UNITAT 3: QUÈ ÉS REAL ? EL PROBLEMA MENT-COS
 |
| Gravat del "Tractat sobre l' home" de Descartes, 1664. La il·lustració mostra la relació entre la percepció sensorial d' un objecte i l' acció muscular. |
jueves, 7 de noviembre de 2013
BLOC I: UNITAT 3: QUÈ ÉS REAL ? EL PROBLEMA MENT-COS. PEL.LÍCULA: BLADE RUNNER
lunes, 28 de octubre de 2013
BLOC I: MATERIAL PARA PENSAR: GARNIER, Jean-Pierre: "Nosotros como el tiempo, también nos desdoblamos"
Jean-Pierre Garnier Malet, padre de la teoría del desdoblamiento del tiempo
Victor-M Amela, Ima Sanchís, Lluís Amiguet
"Nosotros, como el tiempo, también nos desdoblamos"
09/11/2010 - 03:05
Su teoría ¿está avalada por la ciencia?
La respetada revista American Institute of Physics de Nueva York y su comité científico la han validado publicándola en el 2006 porque es una teoría que ha permitido, primero, prever, y luego, explicar la llegada de planetoides al sistema solar. ¿Quiere que le explique para qué sirve la ley del desdoblamiento del tiempo?
Sí, pero sencillito.
Tenemos dos tiempos diferentes al mismo tiempo: un segundo en un tiempo consciente y miles de millones de segundos en otro tiempo imperceptible en el que podemos hacer cosas cuya experiencia pasamos luego al tiempo consciente.
¿Y todo eso sin enterarnos?
Exacto. Tengo una síntesis instantánea de un análisis que he realizado en otro tiempo aunque no tenga la memoria de ello.
¿Así funciona el tiempo?
Sí, en cada instante presente tengo un tiempo imperceptible en el cual fabrico un futuro potencial, lo memorizo y en mi tiempo real lo realizo.
¿?
Tenemos la sensación de percibir un tiempo continuo. Sin embargo, tal como demuestran los diagnósticos por imágenes, en nuestro cerebro se imprimen solamente imágenes intermitentes. Entre dos instantes perceptibles siempre hay un instante imperceptible.
¿Como en el cine, que sólo vemos 24 imágenes por segundo?
Sí, la número 25 no la vemos, es subliminal. En publicidad se ha utilizado ese tipo de imágenes para influir con éxito en nuestro comportamiento, lo que ha mostrado que lo subliminal es accesible a nuestra memoria. El desdoblamiento del tiempo ha sido probado científicamente y la teoría ha dado justificaciones a escala de partículas y a escala de sistema solar.
Tenía entendido que las leyes de la cuántica no se aplicaban a las cosas grandes.
El fenómeno del desdoblamiento del tiempo nos da como resultado el hombre que vive en el tiempo real y en el cuántico, un tiempo imperceptible con varios estados potenciales: memoriza el mejor y se lo transmite al que vive en el tiempo real.
¿Nuestro otro yo cuántico crea nuestra realidad?
Podríamos decir que entre el yo consciente y el yo cuántico se da un intercambio de información que nos permite anticipar el presente a través de la memoria del futuro. En física se llama hiperincursión y está perfectamente demostrada.
¿Estoy desdoblada como la partícula?
Sí. Y sabemos que, si tenemos dos partículas desdobladas, ambas tienen la misma información al mismo tiempo, porque los intercambios de energía de información utilizan velocidades superiores a la velocidad de la luz. ¿Conoce el principio de los gemelos de Langevin?
No.
En los años 20, Paul Langevin demostró que si un gemelo viajaba a la velocidad de la luz, envejecía menos que el que se quedaba quieto. A Langevin no le creyeron. Hubo que esperar 50 años: en 1970, gracias a los relojes atómicos, se comprobó esa ley.
Entonces, en ese tiempo imperceptible pasó mucho tiempo.
Exacto: si puedo viajar a velocidades prodigiosas, un microsegundo se convierte en un día entero. Cuando regreso, no sé si me he ido, puesto que he estado ausente un microsegundo.
Estupenda propiedad, ¿pero quién es el que viaja?, ¿yo?
Existe otra propiedad conocida en física: la dualidad de la materia; es decir, una partícula es a la vez corpuscular (cuerpo) y ondulatoria (energía). Somos a la vez cuerpo y energía, capaces de ir a buscar informaciones a velocidades ondulatorias.
¿Y cómo asimilamos esa información?
En el sueño paradoxal, cuando estamos más profundamente dormidos y tenemos nuestra máxima actividad cerebral, se da el intercambio entre el cuerpo energético y el corpuscular. Y es ese intercambio el que le permite arreglar el futuro que ha creado durante el día, lo que hace que al día siguiente su memoria esté transformada.
