sucesivamente, esto conduce a un número infinito de elementos finitos separados, lo cual implica un total de dimensiones infinitas).

Este argumento, por lo tanto, nos permite comprender que si partimos de la posibilidad de la divisibilidad y pluralidad de la materia y el espacio, arribamos a una serie de conclusiones incongruentes, pues no pueden congeniar en un mismo mundo objetos infinitos con otros finitos, u objetos con tamaños infinitos y otros con ningún tamaño en absoluto. De ahí que Zenón concluya que ante esta situación contradictoria sólo quepa aceptar como real el mundo como unidad y entidad continua.

2) Parábola de Aquiles y la tortuga.

Sin duda, ésta es la paradoja más célebre de Zenón, y constituye el segundo punto del argumento del eléata contra el movimiento. En la imaginación de Zenón, Aquiles, el corredor griego más veloz, propone una competición entre él y una tortuga. Ufano y convencido de su triunfo, Aquiles permite que el animal tome una pequeña ventaja. Da inicio la carrera, y contra todo pronóstico, acontece algo extraño, según Zenón; cuando Aquiles alcanza el punto del que partía la tortuga, ésta se ha desplazado ya un ligero trecho. Por mucho que acelere Aquiles, al llegar a ese mismo lugar, la tortuga mantendrá aún cierta ventaja; aunque ésta vaya minvando a cada paso, aunque la separación tienda a cero, nunca será completamente cero, y por lo tanto, Aquiles nunca alcanzará la tortuga.

2B) La dicotomía.

Esta interesante paradoja se relaciona a su vez con la anterior. Según ella, Aquiles no sólo no atrapará jamás a la tortuga, sino que, de hecho, ¡ni siquiera se mueve! Porque, para llegar incluso al primer punto del recorrido, en el que se hallaba la tortuga al inicio de la carrera, Aquiles debe antes haber alcanzado la mitad de ese trayecto, un punto medio entre su posición anterior y la posterior. Pero, si desea hacerlo, antes debe, a su vez, haber llegado a la mitad de esa mitad, hasta lograr el punto medio dentro de aquel otro punto medio... y así sucesivamente. Como puede intuirse, esta progresión continúa indefinidamente hasta el infinito, con lo cual, según Zenón, Aquiles ni siquiera llega a empezar la carrera, al no realizar movimiento alguno.

3) La flecha.

Cuando lanzamos una flecha con un arco ésta se halla, aunque percibamos su vuelo a través del aire, en reposo. Porque una flecha debe permanecer siempre en un sitio, sea cual sea, y éste es siempre el mismo, dado que posee el mismo tamaño que la flecha. El lugar concreto en el que se halla la flecha está determinado por la flecha misma, dado que los otros lugares donde ella no está sólo se diferencian de aquel en la ausencia de dicha flecha. Ahora bien, si el lugar en el cual se halla la flecha es tan grande como ella misma, si encaja perfectamente en ella, la flecha no podrá moverse en él. Y si no se mueve en dicho espacio, entonces está quieta, en reposo. Es decir, un cuerpo en reposo ocupa un espacio que es "igual a sí mismo", algo que también sucede con un cuerpo en movimiento (una flecha, en el ejemplo), porque para cada instante llena un volumen de espacio idéntico a su propio tamaño; luego está en reposo.

4) El estadio.

Imaginemos ahora un estadio en el que disponemos un grupo de cuatro soldados en fila, que permanecen en reposo (los denominaremos XXXX) justo en el centro del estadio. De uno de los lados parte otro grupo de cuatro (YYYY) en dirección al primero, y del lado opuesto otros cuatro (ZZZZ) en dirección contraria, dispuestos a encontrarse también con XXXX. Ambas filas se desplazan a idéntica velocidad. Su situación inicial y final es la siguiente:



Lo singular de esta paradoja es que, mientras el grupo de las Ys, en su trayecto hasta situarse justo bajo los Xs, ha recorrido en relación a éstas dos posiciones, el grupo de los Zs, en relación a los Ys, ha efectuado cuatro posiciones en el mismo tiempo, hasta quedar alineados todos los tres grupos. Esto nos indica, puesto que la longitud de los grupos es idéntica, que la velocidad del cuarteto de los Zs es el doble que la del cuarteto de los Ys. Pero si, al partir ambos grupos, la velocidad de Ys y Zs era la misma, ¿cómo es posible que no lo sea, al mismo tiempo?