Vaya.
El intercambio se realiza a través del agua del cuerpo. Ese intercambio de información permanente es el que crea el instinto de supervivencia y la intuición.
¿Fabricamos potenciales por medio de nuestro pensamiento?
Así es. Si por ejemplo pienso en una catástrofe, ese potencial ya se inscribe en el futuro y puede sufrirla usted u otro. De manera que la conclusión es: "No pienses en hacer a los demás lo que no quisieras que los demás pensaran en hacerte a ti". No es una ley moral ni filosófica, es una ley física.
Es difícil controlar el pensamiento.
La respetada revista American Institute of Physics de Nueva York y su comité científico la han validado publicándola en el 2006 porque es una teoría que ha permitido, primero, prever, y luego, explicar la llegada de planetoides al sistema solar. ¿Quiere que le explique para qué sirve la ley del desdoblamiento del tiempo?
Sí, pero sencillito.
Tenemos dos tiempos diferentes al mismo tiempo: un segundo en un tiempo consciente y miles de millones de segundos en otro tiempo imperceptible en el que podemos hacer cosas cuya experiencia pasamos luego al tiempo consciente.
¿Y todo eso sin enterarnos?
Exacto. Tengo una síntesis instantánea de un análisis que he realizado en otro tiempo aunque no tenga la memoria de ello.
¿Así funciona el tiempo?
Sí, en cada instante presente tengo un tiempo imperceptible en el cual fabrico un futuro potencial, lo memorizo y en mi tiempo real lo realizo.
¿?
Tenemos la sensación de percibir un tiempo continuo. Sin embargo, tal como demuestran los diagnósticos por imágenes, en nuestro cerebro se imprimen solamente imágenes intermitentes. Entre dos instantes perceptibles siempre hay un instante imperceptible.
¿Como en el cine, que sólo vemos 24 imágenes por segundo?
Sí, la número 25 no la vemos, es subliminal. En publicidad se ha utilizado ese tipo de imágenes para influir con éxito en nuestro comportamiento, lo que ha mostrado que lo subliminal es accesible a nuestra memoria. El desdoblamiento del tiempo ha sido probado científicamente y la teoría ha dado justificaciones a escala de partículas y a escala de sistema solar.
Tenía entendido que las leyes de la cuántica no se aplicaban a las cosas grandes.
El fenómeno del desdoblamiento del tiempo nos da como resultado el hombre que vive en el tiempo real y en el cuántico, un tiempo imperceptible con varios estados potenciales: memoriza el mejor y se lo transmite al que vive en el tiempo real.
¿Nuestro otro yo cuántico crea nuestra realidad?
Podríamos decir que entre el yo consciente y el yo cuántico se da un intercambio de información que nos permite anticipar el presente a través de la memoria del futuro. En física se llama hiperincursión y está perfectamente demostrada.
¿Estoy desdoblada como la partícula?
Sí. Y sabemos que, si tenemos dos partículas desdobladas, ambas tienen la misma información al mismo tiempo, porque los intercambios de energía de información utilizan velocidades superiores a la velocidad de la luz. ¿Conoce el principio de los gemelos de Langevin?
No.
En los años 20, Paul Langevin demostró que si un gemelo viajaba a la velocidad de la luz, envejecía menos que el que se quedaba quieto. A Langevin no le creyeron. Hubo que esperar 50 años: en 1970, gracias a los relojes atómicos, se comprobó esa ley.
Entonces, en ese tiempo imperceptible pasó mucho tiempo.
Exacto: si puedo viajar a velocidades prodigiosas, un microsegundo se convierte en un día entero. Cuando regreso, no sé si me he ido, puesto que he estado ausente un microsegundo.
Estupenda propiedad, ¿pero quién es el que viaja?, ¿yo?
Existe otra propiedad conocida en física: la dualidad de la materia; es decir, una partícula es a la vez corpuscular (cuerpo) y ondulatoria (energía). Somos a la vez cuerpo y energía, capaces de ir a buscar informaciones a velocidades ondulatorias.
¿Y cómo asimilamos esa información?
En el sueño paradoxal, cuando estamos más profundamente dormidos y tenemos nuestra máxima actividad cerebral, se da el intercambio entre el cuerpo energético y el corpuscular. Y es ese intercambio el que le permite arreglar el futuro que ha creado durante el día, lo que hace que al día siguiente su memoria esté transformada.
Vaya.
El intercambio se realiza a través del agua del cuerpo. Ese intercambio de información permanente es el que crea el instinto de supervivencia y la intuición.
¿Fabricamos potenciales por medio de nuestro pensamiento?
Así es. Si por ejemplo pienso en una catástrofe, ese potencial ya se inscribe en el futuro y puede sufrirla usted u otro. De manera que la conclusión es: "No pienses en hacer a los demás lo que no quisieras que los demás pensaran en hacerte a ti". No es una ley moral ni filosófica, es una ley física.
Es difícil controlar el pensamiento.
De día, mucho; pero justo antes de quedarnos dormidos tenemos un minuto, y basta con que durante ese minuto controlemos: esa es la manera de conectar con esa parte energética, llamémosla el doble, para pedirle que solucione los problemas.
¿Es como una oración?
No: es una relación, y hay que dejar totalmente las riendas al otro; las noches están para eso. La noche no sólo permite borrar potenciales no deseados, sino que también nos guía los pensamientos del día siguiente.
Película para visionar en clase:
"El efecto mariposa" (Trailer en español)
Película Completa:
"El efecto mariposa"
http://www.peliculasmas.com/ciencia-ficcion/72/ver/efecto-mariposa-2004.html/#
Relacionar amb:
"El efecto mariposa. Aula de pensamiento matemático"
WEBGRAFIA:
http://www.lavanguardia.com/noticias/20101109/54068170076/nosotros-como-el-tiempo-tambien-nos-desdoblamos.html
http://www.youtube.com/watch?v=YFH81PxBYR0
http://innovacioneducativa.upm.es/pensamientomatematico/node/146
http://www.youtube.com/watch?v=YFH81PxBYR0
http://innovacioneducativa.upm.es/pensamientomatematico/node/146
jueves, 10 de octubre de 2013
BLOC I. LA INVES. FILOSÒF.UNITAT 3: QUÈ ÉS REAL? QUÈ DIU LA CIÈNCIA DE LA REALITAT?
UNITAT 3:
QUÈ ÉS REAL? QUÈ DIU LA CIÈNCIA DE LA REALITAT?
La física contemporània se sosté sobre dues teories diferents:
1.- La teoria de la relativitat d' Albert Einstein.
 |
| Albert Einstein |
| Pèrdua de referents absoluts La primera implicació del principis que Einstein anuncia el 1905 fou la no existència d'un temps absolut vàlid per a tots els observadors i, més globalment, la no existència de cap sistema de referència absolut: les descripcions dels fenòmens estudiats depenen sempre del sistema de referència en el qual es fa l'observació. |
|
 |
Així, segons la teoria de la relativitat especial, el temps d'un fenomen no és absolut sinó que està vinculat al moviment de l'observador i depèn de la seva velocitat respecte el fenomen. Des de punts d'observació i a velocitats diferents, els resultats també són diferents: el temps d'un observador a gran velocitat (astronauta) es dilata en relació al temps d'un observador situat a la Terra. Que el temps es dilata vol dir que els rellotges en moviment marxen més lentament; igualment, quant a l'espai, els objectes en moviment es contrauen o s'escurcen. El físic holandès Hendrik Lorentz trobà la fórmula precisa que permet concretar els temps i fer les corresponents transformacions. |
| Relativitat del temps vol dir no simultaneïtat en la descripció d'un mateix fenomen per part de dos observadors en sistemes de referència diferents (un suposadament aturat i l'altre en moviment). La simultaneïtat és expressió del temps; tota afirmació sobre el temps és una afirmació sobre esdeveniments simultanis. | |
| Imaginem un tren relativista, és
a dir, que viatja a velocitats properes a la de la llum. Suposem que
dos llampecs cauen a pals a la via. L'espectador
que es troba a l'exterior del tren, a la mateixa distància dels dos
punts de l'impacte, enregistra com a simultanis els dos llampecs.
Els dos esdeveniments simultanis per aquest espectador,
seran simultanis pel passatger dins del tren? No. Els llampecs cauen i els senyals lluminosos necessiten un temps sempre constant per a propagar-se i arribar on es troba el passatger; però el tren s'allunya del llampec que ha caigut a la part posterior i s'apropa al que ha caigut a la part anterior. D'aquesta manera, el passatger enregistra primer el llampec caigut prop de la capçalera del tren i, posteriorment, el llampec caigut més a prop del final del tren: pel passatger, els dos esdeveniments no són simultanis. |
Llampecs o esdeveniments simultanis?
|
Des de l'exterior: els esdeveniments són
simultanis
|
Des del tren: els esdeveniments no són
simultanis
|
| Els efectes relativistes solen xocar amb el sentit comú. El físic francès Paul Langevin il·lustrà, amb la paradoxa dels bessons, l'existència de temps diferents en funció de la velocitat, una velocitat que dilata el temps i contrau l'espai. | |
| Imaginem dos bessons, un dels quals empren un viatge a l'espai a velocitats properes a les de la llum i l'altre roman a terra. La nau torna vint anys després, vint anys passats pel germà que s'ha quedat a la Terra. Pel bessó astronauta, altrament, el temps s'ha dilatat i no han passat vint anys, per ell només haurà transcorregut un any. |  |
. La paradoxa dels dos bessons
El Sr. Albert Einstein, entre 1905 i 1916, va formular la teoria de la relativitat: un gran pas per la Humanitat i un mal de cap pels que l´intentem entendre.