Hoy podemos hacer, naturalmente, algunas críticas a las aporías de Zenón*, pero en su tiempo fueron verdaderamente revolucionarias y causaron una enorme perplejidad entre los intelectuales griegos. Por ejemplo, su primera paradoja pierde fuerza al desconocer éste el concepto del vacío, concepto que sólo tomaría forma propia y desarrollada con los atomistas (posteriores, pues, a Zenón), o, también, porque el eleata no conocía que el valor de la suma de una serie de números infinitamente pequeños no es infinito, sino finito. Por lo que respecta a la aporía de la flecha, como señala Aristóteles en su Física, Zenón acepta la idea de que el tiempo está compuesto de instantes. "Si esto no se admite", afirma el estagirita, "la conclusión no valdrá" (A 28). Y en relación a la última de las aporías citadas, por fin, su coherencia se basa en la suposición de que tanto el tiempo como el espacio está constituido por elementos puntuales e indivisibles, como lo son los números, opinión que sustentaban los pitagóricos.

En todo caso, estas aporías tenían como misión básica, según ya se ha dicho, demostrar que el movimiento es imposible, así como la pluralidad y la divisibilidad en el mundo natural revelado por los sentidos. Aquellos que afirmen lo contrario están condenados a la contradicción, pues sus argumentos no son racionales, como corroboran las paradojas de Zenón. Así, éste no realiza una comprobación de las tesis de su maestro Parménides, sino que destaca, tan sólo (aunque ya es bastante...), la condición contradictoria de las que éste niega como verdaderas, arguyendo y razonando dónde se hallan sus errores y faltas.

Zenón no causó sólo perplejidad con sus aporías, sino también incomodidad, la intranquilidad de comprobar que, de estar en lo cierto, no existía ninguna posibilidad de investigar el mundo natural dentro del ámbito de la verdad, sino sólo en el de la opinión. Ante esta situación reaccionarían más tarde los pluralistas y atomistas, Empédocles, Anaxágoras y Demócrito.

*(En casi cualquier texto de filosofía que contenga el periodo presocrático se habla, con mayor o menor profundidad, de las paradojas de Zenón. Para un análisis más completo y exhaustivo del que hacemos aquí, puede servir el magnífico estudio de J. Barnes, en su obra "Los Presocráticos", pág. 312-350, Cátedra, Madrid, 2000).

Publicado por elHermitaño en 09:43

LA PARADOJA DE ZENÓN

   (Aquiles y la tortuga)

Según la leyenda, Aquiles, héroe de la Guerra de Troya, era invulnerable, debido a que su madre, para hacerle invencible lo llevó a la laguna Estigia, morada de Medusa, y lo sumergió en sus aguas sujeto por el talón. Como su talón fue lo único que no se mojó, éste era su único punto débil... el Talón de Aquiles.

Famoso por sus grandes cualidades físicas, Aquiles fue elegido por Zenón de Elea (490 a.C. - 430 a.C.) como protagonista de la famosa Paradoja (cuyo enunciado hemos adaptado para facilitar la solución):

Aquiles, el atleta más veloz, capaz de correr los 100 m. en 10 segundos, no podrá alcanzar a una lenta tortuga, diez veces menos rápida que él. Ambos disputan una carrera, concediendo Aquiles una ventaja de 100 m. a la tortuga. Cuando Aquiles ha cubierto esos 100 m., la tortuga se ha desplazado 10 m. Al cubrir Aquiles esos 10 m., la tortuga se ha desplazado 1 m. Mientras cubre ese metro que le separa de la tortuga, ésta ha recorrido 0'1 m. Y así indefinidamente.