En la teoria de la relativitat, cada observador té la seva pròpia mesura del temps. Això pot dur a l´anomenada Paradoxa dels bessons.
Un dels germans d´una parella de bessons parteix a un viatge espacial durant el qual viatja amb una velocitat propera a la de la llum, mentre que el seu germà es queda a la Terra. Degut al seu moviment, el temps passa més lentament en la nau espacial, que per al bessó que s´ha quedat a la Terra.
Així, en tornar, el bessó viatger trobarà que el seu germà és més vell que no pas ell. Encara que això desafia el sentit comú, una sèrie d´experiments han indicat que, en aquesta situació, el bessó viatger seria, efectivament, més jove.
Un dels germans d´una parella de bessons parteix a un viatge espacial durant el qual viatja amb una velocitat propera a la de la llum, mentre que el seu germà es queda a la Terra. Degut al seu moviment, el temps passa més lentament en la nau espacial, que per al bessó que s´ha quedat a la Terra.
Així, en tornar, el bessó viatger trobarà que el seu germà és més vell que no pas ell. Encara que això desafia el sentit comú, una sèrie d´experiments han indicat que, en aquesta situació, el bessó viatger seria, efectivament, més jove.
Per posar un exemple, si el bessó viatger anés a l´estrella més propera, que es troba a 4'45 anys llum a una velocitat de 0'86 vegades aquesta, en el moment del seu retorn hauria envellit 5 anys. En canvi, el bessó que es va quedar a terra hauria envellit més de 10 anys.
Això
ha estat confirmat per un gran nombre d´experiments, entre els quals un
en què dos rellotges molt precisos van volar en sentits oposats al
voltant del món i, en tornar, van indicar temps lleugerament diferents.
Això podria suggerir que si volem viure més temps, hauríem de
mantenir-nos volant cap a l´est de manera que la velocitat de l´avió se
sumés a la de la rotació de la Terra. Però la petita fracció de segon
que guanyaríem quedaria més que cancel·lada pel fet d´haver-nos
d´alimentar amb el menjar que serveixen a l´avió...
2.- La mecànica quàntica
Sí és cert que, dins d’uns límits, podem conèixer més o menys la posició i la velocitat d’un cos, però el fet és que la incertesa s’accentua en quan parlem de partícules i no pas de, per exemple, vehicles.
El principi d’incertesa de
Heisenberg és una part de la teoria quàntica i de la interpretació de
Copenhage que, juntament amb l’equació d’ones de Schrödinger, va ser
desenvolupada entre el 1928 i el 1929. És considerat un dels fonaments
de la mecànica quàntica, i fou creat per Werner Heinsenberg.
En la física de fins als anys 30
van existir dos ideals que defensaven els físics: El determinisme i el
indeterminisme. El primer d’aquests dos provenia ja des de la física
newtoniana, i defensa (o si més no defensava) que el món extern existeix
de forma independent a la mesura, i que és cosa de l’observador de
l’experiment comprendre la veritat subjacent. El indeterminisme, en
canvi, es va començar a formar amb l'aparició de la teoria quàntica i és
el que professa actualment aquesta. Com ja sabem, el indeterminisme
expressa tot el contrari que el determinisme, doncs ens diu que la
matèria existeix en tots els estats possibles fins a la mesura, o com va
dir en el seu moment Werner Heisenberg: “El camí tan sols existeix quan
el contemplem”. Per tant, va ser d’esperar que de l’oposició de dos
conceptes tant diferents ens saltessin guspires.
L’enfrontament
d’aquests dos bàndols fou força equiparable al que abans havien
mantingut els atomistes i els no atomismes, és a dir, els qui creien en
l’existència dels àtoms i els qui no. No obstant, els indeterministes
van guanyar sobre els deterministes tal i com els atomistes ho van fer
contra els seus rivals, a través de l’experimentació. Van ser les
observacions en els laboratoris físics qui van donar la raó als
atomistes, i en aquest cas la teoria quàntica del principi d’incertesa
qui va decantar la victòria cap al indeterminisme.
La mort del determinisme
La “mort” del determinisme va
arribar en el moment en què el físic alemany Werner Heisenberg va
desenvolupar un dels fonaments principals de la teoria quàntica: El
principi d’incertesa de Heisenberg. El que postula el principi
d’incertesa és molt simple, doncs ens diu que:
No podem conèixer simultàniament la velocitat i la posició d’una partícula
Això es deu a què “qualsevol
observació afecta el cos observat en qüestió”, ja que per saber la
posició d’una partícula s’ha d’enviar un fotó amb una longitud d’ona
molt petita (o sigui, un fotó energètic), el qual, al impactar amb la
partícula, fa variar la seva velocitat i posició. Aquest fet ja es
coneixia abans de la publicació del principi d’incertesa, i fou a través
del qual Heisenberg va desenvolupar la seva teoria.
Després
Heinsenberg ens va dir que en qualsevol mesura, hi ha un element
d’incertesa en la resposta. Per exemple, si volem mesurar una taula,
haurem d’utilitzar una cinta mètrica, i podríem afirmar que la taula té 1
metre de llarg, no obstant, com que la cinta té un marge d’error d’un
mil·límetre, la verdadera mida de la taula podria oscil·lar entre 99,9
cm o 100,1 cm, creant una incertesa en el observador. No obstant,
aquesta analogia no és gaire correcta en el cas que ens pertoca, doncs,
segons el principi de Heisenberg, la incertesa en el resultat no es deu a
les limitacions del dispositiu amb el qual mesurem, sinó que és una
pròpia conseqüència de la mecànica quàntica.
Mesuració
Per a recolzar la seva teoria,
Heisenberg va suposar una escena que fàcilment podria donar-se en
qualsevol laboratori de física.
Heinsenberg
va imaginar un experiment en el qual mesurava el moviment d’un neutró.
En l’experiment, per a poder calcular la posició del neutró, utilitza un
radar que fa rebotar ones electromagnètiques contra la partícula. A
través de la dualitat ona-partícula sabem que el que està fent
Heisenberg és enviar projectils fotònics contra el neutró, els quals
alteren la seva posició (com queda demostrat en la següent
il·lustració).
Per tant, hem vist que al precisar més sobre la posició de la partícula
hem creat una major incertesa en el seu moviment (o velocitat). D’aquí
n’extraiem que:
Quan amb major certesa coneixem la velocitat o la posició d’una partícula, amb major incertesa coneixem l’altre valor
Sí és cert que, dins d’uns límits, podem conèixer més o menys la posició i la velocitat d’un cos, però el fet és que la incertesa s’accentua en quan parlem de partícules i no pas de, per exemple, vehicles.
Del mito a la razón
BIBLIOGRAFIA:
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 44, 45 )
WEBGRAFIA:
http://www.xtec.cat/~lvallmaj/palau/einstein/einstein.htm
https://www.youtube.com/watch?v=JC9A_E5kg7Y
http://vdciencia.blogspot.com/2011/05/principi-dincertesa-de-heisenberg.html
https://www.youtube.com/watch?v=JC9A_E5kg7Y
http://vdciencia.blogspot.com/2011/05/principi-dincertesa-de-heisenberg.html
Del mito a la razón:
lunes, 7 de octubre de 2013
BLOC I: INVEST. FILOS. UNITAT 2: CREENÇA, SABER I VERITAT. EMPIRISME I RACIONALISME
UNITAT 2: CREENÇA, SABER I VERITAT.
EMPIRISME I RACIONALISME
EMPIRISME I RACIONALISME
Definición de empirismo: EL EMPIRISMO es la tendencia filosófica que considera la EXPERIENCIA como criterio o NORMA DE VERDAD EN EL CONOCIMIENTO.
Como tal se refiere a la EXPERIENCIA (del gr. empiria) en su segundo significado:
- no es "participación personal en situaciones repetibles" (con significado personal y subjetivo) ;
- sino que la experiencia repetida de de ciertas situaciones nos ofrece un criterio (objetivo e impersonal) para conocer las cosas (o las situaciones
El empirismo se caracteriza por dos aspectos fundamentales:
a)NIEGA LA ABSOLUTIZACIÓN DE LA VERDAD o , como mínimo niega que la verdad absoluta sea accesible al hombre
b)Reconoce que TODA VERDAD DEBE SER PUESTA A PRUEBA y, a partir de la experiencia, puede eventualmente ser modificada, corregida o abandonada.
NO SE OPONE de ninguna manera A LA RAZÓN, pero niega la pretensión de establecer VERDADES NECESARIAS, es decir, verdades que valgan de una manera tan absoluta que se haga innecesaria, absurda o contradictoria su verificación o su control.
La mayor parte del tiempo actuamos o pensamos de manera empírica. Esperamos que sucedan las cosas más por hábito o costumbre que por razonamiento científico. En este sentido, el EMPIRISMO se contrapone al RACIONALISMO.