Así, Aquiles debe cubrir infinitos trayectos para alcanzar a la tortuga. Por lo tanto, Aquiles deberá cubrir una distancia infinita, para lo cual necesitará un tiempo infinito. De tal manera que el desgraciado Aquiles nunca alcanzará a la tortuga.

  

Es evidente que esta paradoja, bajo una apariencia de razonamiento correcto, esconde algún fallo... todos sabemos que Aquiles debe alcanzar a la tortuga. Pero se tardó 24 siglos en desvelar por completo, gracias a la Teoría de Límites, cuál era el fallo: la suposición de que infinitos trayectos deben sumar una distancia infinita y necesitan un tiempo infinito no es correcta.

Lo aclararemos estudiando como sucesiones las distancias recorridas, la ventaja de la tortuga y los tiempos empleados:

	Posición de Aquiles  (m.)	Posición de  la tortuga  (m.)	Ventaja  de la  tortuga  (m.)	Tiempo empleado  (seg.)
Salida 1ª etapa 2ª etapa 3ª etapa 4ª etapa ... Límites	0 100 100 + 10 = 110 100 + 10 + 1 = 111 100 + 10 + 1 + 0,1 = 111,1 ... 111,111...	100 100 + 10 = 110 100 + 10 + 1 = 111 100 + 10 + 1 + 0,1 = 111,1 100 + 10 + 1 + 0,1 + 0,01 = 111,11 ... 111,111...	100 10 1 0,1 0,01 ... 0	0 10 10 + 1 = 11 10 + 1 + 0,1 = 11,1 10 + 1 + 0,1 + 0,01 = 11,11 ... 11,111...

En consecuencia: Aquiles alcanza a la tortuga a los 111,111... m de carrera y emplea en ello 11,111... segundos (números decimales periódicos puros).

Otro ejemplo.- Si todavía te cuesta admitir que la suma de infinitos números puede ser un número finito, piensa en una hoja de papel (1). Le quitamos la mitad (1/2). A su vez, a la mitad restante le quitamos su mitad (1/4). Al trozo que queda (1/4), también le quitamos su mitad (1/8). Y así sucesivamente, de forma indefinida. Como siempre queda algo de papel, siempre se puede continuar cortando. 

Piensa ahora en la suma de los infinitos trozos de papel que vamos quitando:

1 / 2 , 1 / 4 , 1/8 , 1/16 , 1/ 32 ...

 ¿Cuál es su suma?

 ¡Evidentemente toda la hoja; es decir 1!

 1 / 2 + 1 / 4 +1 / 8 + 1 / 16 + 1 / 32 ... = 1

Ambos casos son ejemplos concretos de la Suma de todos los términos de una progresión geométrica con razón r ( | r | < 1).

Dada una progresión geométrica:         a  ,  a·r  ,  a·r²  ,  a·r³  ,  a·r⁴  ...  a·rⁿ

La suma de los (n + 1) primeros términos:  S = a +  a·r +  a·r² +  a·r³ +  a·r⁴ + ...+  a·rⁿ

Se expresa mediante la fórmula:

Cuando  | r | < 1 ,  la potencia  r^{n+ 1} resulta ser un infinitésimo; es decir, para valores de n cada vez mayores, su límite es 0 .

lim  r^{n+ 1}=0         cuando  n à 4

En consecuencia, se puede calcular la suma de los infinitos términos de la progresión:

 S ₄ = lim S = a / (1 – r)        cuando  n à 4

Ejemplos.-

 

En la paradoja de Zenón:   a = 100   ,   r = 1/10  

Aquiles alcanza a la tortuga después de recorrer: S ₄ = 100 / (1 – 1/10) = 111,111... m

Al partir la hoja de papel:   a = ½   ,   r = ½

Todos los trozos suman: S ₄ = ½  / (1 – ½ ) = 1     

    

Zenón de Elea

Brad Pitt fue Aquiles en la película Troya

José María Sorando Muzás

jmsorando@ono.com

MONTESQUIEU: ELS PODERS DE L' ESTAT

MONTESQUIEU.

ELS PODERS DE L' ESTAT

"No hi ha cap mot que hagi rebut més diferents significacions i que hagi atret els esperits de tantes maneres com el de llibertat. Els uns l' han pres per la facilitat de deposar aqull a qui havien donat un poder tirànic; els altres, per la facultat d' elegir aquell que havien d' obeir; d' altres, pel dret d' armar-se i de poder exercir la violència; d' altres, pel privilegi de no ser governats més que per un home de la seva nació o per les seves pròpies lleis. Algun poble ha pres durant molt de temps la llibertat per l' usatge de dur una barba ben llarga. Alguns han lligat aquest nom a una forma i n'han exclòs les altres. Els qui havien gaudit del govern republicà l' han posada en aquest govern; els qui havien gaudit d' un govern monàrquic l' han col·locada en la monarquia. En darrer terme, cadascú ha anomenat llibertat el govern que era conforme als seus costums o ales seves inclinacions; i com que en una república no sempre es tenen davant els ulls i d' una manera prou present els instruments dels mals dels quals hom es plany, i fins i tot sembla que les lleis hi parlen més i que els executors de les lleis hi parlen menys, la llibertat se situa ordinàriament en les repúbliques i s' exclou de les monarquies. Finalment, com que en les democràcies el poble sembla que gairebé fa el que vol, s' ha posat la llibertat en aquesta mena de governs i s' ha confós el poder del poble amb la llibertat del poble.

És cert que en les democràcies el poble sembla fer el que vol; però la llibertat política no consisteix pas a fer el que hom vol. En un Estat, és a dir, en una societat on hi ha lleis, la llibertat no pot consistir més qu ea poder fer el que s' ha de voler i a no estar obligat a fer el que no s' ha de voler.

Cal prendre consciència del que és la independència i del que és la llibertat. La llibertat és el dret de fer tot el que les lleis permeten; i si un ciutadà pogués fer el qu eles lleis prohibeixen, no hi hauria pas llibertat, perquè els altres indrien igualment aquest poder.
(...)

A fi que no es pugui abusar del poder cal que, per la disposició de les coses, el poder freni el poder. Una constitució pot ser tal que ningú no estigui obligat a fer les coses a les quals la llei no l' obliga, i a no fer les que la llei li permet.
(...)

Hi ha en cada Estat tres menes de poders: el poder legislatiu, el poder executiu de les coses que depenen del dret de la gent i el poder executiu de les que depenen del dret civil. .

Pel primer, el príncep o el magistrat fa lleis per un temps o per sempre i corregeix o abroga les que són fetes. Pel segon, fa la pau o la guerra, envia o rep ambaixades, estableix la seguretat, prevé les invasions. Per tercer, castiga els crims o jutja les diferències dels particulars. S' anomenarà aquest darrer el poder judicial, i l' altre, simplement, el poder executiu de l' Estat.

La llibertat política en un ciutadà és aquesta tranquil·litat d' esperit que prové de l' opinió que cadascú té de la seva seguretat; i a fi que hom tingui aquesta llibertat, cal que el govern sigui tal que un ciutadà no pugui témer un altre ciutadà.

Quan el poder legislatiu i el poder executiu estan units en la mateixa persona o en el mateix cos de magistratura, no hi ha pas llibertat, perquè es pot témer que el mateix monarca o el mateix senat facin lleis tiràniques per a fer-les cumplir tirànicament.

Tampoc no hi ha llibertat si el poder judicial no està separat del poder legislatiu i de l' executiu. Si anés unit al poder legislatiu, el poder sobre la vida i la llibertat dels ciutadans seria arbitrari, puix que el jutge seria legislador. Si anés unit al poder executiu, el jutge podria tenir la força d' un opressor.

Tot estaria perdut si el mateix home, o el mateix cos dels principals, o dels nobles, o del poble, exercissin aquests tres poders: el de fer les lleis, el d' executar les resolucions públiques i el de jutjar els crims o les diferències dels particulars.
(...)

El poder judicial no ha de ser donat a un senat permanent, sinó exercit per persones tretes del cos del poble (com a Atenes), en determinats temps de l' any, de la manera prescrita per la llei, a fi de formar un triubnal queu no duri més que el temps que la necessitat ho requereixi.