2.- EL RACIONALISMO
Definición de racionalismo:El RACIONALISMO es la TENDENCIA FILOSÒFICA que considera LA REALIDAD GOBERNADA POR UN PRINCIPIO INTELIGIBLE al que la razón puede acceder y que, en definitiva, IDENTIFICA LA RAZÓN CON EL PENSAR.
En sentido general se contrapone al IRRACIONALISMO (no al empirismo), y a lo largo de la historia ha conocido múltiples variantes:
- racionalismo ético: se denomina así al intelectualismo moral socrático.
- racionalismo metafísico: el racionalismo platónico (que considera la realidad ordenada según el modelo ideal y final del Bien).
- racionalismo religioso: es el de los deistas (Kant, los Ilustrados, la Revolución francesa…) que identifican la verdad revelada con los datos últimos de la razón y creen en un dios racional pero no providente.
- racionalismo ontológico: es el pensamiento hegeliano (para quien el proceso de lo real coincide con l'autorealización de la Razón o Espíritu).
Los diversos tipos de racionalismo (cartesianos o no, platónicos o no, hegelianos o no!) defienden todos la tesis de que LA RAZÓN NO ES UNA FACULTAD (psicológica) sino una concatenación de verdades necesarias.
En cambio, la tesis del racionalismo es, como se ha dicho, que no hay verdad necesaria, que toda verdad puede ser puesta a prueba, controlada y, eventualmente, modificada o abandonada.
EL RACIONALISMO ES LA EXPRESIÓN DE UNA RAZÓN FUERTE QUE ENCUENTRA EN SÍ MISMA EL PRINCIPIO DE su JUSTIFICACIÖN.
3.- OTROS ASPECTOS DEL EMPIRISMO.
- Negación de cualquier conocimiento o principio INNATO (que deba ser reconocido como válido necesariamente)
- Negación de lo SUPRASENSIBILE (es decir, de cualquier realidad que no se deje comprobar de algún modo objetivo, constatable)
- Afirmación de la importancia de la REALIDAD ACTUAL o de lo inmediatamente presente a los órganos sensoriales, es decir, de la realidad de hecho (de facto, y no de jure).
- Reconocimiento del carácter HUMANO -ES DECIR, LIMITADO, PARCIAL E IMPERFECTO- de las herramientas que el hombre posee para atestiguar, para conocer y para controlar la verdad (empirismo crítico).
- La aplicación de tales instrumentos (por limitados que sean) para TODOS LOS ÁMBITOS de la realidad y para cada (supuesta) VERDAD.
- Llevado a sus consecuencias más extremas el empirismo pude conducir al ESCEPTICISMO -como fue el caso de Hume De hecho, el primer teórico del Escepticismo griego: Sexto Empirico [180-220 d.C.] fue un empirista. Una diferencia básica entre el empirismo antiguo y el de Hume reside en el carácter moral del primero, en oposición al carácter básicamente gnoseológico del segundo.
BIBLIOGRAFIA A CONSULTAR:
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgines 36 i 37)
WEBGRAFIA:
http://www.alcoberro.info/V1/empirisme.htm
http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/PDF/Ciencia_filosofia_%20i_societat_en_Rene_Descartes.pdf
miércoles, 2 de octubre de 2013
BLOC I: UNITAT 2: CREENÇA, SABER I VERITAT. Les preguntes de l' escèptic. PEL.LÍCULA: MATRIX
UNITAT 2: CREENÇA, SABER I VERITAT.
Les preguntes de l' escèptic
Els mitjans de comunicació escampen que amb l' adveniment de les comunicacions modernes i la tecnologia de la informació, el coneixement humà s' expandeix més ràpid que en qualsevol altre període de la història. Es diu que el nostre saber es dobla cada quatre anys. Però, realment sabem tot allò que creiem que sabem? És el saber allò que s' expandeix o només la massa de les nostres creences? Des de l' antiguitat, els filòsofs escèptics ens han advertit de la nostra tendència natural a creure que hi ha saber allà on de fet, no n' hi ha.
El cas dels cervells en una cubeta
"Aquesta és una possibilitat de ciència ficció discutida pels filòsofs: imaginem-nos que un ésser humà (el lector pot imaginar que és ell qui pateix l' incident) ha estat sotmès a una ooperació per un científic diabòlic. El cervell d' aquesta persona (el teu cervell, estimat lector) ha estat extret del cos i col·locat en una cubeta de nutrients que el mantenen viu. Les terminacions nervioses han estat connectades a un ordenador supercientífic que provoca en aquesta persona la il·lussió que tot és perfectament normal. Sembla que hi ha gent, objectes, cel, etc., però en realitat, tot allò que la persona (tu) està experimentant és el resultat dels impulsos electrònics que es desplacen des de l' ordinador fins a les terminacions nervioses.