D' aquesta manera, el poder judicial, tan terrible entre els homes, no estant lligat a un cert estat ni a una certa professió, esdevé, per di-ho així, invisible i nul. No es tenen contínuament jutges davant dels ulls; i es tem la magistratura, i no pas els magistrats.
(...)

Els altres dos poders podrien donar-se als magistrats o a cossos permanents, perquè no s' exerceixen sobre cap particular; no essent, l' un, més que la voluntat general de l' Estat, i l' altre, més que l' executor d' aquesta voluntat general.
(...)

Com que en un Estat lliure, tot home considerat posseïdor d' una ànima lliure ha de ser governant per ell mateix, caldria que el poble en cos tingués el poder legislatiu. Però com que això és impossible en els grans estats i està subjecte a molts inconvenients en els petits, cal que el poble faci per mitjà dels seus representants, tot el que no pot fer per ell mateix.

L' esperit de les lleis, llibre onzè. II-VI

BIBLIOGRAFIA UTILITZADA:

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999. (pàgines 131-133)

Webgrafia: 

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/m/fotos/montesquieu.jpg

NIETZSCHE: LA VOLUNTAT DE PODER

NIETZSCHE

LA VOLUNTAT DE PODER 

Així parlà Zaratustra, segona part 

L' expressió de Nietzsche "voluntat de poder" inclou voler i poder alhora. El poder pot entendre's en aquest text com una relació amb si mateix, amb altres éssers humans i amb el món en general, ja que es considera que la vida mateixa és voluntat de  poder; una vida més gran i més potent que la vida dels humans i dins del moviment de la qual estem immersos. Qui parla és un personatge inventat per Nietzschee: Zaratustra, que encarna el profeta que anuncia un nou tipus d' humanitat.

Pero per tal que entengueu la meva paraula sobre el bé i el mal, us diré encara la meva paraula sobre la vida i sobre la mena de tot el que viu.

Jo he fet cap a tot el que viu, he recorregut els camins més grans i els més petits, per a conèixer-ne la mena.

Amb mirall centuplicat n' he copsat l' esguard quan tenia tancada la boca: perquè em parlés el seu ull. I el seu ull m' ha parlat.

Però arreu on he trobat éssers vivents he sentit parlar també d' obediència. Tot ésser vivien és un ésser obedient. 

I això és la segona cosa que m' ha dit: hom dóna ordres a aquell que no sap obeir-se a ell mateix. Així és la mena d' éssers vius. 

I vet aquí la tercera cosa que he sentit: manar és més difícil que no pas obeir. I no solament perquè qui mana arrossega el pes de tots els que obeeixen, i aquest pes fàcilment l' esclafa.

Un assajar i un parany he descobert en tot manar; i sempre que mana, en fer-ho, l' ésser vivent s' arrisca. 

Fins i tot quan es mana a ell mateix: també llavors ha de pensar el seu manar. De la seva pròpia llei, se n'ha de convertir en jutge i venjador i víctima.

Com és això, doncs?, em preguntava. Què és això que persuadeix l' ésser vivent a obeir i a manar i a practicar l' obediència fins i tot quan mana?

Escolteu, doncs, la meva paraula, saberuts! Comproveu seriosament si m' he arrossegat fins al cor de la vida i fins a les arrels del seu cor!

Arreu on he trobat éssers vivents, hi he trobat voluntat de poder; i àdhuc en la voluntat del criat, hi he trobat la voluntat de ser senyor.

A servir el més fort, a això convenç el més dèbil la seva voluntat, que vol dominar el que encara és més dèbil: aquest plaer és l' únic al qual no pot renunciar. 

I així com el més petit es lliura al més gran, per tal d' obtenir plaer i poder sobre el més mínim: així també el màxim es lliura, i a causa del poder -arrisca la vida. 

Aquesta és la donació del màxim, que és parany i perill i un joc de daus amb la mort.

I on hi ha immolació i servitud i esguards d' amor: també hi ha voluntat de ser senyor. Per camins secrets s' esmuny el més dèbil al castell i fins al cor del més fort -i li roba poder. 

I vet aquí el misteri que m' ha confiat la vida mateixa: "Guaita", digué, "jo sóc allò que s' ha de dominar sempre a si mateix.

"Certament, d' això en dieu voluntat d' engendrar o instint de finalitat, de més altura, de més llunyania, de més varietat: però tot això és una única cosa i un únic misteri.

"Més m' estimo enfonsar-me en el meu ocàs abans que desdir-me d' aquesta única cosa; i, en veritat, allà on hi ha ocàs i fulles que cauen, fixa-t'hi, allà la vida s' immola ella mateixa -a causa del poder!

"Perquè he de ser lluita i esdevenir i finalitat i contradicció de les finalitats: tant de bo la meva voluntat copsi també per quins camins tortuosos li cal anar!

"Sigui el que sigui allò que jo creï i que jo estimi,- aviat em cal tornar-me adversari seu i del meu amor: així ho vol la meva voluntat.

(...)

"Només on hi ha vida, hi ha també voluntat: però no pas voluntat de vida, ans -així t' ho ensenyo jo -voluntat de poder! 

"Moltes són les coses que l' ésser vivent prea més altres que la vida mateixa; però en el mateix prear parla -la voluntat de poder!"

Això fou el que antany m' ensenyà la vida: i amb això us resolc, tan saberuts, fins i tot l' enigma del vostre cor.

En veritat, jo us dic: El bé i el mal que no fossin moridors -no existeixen! A partir d' un mateix, sempre de nou, s' ha de dominar un mateix.

Amb els vostres valors i amb les vostres paraules del bé i del mal practiqueu la vostra puixança, valoradors; i aquest és el vostre amor secret i la resplendor, el tremolor i el desbordament de la vostra ànima.

Però una puixança més forta sorgeix dels vostres valors i una nova dominació: en la qual es trenquen ou i closca.

I qui ha de ser un creador en el bé i en el mal: en veritat, ha de ser abans un anihilador i ha de destruir els valors.

Per això al bé suprem pertany el suprem mal: però aquell és el bé creador.

Parlem  ara d' això, saberuts, per bé que sigui repugnant. Callar és pitjor; totes les veritats callades es tornen verinoses.

I que caigui a trossos tot allò que en les nostres veritats -pugui caure a trossos! Encara hi ha moltes cases per construir!

Així parlà Zaratustra.
(pàgines 125-127) 

- Visionarem la pel·lícula:
"El dia que Nietzsche lloró"

https://www.youtube.com/watch?v=Xhc6j3kKSe8

BIBLIOGRAFIA UTILITZADA:

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999.

WEBGRAFIA:

http://agoraglobal.files.wordpress.com/2012/07/nietzsche.jpg

BLOCIII.FOUCAULT: FORMES DE RESISTÈNCIA A "DOS ASSAIGS SOBRE EL SUBJECTE I EL PODER"

MICHEL FOUCAULT

FORMES DE RESISTÈNCIA A

 Dos assaigs sobre el subjecte i el poder

Aquest text va ser escrit en els anys vuitanta i és el resultat de l' impacte que certs moviments socials i polítics -que encara existeixen avui dia- van tenir sobre Foucault. Per això l' estudi del poder es planteja en aquest text associat a certes resistències. L' anàlisi de les resistències al poder permet justament entendre en què consisteixen les relacions de poder.

Pel que fa a les relacions de poder, per a comprendre en què consisteixen, potser caldria analitzar les formes de resistència i els esforços desplegats per a provar de dissociar aquestes relacions.

Proposaré, com a punt de partença, prendre una sèrie d' oposicions que s'han desenvolupat en aquests darrers anys: l' oposició al poder dels homes sobre les dones, dels pares sobre els fills, de la psiquiatria sobre els malalts mentals, de la medicina sobre la població, de l' Administració sobre la manera de viure de la gent.

No n'hi ha prou de dir que aquestes oposicions són lluites contra l' autoritat; cal provar de definir més precisament el que tenen en comú.

1) Són lluites "transversals"; vull dir amb això que no es limiten a un país particular. És clar que certs països n' afavoreixen el desenvolupament, tot facilitant-ne l' extensió, però no estan restringides a un tipus particular de govern polític o econòmic.