En comptes d' 'imaginar un sol cervell en una cubeta, podem imaginar que els ésser humans (tal vegada tots els éssers que senten) són cerveells en una cubeta (o sistemees nerviosos en una cubeta, en el cas d' alguns éssers que només posseeixen un sistema nerviós mínim, però que ja compten com a éssers que senten). Per descomptat, el científic diabòlic hauria d' estar fora o, voldria estar-hi? Potser no existeix cap científic diabòlic, potser (encara que això és absurd) el món consisteix en una maquinària automàtica que té cura d' una cubeta plena de cervells i sistemes nerviosos"
PUTNAM H., Raó, veritat i història, 1988.
(pàgina 35)
Una pel·lícula: Matrix
"Neo descobreix que el món en el qual creia viure no és més que una simulació virtual creada per una comunitat de maquines superevolucionades, que ara controlen el planeta, a la qual es troba connectat mitjançant un cable endollat al seu cervell. Els milers de milions de persones que viuen connectades al seu voltant estan sent conreades de la mateixa manera per a poder donar energia a les màquines. Aquesta il·lusió col·lectiva (o simulació interactiva) és coneguda com a Matrix."
ANÀLISI DE LA PEL·LÍCULA:
1.- Identifica els personatges principals de la pel·lícula, descriu el seu paper en la trama i explica el significat dels seus noms.
2.- El tema filosòfic de Matrix és el problema clàssic plantejat per l ' escepticisme. Així ho expressa Morfeo: "Què és real? De quina manera definiries real? Si et refereixes a allò que pots sentir, a allò que pots olorar, a allò que vols assaborir i veure, allò real podrien ser senyals elèctrics interpretats pel teu cervell". Cita altres fragments del guió que mostrin la importància d' aquesta qüestió en la pel·lícula.
3.- El mite de la caverna, que Plató explica en La República , presenta els éssers humans encadenats en el fons d' una cova. Els presoners només veuen ombres, les quals prenen per la realitat. Un d' ells escapa i arriba a veure el món real. Quan torna, enlluernat per la claror, als altres els sembla que no sap el que diu. Aquest mite platònic domina el guió de Matrix . Així ho expressa Morfeo: "Ets un esclau, Neo. Igual que els altres, vas néixer en captiveri. Vas néixer en una presó que no pots ni olorar, ni assaborir ni tocar. Una presó per a la teva ment". Busca informació sobre el mite platònic i relaciona els seus diferents detalls amb la història de Matrix.
4.- Cypher traeix el grup de Morfeo per continua r vivint en l' engany. Descriu el diàleg en el qual Cypher traeix els seus companys. Què en penses, de la seva actitud?
MITE DE LA CAVERNA de Plató
WEBGRAFIA:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Matrix
https://www.youtube.com/watch?v=ifiOeW1pUCg
tml.rincondelvago.com/000368831.png
PUTNAM H., Raó, veritat i història, 1988.
(pàgina 35)
Una pel·lícula: Matrix
"Neo descobreix que el món en el qual creia viure no és més que una simulació virtual creada per una comunitat de maquines superevolucionades, que ara controlen el planeta, a la qual es troba connectat mitjançant un cable endollat al seu cervell. Els milers de milions de persones que viuen connectades al seu voltant estan sent conreades de la mateixa manera per a poder donar energia a les màquines. Aquesta il·lusió col·lectiva (o simulació interactiva) és coneguda com a Matrix."
El "Mite de la caverna" de Plató i Matrix
ANÀLISI DE LA PEL·LÍCULA:
1.- Identifica els personatges principals de la pel·lícula, descriu el seu paper en la trama i explica el significat dels seus noms.
2.- El tema filosòfic de Matrix és el problema clàssic plantejat per l ' escepticisme. Així ho expressa Morfeo: "Què és real? De quina manera definiries real? Si et refereixes a allò que pots sentir, a allò que pots olorar, a allò que vols assaborir i veure, allò real podrien ser senyals elèctrics interpretats pel teu cervell". Cita altres fragments del guió que mostrin la importància d' aquesta qüestió en la pel·lícula.
3.- El mite de la caverna, que Plató explica en La República , presenta els éssers humans encadenats en el fons d' una cova. Els presoners només veuen ombres, les quals prenen per la realitat. Un d' ells escapa i arriba a veure el món real. Quan torna, enlluernat per la claror, als altres els sembla que no sap el que diu. Aquest mite platònic domina el guió de Matrix . Així ho expressa Morfeo: "Ets un esclau, Neo. Igual que els altres, vas néixer en captiveri. Vas néixer en una presó que no pots ni olorar, ni assaborir ni tocar. Una presó per a la teva ment". Busca informació sobre el mite platònic i relaciona els seus diferents detalls amb la història de Matrix.
4.- Cypher traeix el grup de Morfeo per continua r vivint en l' engany. Descriu el diàleg en el qual Cypher traeix els seus companys. Què en penses, de la seva actitud?
MITE DE LA CAVERNA de Plató
BIBLIOGRAFIA:
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgina 33,34 i 35 )
WEBGRAFIA:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Matrix
https://www.youtube.com/watch?v=ifiOeW1pUCg
tml.rincondelvago.com/000368831.png
lunes, 23 de septiembre de 2013
BLOC I. UNITAT 1: QUÈ ÉS FILOSOFIA? Els problemes de la filosofia. La realitat i el coneixement.
UNITAT 1: QUÈ ÉS FILOSOFIA?
Els problemes de la filosofia. La realitat i el coneixement.
La realitat
Nosaltres, els éssers humans, ens descobrim a nosaltres mateixos en un món el qual, en el seu aspecte més bàsic, és una estructura d' espai i temps -tres dimensions d' espai i una de temps-, poblat per una enorme quantitat d' objectes molt diversos, entre els quals s' hi troben els éssers humans. I els filòsofs s' han plantejat interrogants com: què és el temps? Tot allò que existeix, incloses les persones, són simples objectes materials i prou? En fer preguntes com aquestes, els filòsofs no només pretenen aprofundir en el significat d' un concepte o un altre. Pretenen aconseguir una comprensió fonamental de tot allò que existeix, inclosos nosaltres mateixos. I això sense necessitat de recórrer a la fe religiosa ni al dictat de cap autoritat, sinó apel·lant només a l' argumentació racional.
El coneixement
En ser la filosofia la recerca de la comprensió racional d' allò que és més bàsic en la realitat, planteja interrogants importants sobre la naturalesa mateixa de la nostra capacitat d' entendre el món en què vivim. Podem saber alguna cosa realment, en el sentit d' estar segur d' alguna cosa? I, per més que sapiguem coses, com podem estar segurs que realment sabem? És a dir, podem arribar a saber que sabem? Interrogants com aquests han ocupat un lloc primordial en la filosofia. El filòsof alhora que s' interroga sobre el món que l' envolta, es pregunta sobre la naturalesa de la percepció humana, sobre la nostra experiència i la nostra capacitat d' entendre-la.
(Pàgina 20)
(Pàgina 20)
Pel·lícula: ¿Y, tú qué sabes?
Per llegir i pensar.
Filosofia i incertesa
"De fet, el valor de la filosofia s' ha de buscar en gran mesura en la seva incertesa real . L' home que no té cap vernís de filosofia va per la vida presoner dels prejudicis que es deriven del sentit comú, de les creences habituals en el seu temps i en el seu país, i de les que s' han desenvolupat en el seu esperit sense la cooperació ni el consentiment deliberat de la seva raó. Per aquest home, el món tendeix a fer-se precís, definit, obvi, els objectes habituals no li susciten cap problema i les possibilitats no familiars són rebutjades amb menyspreu. Des del moment en què comencem a filosofiar, trobem que encara els objectes més ordinaris condueixen a problemes als quals només podem donar respostes molt incompletes. La filosofia, tot i que és capaç de dir-nos amb certesa quina és la veritable resposta als dubtes que suscita, és capaç de suggerir diverses possibilitats que amplien els nostres pensaments i ens alliberen de la tirania del costum. Així, en disminuir el nostre sentiment de certesa sobre allò que són les coses, augmenta molt el nostre coneixement d' allò que poden ser; rebutja el dogmatisme un tant arrogant d' aquells que no s' han introduït mai en la regió del dubte alliberador i guarda viu el nostre sentit de l' admiració, presentant els objectes familiars en un aspecte no familiar".
RUSSELL B., Els problemes de la filosofia, 1912 (pàgina 14)
Un exemple d' allò que fan els filòsofs a la vida quotidiana (pàgina 10), no donar gaire importància als esdeveniments que preocupen i situar-los en una perspectiva més amplia ho trobem en el Discurs inaugural que va fer Steve Jobs a la Universitat de Stanford:
Un exemple d' allò que fan els filòsofs a la vida quotidiana (pàgina 10), no donar gaire importància als esdeveniments que preocupen i situar-los en una perspectiva més amplia ho trobem en el Discurs inaugural que va fer Steve Jobs a la Universitat de Stanford:
BIBLIOGRAFIA:
ALFARO, Carmen i Altres: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. (pàgines 14 i 20)
WEBGRAFIA:
Suscribirse a:
Entradas (Atom)