2) La finalitat d' aquestes lluites consisteix en els efectes de poder com a tals. Per exemple, el retret que hom fa a la professió mèdica no és d' antuvi el fet de ser una empresa de caràcter lucratiu, sinó d' exercir sense control un poder sobre els cossos, la salut dels individus, la seva vida i la seva mort.

3) Són lluites "immediates", i això per dues raons. En primer lloc perquè la gent critica les instàncies de poder que té més a prop, les que exerceixen la seva acció sobre els individus. No busca "l' enemic número 1", sinó l' enemic immediat. Tot seguit, no es planteja que la solució del seu problema resideixi en un avenir qualsevol (és a dir, en una promesa d' alliberament, de revolució, en la fi del conflicte de classes). Respecte a una escala teòrica d' explicació o a l' ordre revolucionari que l' historiador polaritza, són lluites anàrquiques. 

Però aquestes no són les seves característiques més originals. La seva especificitat es defineix més aviat com segueix:

4) Són lluites que posen en qüestió la condició del individu: per una banda, afirmen el dret a la diferència i subratllen tot allò que pot fer els individus veritablement individuals; d' altra banda, ataquen tot el que pot aïllar l' individu, separar-lo dels altres, escindir la vida comunitària, constrènyer l' individu a replegar-se sobre ell mateix i subjectar-lo a una identitat pròpia. 

Aquestes lluites no estan exactament a favor o en contra de l' "individu", sinó que s' oposen al que es podria anomenar el "govern mitjançant la individualització".

5) Oposen una resistència als efectes de poder que estan lligats al saber, a la competència i a la qualificació. Lluiten contra els privilegis de saber. Però també s' oposen al misteri, a la deformació i a tot el que pot haver-hi de mistificador en les representacions que hom imposa a la gent.

No hi ha res de "cientista" en tot això (és a dir, cap creença dogmàtica en el valor del saber científic), però no hi ha tampoc rebuig escèptic o relativista de tota veritat certificada. El que es posa en qüestió és la manera com el saber circula i funciona, les seves relacions amb el poder. En una paraula, el règim del saber.

6) En fi, totes les lluites actuals giren al voltant de la mateixa qüestió: qui som nosaltres? Són un rebuig de les abstracciones, un rebuig de la violència econòmica i ideològica exercida per l' Estat, que ignora qui som individualment, i també un rebuig de la inquisició científica o administrativa que determina la nostra identitat.

Per a resumir, el principal objectiu d' aquestes lluites no és tant atacar aquesta o l' altra institució de poder, grup, o classe, o èlit, com ara una tècnica particular, una forma de poder.

Aquesta forma de poder s' exerceix en la vida quotidiana immediata, classifica els individus en categories, els designa per la seva individualitat pròpia, els subjecta a la seva identitat, els imposa una llei de veritat que els cal reconèixer i que els altres han de reconèixer en ells. És una forma de poder que transforma els individus en subjectes. La paraula subjecte té dos sentits: subjecte sotmès a l' altre mitjançant el control i la dependència, i subjecte lligat a la seva pròpia identitat per la consciència o el coneixement de si mateix. En ambdós casos, aquesta paraula suggereix una forma de poder que subjuga i subjecta. 

- Vídeo: Michel Foucault & Noam Chomsky

Bibliografia:  

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999. (pàgines 122-124) 

Webgrafia:

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/en/5/52/Foucault5.jpg 
http://www.youtube.com/watch?v=-yi68lUSf_o

MAQUIAVEL: EL FI I ELS MITJANS DE LA POLÍTICA A "EL PRÍNCEP"

MAQUIAVEL

EL FI I ELS MITJANS DE LA POLÍTICA A

 El Príncep 

No és gaire habitual que els filòsofs reflexionin sobre l' exercici de la política a partir de com són veritablement els éssers humans. Maquiavel ho fa i n' extreu una sèrie de conseqüències pràctiques amb les quals aspira a poder aconsellar els governants.

Ara només ens resta veure quin ha de ser el capteniment i el govern d' un príncep amb els súbdits i els amics. I com que sé de molts que han escrit sobre aquestes coses, temo,  parlant-ne jo encara més, que no sigui tingut per presumptuós, sobretot pel fet de distanciar-me, com faré en tractar d' aquesta matèria, dels procediments dels altres. Tanmateix, essent la meva intenció d' escriure alguna cosa útil a qui hi pari atenció, m' ha semblat més convenient cercar la veritat efectiva de les coses que no pas la idea imaginària d' aquestes. N'hi ha molts que han imaginat repúbliques i principats que ningú no ha vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat; perquè hi ha una separació tan gran de com es viu a com s' hauria de viure, aque aquell que deixa allò que es fa per allò que s' hauria de fer, aprén més aviat a forjar-se la ruïna que la salvació: un home que en tot vulgui fer professió de bo trobarà forçosament la ruïna enmig de tants que no són bons. D' aquí que a un príncep que es vulgui conservar li cal aprendre de poder o ser bo i de fer-ne ús o no segons la necessitat.

(...)

A un príncep, doncs, no li cal tenir totes les qualitats esmentades més amunt, però li és molt necessari que sembli posseir-les. Fins i tot m' atreveria a dir que són perjudicials si les posseeix i les practica sempre, i són útils si només fa veure de posseir-les, com semblar compassiu, lleial, humà,, íntegre, religiós i ser-ho, però estar amb l' ànim preparat de tal manera que, si cal no ser-ho, puguis i sàpiques canviar-te en tot el contrari. I has de saber que un príncep, i sobretot un príncep nou, no pot obsrvar totes aquelles coses que fan que els homes siguin tingut per bons, i sovint es veu forçat, per mantenir l' estat, d' obrar contra la fe, contra la caritat, contra la humanitat, contra la religió. I per això cal que tingui un ànim disposat a moure's segons el que li manen els vents i les variacions de la fortuna, i, tal comm he dit més amunt, no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal.

Així doncs, un príncep ha de tenir molta cura que no li surti mai de la boca res que no sigui ple de les cinc qualitats esmentades i que sembli, en veure'l i sentir-lo, tot compassió, tot lleialtat, tot integritat, tot religió. I no ni ha res de què calgui més aparentar la pràctica que aquesta darrera qualitat. Els homes, generalment, jutgen més pels ulls que per les mans, perquè a tothom li és permés de veure, però a ben pocs de tocar. Tothom veurà el que sembles,, pocs s' adonaran del que ets, i aquets pocs no gosaran oposar-se a l' opinió de la majoria que tingui el poder de l' estat que els defensa: en les accions de tots els homes, i sobretot dels prínceps, on no hi ha tribunal d' apel·lació, es mira el fi. Miri, doncs, un príncep de vèncer i mantenir l' estat; els mitjans sempre seran jutjats honorables i lloats per tothom,, perquè el vulgar de la gent es deixa portar per l' aparença i per l' èxit de les coses. En el món no hi ha res més que vulgaritat, i els pocs només poden trobar-hi un lloc si la majoria té on apuntarlar-se.

El príncep, XV-XVIII

César Borgia va ser el personatge que va inspirar "El Príncep" de Maquiavel

Material complementari:

 

 "Llevat que els filòsofs regnin en els Estats, o els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cada un d'aquests camins les múltiples natures que actualment ho fan així, no hi haurà estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, en la raça dels homes; tampoc abans d'això no s'esdevindrà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del sol, l'organització política que ara acabem de descriure. Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè veia que era una manera de parlar controvertida; i és difícil d'advertir que no hi ha cap més manera d'ésser feliç, tant en la vida privada com en la pública." Plató: República V, 473d-e.

 

- Experiment d' Ash. Conformitat grupal. 

- Experiment de Milgram. Obediència a l' autoritat

Bibliografia:  

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999. (pàgines 116 i 117) 

ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 192) 

Webgrafia:
pload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/9/96/Cesareborgia.jpg/256px-Cesareborgia.jpg 
https://www.youtube.com/watch?v=wt9i7ZiMed8